“La nansa no destrueix la pesca, com fan altres arts”

divendres, 28/03/2014

Francesc Vives Casteller “Bultat” (1926), nasqué a Au Moll (Pollença). Als 14 anys ja anava embarcat. Va pescar amb artet, palangre, xarxa, al bou, la llampuga però sobretot llagosta amb nansa. Encara ara fa o adoba qualque xarxa perquè els mariners joves l’hi demanen.

FRANCESC BULTAT 3 (2)

Foto 1. L’amo en Francesc “Bultat” mostrant com es fa una nansa.

Queden pocs mariners del vostre temps a al Moll?

Són tots morts. Si mires aquesta foto (ens mostra una foto d’un dinar dels anys 80 on hi ha uns 15 mariners) veus que la gent que surt s’ha porgat molt. Som antic jo aquí a al Moll. Quan vaig néixer just batejaven a Pollença, però a jo ja em batejaren al Moll, vaig ser dels primers.

Ha canviat tant el port de Pollença?

Mira-ho, ara està tot edificat. Quan jo era nin tot això formava part de la possessió de Bóquer, tot eren conreus i garriga. He vist construir tot lo que ara es veu.

A quina edat començàreu a pescar?

A l’edat de 14 anys vaig començar d’al·lot de barca amb “El Vell Roqueta”, a La Vall de Bóquer. Era un bon patró, va anar a pescar llagosta molts d’anys Als Columbrets (València), amb un llaüt. Un temps hi havia un parell de llaüts mariners a La Vall i altres tres a Sant Vicenç. Llavors vaig pescar molts d’anys amb mon pare i el meu germà.

FRANCESC BULTAT 1a

Foto 2. L’amo en Francesc “Bultat” mostrant una nansa feta seva.

Vos pescàreu llagosta amb nanses, no és cert?

Sí, és la millor pesca que hi ha. Noltros calàvem fins a 60 nanses. Cada filera duia 10 o 15 nanses, que anaven cada 9 braces. Les pescàvem de març a setembre i ho trèiem tot a mans. Hi havia dies que no se n’agafaven més que 2 o 3, però quan anaven de borina (1) entraven molt. La llagosta és molt llunàtica, de lluna nova n’agafàvem més.

Era una pesca incerta, o cada any fèieu bo?

La temporada solia ser bona perquè un temps hi havia peix. Hi havia dies magres, i a vegades passaven dies que n’agafàvem poques. Emperò, sabíem que no havíem de passar pena, ja entrarien. Podies calar i agafar-ne 10 o 12 cada dia, minvar i al cap de poc temps tornar a agafar-ne. Si es posava llim al fons però, no n’agafaves, perquè elles en fugen.

L’han de conèixer la llagosta per pescar-la…

Fa coses molt rares, podies calar una filera de nanses damunt elles i no agafar-ne i al cap d’uns dies calar allà mateix i si estaven de gaita (2) n’agafaves 2 dins cada nansa. Un dia bo podies agafar-ne 25 o 30. Quan començava la temporada pescaves més mascles, però arribats a Sant Pere estan més magres, perquè ja han emprenyat les femelles i ara són aquestes que estan més plenes. La llagosta més grossa que he agafat va fer 3 quilos, però la vaig treure amb un palangre, a la Punta de Can Camota, es va enganxar per una cama.

Les nanses les fèieu voltros?

Sí clar, els dies de mal temps fèiem nanses o adobàvem xarxa o palangre dins la portassa. Anàvem als torrents i tallàvem canyes, joncs i verdancs d’aladern. S’han de tallar de lluna vella i així no se corquen mai. El jonc s’ha d’eixugar a l’obra. Llavors xapàvem les canyes amb els xapadors (3) i les fèiem.

FRANCESC BULTAT 6

Foto 3. L’amo en Francesc “Bultat” mostra dos xapadors de canyes, fets de fusta d’alzina.

Quines són les pescades més grosses que heu fet?

Un dia bo amb les nanses agafaves 20 quilos de llagosta i peix bo variat. També fèiem pescades grosses amb l’artet (4), agafàvem molt de gerret. Aquí a l’Illeta de Formentor n’hi pescàvem molt, un dia hi pescàrem 300 quilos d’espets. Tot sol, he tret una dotzena de mussoles, de prop de 15 quilos cada una.

Hi havia tant de peix com diuen un temps?

La gent ara no ho creu, però jo ho he viscut. Jo tot sol calava 30 palangres pels déntols i qualque pic vaig pescar 80, 90 i fins a 110 quilos i les treia “a mans”. Pareixia que tot era verge. Una temporada vaig pescar al bou i també treien molt de peix. Férem molt bones pescades de rafels (5), un peix molt bo que ara no en veus. En vam fer una pescada de 400 quilos.

FRANCESC BULTAT 5 (2)

Foto 4. Detall d’un xapador de canyes.

Quina esca hi posàveu a la nansa?

Anàvem a fer esca amb el gànguil, era molt bona la vaqueta, l’esparrall, les mores (6)… peix d’escata petita, perquè l’escata bromeja. També el culet (7) era bo. Fèiem un parell de tirades amb el gànguil o quan dinàvem amollàvem l’escandall (8) una estona. La ferrassa també és bona, perquè fa molta sang.

També agafaven peix les nanses?

Pescaves cap roig, mòllera i uns que han desaparegut, els gatvairos i les cranques. Els gatvairos feien 3 o 4 quilos i eren molt apreciats. Dúiem tanta pràctica, que el peix el trèiem per l’anfàs (9) d’un cop, sense tocar-lo amb les mans. La feina ensenya, m’entens. Quan jo era jove, un mariner o un fuster n’aprenia amb un mestre, ara s’ensenya a l’escola, va d’una altra manera.

Les guardàveu als vivers les llagostes?

Sí, les teníem allà i les anàvem traient així com el peixater les demanava. Dins els vivers no hi han d’estar massa temps, perquè s’amagreixen encara que tenguin menjar. De vegades agafàvem qualque llamàntol i l’hi havies de fermar les mordales per posar-lo al viver, perquè mossegava les llagostes.

FRANCESC BULTAT 4 (2)

Foto 5. L’amo en Francesc “Bultat” mostra un gat, fet de pedra. S’usava per desenrocar xarxes. Pesa uns 25 quilos.

És la nansa, la pesca que més vos ha agradat?

És lo millor que hi ha, no destrueix la pesca com altres arts. Si cales xarxes a un lloc que hi ha peix o llagosta, l’agafes. La nansa no, podia haver-hi llagostes acaramullades com a formigues, calar nanses a damunt i agafar-ne just un parell. Pots tornar-hi l’endemà, perquè el peix no s’asusta ni es pesca tot.

Tots els fons rocosos eren bons per llagosta?

Com més roca millor, però noltros n’agafàvem dins l’alga, on feies fons d’ull (10). L’hi dèiem llagosta negre, perquè agafava el color de l’alga. Dins el coionar (11), que hi ha uns pinets molt forts, el peix no se fa tan gros. Hi ha pedrenc, a uns 20-25 metres.

Qualque peix es menja la llagosta?

Si trobes una llagosta morta dins la nansa, és que un pop l’ha xupada. La llagosta es menja la morena, la moren el pop, i el pop la llagosta. Els gatvairos també hi entraven per menjar qualque llagosta a la nansa, quan els llevaves la butza sempre hi duien llagosta a dins.

Com valorau els avanços, com la maquinilla?

Fa més bon fer feina, clar, noltros vam ser dels primers d’El Moll en posar-ne. Un temps però, com que trèiem el palangre a mans, sentíem el peix que espolsava. Amb la maquinilla no el senten i perden peixos bons perquè estiren massa fort i el fil es talla o el peix romp. Llavors, com que trèiem poc a poc, defensàvem més el peix. Si el peix no volia venir, el cansàvem, trèiem poc a poc, i si enrocàvem o l’hi amollàvem el gat (12).

Què trobau de com es pesca ara?

Als joves els dic, no pot ser voler pescar tot l’any amb el mateix art. Calen xarxes tot l’any, i així la pesquera no descansa. Un temps calàvem nansa, palangre, xarxa, artet, qualque solta (13), i anàvem a la llampuga, cada cosa al seu temps. Quan pescàvem de xarxa, érem 4 homos dins la barca i dúiem 18 peces. Dins un llaüt gros hi anaven 7 mariners i ara n’hi van 1 o 2.

Es feia el jornal amb manco xarxa, menys motor…

I clar, tants d’avanços no han estat bons. Noltros just calaven d’auba i de prima, un parell d’hores, i les trèiem, el peix venia molt guapo. Ara, deixen du 40 xarxes per homo i les tenen calades tota la nit. Molt de peix ve puat (14) i l’han de tirar, comprens? També agafen jonquillo, que és la menjua de molt de peix, i per això no n’hi ha tant a dins la badia d’Alcúdia. Mai en vaig voler pescar.

Què trobau de les vedes?

Veda i mida sempre n’hi ha haguda. Un temps la llagosta havia de midar un mínim de 17 cm del coll fins damunt els ulls. Ara ha augmentat a 24. El mal però, és que noltros dúiem un motor de 4 cavalls i ara en duen 10 vegades més.

Heu parlat de molts de peixos que s’han perdut.

No és només el peix, noltros vèiem el ca marí (15), que també s’ha perdut. Agafava qualque peix de la xarxa, i sabies que era ell perquè deixava 3 forats. El peix el se’n duia i se menjava a una altra banda. Quan surt de l’aigua el ca marí tosseix, el vaig sentir un parell de pics. Un temps també veies més virots i baldritges, que es tiraven a les moles de peix.

Hi havia maneres de saber si venia mal temps?

Homo, hi havia el nívols de furo, que eren uns nívols prims senya de vent. Quan sortia el sol, si duia un braverol (16) al costat, també era senya que entraria mal temps. Un temps crèiem en moltes coses. Mon pare es posava un cavallet de mar davall la gorra, deia que així no tenien mal de cap mai. Quan pescaves una mare d’anfós, solia ser senya de poc peix, i quan veies el cadafet (17) era que venia el fred.

Trobau que la gent coneix poc el peix avui?

Un temps a Pollença se’n menjava molt. Els peixaters l’acabaven sempre, perquè tothom coneixia el peix i la manera millor de cuinar-lo. En primer no hi havia geleres, però el conservaven bé. Els “Durais”, mariners que pescaven a Sant Vicenç, feien sostres de palmes i de peix dins el cove i l’hi posaven un pedaç damunt. El duien a Pollença i semblava acabat de pescar.

Fèieu peix sec a Pollença?

No gaire. Un Valldemossí que va pescar amb noltros, posava la bastina i les mòlleres amb aigua i sal dos dies, i llavors les penjava al sol. En ser eixut, el peix el guardava a l’ombra, i cada any se’n duia un bidó ple per menjar a l’hivern. En aquella banda fa molts de dies de mal temps i els valldemossins no poden sortir a pescar.

Quines altres coses se menjàven i ara ja no?

Noltros cuinàvem dins la barca, amb un fogó, i hi menjàvem. Mos agradava el fetge del gatvairo. L’embolicàvem amb un paper i el posàvem dins la cendre calenta, allà es covia poc a poc. Lo mateix amb part de la butza, que era bona. A Pollença es menjava molt la butza de tonyina, que se rascava i era molt bona per fer sofregida o aguiada. I la tortuga, que si l’hi lleven el gras, és molt bona aguiada.

  1. De Borina. Que les llagostes tresquen pel fons.
  2. Estar de gaita: Anar més alegres, moure’s.
  3. Xapador. Eina de tall de fusta d’alzina.
  4. Artet. Ormeig d’arrosec estirat per homos.
  5. Rafel. El peix Trygla lyra.
  6. Mores. El peix Spicara maena (mascles amb lliurea reproductora).
  7. Culet. Sípia molt petita del gènere Sepiola.
  8. Escandall: Plom del volantí, o el mateix volantí.
  9. Anfàs. Part, en forma d’enbut, per on entra el peix a la nansa.
  10. Fer Fons d’ull. Intuir l’hàbitat del fons de damunt la barca.
  11. Coionar. Hàbitat de fons pedregós.
  12. Gat. Rotlo de pedra que serveix per desenrocar xarxes i palangres.
  13. Solta. Xarxa de tresmall molt alta.
  14. Puat. Menjat o xupat per petits amfípodes.
  15. Ca Marí. La foca Monachus monachus, extingida a les illes.
  16. Braverol. Núvol morat o vermellós.
  17. Cadafet. L’aucell marí hivernant Fratercula artica.

“Per plena de peix que estigui la pesquera, les oblades s’han de pescar poc a poc”.

divendres, 7/03/2014

Toni Riutort Vives “Caragol”. Portocristo (1948). És pagès i pescador d’oblades amb canya, un art que al Llevant de Mallorca han dominat més i millor els pagesos, que els mariners. Ens ho contà a ca seva, Can Comerxo, el febrer de 2014.

Qui vos ensenyà a pescar oblades?

El meu padrí tenia devoció per aquesta pesca i m’hi va ginyar. Hi vaig anar moltes vegades a mirar abans de tocar la canya. Un dia que la mar venia seguideta, el padrí me va dir: -Avui pescaràs. Tot d’una en vaig agafar una, dues, tres… plam!. Me va fotre becollada.

I perquè?

Per atropellar el peix: Voler agafar-ne 4 i tant seguides no pot ser. Han de ser tres d’espaiades i amollar sa canya una estona. Amb ell hi anarem molts de pics, bromejavem, les vèiem brollar (1) però no les pescavem. Per manca de sabonera, per no espenyar sa pesquera, pels girants de les llunes… I és que just veure l’ombra de la canya, els hi basta per fugir. No hi ha peix més puta que l’oblada.

toni caragol 1

 

Vos ensenyà altres maneres de pescar?

A pescar sípies amb el ganxo passejant un reclam (2) viu. L’has de pescar sense espenyar-la gens i passejar-la per les voreres. Si dus una femella, vendran mascles a aferrar-s’hi. Si tens un mascle altres mascles vénen a barallar-s’hi. La sípia viva marca quan en veu un altre canviant de color. Quan és aprop l’hi dones ganxo.

Quina és l’esca més bona per l’oblada?

El puu (3) o l’arriet (4). També empràvem gamba d’esca i moixó (5) per l’oblada més grossa. Millor si no era massa fresc, trasmudat. Per tenir moixó tiràvem un cartutxet de dinamita a un esbart i el replegàvem. Bromejàvem amb puu i avançada la temporada amb pa. Per pescar saupes empràvem taronja.

Bromejar bé, és tan important per pescar oblades?

Just arribar s’han de tirar dues grapades de puu viu, un poc estret amb la ma, perquè neda aviat cap a penyes. S’ha de bromejar poc a poc…i al cap de 3 quarts o més es pot començar a pescar. Són molt vives, veuen una llambrejada (6) i s’ha acabat el pescar.

Hi ha moltes castes de puu?

El puu és com una puça grossa, n’hi ha de blanquet o pigardós. El pigardós aguanta més viu. L’arriet o gambó és més gros, millor per tapar la coa de l’ham. També hi ha arriet ros i negre. El ros és més bo, més fluix i també hi ha s’arrietó panxa-blanca, que pica molt si entres dins s’alga sense roba.

Com se pescava el puu?

Calavem una filera de boverons (7). Per fer-los cercavem herba saupera (8) que es fa a les tenasses. Solíem anar-hi al maig i amb un fasset la trèiem. L’eixugàvem a s’ombra dos dies i un pic eixuta fèiem bolics i les fermàvem amb corda de cànyom fent un collar. Cada collar era un baveró. Els untàvem amb llet abans de calar-los per fer venir el puu.

 

On es calen els baverons?

Has d’anar a l’alga morta que hi ha a les platges i cales, dins el rim (9), passat es banc (10). En 10 o 15 minuts entres a l’aigua i espolses cada baveró dins una senalleta i el puu cau. Noltros anàvem a Cala Magraner, a Cala Virgilia…la més puera era Cala Pilota, però s’hi posen moltes bonisses (11), que se fan de la filassa (12) que allà s’hi posa.

Fèiau pescades bones?

Si el dia venia bé agafàvem 6 o 7 quilos de peix, entre oblades i saupes. Hi ha dies que hi vas i no pots pescar emperò. La pescada més grossa va ser un dia de Sant Antoni, n’agafàrem prop de 20 quilos, uns 70 peixos. M’en record per la fretada que vaig passar. L’oblada més grossa que he agafat mai va pesar 980 grams, aquell dia no en vaig agafar d’altre.

Què han de fer per no espenyar una bona pescada?

Per plena d’oblades que estigui la pesquera, s’han de pescar poc a poc o s’escalivaran. Noltros alternàvem pescant saupes, que estan damunt la tenassa, en canvi l’oblada s’ha de pescar en el tall de la tenassa. Hi ha d’haver estones llargues sense pescar. Dies clars, soleiet, llevantó i millor de matí. La saupa la pots pescar d’horabaixa dins s’ombra també.

Heu sentit contar pescades impossibles?

Un homo va anar a pescar roquer, i assuixí l’hi peguen fort, vatuadell!, fot estirada i va ser una grívia (13) grossa. Quan la treia va passar un colom de penyes arran del fil i també s’hi va enganxar. De l’estirada, el volantí va anar a pegar un tros darrere ell amb tan bona fortuna que va matar un conill amb el plom.

  1. Brollar. Peix que captura menjua a flor d’aigua.
  2. Reclam. Sípia captiva, fermada.
  3. Puu. Anfípode del gènere Gammarus.
  4. Arriet, s’arriet o gambó. Isopode del génere Idothea.
  5. Moixó. El peix Aphia minuta.
  6. Llambrejada. Lluentor viva i ràpida del peix.
  7. Baveró. Conjunt de manats d’herba saupera.
  8. Herba saupera (Cystoseira sp)
  9. Rim.Tall on acaba l’alga i comença l’arena (per altres banc).
  10. Es Banc. Acumulació d’alga a la vorera que forma un brou espès.
  11. Bonissa. Pilota feta de filassa.
  12. Filassa. Fibres dels rizomes de Posidonia oceanica.
  13. Grívia. El peix Labrus viridis.

“Vaig tenir el destí de mirar amb el vidre” (segona part)

dilluns, 24/02/2014

Entrevista a Guillem Pons Ferrer, Trapasser (Santanyí, 1931). Mariner.

Vos vàreu pescar d’artet (1)?

Sí molt d’anys perquè llavors s’agafava peix. Cada dia fèiem entre 28 i 35 caixons (2), més no perquè el peixater no en podia vendre tant. Solíem fer 25 caixons de gerret de negre (3), 2 de molls, 2 de peix bo, 2 o 3 de morralla i 1 o 2 de calamars.

Vau agafar peixos grossos?

Amb l’artet agafàrem una romaguera (4) d’uns 200 quilos. El meu germà va dir: n’hem de dur un tros a Llucmajor que allà es ven molt de “peix de tall”. Feia 4 pams de gruixa i just d’un tros d’ala n’omplirem 6 caixons. La resta la tiràrem a la mar davant Es Morràs, pensant que tanmateix no es vendria. Quan el germà tornà de Llucmajor mos diu: Cagondell hem perdut un jornal! Sortírem a la mar altre pic a veure si encara la tornaríem treure, però no la trobàrem.

Quins altres ormejos heu manejat?

Hem pescat de tresmall en terra i també més fora per la llagosta. Calàvem palangres de suret, d’anfòs, de vol, de sard, palangró…segons es temps i es peix que volíem pescar. També vaig anar uns anys amb barca del bou i amb el llaüt pescàvem amb sa vaqueta (5). A la llampuga hi vaig anar 24 anys seguits. Cada any agafàvem una tortuga, fèiem un aguiat i deixàvem fer les altres.

Quina feina vos anava millor?

El qui sempre fa una feina té avantatge sobre els altres en allò com és natural. De la barcada, jo vaig tenir el destí de mirar amb el vidre. Es tracta de mirar el fons, cercar les barbes per calar bé s’artet o ses xarxes, mirar dins sa moruna si hi ha peix i que fa…

“Qualque dia no record de vaig dinar ahir, però les senyes les tenc gravades al cap”

 Véreu moltes coses davall aigua?

Moltes. He vist esbarts de 20 o 30 cervioles anar darrere una fluixa escada amb una sípia viva. No hi peguen de cop, hi van molt aprop totes plegades…fins que en surt una de l’esbart i se posa a un parell de pams de s’esca. És aquesta la que hi pega. Ses círvies es trien en esbarts segons el seu pes, fan esbart les nascudes el mateix any.

Que més véreu?

Vaig arribar a saber es temps que faria mirant els pardals de moro (6). Ells viuen amagats a dins l’alga, aprop de la barba. Si se feien cap a dins s’arena “bon temps segur”. Quan les veus que tots s’en van de cap a s’alga “se posarà mal temps”. Hi ha crancs que són senya de mal temps; se posen una fulla o qualque cosa damunt es cap, l’aguanten amb ses dues cames curtes i amb les altres caminen.

Quin peix trobau que ha minvat?

Tota casta de peix. Hi havia molts de bonítols, però fa anys que no n’he vist cap. Una bastina que s’ha perdut és la quissona (7). N’agafàvem al volantí i hi havia barques que calaven xarxes quissoneres en Es Fortet de s’Almunia i Es Fortet de Cala Sacorrada. Qualque dia duien les xarxes plenes. En Rafel “Beiot” un pic va fer una ensacada (8) de quissones amb el bou i el van haver d’auxiliar. En va du prop de 600 quilos.

I Quins altres peixos?

Un altre peix del que feien ensacades era es galló (9). Quan s’en agafava molt el bou surava i les barques havien de fugir de tant que n’hi havia. També més en terra se’n posava, amb l’artet i sa vaqueta en trèiem. Les cranques se van esvaïr del tot, n’agafàvem moltes també. Un dia a Cabrera n’agafàrem 42. Arribàven a fer 3 quilos. Les farrasses grosses també han minvat.

Les bastines (10) són el que més ha davallat?

Sí, amb la moruna en trèiem de grosses. N’hi havia que venien darrera les tonyines i les círvies. Trèiem llunades, marraixos, mussoles i qualque dentusso (11) que te 6 o 7 fileres de dents i arriben a fer devers 700 quilos. En vàrem treure un de molt gros a s’Amarador.

trapasser 3

Algú més en va pescar algun?

En Pere “Torres” en va agafar un a Na Fontanella amb una solta. Quan pujaren aquell peixot encara era viu, i començà a espolsar fort, amb sa boca oberta…fotre! Els mariners es feren enrere en veure aquelles dents, sobretot un que nomia Mateu. Diuen que en Pere amollà:

 

Mateu, quina por l’hi tens

a n’aquest peix que hem enganxat

o és que te fa feredat

aquest bitxo amb tantes de dents.

Teniu bona memòria encara?

Quan tornes vell no recordes de que punyetes vares dinar ahir, però de les senyes de les pesqueres m’en record molt bé. Vaig començar a sortir amb mon pare a 10 o 11 anys i controlava el motor i la palanca. Mon pare em deia “mira ses senyes, gira per fora, gira pe’n terra” i em quedaren gravades.

  1. Artet. Ormeig d’arrossec.
  2. Cada caixó eren prop de 10 quilos.
  3. Gerret “de negre”. Gerret no adult, capturat dins l’alguer.
  4. Romaguera. Dasyatis centroura.
  5. Vaqueta. Art d’arrossec, semblant a un bou petit.
  6. Pardal de moro. Holothuria forskali
  7. Quissona. Selaci Squalus acanthias
  8. Ensacada. Omplir el bou de peix o brutor.
  9. Galló. El peix Capros aper
  10. Rajades i taurons (Selacis).
  11. Dentusso. Solraig o tauró blanc Carcharodon carcharias

 

“Pescàvem més peix abans amb un llaüt, que avui amb una barca del bou”.

divendres, 14/02/2014

Guillem Pons Ferrer “Trapasser”. Mariner. Nasqué a Santanyí el 14 d’abril de 1931. Quan la comare el començava a treure, sentiren un esclafit; era la banda de música de Santanyí que donava la benvinguda a la segona república. (Part 1).

Començàreu molt jove a pescar?

Ja anava amb la barca als 10 anys, és per això que encara ara me’n record bé de les pesqueres. Als 13 anys ja pagava al pòsit (1) de pescadors, ja era mariner.

El vostre pare ja pescava?

Sí, ell havia comprat un llaüt a mitges amb un conco meu. Jo i els meus germans, en Baltasar i en Toni, començàrem amb ell. Amb el temps vàrem arribar a manejar 3 llaüts a la vegada. Pescàvem de tresmall, d’artet (2), amb la moruna (3), al bou, de palangre i la llampuga, segons el temps.

GUILLEM TRAPASSER bona.JPG2

Foto 1. L’amo en Guillem “Trapasser” mostrant-mos un corn de cornar, o “corn femella” a ca seva. ell el feia sonar per anar a vendre peix.

 Com començàreu a pescar amb la moruna?

En Pere i en Biel “Torres” hi pescaren a Palma. En acabar la temporada varen voler provar-ho a Santanyí i partírem a pescar plegats. El primer any no agafàrem gaire peix i mos proposàren comprar la seva part. La duguérem a eixugar a Portopetro, perquè a Cala Figuera no hi cabia estesa. Varem fer-ne un mapa; contàrem les malles, midàrem la màniga i l’estudiàrem molt.

I llavors vau pescar més?

Llavors agafàrem molt de peix. La calàvem la primavera fins a mitjan estiu. Agafàvem sobretot cervioles. Cada temporada feiem un parell d’agafades de 30 o 40 que passaven els 20 quilos cada una. Agafàvem molts de bonítols, d’entre 1 i 4 quilos, just de bonítols fèiem sa setmana. N’hi havia molts un temps, ara fa anys que no n’he vist cap. També trèiem 4 o 5 mussoles grosses per temporada.

Venia peix gros a voltar la moruna?

Sempre teníem “mal peix”; tintoreres, marraixos, qualque dentusso (*) i sobretot llunades (*). De llunades en trèiem 6 o 7 cada any, féien 30 o 40 quilos, és una bastina tan bona com la mussola vera. Aquest peix solia fer mal a s’ormeig.

trapasser 1

Foto 2. L’amo en Guillem “Trapasser” al taller de ca seva. Febrer de 2014.

Quina va ser la pescada més grossa?

Vàrem treure 480 cervioles, de 7 fins a 25 quilos. Els bouers no mos podíen veure de peix que dúiem, perquè omplíem la gelera de la llonja de Sa Cala. En número de peixos va ser la pescada més grossa, però en pes en fèrem per l’estil o més grosses. El peix s’anava acaramullant dins l’ormeig, i el trèiem així com el peixater el venia. Agafàvem més peix amb un llaüt llavors, que ara una barca del bou.

Just en calàveu una?

En vàrem arribar a tenir 3 de calades. La de s’Amarador era la més peixatera. Llavors en calàvem a Sa Cova des Fum i a Sa Cova des Bastons, però les mudàvem de lloc; a S’Escull de s’Almunia, a S’Escull de ses Orelletes, a Na Fontanella o al Caló de ses Agulles.

Dins la moruna hi va entrar un vell marí?

Sí, jo el vaig veure 4 o 5 vegades ajagut damunt sa xarxa, venia a treure peix, però un dia va quedar dins sa màniga. Resultà ser una femella a punt de parir. El vàrem dur a Sa Cala i l’amo en Tomeu es carnisser va venir a fer-li sa pell, a damunt s’Escar de Can Ferrereta. Quan l’hi havia treta, l’hi va obrir sa panxa i hi va haver sa petita. Feia 7 quilos abans de néixer.

En veiau sovint?

Aquest el vam veure més de 20 vegades ferm. Hi havia una colla, i feien es niu dins una cova de cala Santanyí, que se diu Sa Cova des Vell Marí. També el veiem per s’Escull de s’Almunia i de matí prest solíem topar a Sa Punta de s’Estret des Temps, ell anava cap a Cala Santanyí i noltros cap a s’Amarador. De vegades vèiem la colla.

toni mestre i trapasser

Foto 3. Entrevistàrem l’amo en Guillem “Trapasser” amb els santanyiners Toni Mestre, Joan Mestre i Cosme Aguiló “Gaspar”.

Se’n duia peix de la moruna?

Molts de dies trobàvem mitja círvia (6) menjada, la començava pes cap i en arribar a sa butza s’aturava. En aquell temps fèiem una escala arran de mar amb altres homos, els hi dúiem sa mitja círvia i encara en menjaven a voler.

L’aprofitàreu?

Vàrem dur sa pell a arreglar a Sa Calatrava de Palma, però no la van saber arreglar. L’hi van fer clapes al pèl i ja no mos va agradar per fer una estora. El meu germà fèia de pagès, i va aprofitar-la per fer corretges pes mul. També forràrem els rems de la barca. Se’n va fer una cançó i tot (7):

 Quan ho vàrem anar a mirar

ho trobàrem desbaratat,

Mos pegàvem tocs pes cap

què serà això Baltasar?

Es puta des vell marí

que dins sa màniga entrà

sa círvia que es va menjar

la tengué mala de pair.

Tretze pams de llargària tenia

i crec que ho va midar bé

perque era un picapedrer

que just suallà hi havia.

Quan l’hi fèrem s’anatomia

allà en mig de la mar

un altre en vàrem trobar

dins sa panxa que dormia

i va ser sa seva filla

però ja no regnarà.

 També es pescava amb dinamita per Santanyí? 

Jo no hi anava, però en coneixia molts que hi anaven. Un llombarder, en “Porraseret”, va perdre ses dues mans amb un coet. M’en record que al cap de dos mesos el vaig topar a sa farinera a moldre blat. Ell just, jut havia acabat de saldar ses ferides. Es posava ses regnes del mul a davall s’aixella, i així duia es mul a lloc. Me va dir “vine i m’ajudaràs a carregar es sac”. Com va estira ses mànigues i vaig veure aquell braç tallat, uf… no vaig poder alçar es sac de sa impressió que em va fer…No va ser l’únic, altres 4 o 5 els hi rebentaren. Un homo que feia un pou va tirar un covet a dins, però no va explotar. Al cap d’una estona va davallar i el covet va tornar partir…Plam!, i el va matar.

Anàreu de contrabando?

Sí punyeta, no se si hi ha ningú dins Santanyí que n’hagi tocat tant com jo. Manejàvem molts de sacs de café, feien 60 quilos. Duien caixes de metxeros de Tanger, que feien 100 quilos. No hi ha res tant mal de dur com aquelles caixes. Les dúiem amb una post damunt l’esquena i la te senties a dins s’espinada. Molts d’homos anaven a Tanger a cercar genero de contrabando per vendrer-lo aquí. Almanco tres santanyiners varen quedar per allà perquè hi trobaren una dona. No sols eren ets homos que barataven de dona emperò. Un santanyiner que va passar una temporada allà, va poder telefonar sa dona, i l’hi va dir “ai, jo pens molt amb tu”. Ella l’hi va dir “jo també, qualque dia no dorm i tot, mira si pens amb tu que he quedat embarassada!”.  

  1. Pòsit. Institució dels mariners que els procurava assistència.
  2. Artet. Ormeig d’arrossec, com el bou però més petit.
  3. Moruna. Ormeig de parada. El peix hi entra i no pot sortir.
  4. Dentusso. Salroig, o tauró blanc (Carcharodon carcharias).
  5. Llunada. Peix martell (Sphyrna zygaena)
  6. Círvia. Cerviola grossa.
  7. Recollida per Franscesc Avella el 1975.

La uniformització comercial contra la diversitat.

dimecres, 5/02/2014

Pot semblar exagerat, però tenc la impressió que les estratègies de mercat actuals estan contribuint, i molt, a l’empobriment cultural i lingüístic. Per poc que conegueu les espècies marines, si entrau a una gran superfície i peguau una ullada a la peixateria, potser tendreu aquesta sensació. Qualitat a part, hi sol haver poca varietat, gairebé sempre les mateixes espècies i etiquetades sols en castellà. La varietat específica, lingüística i cultural pareix que no ven o fins i tot fa nosa.

Imagin que les grans cadenes tenen experts en màrketing que els assessoren perquè així sigui, i els deuen tenir dit que reduir opcions i uniformitzar és lo millor per fer una bona campanya publicitària, vendre i augmentar beneficis. Llavonces, no és rar que la gent coneixi cada vegada menys les espècies marines, l’etxura que tenen, d’on venen, com es fan netes, com es cuinen…i evidentment, quin nom tenen.

bagora Thunus

Foto 1: Thunnus alalunga, ni és tonyina ni albacora ni atún (cast): al llevant de Mallorca és bagora.

L’onada uniformitzadora, no cal dir-ho, és en castellà i els catalanoparlants l’estan adoptant de manera inconscient o amb despreocupació. La tonyina ara és atún, la Bagora, albacora atún, l’aladroc, boqueró, el gall, berberetxo, l’orada, dorada, el llop o llobarro, lubina, la pelea, lenguado, el rèmol, rodaballo, el bis, caballa, l’enclotxa, almeja almecaen fi. Si ens fixam, veurem que la majoria d’aquestes espècies s’usen a la piscicultura (orada, llop, rèmol…) o tenen un gran abast comercial (aladroc, bis, pelea…), i això les fa candidates a entrar als grans circuits alimentaris i al castellà més comercial.

Aquesta terminologia s’ha implantat fins a tal punt, que fins i tot les peixateres prescindeixen dels noms populars, retudes davant la clientela catalanoparlant, que reclama “almejes” i “lubines” en comptes d’enclotxes o llops. Sabem dir schwarzenegger, watssap, desestacionalització… i no serem capaços d’usar un mot tan senzill com bis per referir-mos a l’espècie Scomber japonicus?

BAGORETA 3

Foto 2. Euthynus alleteratus. Al llevant de Mallorca és coneguda com a bagoreta.

 

Emperò, tan preocupats podem estar els catalanoparlants com els castellanoparlants, perquè el corsarisme comercial no té pietat per cap llengua. Aquest preciós treball ictionímic http://www.ictioterm.es/index.php fet a Andalusia, recull una riquesa lèxica enorme i preciosa, que encara és viva però que perilla per la mateixa pesta uniformitzadora. Els amants de les “modalitats”, en qualsevol llengua, poden fer via a fer qualque cosa.

En fi, cada pic que anem a comprar peix, en mengem o en parlem, tendrem una nova oportunitat per rescatar (o enterrar) riquesa llingüística. Bis, aladroc, orada, llop…au que no és tan difícil!

“No podíem pescar aprop de la vorera perquè el Polisario ens disparava coets”

dimecres, 15/01/2014

Chakim Sayah (1962) nasqué a Safí, a la ribera atlàntica del Marroc. És armador (1) i mariner i ha pescat a Canàries, a la costa del Sàhara, el sud i llevant espanyol i Mallorca.

La teva família era marinera?

No, el meu pare i el meu padrí es dedicaven al comerç de teles. A ca nostra érem set germans. Jo no era bon estudiant ni tenia interès pel negoci i uns concos meus m’enviaren a Las Palmas per enrolarme amb un vaixell mercant, a veure si espavilava.

I poc després amb un vaixell de pesca

Sí, em va agradar la mar i llavors vaig embarcar-me amb un vaixell d’arrossegament d’una companyia espanyola que pescava a la costa del Sàhara. Era un vaixell congelador molt gran que duia trenta homes. Fins que no l’omplíem, més de 30 dies, no tornàvem a port, sense descans.

Chakib, Portocolom, desembre 2013 - copia

foto 1. En Chakib amb les seves eines al moll de Portocolom, desembre 2013.

Era una zona conflictiva?

Pensa que en aquells anys, el Front Polisari (2) dels sahrauís s’havia rearmat després de la marxa verda (3) del 1975 i defensaven fort la seva costa. No podíem pescar aprop de la vorera perquè el Polisario ens disparava coets, procuràvem pescar enfora del seu abast. En aquells anys els sahrauís enfonsaren vaixells espanyols i d’altres llocs i capturaven tripulacions. Fins al 1987 la cosa no es va calmar.

Quines altres mesures preníeu?

Dúiem militars armats a bord, anàvem fins a Dajla (Sàhara Occidental) i allà els embarcàvem. A noltros no ens feriren mai, però si a altres vaixells que pescaven allà.

El conflicte continua, el segueixes?

Sí un poc. La família del Rei de Marroc és la gran beneficiada, envien les seves flotes allà i fan el que volen. No tenc res contra els sahrauís, defensen el que és seu.

 

chakim sayah

 

foto 2. En Chakib “trempant” un bou al moll de Portocolom. Desembre 2013.

Quants anys vas pescar amb aquests vaixells?

Tres, entre 1983 i 1986, però ja no vaig poder més. Aquells vaixells són com una presó, mai s’aturen de treure de peix. El primer any l’omplíem en 30 dies, el segon cada 45 i el tercer estàvem quasi dos mesos. Envers de tornar a port a repostar ens enviaven un vaixell amb combustible, ens omplia el dipòsit perquè no ens aturàssim.

… això és perquè la pesca es feia escassa?

Si clar, hi havia gent de tot el món pescant allà: Rusos, Coreans…cada any costava més omplir el congelador. Just s’aprofitava sípia, pop i calamar i llançàvem a la mar milers de tones de peix que la companyia no volia.

Llavors on vas anar?

A Algesiras vaig fer d’armador dos anys i també a Santa Pola. Vaig venir a Mallorca, després altre pic al Marroc, i llavors he tornat. Així és la vida, he conegut món (riu).

Ets el primer marroquí que fa d’armador a Mallorca?

Crec que sí. A la península n’he conegut d’altres.Vaig arribar per casualitat el 1992. Anava a Marsella a embarcar-me amb un vaixell per pescar tonyines. Em demanaren portar un paquet a Mallorca i quan era aquí un patró de Palma em va oferir embarcar-me.

Amb quines barques del bou has pescat aquí?

Amb el Sant Jordi tercer, el Lolín i el Morràs vaig fer de mariner, amb base a Palma i com a armador he estat a Cala Figuera i a Portocolom.

M’han dit que vas patir un naufragi…

Si, va ser el març de 1995. Pescàvem amb el Lolín entre Cabrera i el Cap Blanc. A les 6 del matí impactàvem amb una altre barca del bou, proa amb proa. En dotze minuts la nostra barca va anar a fons i noltros a la mar. No vam poder ni llançar la balsa salvavides. L’altre barca es va xapar i també s’enfonsà.

Com vos vàreu arreglar?

L’altra barca va llançar la balsa al mar i les dues tripulacions ens hi vam ficar a dins així com vam poder. Era per vuit però hi vam entrar deu. Si arriba a ser de nit no ho contam. En unes hores ens van rescatar.

Va ser una experiència dura?

Sí, molt. Quan les barques van xocar, el nostre patró va botar dins l’altra barca en veure que la nostra s’enfosava. Temps després, quan ho contava, un dels mariners l’hi va dir “però meam, tu amb quina barca vas sortir del port?“. Ara podem riure, però ho vam passar malament.

Cap de les dues barques va poder rectificar el rumb?

Tots tenim una idea del que va passar, però les coses que passen a la mar queden a la mar.

Glosari:

  1. Qui arregla i confecciona les xarxes.
  2. Front Popular per a l’Alliberament que lluita per la independència del Sàhara occidental
  3. El 1975 300.000 colons i 25.000 militars marxen sobre el Sàhara Occidental amb la intenció d’anexionar-lo al Marroc.

 

Més notes sobre anguiles: entre el mite i la realitat.

diumenge, 5/01/2014

Les anguiles, remuntadores incansables de torrents i síquies, poden arribar a llocs impossibles. Un felanitxer que feia de pagès a Vilafranca i que ara te prop de 65 anys, ens contà que a les síquies del Pla de Lanzell, que “duien aigua tot l’any”, era corrent veure’n. Un Vilafranquer ens ho confirmà el 2010 i ens va dir que ell també n’hi ha pescades. Posteriorment ens han assegurat que a Sant Joan, encara més a l’interior, també hi arribaven.

La misteriosa anguila ha donat peu a interpretacions ben diverses sobre el seu origen. Segons un pagès vell d’aquesta zona del Pla, les anguiles “…se congrien davall terrauna màquina picadora feia es fonaments per una casa, un poc més allà deçà, i va trobar un aubelló. Diuen que en varen sortir una putada d’anguiles…”. Una ullada al mapa de torrents i conques hidràuliques de l’illa indica que l’arribada més probable d’anguiles a aquest bocí del Pla de Mallorca seria a través del torrent de na Borges, a la Badia d’Alcúdia, a més de 30 km. Tenim també noticies d’anguiles citades a la Font de Mestre Pere (Palma), Búger i ben enmig de Mallorca, a Sencelles. També a la Cova des Coll (Portocolom) a les Coves dels Hams (Cala Manacor), i el desembre de 2013 al torrent que passa pel poble espanyol de Palma.

lanzell

Foto 1. Pla de Lanzell (Vilafranca). Gener. A les seves síquies s’hi han pescat anguiles fins fa poques dècades.

Les anguiles no tenen por dels pendents forts. El pollencí Miquel Àngel March ens contà que a Pollença se’n capturaven, fins i tot amb un garrot, a síquies situades a uns 400 m d’altitud. March recollí un topònim encara viu “u gorg de les anguiles” i ens contà que a aquest gorg el buidaven per pescar-les.

A Portocolom i a moltes zones de Mallorca i Menorca, era costum tirar una anguila viva a les cisternes i safaretjos, tant del poble com a fora-vila, perquè “…se mengen es animalons i fan s’aigua neta…”. Ma mare recorda que els padrins d’Es Carritxó en tiraren una a una cisterna situada a Son Negre als anys 40, on els padrins feien de pagesos. Hi va ser prop de 25 anys allà dins, però quan vam fer el pou net, 50 anys després, no en trobarem ni una espina.

arxiu_marga_gost1 (1)

Foto 2. Pesca d’anguiles a s’Albufera drenant canals. Arxiu de Marga Gost.

Fa pocs dies però, en Joan s’Artaner o des Campet, picapedrer de 64 anys, ens va contar que fa uns 3 anys van buidar una cisterna dins el nucli urbà de Manacor. La madona de la casa l’hi comentà, abans de començar a buidar-lo, que quan ella era nina (70 anys abans) hi amollaren una anguila de devers un pam. Quan tengueren el pou gairebé buit del tot, aparagué l’anguila viva! En Joan la capturà i la dugué a mostrar a la madona. La seva sorpresa va ser que l’anguila tenia el mateix tamany que 70 anys abans. El cas és digne d’estudi, i si es pogués certificar, probablement suposaria un rècord de longevitat per l’espècie.

Malauradament l’estat de conservació d’aquestes criatures fantàstiques ha empitjorat molt. El descens ha estat espectacular a tot l’estat espanyol a causa de la destrucció dels seus hàbitats, la contaminació i les obres hidràuliques. A les Illes Balears pràcticament ha desaparegut de moltes zones, sovint per la construcció de ports esportius: Santa Ponça, Cala Llonga i Cala d’or, Portopetro, Portocolom, Port d’Andratx (Riera, et al, 1998). No coneixem gaire cites actuals de l’espècie a les síquies i torrents interiors, però no vol dir que no n’hi hagi.

Amb els anys sembla que tenim tendència a recordar els anys bons i generalitzar una mica (un temps hi havia més esclata-sangs, més aucells, més espàrrecs, plovia més…), però en aquest cas, la percepció dels més vells respecte les anguiles i a l’aigua per la que es desplaçaven, podria estar ben justificada: Joan Riera, amic i geògraf, ens va fer parar esment en què la perforació i explotació de milers de pous, paral·lela a les urbanitzacions i els xalets, ha contribuït a que l’aigua no ragi ni corri tant com un temps. Podria haver estat això negatiu per les anguiles? Sembla lògic. Si l’aigua no corre per mor de la baixada del nivell freàtic, el desplaçament de les anguiles es fa impossible.

Justament ara, que començam a conèixer detalls de la misteriosa vida d’aquesta criatura, som conscients de la precarietat de les seves poblacions a causa d’intervencions humanes sense seny. Malauradament, no coneixem a les Illes cap mesura de conservació encaminada a evitar la minva d’aquesta criatura deliciosa i fantàstica.

“Avui és impensable fer una pescada de cigales com un temps”.

dilluns, 23/12/2013

Pere Nicolau Pujol “Pere des forn” (1934), és la darrera persona de Portocolom que pot donar testimoni d’una pesca avui esvaïda, i que ell practicà més de 30 anys: La pesca de la cigala (Scyllarides latus) amb farol.

Com es pescava la xigala l’amo en Pere?

Sortíem del port amb un bot a posta de sol i anàvem cap a ponent, fins a Cala Ferrera. Cap a llevant arribàvem a Cala Varques. Enceníem un llum petromax per fer claror, i amb un vidre (1), de damunt la barca, les cercàvem pel fons i les tenasses. Tornàvem vorera vorera cap al port. Usavem un salabre de 30 pams amb l’aro voltat. Es pot pescar fins a l’auba, però jo he estat forner tota la vida i a les 4 havia de ser en terra per pegar foc al forn.

Vàreu començar molt jove?

Vaig partir a pescar-les amb mon pare, no era mariner però ja hi anava, jo tenia 20 anys. Més envant hi vaig anar amb en Cordellina i en Toni Creus. Sempre han de ser dos, un als rems i l’altre cercant amb el vidre i donant ordres a qui toca vogar (2) perquè la barca vagi on toca. Hi vaig anar més de 30 anys.

Quina època de l’any hi anàveu?

Partíem la darreria de maig i fins a Sant Agustí (28 d’agost). Cada nit en pescàvem 7 o 8, o 10 si anava bé. Un vespre en pescàrem 22, era devers el 1964. Qualque pic però, tornàvem amb 1 o 2. Hi havia anys més bons que d’altres; es dia que me vaig casar, el juliol de 1960, ja en duia 84. Avui és impensable fer una pescada de cigales com les d’un temps.

pere des forn 4

Foto 1. L’amo en Pere “des Forn”, preparant una ensaïmada. Portocolom, Desembre 2013.

Just es pescaven cigales o també altres castes de peix?

A vegades hi havia qualque peix de sort (3). Llops, morrudes, servioles… una que vaig fitorar va fer 18 quilos i una ferrassa prop de 25. Llavors trèiem pops, qualque llagosteta i cranques, que s’han esvaït. També dúiem una canya amb un fil-ferro voltat per fer córrer crancs peluts de cap al salabre.

Trobau que era una pesca dura?

Lo pitjor és que estàs moltes hores ajagut vetllant el fons. Jo treia el timó de la barca i m’hi ajeia damunt, ben pla. El pit t’arriba a fer mal de la pressió. Llavors ha de fer bon temps, perquè vas aferrat a penyes i no pots badar. En aquell temps de nit no es movia ningú, llevat dels contrabandistes. Una nit, a Cala Sa Nau, veren el nostro llum i mos tiraren pedres i tot. Fèiem nosa. Llavors hi havia els moscards, se’n feia un nigul voltant el llum i et fiblaven. T’havies de tapar la boca amb una camisa perquè no t’hi entrassin. Si entrava boira era delicat també.

cigala, wiki

Foto 2. Cigala (Scyllarides latus). Font: Wikipèdia.

Era rentable aquesta pesca?

N’hi havia que guanyaven qualque cosa. Els restaurants en compraven i hi va arribar a haver 3 vivers a Portocolom. Jo no en vaig vendre mai, les menjàvem a ca nostra o les regalava. Tenia un viver dins una barraca (4) i quan havíem de fer caldereta, o en volíem torrar hi anàvem i la trèiem. El dia de Sant Pere en fèiem ensaladilla, cada any venia es capellà i tot a dinar.

Aguantaven molt de temps dins els vivers?

Noltros els hi donàvem peix cada 2 dies. Són molt fortes. Una temporada qualcú les robava de dins el viver. Vetllàrem uns quants vespres, fins que vam veure qui era: va resultar ser un pop. Havia après a sortir de l’aigua, passava enmig del barrots de la barraca i entrava al viver. Se’n devia dur una cada nit, fins que el vam aplegar.

Molta gent avui no sap quina etxura té una cigala…

Jo les coneixia bé ferm, per l’etxura destriava mascles i femelles. Les més grosses arribaven a fer 1,8 quilos. De dia s’amaguen dins coves, encletxes i barbacanes (5) i de nit pasturen per tenasses i escruis. En temps d’aubercocs van molt calentes, és quan més se cerquen i són més bones d’agafar. A vegades trobaves una femella amb 2 mascles. Primer has de pescar la femella, si no es mascles, fugen. M’agradava molt pescar-les, però ja no hi tornaré. N’he de fer 80 i tanmateix ja no n’hi ha.

Perquè vos vàreu aturar de pescar-ne?

Els bussejadors es van posar a agafar-ne i en pocs anys es va conèixer una davallada. Van amb llanxes ràpides, duen GPS, i van de pedra en pedra, juguen amb massa avantatge. Noltros anavem amb senyes i al rem. Jo coneixía bé el fons perquè el vaig mirar molts d’anys de damunt el bot. Avui dia una sola barca del bou té més cavalls que totes les barques del port fa 30 anys. Espenyen massa el fons.

Glossari:

  1. Vidre. Estri amb forma de poal amb el cul de vidre. Serveix per observar el fons.
  2. Vogar. Remar.
  3. Peix de sort. Peix bo que els mariners pesquen de tant en tant.
  4. Barraca. Lloc arran de mar on guardar la barca. Sinònim d’escar o alcova.
  5. Barbacana. Cavitat a la roca formada per l’acció de les ones.

Entrevista publicada a l’ARA el passat 14 de desembre.

“Jo vaig ser fort, però als al·lots de barca ens esclatàven”

dissabte, 14/12/2013

 

Als ports de les illes, moltes famílies senzilles de tradició marinera oferien els fills als patrons per embarcar-los. L’objectiu era doble: Ajudar a l’economia familiar i aprendre l’ofici. Com altres del seu temps, Daniel Garcia (Eivissa 1936) va ser al·lot de barca.

Vàreu començar molt jove?

Sí, tenia 14 anys. Mon pare va anar a parlar amb el patró Jaume “Sant” i me van embarcar al bou de “Can Jaumet”, a Portocolom. La primera setmana però, la vaig fer amb el San Bartolomé de “Can Roig”. Guanyaves molt poc, però també anaves mantengut i a ca nostra èrem sis germans.

I quina feina fèieu?

Havia de fer la compra, traginar carbó i aigua de cap a la barca… amb una paraula, no podia faltar res. Llavors feia la barca neta seguit, seguit, i me feien fregar es paiols (1) amb un gató (2) per deixar la fusta ben llisa.

També triàveu i arreglàveu peix, no és cert?

Si, i molt. Sortíem a pescar l’horabaixa i fins l’endemà. Quan trèiem el bou tots triàvem peix i quan la barca tornava cap en terra, l’al·lot havia d’arreglar la bastina (3), treurer-li la butza, tallar les coes i pelar-la tota. I no és com ara no, en aquell temps n’agafàvem set o vuit caixons cada dia. Fins i tot me feien llevar les puntes a les quissones (4).Tenia les mans desfetes de fer feina. 

RETRAT DANIEL GARCIADaniel Garcia, la setmana passada a ca seva a Portocolom. Foto J.Adrover

 

S’al·lot de barca feia tanta feina com un mariner idò.

Tanta no, més! Quan els altres havien acabat a jo em tocava rabejar el peix amb aigua sempre seguit. En aquell temps, trèiem aigua a baldes, no com ara que la treu un motor. Jo també triava les esponges, les tirava dins sa tina (5) i els dissabtes, quan tots havien acabat, jo els havia de fer netes. Tenien molt de llim i duien feina. Llavors les esponges es venien a Palma. A Portocolom totes les cases en tenien per fer net, per eixugar en terra i per rentar-se la gent.

Què guanyava un al·lot de barca?

No guanyaves res, sempre recordaré la primera paga, em donaren 7 pessetes la primera setmana de feina, de 200 que en va guanyar la barca, figura’t. Els al·lots de barca just guanyàvem mitja part, d’onze que s’en feien (6). Més envadavant em donaven 3 quartons i al cap d’uns anys 1 part perquè era molt faner i el que més peix triava.

Es portava bé la resta de sa barcada amb s’al·lot?

Ningú t’ajudava no, eres lo més baix que hi havia. Llavors, sempre eres el darrer que menjava, i tot era fred. Mentre els altres feien una becadeta l’al·lot escurava i més tard havies de servir el cafè, primer al patró i llavors als altres mariners. Una de les coses pitjors és que anaves sempre banyat, i a l’hivern et mories de fred.

Qui vos donava ordres dins la barca?

Primer havies de creure al patró, però també a tots els altres que duien més temps que tu. Si el patró et veia sense fer res, aviat et trobava una feina. Els patrons llavors eren molt autoritaris i els havien de tractar amb molt de respecte, no és com ara no.

Del vostre temps n’hi havia d’altres d’al·lots de barca?

En el meu temps anaven d’al·lots en Tomeu “d’es sord”, en Toni “Asensio”, en Pedro “Reus”… Pescàvem al bou però també anàvem a la llampuga. Llavors eres al·lot de barca fins als 18 o fins que en venia un altre més jove.

img004

Daniel Garcia, primer per la dreta (dret), dinant dins la barca. Moll de Palma 1952. Autor desconegut

Les condicions eren molt dures per gent tan jove…

Homo, jo ja havia fet feina a fora-vila de porqueret. Caminava molt però no era tan feixuc. Jo per sort vaig ser fort, però la veritat és que ens esclataven. No tots es patrons eren igual, hi havia barques que no volien al·lots. Jo pel meu natural no ho hagués consentit mai dur al·lots de barca. Anys més tard vaig ser patró i mai en vaig voler cap. No treia cap enlloc.

img008Barcada del Joven Jaimito “de Can Jaumet” a Portocolom. A dalt a la dreta Daniel Garcia amb 14 o 15 anys. Autor “Es Mut Masseta”

A ca vostra eren tots mariners?

Sí, mon pare i ma mare eren eivissencs. Mon pare feia feina amb una draga i el van enviar a Portocolom. La draga es va espenyar, i ma mare, un germà i jo, que tenia mesos, venguèrem cap aquí. Llavors esclatar la guerra i van haver de quedar. Mon pare i els germans vàrem pescar, i ma mare venia peix. Anava a vendre per fora vila a peu, carregada amb el peix, molts de dies feia 20 quilómetres a peu.

Vàreu pescar quasi tota la vida, tornaríeu fer de mariner?

Sí, era es meu ofici i m’agradava. M’hi vaig guanyar la vida, s’han de saber conformar.

Glosari:

  1. Paiol. Peça de fusta plana. Fa de paviment dins la barca.
  2. Gató. Selaci de l’espècie Scyliorhinus canicula.
  3. Bastina. Genèric que designa selacis com taurons i rajades
  4. Quissona. Selaci de l’espècie Squalus acanthias.
  5. Tina. Recipient on s’hi dipositen espècies que s’han de procesar.
  6. Sistema de repartiment dels beneficis propi de barques de pesca. És vigent.

Pesca amb dinamita: Entrevista íntegra amb l’amo en Guillem “Coronell” (1923)

divendres, 6/12/2013

L’amo en Guillem Adrover Capó “Coronell” (1923) és pagès i sempre ha viscut a s’Espinagar (Manacor). Dels 16 anys i fins passats els 55, va pescar amb dinamita, una modalitat avui extingida. Facilitat per obtenir l’explosiu i un litoral despoblat i ric en peix, feien possible aquesta tècnica extrema. Entrevista sense filtre lingüístic.

l'amo en Guillem coronell 1

– Com era això de pescar amb dinamita?
Havies de vetllar es peix de damunt ses penyes, tirar es coet (dinamita) i tirar-te dins mar a cercar-lo. Jo no matava es peix, jo just me tirava a treurer-lo. M’hi tirava amb un salabre gros i anava posant es peix dedins. Pescàvem així en s’hivern.

– Per on anàveu?
De Cala Murada fins a ne’s Molar de Son Forteza, tota aquesta ribera de per aquí era bona…Cala Sequer, Cala Varques…pe’s Pla des Seny.

– Quin peix pescàveu a banda de saupes?
Mabres, llisses, déntols, llops… Es déntols solien fer devers 4 quilos. M’en record un dia, per San Cristòfol a dins Cala Bota que hi vaig anar amb en Biel des Sestadors, que estava de garriguer a s’Hospitalet. En vàrem treure una partida aquest dia.

– No hi anàveu tot sol?
No, tot sol és molt delicat. Hi anava molt amb en Tomeu “Taverner” i en Biel “de’s Sestadors” ells tiraven es coets i ets altres mos tiràvem a cercar es peix. Jo com que no era tan bo per anar a avall, aguantava més es salabre a damunt i treia ses saupes, que suren. Es qui era bo per davallar era en Mateu “de’s Cebeiar”, que ja es mort. L’amo en Toni “de s’Espinagar” també, cada viatge que feia per avall en treia un parell.

– En vàreu aprendre tot sol?
No, a jo qui me va aregar devers es 16 anys va ser en Bernat “Banya”, que era es padrí de na Catalina “Banya”, casada amb en Miquel “Negret”. Me va aregar a treure saupes. Me’n record que me vaig tirar a nedar a darrere ell per aguantar-l’hi es salabre. Això era a sa Romaguera…es primer pic que vaig tocar s’aigua volia tornar enrere de freda que era, aquell dia sí que en vàrem fer de foc, es sol ja se ponia. I així vaig partir.

– I com trobàveu es peix davall aigua?
Putes, amb sos ulls ben oberts. Llavors no hi havia caretes ni vidres ni res de tot això. T’enfonyaves i obries ets ulls, i si feia mal temps i s’aigua estava bruta palpaves es fons fins que trobaves es peix. Jo estava més a damunt s’aigua aguantant es salabre i ells davallaven i me pujaven es peix.

No vos anava bé davallar?
Si, però n’hi havia que eren més bons. Un pic a s’Ansa des Setrí, vàrem tirar un covet a ne’s déntols i un de gros se’n va anar per avall. Jo no tenia coratge d’arribar-hi però vaig dir ara veuràs. Cagondell! i me’n vaig per avall per avall, a vatuarredell sagrat, peg grapada a ne’s déntol i va ser viu, pega espolsada i me fuig. Es déntols molts de pics tornen cobrar. Llavors me torn ficar i l’hi peg grapada per sa cova, no me va fugir pus no. Va fer devers 5 quilos.

– Hi vàreu anar molts d’anys?
Tenia 16 anys quan vaig començar a anar-hi, i fins que en tenia 54 o 55. Llavors no hi he tornat pus. Es darrer pic va ser dins Cala Bota, a devora na Petita, hi ha una tenassa llarga molt bona allà. En vaig treure devers 150.

l'amo en Guillem coronell 4

– Devien passar molt de fred?
Jo mai, perquè se veu que tenc sa pell freda i es fred no me feia res. M’eixugava a ne’s sol, si en feia. Hi estava molt avesat m’entens. Quan sortíem de s’aigua,n’hi havia que tremolaven com a fulles de poll, jo pocs pics. Un pic per sa patrona de’s guàrdies mos feien un dinar, com que anàvem de quantrebando amb en “Fontanet”… i sa qüestió és que en Macià “Gustí” en Tià “Capó” i en Tofol “Reull” vàrem dir: – Hem d’anar a duu un parell de saupes, au! Vàrem anar a Ses Partions i a una tenassa en vàrem veure que pasturaven. Els hi tirarem es covet i me vaig tirar a la mar. En vàrem matar moltes…en Tià i en Macià es varen tirar darrere jo, vatuadell i varen tornar enrere tots dos de freda que era.

– Sempre era amb s’hivern?
Matàvem es peix de s’octubre per envant. A ne’s marbres era gener i febrer es temps bo.
Un pic que si que vaig passar fred va ser en es marbres. Aquest dia la mar anava bruta, però en vàrem treure 200, feia un freté. Cagondell, quan mos haguérem eixugat, vàrem veure que n’havíem deixat de morts per dins s’alga. Mos vàrem haver de tirar altre pic, llavors si que ho va ser freda! Encara en vàrem treure 16 més de marbres.

– I també vos tiràveu amb mal temps?
Jo si, n’hi havia molts que si la mar duia un poc de bull no s’hi volien tirar no, jo tenia poca por. Han d’anar molt alerta però. No és just es fred no, la mar de vegades fa aquell singlot i te pega per sa boca…n’hi ha que no ho poden aguantar.

– Tiràveu es mateix coet a tota casta de peix?
No. A n’es moixó just els hi tiràvem un capollet de covet. A n’es déntols, saupes i peix gros les tiràvem un cartutxo sencer. Sa metxa és més llarga o més curta segons es peix. Pes déntols es delicat perquè es covet ha d’explotar just en tocar s’aigua si pot ser. Ses saupes és igual, de vegades s’acosten a n’es covet i tot.

– Hi ha peix que se’n va per avall i altre que sura idò?
Si. Ses saupes sempre suren, com que tenen molta butza, però es mabres i ses llisses se’n van per avall. I es déntols de vegades pugen i de vegades se’n van per avall. Es moixó sol venir per amunt quasi tot, però si el deixes aviat se’n va per allà.

– Es moixó just el vos menjàveu o l’empràveu per pescar?
Si, per pescar també. Pensa que un temps s’oblada tota se pescava amb moixó, això de donar-los pa no s’usava. En aquell temps hi havia una moixonada per tot, feia por!, i com que es moixó se fa dins ses cales, ses oblades i es déntols entraven a pegar-hi, m’entens. Pes déntols primer tiràvem un coet a ne’s moixó i llavors esperàvem un parell d’hores fins que en venien…llavors els hi tiràvem un coet més gros.

– En vàreu fer de grosses de pescades?
Si punyeta, aquí a sa Mitja Lluna s’hi feien esbarts molts grossos de saupes. Una vegada en vàrem treure 450 i una altre pic per l’estil. Mos posàrem a un mirador, un punta que hi ha aprop a vetllar-les. La mar era ben morta…sols no feia glec.- Prepararé un covet, va dir “Es Taverner”. S’octubre venen saupes grosses a pondre i és quan són més netes. Guaitàrem i vàrem veure una ombra a sa tenassa i llavors un llambre:-vatuadell Guillem i això és negre de saupes! Els hi vàrem tirar dos de coets i la mar va quedar blanca de peix. Feien una terça amb dues unces (466 grams) cada una (serien 209 quilos). Era saupellot gros, no era saupa vella no. Vàrem fer dos viatges amb so carro de cap a s’Espinagar. Llavors no hi havia gelera i en vaig anar a repartir pes veïnats, jo no en vaig vendre mai de peix. Sa gent les feia escabetxades i així encara aguantaven un parell de dies…”.

– On compràveu es coets?
Per tot en venien, a ses drogueries mateix. Un temps no estava privat, ningú et deia res. Llavors els havíem de menester per fer clots per sembrar ets arbres, o per davallar una penya

– Deixaven molts de ferits es coets?
Vatuadell si. En Molinet, que era un macianer que venia per aquí, se va matar amb un covet per damunt Cala Bota. Feia molt de vent aquell dia, eren sis o set homos. Amb sa metxa encesa una bufada de vent l’hi va fer prendre més aviat, m’entens, no se va dar conta. Plam!, ja va estar. Diuen que va fer 50 passes i va caure mort.

…En Biel “des Sestadors” tu ho saps, va perdre es puny amb sos déntols, va ser aquí a ne’s Dumingos, era amb so “Taverner”. Mira que en Biel n’havia tirat a tonelades de coets, i es seu germà Toni també. Quan vas a n’es déntols has de dur sa metxeta curta, de manera que es covet exploti aviat, si no fugen. Jo aquest dia no hi era… es Taverner sempre deia que va ser una becada, va quedar un moment mirant es déntols me comprens, i quan s’altre l’hi va dir tira’l! ja no hi va ser a temps.

– I es va poder salvar…
Va quedar estès damunt ses penyes…en Tomeu el va donar per mort i se’n va venir per amunt a cercar gent. Sa qüestió es que en Biel va cobrar, sense es braç. No hi veia gens, per mor d’ets esquitxos de sa carn, s’ós i sa sang de sa ma, que l’hi varen ferir ets ulls. Però, se va treure un mocador o sa camisa i s’ho fermar com va poder, va estrènyer per no fer tanta sang, i paupant paupant va partir. Quan aquells davallaven a cercar-lo, el varen trobar a mitjan marina que pujava per amunt.

– I com se’n va sortir?
El se’n varen dur amb so cotxo de’n Gusti, que era s’únic que hi havia. Jo aquest dia era damunt s’era amb sa dona que ventàvem i vàrem veure pujar per amunt a ton pare, i mos ho va contar. Ai, vaig dir jo. No en va tornar a tirar cap de coet. Si mateix un dia mos va acompanyar amb so carro a aplegar saupes, però res més. Hi podria haver quedat, va du sort encara.

– Altra gent va tenir accidents?
Un altre, que l’hi deien en Jordi, ja era un homo granat, va perdre dos dits de sa ma amb un coet de moixó. Per aquí no se de ningú més, però vaig fer es servici amb un d’Artà, i cagondell, llavors vaig saber que havia perdut ses dues mans amb un coet. Festejava, i ja no se va voler casar. Llavors contaven d’un home de per ses Salines que hi pescava tonyines i un coet el va rebentar, hi va quedar.

…Llavors i es cas des Cabreret, que era un home de Felanitx, que el se’n va dur una tintorera o un altra cosa. Se va tirar a la mar a aplegar saupes que havien mort amb un covet…es que estaven amb ell quan es varen girar just var veure una bassa de sang. No el varen trobar pus.

Aquesta entrevista va ser publicada en format breu, al ARABalears el 30/11/2013.

http://www.arabalears.cat/premium/societat/Guillem-Capo-Coronell-pescant-dinamita_0_1039096238.html