Arxiu de la categoria ‘General’

El Pastiu, l’escat, el porc i altres bastines

dilluns, 30/05/2016

Els mariners vells de Portocolom identifiquen bé les bastines, com per exemple la tintorera (Prionace glauca) tot i que mai va ser una espècie objectiu: “…A ne’s Freus de Cabrera en solies veure si feia bon temps…” (Daniel Garcia). Hi ha alguna captura d’aquesta espècie amb xarxes llagosteres, gairebé accidental i també alguna de curiosa, com la que va fer l’amo en Xisco “Pila”, que en pescà una amb la fluixa un dia que pescaven llampugues, un exemplar d’uns 5 quilos! També és conegut el martell o peix martell (Sphyrna zygaena), sobretot per alguns bouers que l’han observat a un fort de Cala Rajada del que no vam recollir el nom. A Santanyí l’anomenen llunada. Cap dels mariners vells entrevistats recorda captures ni observacions recents. Un d’ells esmenta una captura accidental amb tresmall, deu fer uns 50-60 anys. Si que és ben conegut el pastiu, o bastiu, (Galeorhinus galeus). Els més vells esmenten que era relativament abundant fa dècades. Duran (2007) explica que Barceló i Combis va anotar al XIX que la venda de la seva carn estava prohibida en ser considerada “malsana”. Els mariners de Portocolom no el cosideraven per res un peix dolent, encara que de qualitat inferior a les mussoles o les quissones. Barceló i Combis recollí el nom de ca marí per aquesta espècie. A Mallorca també és conegut el negre (Dalatias licha) igual que Etmopterus spinax, anomenat negret i negre. Cap dels dos te valor comercial ni gastronòmic.

Una bastina identificada pels mariners, almanco els més vells, és el porc (Oxynotus centrina), capturat amb xarxes llagosteres i també al bou. Alguns esmenten que certs “curanderos” els comanaven guardar-los si en pescaven per extreure’n el fetge, amb el que feien algun tipus de medicina. És conegut també l’uiot (Centrophorus granulosus), sobretot per la seva pell rasposa.

Squatina_squatina_AngelsharkFoto 1. Escat (Squatina squatina). Font: www.sharktrust.org

Ben conegut i molt apreciat per la seva qualitat era l’escat (Squatina squatina), que s’agafava amb el tresmall de llagosta, palangre i també al bou. Uns quants mariners esmenten la captura, al bou, d’un escat enorme, de centenars de quilos (¿?) sembla que als anys 60 a Portocolom. L’escat ha tornat molt rar, de fet fa anys que a Portocolom no s’ha registrat cap captura i s’ha prohibit la seva pesca a les reserves marines. A Menorca un temps hi havia xarxes escateres, el que ens fa pensar que devia ser relativament abundant.

pell de bastina, abril 09, portocolomFoto 1. Pell d’escat (Squatina squatina) al taller de’n Miquel Torres, Portocolom, abril 2009. Foto Jaume Adrover.

Un fuster de Cala Manacor conserva la pell d’una bastina, estirada i clavada amb tatxes sobre una post. Sembla que l’usaven per alguna feina relacionada amb la fusteria, per rascar o fregar. Vam veure la pell (imatge 1) i després d’un temps sense poder-la identificar, sembla que podria pertànyer a un escat. Algunes persones majors de Manacor, diuen que els fusters del poble, deixaven dit als mariners, que els guardassin els escats que pescaven. Ara l’escat es dóna pràcticament per extingit, un símptoma més que hem tractat la mar gairebé pitjor que la terra.

“De nit entraven a port al rem, per por dels falangistes”

dimecres, 21/01/2015

Sebastià “Roig” Adrover (Portocolom, 1929) és el mariner més vell de Portocolom, i ho és per edat, saviesa i memòria. Poques persones poden contar de viva veu com era la vida a la mar i d’un poble que en vivia, abans de ser transformat pel turisme i la construcció sense mesura. Les arrels marineres de la seva família, es perden més enllà de les quatre generacions. Ell començà com al·lot de barca, pescà la llampuga, al bou, amb artet, ormeig de farol i altres arts fins que es va retirar.

El vostre pare ja era mariner, no és cert?
Sí, mon pare es padrí, es repadrí i noltros també ho hem estat. Jo vaig començar a 14 anys a pescar amb una barca del bou, però abans ja havia anat a pescar sa llampuga qualque estiu, es temps que no hi havia escola. Sa feina era feixuga, però tot d’una m’hi vaig avesar.

Com era un temps anar a pescar sa llampuga?
Un temps hi havia llaüts llampuguers, que eren es més grossos. Es de ca nostra tenia 44 pams, i érem 5 o 6 homes que sortíem, no és com ara que just són 2 homes. Ses mateixes barcades que pescaven al bou s’embarcaven a sa llampuga, no se pescava tot l’any al bou com ara. Es bols (1) se feien al rem, amb dues parelles de rems. Jo encara he vist llaüts sense motor, i encara vaig sortir, 2 pics a la vela, i això que ja teníem un motor de 8 cavalls.

sebastià roig

Foto 1. L’amo en Sebastia Roig, desembre 2014.

Quedàreu mai a romandre als capcers?
Sí, moltes vegades. Quan feia lluna plena, si feia bon temps, romaníem allà. Sa llampuga se pesca en de dia, però quan fa lluna pots pescar més temps. Si un dia normal fas 10 o 12 bols, idò amb lluna en pots fer 20, perquè la mar comença a llambrejar (2) més tard. Quan ja fa fosca negre la mar llambreja molt i no pots calar sa llampuguera perquè es peix la veu i no va bé.

Fèieu foc dins la barca per cuinar o escalfar-vos?
Dúiem un caixó que estava ple de bocins de teula i hi fèiem foc dedins, amb carbó. El posàvem enmig de ses cossies (3) i allà fèiem es foc. Encalentíem es sopar, o fèiem sopes, café per passar sa vetllada. N’hi havia que feien foc dins sa barca amb rabasses de mata, que no fan espires.

Vàreu pescar amb moltes barques?
Sí, amb l’Antonia, la Carmen, el Toni, el Jordi, el Baleares, la Guadalupe, el Joven Antonio…si pesques més de 40 anys arribes a tocar moltes barques.

El vostre pare va pescar a Barcelona, no és cert?
Sí, quan hi va haver s’Exposició Universal, l’any 1929 hi va estar una temporada. Això és perquè allà no hi havia prou barques i sa demanda de peix era molta, perquè hi va anar molta gent. Demanaren a ses barques de Mallorca a veure si hi voldrien anar, que es peix se pagaria be. De Portocolom hi van anar dues barques del bou, crec que eren La Roqueta i el Santueri.

11Daniel

Foto 2. L’amo en Sebastià Roig, sostenint un porró de vi i fent broma amb altres mariners a Portocolom, anys 50.

Acabada la guerra, vos controlaven per entrar i sortir del port?
Una guarda de falangistes controlava sa boca de’s port i cada pic que sorties t’havies d’aturar i mostrar papers. Les dúiem dins un bocí de canya, tapada amb un suro. Havies de dir on anaves i a quina hora tornaries. Hi havia por perquè a ne’s de Can Jaumet es falangistes els hi havien requisat sa barca. Ses barques entraven en sa nit al rem, per no fer renou i no haver de tenir res amb ells, comprens?

Al vostre germà Joan, que també era mariner, el feren anar a la guerra, no és cert?
Sí perquè era més vell que jo. Hi va estar més d’un any, i l’hi va tocar per l’Ebre, on hi va haver sa batalla. Cada setmana mos enviava cartes. Mos deia que enyorava molt sa llampuga amb prebes. Ma mare un parell de vegades en va fer a voler i se n’anà a Felanitx a enllaunar-la, a un obrador que hi havia, i llavors anava a correus, omplia una caixa de llaunes davant es funcionari i allà la tancaven i l’enviaven. Figura’t tu, va passar un gusté de menjar llampuga enmig d’una guerra es puta.

Fa 60 anys, s’apreciava el mateix peix que ara?
Segons quin peix anava més barat, es raps anaven mesclats amb sa bastina i quissones i mussoles se pagaven més cares. Es galls anaven mesclats dins sa morralla, figura’t, i ara van caríssims. Ses cranques, que se varen esvair, valien poc i es qui pescaven de xarxa les hi donaven maces per no haver de desempescar-les.

Heu trobat qualque cosa que no esperàveu a la mar?
Sa barca del bou nostra, el Toni, una vegada va treure un torpedo gros. El dugueren a ne’s moll, i hi va anar una gentada a veure’l. Acaramullant es bou el varen engronsar sense voler i va començar a amollar gas i a siular fort, shhhhhhhhhhhhhhh! …tuadell, tothom va partit a córrer com un llamp i n’hi hagué més d’un que ses cames l’ hi feren figa, varen travelar i uns quants varen caure pe’n terra…però no va explotar, pensa tu. Es civils el se’n varen dur de cap a Palma.

Qualque cosa més?
Devers el 1947, una barca del bou va treure un aviador alemany que havia pegat dins la mar. El varen treure viu, se veu que no feia gaire estona que hi era i el dugueren a ne’s moll, però ningú l’entenia. Se va començar a fer així (tocar-se el canell de la ma amb l’index) i sa gent se pensava a mem si era que l’hi havien pres es rellotge, però just va ser que volia sabre quina hora era. El varen venir a cercar i no el tornarem a veure pus.

Fins no fa gaire hi ha hagut senyors que tenien mariner, no és cert?
Sí, i va ser un problema gros pes qui teníem barca, perquè mos vèiem amb feines per trobar mariners en s’estiu. N’hi havia que començaren a embarcar-se amb golondrines. Llavors es senyors venien d’estiu i volien menjar peix i envers de comprar-lo, s’usava tenir un mariner just per ells. Molts feren fer un llaüt, compraren un tom de xarxes i llogaven es mariner. En Toni “Asensio” pescava pels senyors de Can Terres, en Jaume “Perlòia” pels de Can Bono, en Jaume “Polla” pels de Can Vell. En Tomeu “Garriguer” pels de Can Alou… ets senyors bravejaven de menjar peix bo així, comprens?

També vàreu pescar amb ormeig de llum?
Sí, pescàvem alatxa sobretot. També bisos, bonítols, aladroc (4), sorell, calamar…peix que venia a ne’s llum. Érem 9 homes quan sortíem. Es boter (5) encenia es llum i as cap d’un parell d’hores, si hi havia peix, fèiem es bol voltant es bot. Un vespre agafarem 5 tones d’alatxa, n’hi havia molta a temporades. El llaüt anava ple i es bot també, tant que casi carejava (6).Un pic, devers l’any 1957 pescàrem 800 quilos de bonítols, també va ser una bona pescada.

Com va ser això?
En Miquel Riera pescava calamars devers es Vaires de Cala Murada i va veure una putada de bonítols, venien pe’n terra, de cap a n’es port. Els varem trobar i en fosquejar encenguérem es llums. Férem es bol, hora de salpar ja sabíem que hi eren dins es rotllo. Eren bonitolets de 1 quilo o 3 quarts. També hi va haver calamars i altre peix blau.

Se salava peix quan n’hi havia tant?
Sí, se va posar un saladero i tot a dins sa bassa nova, el posaren en marxa els de Can Batle, perquè s’agafava molta alatxa i peix blau. Hi havia un parell de cases de mariners que tenien ormeig de llum en aquell temps, els de Cas Sant, Es Rieres, els de Can Pila, en Miquel Roig… però va marxar pocs anys, deien que per s’excés d’humitat.

A les barques se n’assecava?
Sí, per menjar aguiat es dies de mal temps a dins sa barca o a ca nostra. Salàvem bisos, bagoretes, gatons i altra bastina. Aquest peix sec també se posava dins es trempó. A moltes de cases salaven una alfàbia d’alatxa o aladroc.

Conten que se va agafar una tortuga molt grossa?
Varen ser els de Can Riera, fa 50 anys per ventura, i devia fer 300 quilos o més. L’hi deien un cadell (6), mai n’havíem vista cap de tan grossa. En es moll de vegades n’hi havia un parell de fermades, de la casta més petita, perquè les feien perdre es greix. En venir un dia de mal temps se feia estufat de tortuga, un pic a l’any o dos. Duu molta feina de preparar, però és molt bona, sa carn pareix vedella.

Si t’agafaven pescant d’amagat, que et feien?
Havies de dur es peix a ses monges. Una vegada vàrem fer un bol amb s’artet just davant es mollet de’n Pereió, en sa nit. Donarem claror, per fer venir es peix una bona estona. Havíem encès un viatge de mates que n’Estaca havia arrabassat dins sa Punta. La cosa va anar bé ferm i traguérem un covo gros de peix preciós, molls, mabres, escórperes, sípies…Alto! vatuadell tu, va comparèixer es contramestre amb sos seus homos…

I què va passar?
Mos varen fotre una passada de ca a tots quants érem i donaren s’ordre de dur-ho tot a ca ses monges. Res, entre dos agafarem es covo de peix que encara espolsava i de cap a ca ses monges s’ha dit. Sa qüestió és que quan vàrem haver voltat dos cantons me vaig girar, i en veure que ningú mos vetllava vaig dir: “ja els hi basta sa meitat a ses monges!” i trabucarem sa meitat i un poc més a una vorera un poc amagada. En haver duit un poc de peix a ses monges, varen girar coa a cercar s’altre part i mos ho partirem.

Menjaven molt de peix ses monges…
Pensa que llavors ses monges no tenien paga, no és com ara no, en primer vivien de lo que sa gent els hi duia. Homo, si un dia t’havies de posar una injecció o fer una cura anaves allà. Si un mariner se clavava un ham i no el se podia treure anava a ca ses monges, no hi havia res pus… Llavors elles feien companyia a un malalt, a un veïnat tot sol que no se podia valer.

Heu dit que no tenien paga?
Ca, poca cosa! Es batle “Estelrich” passava per ses barques del bou un pic o dos per setmana i agafava una grapada d’aquí i d’allà i feia un covenet de peix per ses monges. Agafava gerret, morralla i qualque bastina… Es mariners de vegades, si havien fet bo, dúiem un poc de peix a l’hospital de Felanitx, era lo que tocava.

  1. Bol. Acció d’encerclar peix amb un art.
    2. Cossies. Peces del llaüt que formen els dos costats llargs de l’escotilla.
    3. Llambrejar. Llum fosforescent a les aigües produïda pel plàncton. Fa visibles les xarxes.
    4. Aladroc. Nom del peix Engraulis encrasicholus. El castellanisme “boqueró” l’està desplaçant.
  2. 5. Boter. Mariner encarregat del bot i dels llums.
    6. Carejar. Arribar una cosa a l’alçada de l’altre. El bot gairebé se submergia.
    7. L’espècie. Dermochelys coriacia.

“Just me posava ses espardenyes quan venia mal camí”

diumenge, 30/11/2014

Jeroni Garau Tous “Jeroni es calamarer” (1933) és mariner. Conversar amb aquest savi patró de la seva joventut, és un viatge nítid a la Mallorca marinera de la posguerra. Amb ell prenem consciència de com la riquesa pesquera d’un temps i l’enginy d’aquella gent, varen ser clau per esquivar la fam i la pobresa. El bot del seu pare, la platja de còdols d’Es Matzoc i el moll de Cala Rajada, varen ser la seva escola.

Veniu de família marinera no és vera?
Sí punyeta, es padrí ja ho era, mon pare i tota sa família també, i ara ho és es meu fill. Part de sa família era de Ciutadella i també eren mariners. Quan jo tenia 7 anys, Don Vicente es mestre de s’escola, va cridar mon pare i l’hi va dir: “-Aquest al·lot teu me desbarata ets altres, o sia que el te’n podries dur a pescar”. I així va ser, ja no vaig tornar pus a escola.

Quina va ser sa primera pesca que vareu fer?
Pescar calamars, tot es vespre teníem sa femella (1) en remull. A 8 anys ja guanyava a mon pare a treurer-ne, d’aquí em ve es mal nom de “Es Calamarer”. Un temps n’hi havia una barbaritat, ara ses barques del bou les aturen banda fora. Les pescàvem tot l’any llevat de quan hi ha llampuga, que es calamar fuig d’elles.

patro jeroni 2

Foto 1. El Patró Jeroni armant xarxes al moll de Cala Rajada. Autora: Margalida Vicens.

Com passàveu sa setmana, per on pescàveu?
Mon pare tenia un bot de 20 pams i anàvem al rem i a la vela. Es diumenge horabaixa desplegàvem la vela i partíem cap a ne’s Matzoc (2) i allà estàvem fins dissabte. Pescàvem calamars tota sa nit, i en de dia serrans i peix de volantí. Cada dia passava una barca, que mos feia de correu, i se’n duia els calamars i el peix bo cap a Cala Rajada.

On dormíeu, com cuinàveu?
Dormíem i menjàvem dins sa barca, a damunt es paiol (3) i molt estrets! Un pic dormirem dins una cova, però en sa nit sentirem renou. Vatuadell, va estar plena de rates i haguérem de partir a córrer com un llamp (riu). Cuinàvem dins sa barca, amb llenya i un fogonet de pedra que posàvem damunt un sac banyat.

Si venia mal temps que feieu?
Entràvem dins Es Matzoc i tiràvem s’ancora. Si venia molt de mal temps, trèiem sa barca damunt sa plaja. Jo agafava un covo de peix i me’n anava a peu a ses possessions, a baratar-lo per oli, sobrassada, formatge, arròs…Tenia unes espardenyes només, i just les me posava quan venia mal camí. Tenia 10 anys i anava a peu fins Aubarca, Es Verger, Sa Vinyassa, Sa Cova…És trist això, m’agafa pell de gallina recordar-ho! Mentre, mon pare tallava càrritx per dur a ma mare, perquè ella l’usava per fer ses voretes de ses senalles.

I més endavant vos embarcàreu amb un llaüt…
Sí, a 19 anys em vaig embarcar amb una barca de folio (4) pescava sa llagosta amb nansa amb un llaüt que nomia Nilo. Més envant la pescèrem de xarxa, unes xarxes més altes que ara, de cotó. N’agafàvem moltes dins es negre. Fèiem noltros ses nanses, amb canya i jonc. També anàvem a pescar sa llampuga. Sempre n’hi ha haguda molta aquí, però els darrers anys no n’agafen, no se que passa.

Quines altres pesques fèieu?
Anàvem molt a ses quissones (5). Les pescàvem al volantí, a 20 o 25 braces d’aigua. Posàvem una paraiguina (6) a sa mare (7) i dos hams amb fil de cotó i un gerret escat. Hi havia quissona blanca i quissona roja. Sa mare era de cànyom i perquè no s’embullàs picàvem garroves, i mos ne posaven una grapada dins sa ma en haver de fer córrer es fil. Sa garrova enravena sa mare, i així no s’embulla. Teníem sa garrova dins un poal i al cap de 3 dies ja era blana, estava feta sarró, i n’havíem de picar de nova damunt es quarter (8). També he pescat d’almadravilla. Tréiem tonyines de fins a 60 quilos, qualque emperador, círvies…

La quissona se va esvaïr, sabeu d’altres peixos?
Buf, i n’agafàvem 30 quilos amb so volantí de quissones!. Sa cranca també s’ha perdut per complet i sa cigala ha minvat molt. També altres bastines. Enguany hi ha hagut llagosta això si, però tampoc no és com abans. Per aquí sempre ha estat una mina per sa llagosta, un temps en pescaves 30 o 40 quilos amb un tom de xarxes.

Fèieu pescades grosses de llampuga?
M’en record d’un dia, quan ja acabava sa temporada i llevàvem es capcers, que es patró me va dir:
– Pots tirar es salabre en terra. Un dia però, se va posar tramuntanella i al se’n demà es patró me diu: – Sortim a veure si hem deixat cap capcer? N’havíem deixat un i va estar ple de llampugues que botaven.- Au envolta! Diu es patró. Feim sa maniobra per fer es bol i en un instant es moridor (9) va estar ple. – Du es salabre Jeroni! – Però patró, vos me manàreu deixar-lo en terra. A vatuadell!, es quatre de sa barcada mos haguérem de treure ses camies, fermar-les per fer bossa i a treure llampuga s’ha dit! En traguérem 890 quilos, fins que no poguérem pus. I molta més que en deixarem fugir.

Quin altre peix s’agafava a sa llampuga?
Pàmpul sobretot i llavors qualque pàmpul rascàs, que és un peix molt bo. Es pàmpul rascàs no se venia fins que cada mariner se’n havia duit un per menjar a ca seva. Era una llei no escrita.

Diuen que éreu es millor pescant de curricà?
Sí, vaig agafar moltes círvies. Per esca jo posava una llampuga, una agulla o bisos i pes déntols escàvem una vaca o una sipieta. Un dia vaig dur 5 servioles que varen fer 100 quilos. La més grossa que mai vaig agafar en va fer 39, vaig estar hores a treurer-la. La palomina és molt forta també, sobretot abaix. En vaig agafar una que pesà 16 quilos.

Anàreu mai a Menorca amb so llaüt?
De jove cada any, però just de festa. Omplíem es llaüt de joves de Cala Rajada i anaven a ses festes de Sant Joan. Desembarcàvem sa gent a un punt i llavors entràvem a port, així es pensaven que just érem allà per pescar i no ens deien res.

Sa llagosta es pagava bé fa 50-60 anys?
Que va! se pagava a 10 duros es quilo, no duia preu. Amb ses xarxes llagosteres també agafàvem peix bo, que se feia millor de preu. Calroig (10), raps rossos i negres, gatvaires. També quissona, gatamoixa (11), marès (12)… eren bastines que de vegades assecàvem a ne’s sol per menjar aguiats o torrats.

Hi ha senyes de mal temps o vents més delicats?
Hi ha els xubascos en creu, que són senya d’aigua segura. Hi ha vents que fan molt net, com “Sa senyora d’ Es Pelats” (13). Has de sabre que: Tramuntana, mala gana. Gregal, avant. Xaloc, peix poc. Llebeig, no hi veig i ponent, no hi sent.

1. Femella. Ormeig per pescar calamars. Sinònim de potera.
2. Es Matzoc. Cala del llevant artanenc.
3. Paiol. Peça de fusta plana. Fa de paviment dins la barca
4. Barca de folio. Vol dir llaüt més gran, més equipat.
5. Quissona. La bastina extingida Squalus acanthias.
6. Paraiguina. Estri per separar els ams. Sinònim de conxa de paraigua.
7. Mare. Guia o fil principal d’un volantí o palangre.
8. Quarter. Post plana per tallar peix.
9. Moridor. Cóp de la llampuguera on s’aplega el peix capturat.
10. Calroig. Variant de Cap-roig (Scorpaena scrofa) usada a Cala Rajada.
11. Gatamoixa. Bastina de l’espècie Galeus melastomus.
12. Marès. Bastina de l’espècie Raja radula.
13. Sa senyora d’Es Pelats. Nom local del vent de nord.

APUNTS DE CONVERSA :

– Punts d’almadrava i almadrabilla a Cala Rajada. N’aguait, Cala Gat i Na Foguera.
– Noms populars interessants anomenats: Rajada llisenca (Raja miraletus), clavell (Raja clavata), marès (Raja radula). Rebenta criades, consolador, capsempe: (Synodus saurus). Mostel: femella de Labrus bimaculatus. Xorrac. el peix Scomberesox saurus. “Sa llampuga hi pega molt, és es seu peix”. Bou. Nudibranqui que escup tinta. Gall d’alga. D’en terra fins a 20 braces. Podria ser Cimodocea nodosa?

– Es picarol. Nom del capcer de l’almadravilla.
– Anca de popa: Part de la barca.
– Sa Roca de’n Jeroni Climent. Talassònim d’una pedra que batià el seu padrí.
– Llisar. Fons molt rocós, davant Es Matzoc.
– Coinar. Fons bo per serrans, alterna alga i pedra.

Entrevista feta a mitges amb en Miquel Àngel Manresa “Timpano”

Sa pesca més alegre que hi ha, és sa de sa llampuga.

dimarts , 28/10/2014

Entrevista completa a Pedro “Fai”, feta amb l’amic Rafel Perelló “Matxet” i amb transcripció literal.

Pedro Bonet Sitges “Fai” (Portocristo, 1923). Se’n publicà una versió més breu al diari ARA del 21 de setembre de 2014. Son pare el va “amarinar” d’al·lot i va pescar fins als 30 anys. Després continuà lligat a la mar, tot i dedicar-se a fer de botiguer. Va viure la mar i la pesca al rem i a la vela. A Mallorca gairebé ningú pot recordar-ho. La seva memòria nítida i precisa sorprèn molt, per un home de la seva edat.

A quina edat començàreu a pescar?

A 14 anys mon pare me va amarinar (1) i vaig començar a pescar amb so llaüt. A ca nostra érem 6 germans, tots més vells que jo, i els enviaren a fer “es servici”, comprens? Abans ja ajudava a mon pare: “Puja a bordo i ferma ses orçeres (2) des palangres” me deia. “Arria es triquet!”

Recordau les pesqueres encara?

Fa molts d’anys que no pesc, però si ara me diguessin que pintàs damunt un paper ses barbes, ses vaires i ses puntetes, de Sa Punta de n’Amer fins a ne’s port de Felanitx, encara ho faria. Ara ja no queden mariners a Portocristo, just pescadors (3). Mon pare tenia un llaüt de 25 pams, i hi pescàvem de palangre. Més envant en tenguèrem un de 48 pams. Anàvem a sa llampuga i pescàvem d’ormeig de farol (4).

pedro fai, setembre 2014.bona

L’amo en Pedro “Fai”. Setembre 2014

A quin fons calàveu els palangres?

Depèn de sa casta de palangre. Anàvem en terra, i també prop de sa fonera (5), a dins s’Herba-col (6)…. Hi calàvem una trentena de palangres per ses quissones (7). N’agafàvem 70-80 quilos cada pic en aquell temps. Es palangre duia un ham cada braça i agafàvem o peix o estel (8). Ses quissones però, han desaparegut, i mira que n’hi havia. Tallaven molt, dúiem braçols de lli i et prenien 100 hams amb una hora si et pegaven.

Recordau cap peix gros pescat a Portocristo?

Una vegada tragueren un salroig gros, el posaren dins un carro llarg sense bandes i feien pagar 10 cèntims per veurer-lo. Es gener de 1967 es patró Nofre “Tinet” en va agafar un de salroig, molt gros. Es “camel·los” agafaren un vell marí a dins l’almadrava. Era molt gros i també el dugueren dins una cotxeria de Manacor i feien pagar per veurer-lo.

Sabeu més d’un nom per aquest peix (Synodus saurus)?

Uf! en té molts aquest: Batafió, moll d’hombra, salta en barca, capsempe i a Portocolom l’hi diuen boixa-criada. No és bo per menjar, perquè te molta espina.

Vos i el vostre pare, pescàveu sense motor?

Si clar, sempre anàvem al rem i a la vela. Anàvem a sa llampuga i feiem es bol (9) remant. També hi pescàvem “a la vaca”. Pensa que quan posarem es motor, varen venir ets anys de sa guerra i no hi havia gas-oil. Del 1937 i fins al 1939, prop d’un any i mig, no n’hi havia o no se podia pagar, perquè anava a 0,65 cèntims.

Hi havia molta diferència de pescar amb motor?

Noltros estàvem avesats a anar a la vela i al rem, i com que bona part de s’any pescàvem apropet, no ho vàrem conèixer massa. Pensa que aquells llaütets, just que fes una mica de vent feien més via que un llamp. Posàvem es triquet dins es port, i amb s’orejol de’n terra en qüestió de minuts érem davant Cala Anguila que pescàvem es calamars.

Heu vist pescar al bou a la vela?

No, però quan jo era al·lot encara hi havia sa parella de barques del bou que hi pescava. Jo encara he vist treure un bou a mans, sense maquinilla. Això s’acabava en aquell temps, quan vengueren els motors bolinder. Es primer que se va posar a Mallorca, va ser a Portocristo.

Després posareu motor al llaüt…

Posàrem un motor de 1 cavall i mig i llavors un de 3 cavalls. Mon pare fins i tot va fer bols de llampuga ell tot sol! ningú ho creia. Quan dúiem motor i ja hi havia combustible emperò, noltros encara anàvem a la vela i al rem. Mai llevàrem sa vela des llaüt, sempre va quedar posada, per si un cas.

Menjàveu qualque tortuga un temps?

Si en vèiem una, mon pare me deia “passa a ne’s timó!” i amb so ganxo la treia. L’amarràvem a ne’s moll i un dia de mal temps fèiem un aguiat. Crec que també s’han perdudes molt, com tantes coses. Un temps amb so bou trèiem 20 o 30 xals (10), els hi trèiem es bessó i el mos menjàvem a dins s’arròs. Petxines també en trèiem moltes al bou, són unes copinyes més peludes.

Quins aucells hi ha a la mar, a banda de gavines?

Hi ha es virots per exemple, quan mos aixecàvem d’auba, les veies passar a milers en direcció a Capdepera i s’horabaixa de tot en direcció contraria, cap a Cabrera. Hi havia Sa Cova des Virots, aquí aprop des port, i en temps de sa fam hi havia gent que anava a treurer-ne per menjar. També hi ha es merdagoler (11), que encalça ses gavines i les fa cagar dins la mar. Quan es peix va allà on han amollat, es merdagoler s’hi tira i treu es peix. Hi ha es catafet (12) també, que se veu més a damunt sa barra (13).

Aprofitàveu les esponges un temps?

Si clar, quan les trèiem les posàvem dins un poal i llavors en terra se feien ben netes de grenc (14) que duien aferrat. A ses cases sa gent en tenia dins s’excusat, per rentar-se, fregar. Amb una mica de lleixiu les fèiem tornar blanques.

Es feia molt de contrabando pel port?

Vaja, un conco meu, des “mossets”, tenia el bou “Ciudad de Manacor” i un pic la carregaren de bessó d’ametlla, i va anar fins a Alger a vendrer-lo. A ses autoritats d’aquí les digueren que anaven a pescar a nes canal de Menorca 2 dies. Quan ja arribava a Alger, la varen agafar i els varen detenir. Allà, aquest conco hi va pescar de gànguil.

Sabeu de quina bastina s’aprofitava sa pell per fregar fusta?

Sí, sa de s’escat (15), en vàrem agafar bastants amb palangre. Se treia sa pell a s’escat i se clavava a una fusta ben estirada. És una pell que no se gasta gens, hi poden fregar molt. Es fusters de Manacor la cercaven molt.

Hi havia cap nigul senya de mal temps?

Quan sortien Es Fadrins de Santanyí (16) no se podia sortir a la mar, eren uns niguls que se feien molt amunt, mal temps segur.

Es pescava amb mirallets dins Portocristo?

Sí, jo tenia amics que hi pescaven. A un fil fermaven un suro pla, i a sa part que mira a ne’s fons hi aferraven es mirallet. El passejaven per dins es port en temps de sípies i quan elles si veien reflectides s’hi aferraven, llavors les donaven ganxo o salabre i les treien.

Com vos protegíeu es peus dins la barca del bou?

Dúiem uns esclots (17) de pi, que pesaven 3 quilos cada un (riu). Havies d’anar molt viu, perquè quan se buida el bou, damunt coberta hi ha aranyes, farrasses, eriçons de pota…i te poden fer mal. Un temps just teníem amoníac o lleixiu per ses picades.

Com era la pesca d’ormeig de farol?

Sortíem d’horabaixa amb el llaüt de 45 pams i un bot, quan feia fosca aquest encenia el llum, a davant Na Morlanda i a unes 30 braces. En poc temps tot estava ple d’alatxa, que era lo que més s’agafava. Llavors s’apaga es llum, se fa es bol (18) i serren (19). En dúiem 3 o 4 tones cada nit, massa peix. Es feia a 2 reals es quilo i si passaven es 500 quilos la mos pagaven a velló. També trèiem sardina, sorell, bisos i un parell de caixons de calamars. Es bot (20) era un peixot que sempre mos compareixia a ne’s farol.

Heu fet contrabando també?

Si punyeta. Anàvem fins a València i tot a cercar tabac. A sa Plaja del Grau me record que érem una dotzena d’homes fent transbordo de tabac. Un pic varem dur 16 tones d’arròs, però per mor des mal temps n’haguérem de tirar 9 a la mar. Un altre pic que traginàvem i sa guàrdia civil mos va disparar, perquè se pensaven que volíem robar mens.

Qualque mariner del vostro temps va morir a la mar?

Uf, si. Es “Perlines” (21) sortiren un vespre a pescar, se va posar molt de mal temps i mai més els han trobat.

  1. Amarinar. Avessar algú a sortir a la mar.
  2. Orseres. Cap d’un palangre o xarxa.
  3. Pescadors. Mariner és el professional, pescador afeccionat.
  4. Ormeig de farol. Xarxa d’encerclament usada de nit.
  5. Espessos. Zones molt rocoses, on els bous no hi passen.
  6. Fonera. On acaba la plataforma continental.
  7. Herba-col. L’alga Laminaria rodriguezii.
  8. Quissona.
  9. Estel. Estrella de mar.
  10. Xal. (Sinònim de cel). El bivalve Pecten jacobaeus.
  11. Merdagoler. L’aucell paràsit Cataracta skua.
  12. Catafet. L’aucell Fratercula artica.
  13. Barra. Tall on acaba la plataforma continental
  14. Grenc. Alga vermella calcària.
  15. Escat. La bastina plana Squatina squatina.
  16. Fadrins de Santanyí. Nigul que surt a ponent.
  17. Bol. Acció d’encerclar peix.
  18. Esclots. Sabates de fusta que duien per pescar al bou.
  19. Serrar. Tancar l’ormeig de cercle per baix.
  20. Bot. El peix Mola mola.
  21. Perlines. Família marinera, visqueren a Sa Cova des Perlines, dins el port.

 

 

 

 

 

 

 

 

Al moll d’Alcúdia hi havia una peixada, ara és una claveguera.

divendres, 3/10/2014

 

“L’hivern del 1969 agafàrem 7 salroigs, un de 1.200 quilos net”

Francisco Vera Mascaró (Alcúdia, 1936) i Joan Vera Mascaró (Alcúdia, 1939) són mariners. D’ençà que eren al·lots pescaren plegats per Alcúdia, Menorca i fins i tot les Illes Columbrets (Castelló). El 1984 en Francisco començà a pescar al bou i en Joan quedar en terra a fer d’armador. Tot i estar retirats, cada horabaixa són al Moll, adobant qualque xarxa o ensenyant als més joves.

Començàreu prest a sortir a la mar?

Partirem a pescar als 12 anys. Abans d’això a molts d’al·lots d’abordo (1) els hi feien aplegar xarxes, dur aigua a bord per beure, buidar l’aigua de la barca… A ca nostra tenien un llaüt de trenta-vuit pams i començàrem a anar a la llagosta. Pescàrem un parell d’anys amb nanses, però no érem nansers noltros, com d’altres mariners del port. Moltes de les nanses que dúiem les feiem noltros; xapàvem les canyes amb el motlo de xapar canyes (2), fèiem l’anfàs i armàvem la nansa. Agafàvem mòlleres i qualque altra peix, però el tresmall era més peixater.

Acabada la llagosta què tocava pescar?

A finals d’estiu pescàvem de xarxa prima, molls principalment, però qualque any t’arribaves a avorrir dels dofins, espenyaven molt la xarxa. Qualque pic els tiraven coets, però no els fan res, si han tastat els molls pots partir. En refrescar armàvem palangres pels déntols, i més d’hivern almadrava i almadravilla. Amb l’almadrava trèiem tonyines, mussoles, sírvies, bonítols… Si feia temporal sempre agafaves més peix. Llavors n’hi havia molt de peix, el veies brollar per tot dins la badia, però ara ja no es veu. Fan qualque copatell (3) de bonítols, però és que un temps n’hi havia molts.

es forners, alcudia, agost 2014

Foto 1. Els germans “forners” d’Alcúdia. Joan Mascaró (esquerra) i Francisco Mascaró (dreta) al moll d’Alcúdia.

Agafàreu mai cap salroig (4)?

Sí, una vintena, potser més, perquè quasi cada any en trèiem algun. L’hivern de 1969 en varem agafar set, tres d’ells dins la mateixa setmana. Un va pesar 700 quilos, el segon 800 i el tercer 1200 (*). Això sense butza i fetge, perquè sense escorxar, el gros, hagués passat les dues tones. No pareix vera quin fetge més gros que té el salroig, d’aquí ve aquella dita “tens més fetge que un salroig”. Aquest tan gros l’agafàrem a S’Escaleta des Cap des Pinar, hi havia 4-5 metres d’aigua just.

sal roig

Foto 2. Un salroig capturat a la Badia d’Alcúdia. Autor desconegut.

Es van vendre a Mallorca aquests salroigs?

Sí, es va pagar a 3 duros es quilo a la llonja de Palma. Deien que els forners de ciutat en feien panades, com amb altres bastines. Es pot menjar, però hi ha peixos millors. Una altra bastina que ja no s’agafa és l’escat (5), cada any n’agafàvem uns quants, sobretot quan pescàvem per Menorca. La quissona i les cranques també s’han esvaït. Ai! per anar bé, a la mar no hauríem d’acabar amb tot.

Els materials han canviat molt, no és cert?

Sí, un temps les xarxes i els bous eren de cotó o de cànyom. S’havien d’eixugar i cada mes i mig les tenyíem al tenyidor (6) , que estava a un edifici dels mariners. En Capó, que era un home que anava a fer escorxa de pi, la molia a una mola que tenia amb una bístia, i en sortia una pols vermella. La duia i la posàvem a bullir dins una olla molt gran. Quan estava cuita, la tiràvem amb un buidador (7) dins unes piques grans. Llavors hi deixàvem en remull el bou i les xarxes i al cap d’un dia o més les trèiem i les eixugàvem.

 

Pel palangre, quina esca utilitzàveu?

Escaven molt amb pop. En teníem dins un viver i quan l’havíem de menester l’escaldàvem i l’escaven. També anava bé amb cranc verd (8), dels que havia aquí mateix vora el moll. Arran del moll hi havia molt de peix, entraven cops de mollets a furgar dins l’herba, i la gent n’agafava a voler. Un temps sortien amb una beta (9) a calar 4 xarxes i agafaven una peixada dins aquestes altines (10). Ara però, el moll d’Alcúdia és una claveguera, no hi ha ni herba ni altines!

Què són els fileros de corrent?

De vegades, després d’una bonança, la mar comença a ruar (11), però no rua per tot i queden uns caminois on s’hi manten la mar en calma, això són els fileros de corrent. A dins sempre hi queda cosa, borns, bornets (12) i s’hi posa brutor. Són bons per agafar-hi peix amb la fluixa.

Hi havia cap senya de mal temps o mala sort?

Si de nit sentien sa queca (13) era una mala senya, i n’hi havia que tornaven enrere. Caminant de nit entre Alcúdia i Es Moll a vegades la sentien. Xerrar de capellans també estava mal vist “xerrau de putes, no de capellans!” deien (riuen).

Agafàreu tortugues qualque pic?

Sí, qualque pic els mariners n’agafàvem alguna, per menjar un dia de mal temps. Per perdre el greix, les deixaven fermades per un peu al moll, i hi estaven prop d’un mes. Els al·lots venien a veurer-les, les estiràven i les amollàven. Un pic però, en menjàrem i mos va fer mal, l’hi agafarem mania i no en menjàrem més. És molt millor l’aguiat de butza de tonyina. Un temps es menjava molt per aquí, perquè hi havia tonyines.

Hi havia més castes de tortugues?

També hi havia carels (14) que és una tortuga que es fa molt grossa. Un pic en va quedar una de molt grossa enganxada a l’almadravilla i la trobàrem morta. A davall duia dues tones de pàmpols, i en pescàrem a voler. Pesava tant que no la poguérem tirar a bordo. Els Batllets en van agafar una encara més grossa. La dugueren al moll i la posaren dins un carro. Anaven pels pobles i feien pagar un duro per mostrar-la, en un parell de dies varen guanyar molts de doblers.

Quines castes de fons hi ha a la mar?

Aquí en terra hi ha el blanc, llavors ve l’auga (alga) o negre i llavors el vairam, que és una mescla de tots dos. Més envant ve el coionar, que hi ha herba i roca. Hi troben una herba curta que fa com un raïm petit. Té clapes del que en deim coinar bord, molt bo per agafar serrans. Llavors ve la magrana , que té molt de fort. Dins la magrana hi ha redols que hi ha claus (tipus de grenc), corall bord i pi (?). Més envant ve l’herba torta i després l’herba-col. Llavors ja ve la barra. Hi ha clapes de fang també, a diferent fondària.

Vos l’amo en Joan, heu fet d’armador. Hi ha moltes castes de bous?

Primer de tot hi havia el bou mallorquí, fet de cànyom. També el bou quadrat i llavors va entrar el francès i el huelvano fets de niló. El bou mallorquí antic s’havia d’eixugar i tenyir, era de cànyom.

toni roig, alcudia agost 2014.JPG 2

Foto 3. L’armador Toni Roig, company dels germans forners, adobant un bou a Alcúdia.

I quines parts te un bou?

Moltes: Gola, goleró, fisca, caceret, gatxa, corona, salvacorones, bandes, munyó, malleta, sa mestre, estatza, ormatge, bolles, bandes, cel, sets, goles de suro…

  1. Al·lot d’abordo. Al·lot de barca.
  2. Motlo de xapar canyes. Peça d’alzina per xapar canya.
  3. Copatell. Cop, pescada, esbart de peix.
  4. Salroig. (Carcharodon carcharias). Modernament tauró blanc
  5. Escat. La bastina Squatina squatina.
  6. Tenyidor. Espai per tenyir xarxes
  7. Buidador. Utensili amb el mànec llarg que s’usa per traspassar líquid.
  8. Cranc verd. L’espècie Carcinus aestuarii.
  9. Beta. Embarcació de panxa plana. Sinònim de pastera.
  10. Altina. Elevació del fons, normalment per un alguer.
  11. Ruar. Rissar-se la superfície de la mar per l’acció del vent.
  12. Born. Sinònim de grumer, medusa.
  13. Queca. L’aucell Botaurus stellaris.
  14. Carel. La tortuga Dermochelys coriacea.
  15. Llengot. Pedral de ferro per l’almadraba
  16. Guàrdia Civil. Spyrna zygaena.

(*) Entrevista al Patró Pep “Domingo” ARA 20/4/2014.

La regressió de l’alguer i de les seves belles paraules.

dilluns, 11/08/2014

Aquest estiu la plataforma Salvem Portocolom ha posat en marxa una intensa campanya en defensa dels alguers del port. Hi ha hagut xerrades, activitats escolars, taula rodona, art i festa en defensa de les 12 hectàrees (claretes) d’alguer que ens queden. Aquest hàbitat està greument amenaçat per la imparable pressió humana, la ignorància de no saber o no voler saber i la insensibilitat de qui controla l’administració.

posidonia_biel_perello

Foto. Clapa d’alga o negre amb un esbartet de tutes o escanyavelles (Chromis chromis). Autor: Biel Perelló.

A pesar de tot hi ha esperança de solució, perquè amb el temps hem après que la Posidonia oceanica és una planta, que conforma un ecosistema ric i divers, ens dona peix, aigües netes, oxigen, l’arena de les platges… i això és massa important per no prestar-hi mai atenció.

Un dels nous descobriments és sorprenent i fa referència a la seva gran capacitat de capturar CO2, un dels gasos responsables del canvi global. El professor Carlos Duarte ens explicà que una hectàrea de posidònia, captura 17 vegades més CO2 que una hectàrea del mític bosc tropical. Els “pulmons del planeta” són també a les nostres illes!

Avançam en coneixement sí, però mentre incorporam tota aquesta nova informació al nostro “disc dur”, sembla que perdem coneixement popular associat a l’alguer. Si aquest coneixement sols queda en mans d’uns quants mariners i pescadors vells, no està assegurat, i això podem evitar-ho.

Ja sabem que no ho és, però reivindicam aquí el seu nom popular: S’alga. També en deim es negre del biotop i blanc o blanquer dels fons d’arena. El punt on es toquen negre i blanc, s’anomena barba, i és el que els ecòlegs defineixen com un ecotò, lloc de contacte entre hàbitats que solen tenir una elevada biodiversitat.

 collo alga

Foto 2. Colló d’alga amb les fulles i arrels. Autor: Imedea

Les barbes solen ser més o manco lineals i poden anar paral·leles o perpendiculars a la costa. Hi sol haver sa barba de’n terra, més pròxima a la vorera i sa barba de fora, que és la part oposada de la praderia. Saber on són, és de gran interès pels mariners i pescadors.

El blanc i el negre poden formar vaires, que són taques de blanc dins el negre o taques de negre dins el blanc. Moltes barbes i vaires de la nostra contrada tenen talassònims (noms de lloc de la mar) concrets (Sa Barba des Penyal Roig, Ses Vaires de Cala murada, Sa Vaire de Cala Antena…). Les motes o clapes d’alga o negre poden formar elevacions importants que els mariners anomenen altines. Es tracta de desnivells positius a zones d’orografia més o manco constant.

Cada rizoma o tija de posidònia s’anomena colló d’alga, una “brutor” molt temuda pels xarxers. Els llocs on la corrent acumula els rizomes morts en gran quantitat s’anomenen collonars d’alga. No cal dir que s’Algar és un lloc on la mar treu aquesta alga en quantitat. En una ocasió hem sentit anomenar es paller de la mar el lloc on la mar treu i acumula aquestes fulles.

 cala magraner bonisses

Foto 3. Acumulació de bonisses o pilotes i alga a Cala Magraner (Manacor). Autor: Raquel Vaquer.

Tots hem vist, sobretot l’hivern les concentracions d’alga morta que queden a l’interior de cales i platges i fan com un brou espès. Ido els més vells l’anomenen rim, espès o banc, com hem recollit a Cala Manacor. Aquest banc, protegeix la platja de l’erosió de l’onatge. També a Manacor ens han descrit el rim com el tall on acaba aquesta alga morta i comença l’aigua clara.

El rim o banc és l’hàbitat d’uns animalons ben curiosos; el puu, l’arriet, l’arriet panxa blanca el gambó. Tots aquests animalons s’usen (no tant com abans) per pescar oblades, roquer etc i s’han definit com una mescla de petits crustacis isòpodes idoteids i amfípodes gammàrids. La saviesa popular ha simplificat al màxim la nomenclatura que la ciència no ha pogut evitar, anomenant-ho tot plegat amb 3 lletres: Puu.

 més bonisses, alga

Foto 4. Bonisses o pilotes fetes de la filassa que desprèn la tija de posidònia.

A les platges i cales arriben també les dures fibres de les tiges de la planta (els rizomes). Aquestes fibres s’anomenen filassa. Quan aquesta filassa s’acumula a la vorera de la platja, l’acció d’anar i tornar de la mar crea les bonisses o pilotes, tan comuns a les nostres cales. No cal dir que Cala pilota (Manacor) és un lloc on la platja n’acumula moltes.

L’alga ha tengut, i encara té, moltes utilitats. S’usa per fer el llit o jaç al bestiar pel seu poder desinfectant. No sols els animals han gaudit d’un jaç tan net; està documentat que el Papa Juli III jeia a un matalàs d’alga que l’hi envià un botànic espanyol al 1570. Les xinxes no medraven dins aquest matalàs, i això els va popularitzar en aquell temps.

La fulla dels nostres alguers, també s’ha usat com a aliment pel bestiar, per transportar vidres (l’alga dels vidriers en deien), i la construcció d’habitatges. Enguany mateix, les fulles d’aquesta planta seran usades a Formentera per a edificar habitatges, en un intent d’aprofitar un dels materials més abundants dins la pròpia illa. També tenia diversos usos medicinals i a alguns pobles costaners de l’illa encara veim com s’usa per estojar-hi la patata una vegada treta, per esmorteir la caiguda de fruita escampada davall certs arbres, o com a adob mesclat amb fems. Molts de pagesos del Llevant de Mallorca, escampaven alga sobre l’era una vegada havien batut el gra. D’aquesta manera no hi sortia herba durant l’hivern, es mantenia la frescor i el trespol no feia crulls.

Segons alguns mariners de Portocolom abans hi havia més extensió de negre: El mariner Daniel Garcia (1936) ens contà que “…per entrar dins es blanc, abans havies de treure la punta. Ara abans de treurer-la ja hi ets, no hi ha tant de negre…”. Algunes senyes, indiquen als mariners lo que els científics certifiquen: El negre recula a molts indrets a causa del càstig que els humans l’hi infligim construint ports, fent “regeneracions” o amollant àncores sense mirament.

 detall port adriano 2 - Còpia

Foto 5. Detall de l’ampliació del Port del Toro. Una agressió duríssima al litoral calvianer, a l’alguer i al lloc.

No cal ni parlar de la ceguesa de l’administració, tan capaç per fer decrets d’un dia per l’altre i tan incapaç de fer-ne un que protegeixi aquesta joia en 30 anys d’autonomia.

Sigui com sigui i gràcies a col·lectius com Salvem Portocolom, cada dia hi ha més gent que vol donar una ma a la posidònia, a l’alga, al negre…i als extraordinaris valors que l’envolten.

“Un temps agafàvem peixos que els mariners d’ara no coneixen”

dilluns, 7/07/2014

Jaume Ensenyat Cifre “Es Maonès” (Sóller 1939) és mariner. Quedam amb ell a la cantina del port de Sóller. Conversa sobre la mar amb passió de tècniques de pesca que gairebé ningú recorda. Entra la barca del bou del seu fill i anam a veure quin peix duen: molls, gamba, calamars, escrites…

Vau fer d’al·lot de barca?

Sí, a 8 anys ja em vaig embarcar tot l’estiu amb un llaüt, just acabar l’escola. Havia nascut el meu germà petit feia poc, i perquè ma mare el pogués mantenir, vaig embarcar-me amb el meu padrí. Al Port de Sóller crec que no queda cap mariner que començàs com a al·lot de barca.

Quins arts de pesca empràveu aquells anys?

Noltros pescàvem de gambí (1). A partir del 23 de juny en calàvem una quinzena i hi pescàvem tot l’estiu. Pescàvem anfósos, que feien de 2 fins a 10 quilos o més. En aquell temps ens estimàvem més agafar-los no massa grossos, perquè eren mals de vendre.

Jaume es maonés, soller juny 2014 - Còpia

Foto 1. L’amo en Jaume “Es maonès” al moll de Sóller. Juny 2014.

Com ho fèieu per calar i treure els gambins?

Els escàvem amb peix i llavors cercàvem els llocs bons mirant el fons amb el balde (2). També hi posàvem trossets de plats romputs per mor que és un material lluent i així eren més bons de trobar mirant des de la superfície. A l’hora de llevar (3) usàvem un trescapous (4), que duia un pedaç blanc fermat un metre més amunt i que servia de guia.

N’agafàveu de grossos també?

Sí i tant. Una vegada érem amb mon pare i el padrí que miràvem amb el balde i el padrí va dir: “aquí abaix n’hi ha un i és dels vells“. Va prendre senyes (5), prop de Sa Calobra, i en haver dinat baixàrem a terra a cercar verducs (6) d’ullastre per fer un gambí gros. Quan el vam tenir fet, al cap de dos dies, el vam calar al mateix punt. El primer dia ens va espenyar el gambí i el padrí va dir “avui m’has fotut, però demà no em fotràs“.

jaume es maones

Foto 2. L’amo en Jaume mirant el peix que acaba de descarregar la barca del bou del seu fill al port de Sóller.

Vos va escapar idò…

Vam reparar el gambí i quan hi tornàrem no teníem esca. Hi escarem un altre anfós viu que dúiem, de devers 2 quilos, i hi deixàrem una guia passada. Al cap de dos minuts de calar-lo, l’anfós gros va començar a voltar el gambí i plam! va entrar-hi. Mon pare i el padrí s’hi aferraren tots dos i el vam treure. Va fer 26 quilos. Tenia aquell redol molt gelós ell, i en veure l’altre anfossol dins el gambí s’hi va afuar tot d’una.

Com manteníeu els anfosos frescos?

Noltros havíem de passar Es Coll per vendrer-los a Palma, i el camió sols hi anava un dia o dos a la setmana. Això mos obligava a mantenir el peix dins vivers, a la mar. Quan en pescàvem de grossos els hi obríem la boca, i amb molt d’esment a no fer-l’hi gens de sang, l’hi fèiem un tallet amb la ganiveta a cada banda del morro. Després l’hi passàvem una corda i el tornàvem a deixar en remull, vora el llaüt. Vam arribar a fer un viver dins el llaüt amb el temps.

gambí

Foto 3. Gambí. Font : DCVB

Amb quins altres arts heu pescat?

Des del 1971 només he pescat al bou. Abans d’això pescàvem de palangre, de curricà, la llampuga i els calamars amb farol. En temps d’albercocs anàvem a les cigales, de nit amb un llum i cercant-les amb el balde. El rem de banda en terra era més curt, per poder anar ben aferrat a les penyes. Les pescàvem amb un cigaler (7), que és un aro amb xarxa que te 3 cames. Fins a mitjanit elles pugen cap a les tenasses, més tard davallen a més aigua.

Com s’usava el cigaler?

Quan vèiem una cigala l’hi amollàven damunt, estiravem la guia i les 3 cames tancaven. Si la cigala espolsava i el cigaler estava ben col·locat la treies, però el 90% solien escapar. Es pescava a llocs amb molta roca i si hi havia una barbacana (8) o una punta era difícil treurer-la. Si la nit era bona, de molt bon temps, en podies pescar 10 o 12.

Hi ha altre peix que es pescàs un temps i ara no?

Un temps agafàvem peix els mariners d’ara ni coneixen. Les quissones i les cabres (9) es van esvair fa 30 o 40 anys. El xisclet (10), n’hi ha tan poc que ni es pesca. Noltros l’agafàvem amb la xiscletera (11), que calàvem i cobràvem de damunt les penyes. És un peix petit, però molt bo. Els pàmpols també han anat molt a menys. Un temps les agafàven en el moment que volíem perquè sempre eren als capcers. Dèiem: au avui! Fèiem el bol, serràvem i en trèiem 60 o 70 caixons en un horabaixa. De camí els passàvem les mans per la panxa per fer-los cagar, perquè arribassin guapos, perquè els pàmpols van amollant i llavors els caixons queden bruts.

Com és que deixàreu de pescar l’amfós i la xigala?

Per mor dels fusellers (pesca submarina). Ens robaven els anfosos de dins els gambins, fins al punt que ho vam haver de deixar. Des del 1971 ja només vaig pescar al bou. Els fusellers han acabat amb la cigala, els escorballs, la cabra… no hi ha hagut control.

Com és això?

Segons quin peix és molt bo d’agafar amb el fusell. Un pic va venir per aquí un campió del món de pesca submarina, i un mariner l’hi va demanar: “quantes cigales has agafat enguany?“, i aquell va dir “prop de 600!“. Quina animalada, un temps els cigalers de Sóller no les agafaven en tota la vida.

1. Gambí. Ormeig semblant al morenell, pla i ventrut.

  1. Balde. Poal amb el cul de vidre aposta per mirar el fons.
  2. Llevar. Treure l’ormeig de la mar.
  3. Trescapous. Estri semblant a una petita àncora per treure gambins.
  4. Prendre senyes. Agafar senyes per enfilacions.
  5. Verducs. Tanyades tendres d’arbust.
  6. Cigaler. Ormeig especific per pescar cigales.
  7. Barbacana. Cavitat poc fonda feta per l’onatge.
  8. Cabra. El crustaci Maja squinado. Extingit als anys 70.
  9. Xisclet. El peix Aphia minuta. També anomenat moixó.
  10. Xiscletera. Xarxa de superfície que s’usava per pescar el xisclet.

 

 

Jo era bo per treure el peix amb una agulla i un fil.

dimarts , 10/06/2014

Martí Sureda Riera “Vives”, Son Macià (1928). L’amo en Martí sempre ha estat pagès. Quan tenia temps anava fins a vorera de mar a pescar, amb canya, llença i sobretot amb dinamita. La seva especialitat era treure peix de la mar, sense careta, aletes ni “res artificial“.

Vos sempre heu fet de pagès a ca vostra?

Sí, vaig néixer a Can Vives i per allà he fet de pagès tota la vida. He guardat ovelles, he segat, he fet clots per sembrar arbres, batre damunt s’era…de tot. Un temps quan batien, sempre n’hi havia que cantaven.

Viure de fora vila avui dia és molt difícil…

Es pot viure fent de pagés, però vivint com noltros ho fèiem. Avui la gent té moltes coses, tot són aparells endollats. Llavors hi ha les màquines, que són molt cares: segadora, batedora, tractor…en aquell temps aquesta feina es feia a ma.

mati vives

 

Foto 1. L’amo en Martí “Vives” a ca seva de Son Macià, parlant-nos de les seves pescades. juny 2014.

També vos agradava pescar, no és vera?

De jove anava a pescar roquer, oblades i a calar llences (1). Jo havia sortit bon nedador, sobretot per davall aigua, igual que mon pare i el meu padrí. Encara no sabia nedar per damunt i ja travessava Cala Virgili per davall aigua. Vaig partir a pescar amb en Toni “de Son Gall” i en Miquel “Negre”. Més tard, vaig començar a festejar, i com que el meu sogre era molt coveter (2), aviat vaig estar convidat a anar-hi.

I amb ell començàreu a anar de coets idò?

Ell era molt bo per afinar el peix i tirar els coets. En canvi jo, era bo per treure el peix, amb una agulla i un fil, perquè no teníem ni gambaner. Caminàvem per damunt penyes amb molt d’esment de no fer ombra dins mar, que el peix no mos veiés. Els marbres són molt vius, i si veuen una ombra aviat fugen per fora. Pescàvem llisses, saupes, marbres, déntols, qualque serviola grossa i moixó.

 

marina.2JPG

Foto 2. Ses Meleres, un dels llocs o pescava l’amo en Martí Vives de jove.

Féreu bones pescades?

Una vegada anàrem a Cala Varques amb altre gent. El sogre deia “allà hi tenc un esbart de saupes fermades“. Aquell dia emperò, “l’hi varen rompre” i ell i jo partirem a fer voreres a veure si trobaríem cap peix. Quan vam ser en Es Caló des Serral, vérem els lluentonets (3) del peix. Va tirar un covet i el caló va quedar blanc de peix. Hi vaig treure un sac ple de marbres.

Vaja pescada grossa…

No va acabar allà la cosa, perquè llavors anàrem a veurer-mos amb els altres a Sa Punta des Llevant. Allà, el sogre va afinar dues servioles grosses. Hi havia molta d’aigua, i me va dir “tendràs coratge d’arribar a abaix si les matam“. “Prova-ho” l’hi vaig dir. Els hi va tirar el coet i les va matar. Me vaig treure tota sa roba, perquè no me fes nosa, i en dos pics les vaig treure totes dues. Feien prop d’un metro, varen fer moltes tallades.

Arribàveu molt abaix?

Aquí on vaig treure les servioles, un conco meu va voler mirar la fondària amb una corda i hi va haver 72 pams. En primer em siulaven les orelles, però m’hi vaig anar avesant. Jo provava d’estar sense alenar, amb un rellotge, i aguantava 90 segons. El meu motor crema poc se veu.

Era molt delicat això dels coets?

Jo t’ho diré. A un homo de Son Macià, en Molinet, un coet el va matar per devers Cala Bota. Es va distreure un moment i el coet l’hi va explotar. El meu cunyat, que era amb ells, mai més va estar bo i es va morir d’aquell disgust, perquè era un home temorer (4). Pensava que el se’n durien a presidi a Cartagena. La gent, amb el batle al capdavant, ho varen tapar, perquè els podrien haver tancat a tots.

Sabeu d’altres casos?

El meu sogre es va aturar per mor que a en Jordi, un Macianer, un covet l’hi va prendre una ma. D’aquella, es va asustar i no hi va tornar. Un altre homo, que estava de missatge a a Son Llodrà Vell, també va perdre el puny amb un coet. El meu conco Mateu el va acompanyar a Barcelona i allà l’hi posaren una ma de goma. Record que una dona que pescava roquer, va caure a la mar i no la van poder treure.

També pescàveu d’altres maneres?

Amb la meva dona anàvem molt al roquer i a les oblades. Agafàvem 30 o 40 peixos normalment, però un dia que anàrem a una pesquera que se diu Na Joaneca, mos varen envestir un esbart d’oblades grosses. Estaven gates aquell dia i en vàrem treure 130 de grosses, mos vérem amb feines per traginar-les. D’ençà d’aquell dia ja no tornàrem a passar gust, perquè llavors agafar 40 peixos mos pareixia poc.

Quina és sa mentida més grossa que heu sentit contar?

Un homo que va anar a cercar caragols, deia que n’havia trobat un de molt gros, tan gros que duia La Seu a damunt la closca. També hi havia una dona per aquí, que assegurava que havia nascut sense cul.

 

1. Llença. Ormeig fet amb fil, ham i un pedral. Es cala des de les penyes.

2. Coveter. Que pesca amb dinamita.

3. Lluentonets. Llambrejada que fa el peix quan es mou dins l’aigua.

4. Temorer. Poruc, temerós, passador de pena.

D’anguiles i pous

dissabte, 17/05/2014

“Vaig treure set persones de dins els pous”.

Antoni Serra Crespí “De Can Panxa” (Sa Pobla, 1923). L’amo en Toni va compaginar les feines de forner i bussejador. Arriscà la vida desenes de vegades amollant-se dins els pous per arreglar montures i treurer-hi persones. Pescador d’anguiles, caçador, i per damunt de tot buferer. Publicada a l’ARA-balears dia 11 de maig de 2014.

Heu fet molta vida dins s’Albufera, no és cert?

L’he trescada molt tota la vida perquè hi he pescat, hi he caçat, hi hem conrat arròs… L’hem viscuda molt a Sa Bufera (1). És molt gran, pensa que té 4.444 quarterades (2) i molts de racons. Crec que els he trepitjat tots.

 

antoni serra, sa pobla 1923

És cert que hi havia tantes anguiles a s’Albufera?

N’hi ha que no ho creuran, però en un sol dia en vam pescar 14 tones. D’allò fa poc més de 60 anys. Les pescàrem amb la parança: És una síquia modificada que tenia una comporta. Les anguiles hi entraven, però no podien sortir perquè les tancàvem amb una comporta. Quan n’hi havia moltes buidàvem la síquia d’aigua i les trèiem.

Qui vos comprava tantes anguiles?

Normalment es venien a Mallorca, però aquestes les va comprar totes un vaixell italià, per fer-les fumades a Itàlia. Férem molts de viatges amb un remolc i les carregàrem al vaixell, a dins el Gran Canal. Hi havia anguiles escampades per tot el camí, botaven del remolc.

No tots els anys se’n pescava tanta supòs.

No, però altres anys en trèiem 3 o 4 tones de dins la parança. Llavors pescàvem molta d’encesa també. El vespre s’encén un fanal dins un bot, un rema poc a poc i l’altra dona fitora al peix que veu. També es pescava anguila amb moranell i de cuc, o cucada (3), sobretot els vespres de mal temps. Quan fa trons i llamps i el torrent ve ple, elles se mouen més.

Hi havia altres maneres de pescar-les?

N’hi havia tantes que dins un siquió de qualsevol vela (4), en treien per menjar les que volien. Amb un llençol i 4 canyes n’agafaves. Hi havia gent que caminava per dins les síquies i canals palpant el fang i agafant-les amb les mans, n’aguantaven amb les dents i tot.

Hi ha moltes castes d’anguila?

Hi ha l’anguila correguda, és la que ja se’n van a la mar a criar, té la panxa blanca i la carn és més fluixa. Després hi ha el cabot, que és una anguila gruixada, i també hi ha la borda, que s’agafa d’estiu. També record que d’al·lots trobàvem pilots d’anguila molt petita. Jugàvem a desfer-les amb les mans per desbaratar-les. És anguila que just arriba a s’Albufera.

Es pescava altre peix?

Orada sobretot. Amb la parança en trèiem molta, de fins a 4 quilos. També amb l’arquet (5) se’n agafaven. Quan els pescadors veien ruer (6), era que les orades feien esbart per sortir cap a la mar. “Allà hi ha ruer!”, i les paraven l’arquet per mirar d’agafar-les. També agafaven pelaies (7) i llops, i dins el fang trèiem molta copinya (8) amb les mans.

Com és que ja no hi ha tantes anguiles?

Perquè l’aigua ja no és neta. La brutor del poble pega a s’Albufera i a més els hotels xuclen l’aigua bona que hauria d’arribar-hi. Llavors, ja no se sembra arròs, i l’albufera s’ha closa i està massa bruta. Aquí on noltros sembràvem arròs, ara just hi ha canyet i les síquies ja no hi són.

Com va ser que vos vau fer bussejador?

Un conco meu s’hi dedicava professionalment. Es tirava als pous a arreglar les montures (9), sense botelles. Vaig acompanyar-lo a un pou i me va dir: “He deixat una clau al fons, m’hauré de tornar a tirar perquè tu no hi arribaràs, hi ha 20 pams d’aigua”. M’hi vaig tirar i la vaig treure. Va ser una prova que em va fer, jo tenia 14 anys. L’endemà però, ell va morir al pou de Can Llebre, que feia gas (10). De llavors en vaig agafar el relleu.

A banda d’arreglar montures, quines altres feines fèieu dins els pous?

Vaig treure gent que moria a dins. Vaig treure set persones de dins els pous. El primer pic, jo i un amic traguérem tres homos. Hi havien tirat dinamita. Dins el pou hi havia gas, i allò els va matar un després s’altre. També vaig treure una dona que s’havia penjat d’un, la corda es va rompre i caigué dins el pou.

Com van ser els altres casos?

Una altra dona que havia desaparegut feia 8 dies la trobaren dins un pou i em demanaren per treurer-la. Llavors altres dos homes d’un altre, també per haver alenat gas. Mai vaig voler cobrar un cèntim a ningú per treure un mort. També vaig treure un bomber a punt de morir i el vam reanimar. Varen ser moltes situacions de perill, però sempre vaig estar tranquil i per això ho podia fer.

Com es podia saber si un pou feia gas?

Jo anava baixant i a mitjan pou encenia un cigarro. Llavors baixava poc a poc, si el cigarro s’apagava, era que hi havia gas i havies de pujar tot d’una.

1. Sa Bufera. Topònim local per designar s’Albufera.

  1. Mite popular: Es Fangar, S’Avall i altres grans possessions tenen 4444 quarterades.
  2. Cucada. Manat de cucs de terra fermats a una ginya i una canya.
  3. Vela. Bocí de terra que es conra.
  4. Arquet. Ormeig d’arrossec que fa una mànega, semblant a l’artet.
  5. Ruer. Quan el peix es mou i rua la superfície de l’aigua en calma.
  6. Pelaia. El peix pla Solea vulgaris.
  7. Copinya. Enclotxa de l’espècie Ruditapes decussatus.
  8. Montura. Enginy mecànic per treure l’aigua dels pous.
  9. Molts de pous generen gasos toxics mortals.

Els mariners no sembram, només collim, i la mar té un límit.

dimarts , 29/04/2014

Josep Bonnín “Pep Domingo” (Alcúdia 1938) és mariner. Ha pescat amb llaüt i barca del bou dels 10 als 69 anys. Parla amb una una passió desbordant de la mar, de la gent i les barques.

Vos hi posàreu molt prest a pescar?

Casi casi vaig nèixer dins la mar. Als 10 anys ja me van embarcar amb un llaüt, a Alcúdia, d’al·lot de barca. Oficialment però, va ser a l’edat de 15 anys. Mon pare va haver de signar-me la primera cartilla, el febrer 1953 (ens mostra el document). Primer me vaig embarcar per menjar, llavors guanyava un quartó (1) i poc a poc anaves guanyant un poc més.

A ca vostra ja eren mariners?

No, però mon pare tenia una barca del bou i dos llaüts i traginava peix. El mal va ser que en estallar la guerra civil, l’hi van confiscar la barca del bou per guardar la costa, perquè molta gent fugia cap a Alger i cap a Menorca. Els camionets de traginar peix també els hi van confiscar. L’hi tornaren tot al cap d’uns anys amb molt mal estat. Allò va ser la ruïna i es va haver de posar a fer de forner. Jo i el meu germà però, volguerem pescar.

pep domingo

Foto1. Josep Bonnín és conegut com el patró Pep “Domingo” o “Xeringa” . Abril 2014.

Pescàveu la llagosta?

Sí, començàvem a pescar-la pel febrer amb nanses. Així com avançava la temporada anàvem substituint la nansa per xarxa. Entre Alcúdia i Menorca, hi ha molt de redol bo per pescar llagosta. Pots “fer fallat” (2) a qualque redol, però casi tot és bo. Moltes vegades envers de tornar a Alcúdia entravem a Menorca, així no gastàvem tant de gas-oil. Dúiem un motor de sols 4 cavalls, gastava poc, però com menys combustible gastaves millor. Dormíem dins les cales o a Mahó, i fèiem la vida a bordo. Molts d’anys més tard, vaig pescar la llagosta Blanca. Darrera Formentor n’agafàrem 180 quilos, a devers 220 braçes. N’agafàvem molta perquè era verge tot, ara, no és rentable perquè fas molt de mal a l’ormeig, el fons oscil·la molt de cop. Un pic en vam agafar una de 5’7 quilos. Mai n’he vista altra tan grossa.

També vau pescar amb la moruna?

Sí, la calàvem pel Cap des Pinar. Agafàvem cervioles i tonyines. Darrera sempre hi venien peixots més grossos. El 1969 vam treure un salroig (3) que va fer 1200 quilos. Aquell any en vam pescar 3 en 5 dies (ens mostra les fotos), els altres d’uns 600 quilos. Aquest tan gros dúia una tonyina de 50 quilos dins la panxa. També s’havia menjat el ca del pastor de la possessió de Betlem (Artà), que l’havien tirat a la mar. Dins la butza hi trobarem el collar, amb la inscripció. El varen tirar a la mar per no gastar un cartutxo.

Més tard anàreu a Palma, no és cert?

El 1969 vaig anar a viure a Palma per fer de mariner del port, però mai me vaig desvincular de la pesca. Els dies de festa i qualque temporada seguia pescant. El 1982 vaig reenganxar, hi havia crisis i els meus fills volíen que els ensenyàs a pescar. Vam armar un llaüt gran i començàrem a pescar altre vegada.

 

IMG_7820

Foto 2. El patró Pep “Domingo” ens mostra el póster on hi ha imatges d’algunes de les seves captures de Salroig. Abril 2014.

Per quines zones pescàveu?

Entre Sa Dragonera i Cabrera hi ha molt de fort (4). Llavors però, començàrem a anar a Es Fort de’s Francès (5). És a més de 50 milles del porT, però quan hi començàrem a anar hi havia una peixetada que feia colló. En 6 llevades (6) vam dur 580 quilos de llagosta. Hi havia molt de peix també, un dia pescàrem 27 caixons de raps. Qualque dia dúiem altre 20 caixons de peix bò, xerna, pàguera, cap roig…A enlloc he vist tanta llagosta.

I també vau pescar a les Illes Columbrets, cert?

Hi anàrem entre el 1983 i el 1987. Partíem del port el diumenge i arribàvem al cap de 12 hores si fèia bon temps. Tornàvem el divendres. Per Sant Joan ens aturàvem, perquè amb la calor el gel no aguantava tant. Sempre recordaré el primer any, calàrem 26 xarxes i agafàrem 222 quilos de llagosta blanca. Cada llevada, pescaves 8 o 10 caixons de cap roig damunt el placer (7). Era un lloc molt ric i el peix era gros i guapo. El mateix dia, amb una xarxa, pescàrem un espet de 11 quilos i un bonítol de 9.

Altres mallorquins ja hi havien anat més antigament…

Sí, els Pollencins ja hi anaven a la vela, els moixos, els durais, el xerpats… El 1944 dos llauts que venien d’allà van naufragar i moriren 5 mariners, alguns eren fills de cosins de mon pare. Va ser una tragèdia molt gran.

A les Columbrets, fèiau vida dins la barca?

Les Illes són molt petites, tenen far, un cementeri i un pou, però estàvem sempre dins la barca, 8 mariners. Allà coincidíem amb mariners de d’Alcanar i de Sant Carles de la Ràpita. Al principi desconfiàvem uns dels altres, però acabarem fent amistat. Qualque vespre abarloavem (8) i passàvem la vetllada plegats.

Més tard canviàreu el llaüt per la barca del bou?

Un fill va voler provar-ho amb una barca més grossa. Llavors hi havia una febre grossa, però és una ruïna perquè les despeses són molt grans. Va ser una equivocació no seguir amb el llaüt. Fèiem la temporada de la llagosta, pescàvem 3 mesos de palangre i a l’hivern arreglàvem les xarxes. La barca del bou però, ha de pescar tot l’any i la despesa et menja. L’any 90 hi havia 57 barques del bou, ara no arriben a 30, aquesta és la prova.

Quedaran mariners a les illes?

És que mariners, mariners ja no en queden. Hi ha gent que pesca, però no és lo mateix. Tampoc hi ha prou peix, i d’això en tenim la culpa tots. Els motors grans i tanta tecnologia ha estat la mort, han llevat feina i han tret massa peix. Els bous passen per dins els espessos (9) on mai s’hi havia pescat. A més els mariners han de competir amb 50.000 afeccionats. La gent ha d’entendre que els mariners no sembram, només collim, i la mar té un límit.

  1. Quartó. Els sous del mariners es mesuren en parts i quartons.
  2. Fer fallat. Tenir part de les xarxes calades a llocs amb poc peix.
  3. Salroig. El tauró blac Carcharodon carcharius.
  4. Fort. Fons rocós.
  5. Fort des Francès. Zona molt rocosa situada entre Eivissa i Mallorca.
  6. Llevar. Treure la xarxa o l’ormeig calat.
  7. Placer. Plataforma continental.
  8. Abarloar. Posar-se una barca vora una altre.
  9. Espessos. Zones molt rocoses, on els bous no hi passen.