Al moll d’Alcúdia hi havia una peixada, ara és una claveguera.

 

“L’hivern del 1969 agafàrem 7 salroigs, un de 1.200 quilos net”

Francisco Vera Mascaró (Alcúdia, 1936) i Joan Vera Mascaró (Alcúdia, 1939) són mariners. D’ençà que eren al·lots pescaren plegats per Alcúdia, Menorca i fins i tot les Illes Columbrets (Castelló). El 1984 en Francisco començà a pescar al bou i en Joan quedar en terra a fer d’armador. Tot i estar retirats, cada horabaixa són al Moll, adobant qualque xarxa o ensenyant als més joves.

Començàreu prest a sortir a la mar?

Partirem a pescar als 12 anys. Abans d’això a molts d’al·lots d’abordo (1) els hi feien aplegar xarxes, dur aigua a bord per beure, buidar l’aigua de la barca… A ca nostra tenien un llaüt de trenta-vuit pams i començàrem a anar a la llagosta. Pescàrem un parell d’anys amb nanses, però no érem nansers noltros, com d’altres mariners del port. Moltes de les nanses que dúiem les feiem noltros; xapàvem les canyes amb el motlo de xapar canyes (2), fèiem l’anfàs i armàvem la nansa. Agafàvem mòlleres i qualque altra peix, però el tresmall era més peixater.

Acabada la llagosta què tocava pescar?

A finals d’estiu pescàvem de xarxa prima, molls principalment, però qualque any t’arribaves a avorrir dels dofins, espenyaven molt la xarxa. Qualque pic els tiraven coets, però no els fan res, si han tastat els molls pots partir. En refrescar armàvem palangres pels déntols, i més d’hivern almadrava i almadravilla. Amb l’almadrava trèiem tonyines, mussoles, sírvies, bonítols… Si feia temporal sempre agafaves més peix. Llavors n’hi havia molt de peix, el veies brollar per tot dins la badia, però ara ja no es veu. Fan qualque copatell (3) de bonítols, però és que un temps n’hi havia molts.

es forners, alcudia, agost 2014

Foto 1. Els germans “forners” d’Alcúdia. Joan Mascaró (esquerra) i Francisco Mascaró (dreta) al moll d’Alcúdia.

Agafàreu mai cap salroig (4)?

Sí, una vintena, potser més, perquè quasi cada any en trèiem algun. L’hivern de 1969 en varem agafar set, tres d’ells dins la mateixa setmana. Un va pesar 700 quilos, el segon 800 i el tercer 1200 (*). Això sense butza i fetge, perquè sense escorxar, el gros, hagués passat les dues tones. No pareix vera quin fetge més gros que té el salroig, d’aquí ve aquella dita “tens més fetge que un salroig”. Aquest tan gros l’agafàrem a S’Escaleta des Cap des Pinar, hi havia 4-5 metres d’aigua just.

sal roig

Foto 2. Un salroig capturat a la Badia d’Alcúdia. Autor desconegut.

Es van vendre a Mallorca aquests salroigs?

Sí, es va pagar a 3 duros es quilo a la llonja de Palma. Deien que els forners de ciutat en feien panades, com amb altres bastines. Es pot menjar, però hi ha peixos millors. Una altra bastina que ja no s’agafa és l’escat (5), cada any n’agafàvem uns quants, sobretot quan pescàvem per Menorca. La quissona i les cranques també s’han esvaït. Ai! per anar bé, a la mar no hauríem d’acabar amb tot.

Els materials han canviat molt, no és cert?

Sí, un temps les xarxes i els bous eren de cotó o de cànyom. S’havien d’eixugar i cada mes i mig les tenyíem al tenyidor (6) , que estava a un edifici dels mariners. En Capó, que era un home que anava a fer escorxa de pi, la molia a una mola que tenia amb una bístia, i en sortia una pols vermella. La duia i la posàvem a bullir dins una olla molt gran. Quan estava cuita, la tiràvem amb un buidador (7) dins unes piques grans. Llavors hi deixàvem en remull el bou i les xarxes i al cap d’un dia o més les trèiem i les eixugàvem.

 

Pel palangre, quina esca utilitzàveu?

Escaven molt amb pop. En teníem dins un viver i quan l’havíem de menester l’escaldàvem i l’escaven. També anava bé amb cranc verd (8), dels que havia aquí mateix vora el moll. Arran del moll hi havia molt de peix, entraven cops de mollets a furgar dins l’herba, i la gent n’agafava a voler. Un temps sortien amb una beta (9) a calar 4 xarxes i agafaven una peixada dins aquestes altines (10). Ara però, el moll d’Alcúdia és una claveguera, no hi ha ni herba ni altines!

Què són els fileros de corrent?

De vegades, després d’una bonança, la mar comença a ruar (11), però no rua per tot i queden uns caminois on s’hi manten la mar en calma, això són els fileros de corrent. A dins sempre hi queda cosa, borns, bornets (12) i s’hi posa brutor. Són bons per agafar-hi peix amb la fluixa.

Hi havia cap senya de mal temps o mala sort?

Si de nit sentien sa queca (13) era una mala senya, i n’hi havia que tornaven enrere. Caminant de nit entre Alcúdia i Es Moll a vegades la sentien. Xerrar de capellans també estava mal vist “xerrau de putes, no de capellans!” deien (riuen).

Agafàreu tortugues qualque pic?

Sí, qualque pic els mariners n’agafàvem alguna, per menjar un dia de mal temps. Per perdre el greix, les deixaven fermades per un peu al moll, i hi estaven prop d’un mes. Els al·lots venien a veurer-les, les estiràven i les amollàven. Un pic però, en menjàrem i mos va fer mal, l’hi agafarem mania i no en menjàrem més. És molt millor l’aguiat de butza de tonyina. Un temps es menjava molt per aquí, perquè hi havia tonyines.

Hi havia més castes de tortugues?

També hi havia carels (14) que és una tortuga que es fa molt grossa. Un pic en va quedar una de molt grossa enganxada a l’almadravilla i la trobàrem morta. A davall duia dues tones de pàmpols, i en pescàrem a voler. Pesava tant que no la poguérem tirar a bordo. Els Batllets en van agafar una encara més grossa. La dugueren al moll i la posaren dins un carro. Anaven pels pobles i feien pagar un duro per mostrar-la, en un parell de dies varen guanyar molts de doblers.

Quines castes de fons hi ha a la mar?

Aquí en terra hi ha el blanc, llavors ve l’auga (alga) o negre i llavors el vairam, que és una mescla de tots dos. Més envant ve el coionar, que hi ha herba i roca. Hi troben una herba curta que fa com un raïm petit. Té clapes del que en deim coinar bord, molt bo per agafar serrans. Llavors ve la magrana , que té molt de fort. Dins la magrana hi ha redols que hi ha claus (tipus de grenc), corall bord i pi (?). Més envant ve l’herba torta i després l’herba-col. Llavors ja ve la barra. Hi ha clapes de fang també, a diferent fondària.

Vos l’amo en Joan, heu fet d’armador. Hi ha moltes castes de bous?

Primer de tot hi havia el bou mallorquí, fet de cànyom. També el bou quadrat i llavors va entrar el francès i el huelvano fets de niló. El bou mallorquí antic s’havia d’eixugar i tenyir, era de cànyom.

toni roig, alcudia agost 2014.JPG 2

Foto 3. L’armador Toni Roig, company dels germans forners, adobant un bou a Alcúdia.

I quines parts te un bou?

Moltes: Gola, goleró, fisca, caceret, gatxa, corona, salvacorones, bandes, munyó, malleta, sa mestre, estatza, ormatge, bolles, bandes, cel, sets, goles de suro…

  1. Al·lot d’abordo. Al·lot de barca.
  2. Motlo de xapar canyes. Peça d’alzina per xapar canya.
  3. Copatell. Cop, pescada, esbart de peix.
  4. Salroig. (Carcharodon carcharias). Modernament tauró blanc
  5. Escat. La bastina Squatina squatina.
  6. Tenyidor. Espai per tenyir xarxes
  7. Buidador. Utensili amb el mànec llarg que s’usa per traspassar líquid.
  8. Cranc verd. L’espècie Carcinus aestuarii.
  9. Beta. Embarcació de panxa plana. Sinònim de pastera.
  10. Altina. Elevació del fons, normalment per un alguer.
  11. Ruar. Rissar-se la superfície de la mar per l’acció del vent.
  12. Born. Sinònim de grumer, medusa.
  13. Queca. L’aucell Botaurus stellaris.
  14. Carel. La tortuga Dermochelys coriacea.
  15. Llengot. Pedral de ferro per l’almadraba
  16. Guàrdia Civil. Spyrna zygaena.

(*) Entrevista al Patró Pep “Domingo” ARA 20/4/2014.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús