“Mil” maneres de pescar anguiles

dimarts , 26/11/2013

Tornam a les anguiles per parlar de la seva pesca i els ormejos usats per capturar-les. Són ben variats, senyal que aquesta fascinant criatura és (o ha estat) una espècie molt apreciada. L’anguila encara es pesca amb cucada dins s’Albufera de Mallorca, única modalitat permesa al Parc Natural. Es tracta d’una canya, una ginya amb un plom o escandall i un manat de cucs de terra enfilats. La cucada no duu ham perquè no l’ha de menester: La voraç anguila quan mossega l’esca, la cucada, no la vol amollar. El pescador ha de ser ràpid i fi manejant la canya i un salobre o gambaner que te en remull, on ha de passar-l’hi l’anguila.

albufera_fam

Foto 1. Pescadors d’anguiles a l’encesa a s’Albufera de Mallorca. Foto extreta de: F. A. M

Les anguiles es pescaven a s’Albufera amb un ormeig anomenat parança, un art de parada que s’instal·lava als canals per interceptar-les al seu pas. També es pescava amb l’arquet, un ormeig d’arrossegament avui desaparegut. Es diu que als anys 40 es capturaren amb l’arquet 17 tones d’anguiles en 5 o 6 nits! I hi ha informacions que parlen també de 400 quilos d’orades a s’Estany des Ponts o a s’Oberta de s’Albufera amb aquest art (Biel Perelló i Marga Roig). No cal dir que eren altres temps. És probable que l’arquet fos semblant a l’artet que s’usava a Portocolom, tot i que adaptat a l’entorn per ser més manejadís. Recordem que l’artet és un art d’arrossegament que tenia una versió més gran, el bòlitx, molt usat a la Badia de Palma o al port de Maó.

A ports i cales de les illes les anguiles es pescaven sovint a l’encesa, una pesca que era molt popular i amb la que es feien pescades espectaculars. També a s’albufera s’hi pescava (foto 1). En primer es col·locava dins un bot un fester de ferro on prenien rabasses de mata o altre llenya o teia per fer claror i atreure el peix. Mentre un vogava (remar) l’altre fitorava el peix, més lent de moviments durant la nit. A partir dels anys 40 s’usaven llums artificials.

morenell_bielperello bona

Foto 2. Anguiles dins un moranell. S’Albufera de Mallorca. Imatge presa per Biel Perelló el 1986.

Les anguiles també es capturaven amb l’artet, amb moranells (foto 2), llences, palangrons o canya. A l’estany de Cala murada (on hi ha referències de pesca l’any 1600) alguns mariners de Portocolom n’hi pescaven. Les fitores usades a s’Albufera, tenien les puntes molt espeses (foto 3), probablement per evitar que el peix, prim i molt llemicós, llenegui quan es fitorat . Les puntes de les fitores i les barbetes s’adreçaven amb un uxell (foto 3, vora la fitora) una eina especifica poc coneguda avui dia. 

fitora_i_uxell bona

Foto 3. Fitora  i uxell usats a s’Albufera per pescar anguiles. Imatge d’Alex Forteza, Arxiu del Parc Natural de s’Albufera.

Més modernament, també es van pescar anguiles a s’Albufera buidant canals amb bombes d’aigua (foto 4). Aquesta pràctica, de la que participaven moltes persones, tenia una versió més tradicional a l’Albufereta de Pollença, on s’hi pescaven buidant gorgs a poalades. No cal dir que l’ús de bombes degué jugar en contra de la conservació de l’espècie. 

arxiu_marga_gost2 (1)

Foto 4: Buidatge d’un canal amb bombes d’aigua per a pescar anguiles. Imatge: Arxiu de Marga Gost.

L’amic pollencí Biel Perelló ha tengut la generositat d’enviar-mos totes aquestes imatges. De pollencins per cert, hem sentit l’expressió “aquest/a sempre fa l’anguila”, es referien a una persona que sol amagar les seves vertaderes intencions o que sempre s’escapoleix. I la propera, més sobre anguiles.

Les fascinants anguiles

divendres, 15/11/2013

Les anguiles (Anguila anguila) són criatures fascinants per molts de motius. El seu cicle biològic és sorprenent i únic. Es reprodueixen al Mar dels Sargassos, a l’est del Carib , prop de les Illes Bermudes. Allà els adults fressen pel febrer i fan la posta a profunditats al voltant dels 500-1.000 metres. Moltes femelles ja hi arriben fecundades i es diu que una sola anguila pot pondre fins a 10 milions d’ous! I no és estrany: sols es reprodueixen una vegada a la vida. Els exemplars arriben a la maduresa entre els 6 i 12 anys i moren després de la posta.

Els ous suren, quedant a mercè de la corrent del golf i les cries en néixer formen un gran esbart compacte que es coneix amb el nom de nàtsia. La nàtsia es deixa endur pel corrent en direcció nord-oest cap a Europa i el nord d’Àfrica, un viatge d’uns 5.000 km que sol durar entre 2 i 3 anys. En aquest llarg viatge les diminutes anguiles fan una curiosa metamorfosi (1) Neixen transparents i planes però arriben a Europa llargueres, rodonenques i verdoses. Bona part d’elles entren al Mediterrani per l’Estret de Gibraltar. Els mesos de novembre i desembre remunten rius i torrents o cerquen redós a ports i albuferes. Aquest canvi d’hàbitat, quan encara són molt menudes, és aprofitat per l’home per pescar-les a les entrades dels rius: són les cotitzades angules. La seva pesca tradicional està regulada, com per exemple al Delta de l’Ebre, on es permeten quotes d’alguns pocs quilos l’any, compensats per l’elevadíssim preu al mercat.

fases anguiles

Imatge 1. Diverents fases vitals de l’anguila. Extret de: L’anguila i el seu espectacular viatge transoceànic. De Marc Ordeix i Rigo. Generalitat de Catalunya.

Les anguiles tenen una extraordinària capacitat d’adaptació tant pel que fa a l’aliment (són carnívores) com als diferents gradients de salinitat. És per això que les trobam a ambients tan diversos. La quantitat de sal present a l’hàbitat on s’instal·len, per cert, és el que determinarà el sexe. Les que remunten pels torrents i romanen a llocs d’aigua dolça seran femelles i les que queden a prop de la mar, mascles. Als ports i cales de les illes, és de suposar que tots els exemplars capturats haurien de ser mascles. 

A la zona de s’Albufera de Mallorca encara ara hi ha una veritable tradició de pesca i coneixença de l’espècie. Aquestes poden ser verdoses, groguenques, grises, negroses… i els buferers (siguin poblers o murers) tenen noms diferents per designar-les: els juvenils es transformen en grogues o bordes i les més fosques són gitanos. És tal la diversitat cromàtica i els hàbitats que ocupa, que ha estat batejada amb una esplet de noms populars. Miquel Duran (2007) en va compilar un llistat de textos antics entre 1361 (ja era citada al mercat de Pollença) fins al segle XX: Anguila cabot, anguila cabotera, cabot de bufera, anguila pollegueral, anguila roja (Mallorca) i anguila punyegral, anguila vera i anguila roja (Menorca). Quan arriben als 10 o 15 anys d’edat els buferers els anomenen corregudes (tenen el ventre més argentat). A aquesta edat, per cert, ja estan preparades per iniciar el retorn cap al Mar dels Sargassos, d’on mai tornaran.

Bona part d’aquesta informació referent a s’Albufera, l’han proporcionada Biel Perelló i Margalida Roig, que van editar un preciós fulletó titulat “Anguiles i vells arts de pesca” pel Parc Natural de s’Albufera de Mallorca.

Més sobre tortugues marines: El seu consum local

dissabte, 26/10/2013

La darrera entrada al blog d’Al·lots de Barca sobre tortugues marines, va fer que algunes persones de Portocolom em comentassin alguns records sobre elles. Hi ha prou gent encara, que recorda com les tortugues romanien fermades per una cama, al moll vell, a l’espera de ser sacrificades, escorxades i preparades. El consum de tortuga no era massiu, però habitual en certes èpoques entre el cercle de mariners i les seves famílies. Llavors encara no estaven legalment protegides, i se’n arribaven a capturar algunes desenes al cap de l’any, sobretot en temps de llampugues. Les tortugues, no eren objectiu concret dels llampuguers, però si no hi havia peix als capcers i en tenien alguna avinent, les donaven ganxo i les duien a port.

A principis del anys 80 aquesta pràctica encara es produïa esporàdicament. D’al·lots, anàvem molt a jugar i a pescar a suret a ne’s moll vell, i si hi havia qualque novetat aviat ho sabíem. Recordo que un matí va aparèixer una tortuga fermada,”…no la toqueu eh!…” mos varen advertit. Hi va estar uns quants dies, fins que l’hi arribà el moment.

Un mariner que sabia “procesar-les” ens ho explicà: “…les amarràvem a ne’s moll, i de vegades n’hi arribava a haver vuit o deu… qualque llaüt llampuguer en tenia tres o quatre a la vegada…”. Les tortugues es fermaven per un “peu” i les deixaven allà dies o setmanes, sense menjar, amb l’objectiu que anassin perdent el greix, una pràctica que afortunadament ha desaparegut. Hem recollit com es preparava l’estufat de turtuga d’aquell temps. Evidentment no és amb afany de recuperar la tradició ni fomentar el seu consum, res més enfora de la nostra intenció! però hem cregut interessant compartir la observació. El mariner, del que aquesta vegada obviarem el nom, ens ho contà així i talment ho transcrivim:

“…En temps de llampugues n’agafàvem qualcuna i tota sa barcada se posava a fer-la neta. Mos menjàvem aquestes groguenques, de fins a 40 quilos.. S’estufat de turtuga du molta de feina ferm, però és molt bo, no saps què menges. N’he feta moltes de vegades. L’has de matar, jo l’hi feia un tall a ne’s clotell i llavors l’hi tallava es cap, així i tot es cap és viu moltes d hores i l’has de decantar perquè no te mossegui… Llavors la tallava vorera vorera sa closca i l’hi llevava es greix, que no és bo. Se tallaven ses ales i s’escaldava un parell de vegades, baratant s’aigo, i es darrer pic s’escalda amb un poc de vinagre…”

“… Fèiem ses tallades des magre i un bon picadillo d’all, juevert, tomàtigues de ramellet torrades i moraduix…. S’ha de sofregir bé es magre i amb ser cuita hi tires es sofrit i llavor hi poses es patató, més tard sa carxofa i a lo darrer es picadillo… Es budell des coll, que te pues per dedins, també és una tallada bona. Es braços són molt bons, és on te més carn, com un tendrum que se desfà… Sa carn pareix vedella…”.

Que mai es deixin de veure tortugues marines i cadells

dissabte, 12/10/2013

La tortuga marina més coneguda pels mariners de les Illes Balears és la Caretta caretta (foto 1). Aquesta espècie habita tots els oceans i bona part dels mars del món, llevat de les zones més fredes. Algunes èpoques de l’any se’n poden observar en pas per les Illes sobretot a l’estiu i a la tardor. El meu germà Miquel, mariner i patró del Penyal Roig, me conta que sovint en veuen. Fa algunes primaveres n’observaren “una retxa” d’uns 20-25 exemplars algunes milles davant Portocolom. No crien a les Illes Balears encara que sí ho fan a la Mediterrània Oriental i a alguns punts del nord d’Àfrica.

Les tortugues solen evitar el litoral i mengen grumers, tunicats i altres animals marins lents. Quan s’acosten en terra capturen mol·luscs, equinoderms i crancs i no menyspreen animals morts, cosa que els fa molt vulnerables a certs arts de pesca com els palangres volants. Es calcula que en podrien morir més de 15.000 anualment a la mediterrània espanyola per mor d’aquesta causa (Mayol, 2003). Els plàstics, que confonen amb grumers, són una altre causa de mortalitat destacable.

tortuga amb pampols bona

Foto 1. Tortuga marina (Caretta caretta) acompanyada de pàmpols (Naucrates ductor). Font: ARKIVE.

Aquesta espècie no ha estat objectiu concret dels mariners de l’illa de Mallorca (ningú no sortia aposta per caçar-les, vaja), encara que els llampuguers les capturaven si sorgia la possibilitat. Amb altres arts de pesca com el bou i el tresmall s’han produit algunes captures accidentals i sovint s’aprofitaven. Recordem que aquesta espècie pot superar els 100 quilos de pes, arribant als 150!. L’estufat de tortuga, era un plat ben apreciat fins fa poc a molts de ports de les Illes.

Caretta caretta però, no és l’única espècie coneguda pels mariners illencs. Tot i ser molt més rara, la gran tortuga llaüt (Dermochelys coriacea, fotos 2 i 3) també és identificada per alguns mariners vells. Es tracta del queloni més gran del planeta i pot assolir els 2 metres i 600 quilos de pes, encara que es coneix un individu que arribà als 2,56 metres de llarg i 916 quilos! La tortuga llaüt, també ostenta un rècord increïble: es va documentar una immersió a 1.230 metres. Cap altre rèptil del món s’ha acostat a aquesta marca.

tortuga cadell amb pàmpols

Foto 2. Cadell, cadellot o tortuga llaüt (Dermochelys coriacea) acompanyada de pàmpols (Naucrates ductor). Font arxiu UICN& Guy Marcovaldi.

Avui dia la seva presència a la Mediterrània és molt escassa. Està documentada la seva reproducció a platges i illots del sud de Sicília fins fa algunes dècades, encara que aquestes colònies s’han donat per extingides i amb elles la seva reproducció a tota la Mediterrània. Els darrers anys hi ha hagut una presència important d’aquest espècie a les costes d’Albània, encara que sembla que no es pot parlar d’una població consolidada. El seu estat precari de conservació dons, ha minvat moltíssim les possibilitats d’observar aquesta majestuosa criatura a les aigües Balears.

A Portocolom hem pogut documentar almanco una captura d’aquesta espècie, va ser a mitjans dels anys 60 i la feren els Rieres. Molta gent encuriosida va anar a veurer-la. Diversos mariners vells l’identifiquen, encara ara, amb el nom de cadell o cadellot i almanco un la va anomenar carel. Els palangrers peninsulars l’anomenen de forma semblant: Cairel. Segons alguns del presents aquest individu, pesava 250 o 300 quilos, 400 diuen altres.

tortuga llaut bona

Foto 2. Cadell, cadellot o tortuga llaüt (Dermochelys coriacea). Font arxiu ARKIVE&Michael Patrick.

Joan Mayol, esmenta al seu llibre (*) una captura a Calvià el 1919, i una a Alcúdia cap al 1950. A Eivissa se’n capturà una devers el 1979, i una altre a Formentera el 1978. Al Museu de Cabrera hi ha un exemplar dissecat, per cert. Es tracta d’un exemplar que va entrar a la badia de Palma, sembla que a finals dels anys 80, on va morir. Segons Mayol era una femella ovada. Recentment, tenim notícia d’un exemplar avistat el 2007 entre es Cap Salines i Cabrera. L’amic Gerald Hau, geògraf i ecologista alemany que resideix a Mallorca, va tenir la sort d’observar-la en una travessia. És l’última cita de l’espècie de la que tenim notícia. Esperem que no sigui la darrera.

(*) Mayol, J. Rèptils i amfibis de les Balears. Manuals d’introducció a la naturalesa 6. Ed Moll. 2003.

Animals bords, vers i jueus.

dimarts , 1/10/2013

Segons el Diccionari Alcover-Moll, el mot bord té moltes accepcions. La que possiblement s’ajusta més a l’adjectiu que qualque pic acompanya diverses espècies, és la que diu: “Fals, que imita el vertader”. Dins la parla dels mariners, els peixos bords solen ser els de pitjor qualitat respecte d’altres espècies semblants. El contrari són els peixos vers, o vertaders, que el mateix DCVB defineix com: “exemplar o classe millor, més pur dins la seva espècie”. Passa també amb aucells, arbres, plantes… Segur que el lector, en coneix més d’una. Els mariners de Portocolom que hem enquestat, grans coneixedors de les espècies marines, identifiquen com a mínim sis espècies veres: Anfós ver (Ephinephelus marginatus), pop ver (Octopus vulgaris), llissa vera (Liza aurata), mussola vera (Mustelus mustelus), cranca vera (Maja squinado) i rajada vera (Raja sp). Aquesta darrera pot incloure diverses espècies, encara que a Portocolom designa normalment Raja clavata. Aquesta rajada té espines (o espínules) repartides pel dors, sovint en forma de placa i conegudes popularment com a botons (fotos 1 i 2), d’aquí ve un dels seus noms: Rajada de botons. També és coneguda com a Clavell i Rajada clavell, o sia que sols a Portocolom té almanco 4 noms. La diversitat de formes d’aquesta bastina genera també diversitat i riquesa lingüística. Joves, mascles i femelles presenten diferències, però també individualment hi pot haver varietat en la distribució de les taques i les tonalitats de la pell.

rajades veres.JPG 2

 Foto 1. Rajades veres (Raja clavata), anomenades també rajada de botons, clavell o rajada clavell.

Per contra hi ha espècies bordes: Anfós bord (Mycteroperca rubra) i cranca borda (Paromola cuvieri), contraposades a les anteriors. Però, també hi ha espècies “jueves”, que tendrien la mateixa consideració de bordes: Cranc jueu (Pachygrapsus marmoratus) i també mussola jueva (Mustelus asterias) de pitjor qualitat que la mussola vera (Mustelus mustelus), que és de carn excel·lent.

L’anomenat moll jueu, en canvi, és la mateixa espècie que el moll de fang (Mullus barbatus) però s’anomena així quan és més blanquinós i magre del normal. Alguns afirmen que es tracta d’una altra espècie (no descrita per la ciència) o com a mínim d’una altra classe o casta de moll. Altres interpreten que és per mor d’una adaptació a un hàbitat més blanc, més arenós. Una tercera teoria fa referència a que és el mateix moll de fang però que s’anomena jueu quan ha fressat i ha fet la posta, i està magre, debilitat i ha perdut el color rogenc. Segur que aviat qualque ictiòleg ens ho aclarirà. En tot cas, el moll jueu és més lleig, blanc i magre que els altres molls. La persecució dels jueus i l’estigmatització dels xuetes va ser tan terrible, que la seva emprenta arriba al fons de la mar? tot fa pensar que si.detall rajada botons

 Foto 2. Detall d’alguns botons de la rajada vera o de botons.

Ja que parlam de molls, esmentam que els exemplars molts grossos de moll de roca (Mullus surmulletus) són anomenats pels mariners molls caçadors, no en sabem el  motiu. Tampoc sabem d’on ve la creença, encara viva a Portocolom, que els molls mengen cadàvers humans! El cert és que quan han trobat qualque mort a la mar hi hagut gent que s’ha aturat de menjar-ne una temporada. La creença no és sols local, els mariners del barri de Santa Catalina de Palma, conten que devers l’any 1955 o 1956 una barca del bou va pescar-ne molts de molls. Dins el bou però, hi trobaren també un cadàver humà. Així ho conten David Oliver i Bartomeu Vera (2010). Qui sap si l’abstinència de menjar molls a Portocolom en cas de trobar qualque mort a la mar, vengui d’aquesta macabra casualitat catalinera.

 

Fotos: Jaume Adrover

La quissona d’en terra, una altra extinció silenciosa.

dijous, 19/09/2013

No sabem per què però els peixos tenen poc espai als mitjans de comunicació locals. No és que els aucells, les plantes o els insectes en tenguin molt, emperò tenim la impressió que les criatures marines i els seus hàbitats són les bèsties més ignorades. Hi ha excepcions: Notícies relacionades amb l’alga (Posidonia oceanica), els “clàssics” reportatges sobre l’obertura de la veda del raó o la llagosta, la captura de les primeres llampugues… Tampoc les espècies marines en situació delicada tenen minuts o espai i si aquestes s’han extingit, encara que sigui recentment, la foscor informativa és gairebé absoluta. Una ullada a la Llista Vermella dels Peixos de les Balears (*), revela l’extinció de fins a set (7) espècies de peixos a les Illes Balears el darrer segle. Una extinció silenciosa, per ventura massa silenciosa.

799px-Squalus_acanthias2 wiki

Foto 1: Exemplar de Quissona d’en terra (Squalus acanthias). Font: wikipèdia.

I a pesar d’això, a les Illes encara hi ha memòria viva d’espècies que ja no hi són. Els mariners més vells recorden, per exemple, la quissona de’n terra (Squalus acanthias), un dels taurons més abundants del món esvaït en temps recents a les nostres Illes (foto 1). La quissona de fora (Squalus blainvillei) és una espècie similar que, tot i haver minvat molt, encara és present al Mar Balear. Els noms populars de les quissones indiquen la seva distribució a grans trets, més litoral la primera i menys la segona. Alguns mariners vells que hem consulta recorden haver pescat la quissona de’n terra fins a mitjans dels anys 70 més o manco. Ho feien al bou, amb palangre, tresmall i volantí (foto 2).

10Daniel

Foto 1: Daniel Garcia l’any 1954, desembarcant una cove de quissones pescades al volantí al litoral de Portocolom. Arxiu Daniel Garcia.

Aquesta bastina arriba als 140 cm a la mediterrània, és de reproducció ovovivípara i genera entre 1-20 embrions cada 2 anys. Recordem que la taxa de reproducció de les bastines és generalment molt baixa. Sorprèn la seva longevitat arribant a viure fins a 100 anys. La dentadura d’aquest selaci és potent i tallant i obligava als mariners a reforçar els braçols de volantins i palangres amb fil de ferro.

Una prova de la seva abundància l’explica l’amo en Sebastià Roig, mariner de Portocolom: “…Ses quissones? sí que n’hi havia, però varen anar mancabant fins que se varen esvaïr…”. Les quissones es pescaven també de nit: “…Avui dia es llampuguers tornen a jeure en terra cada dia, però un temps, segons com venia es dia, passavem sa nit a s’andana fermats a ne’s capcer…en haver sopat de vegades les pescavem amb so volantí, cremàvem rabasses de mata dins un fogonet i mos escaufàvem un poc abans d’anar a jeure…”. Recordem que els mariners que pescaven llampuga dormien a vegades dins la barca per estalviar combustible i enllaçar dos bons moments per fer bols: l’auba i la prima.

No sempre succeeix, però les afirmacions dels mariners respecte les quissones són corroborades per diversos investigadors illencs a la Llista Vermella. Entre les raons d’aquesta extinció hi hauria la sobrepesca, que l’espècie no pogué compensar degut a la seva baixa taxa de reproducció. Els biòlegs apunten també al canvi climàtic com a factor negatiu per mor que la quissona requereix aigües més fredes. En els anys 90 ja no es van produir cites de l’espècie i sembla que tampoc posteriorment (Massutí com pers.).

Que aquestes extincions siguin tan desconegudes pel gran públic, potser no és “culpa” de ningú, i sí un poc de tots. Entendre per quins motius es varen esvair les quissones i altres espècies, podria servir per evitar noves extincions. Si ha de ser així, n’hauríem de parlar un poc més.

(*) Llista Vermella dels Peixos de les Balears (Mayol. J, Grau. A, Riera. F, Oliver. J, i Deudero, S. Conselleria de Medi Ambient i Conselleria d’Agricultura i Pesca. Any 2000. 

El mític mulà entre Cabrera i el Cap Salines

dijous, 5/09/2013

Quan era al·lot mon pare ens va contar que pescant al bou davant Cala Rajada havien vist una bèstia marina enorme. Ens digué que era més gran que la barca, negre i ximple i que bufava aigua per amunt. Aquell animalot, almanco per mi, va ser pura ciència ficció durant molts d’anys. Els mariners, entre ells mon pare, el coneixien com a mulà. La grafia correcte és mular, encara que el DCVB recull molar i molà. En tot cas, quin animal concret és?

A la mediterrània els grans mamífers marins es deixen veure poc, en condicions gens òptimes, de forma fugaç i gairebé mai de cos sencer. Sovint sols es pot observar una aleta, una esquena o una coa que s’enfonya. A més a més, cap mamífer ha estat objectiu pesquer de la flota illenca, de manera que és bo de fer confondre’s.

mulà brollant

Foto 1. Mulà (Balaenoptera physalis) entre Cabrera i el Cap Salines just després d’expulsar aire. Autor: Gerald Hau.

Els mariners de Portocolom diuen que el mulà és l’espècie més gran que es pot observar a la nostra mar. Alguns afegeixen que el mulà és el mascle de la balena. Daniel Garcia, mariner de 77 anys que ha topat diverses vegades amb aquestes criatures, ens explicà que també n’ha vist “…tan grans com la barca del bou…” (uns 20 metres) i que tiren aigua per amunt “…com un brollador…” (foto 1). Aquesta descripció concorda amb Balaenoptera physalus, que arriba als 21 metres, 70 tones de pes i expulsa aigua verticalment. Aquest cetaci s’ha batiat de forma més estàndard com a rorcual comú.

Hi ha una població mediterrània d’aquesta espècie que a la primavera migra des del nord d’Àfrica fins al Golf de Lleó i el Mar de Ligúria. A la tardor baixen novament cap a les costes africanes, passant entre les Illes Balears i Còrsega i Sardenya. Es tracta de desplaçaments a la recerca d’aliment, i de vegades s’acosten a la vorera (foto 2).

L’ictiòleg Miquel Duran però, afirma (*) que no hi ha dubte que el mulà és el catxalot (Physeter macrocephalus). Aquest pot arribar als 20 metres i  57 tones de pes i també llança aigua, encara que ho fa cap endavant. Si mai els topau i “bufen”, mirau en quina direcció ho fan i potser identificareu l’espècie.  Recordem que en realitat, les balenes no expulsen aigua, sinó aire. A diferència dels peixos, tenen pulmons, i quan pugen a la superfície l’amollen per tornar a agafar-ne. És quan amollen aquest aire que impulsen l’aigua (o vapor d’aigua) que hi al voltant de l’enorme l’orifici.

mulà 2Foto 2. Adult acompanyat per un jove de mulà (Balaenoptera physalis) entre Cabrera i el Cap Salines. Al fons Randa, Santueri, el Puig Gros… Autor: Gerald Hau.

Sigui com sigui coincidim amb el mestre Duran que el mulà o molar, no és l’espècie Tursiops truncatus, el més comú dels dofins mediterranis. Al llevant de Mallorca els mariners coneixen aquesta espècie com a dofí o dufí. Duran va afinar aquesta errada fa anys a diccionaris i textos. Aquesta, es perpetua fa prop d’un segle, però bé, ja s’esmenarà en poder.

Si el mulà és Balaenoptera physalis o Physeter macrocephalus, potser no té tanta importància. Almanco sabem que el mulà és un gran cetaci, mític gairebé i que a més “canta”. Podeu sentir-lo aquí.

Les imatges d’aquesta mulàs, van ser preses entre el Cap Salines i Cabrera pel geògraf i ecologista Gerald Hau al març de 2011. En Gerald va poder observar dos adults amb un balenó jove durant hores a aquesta zona. No cada dia es poden veure tan a prop, ni amb tant de detall. Gràcies per compartir-les i deixar-me compartir-les.

 

(*) Miquel Duran i Ordinyana. Comentaris sobre algunes causes d’errors o d’inexactituds en la nomenclatura catalana dels peixos marins. Institut d’Estudis Catalans. 2005.

Congres, morenes, serps i altres bèsties marines.

diumenge, 25/08/2013

D’acord, el seu aspecte llefiscós i amb cara de pomes agres no els ajuda a ser populars, però observats sense filtres ni pors atàviques, els congres, les morenes i altres bèsties semblants són criatures fantàstiques. Cos serpentiforme, sense escata, recobert sovint de substàncies mucoses (foto 1), depredadors nocturns, reproducció única en certes espècies… són especials.

 pell de morana

Hi ha més d’una espècie de congre i de morena. El congre (Conger conger) (foto 2) és el més comú i el podem trobar des d’un metre de profunditat fins al límit de la plataforma continental. Pot assolir els tres metres de llargària i té una mandíbula potent (foto 3) i temuda pels mariners. Sols es reprodueix una vegada a la vida. Arreu de les Illes es pesca amb palangre, al bou, amb llences… D’al·lots els pescàvem sovint amb caboteres, una llença que s’introdueix dins els forats mitjançant una bocí de canya. El congre és un d’aquests peixos que fa dècades eren més apreciats. Na Bàrbara Capçana, qui va ser peixatera molts d’anys, ens comentà que “.. té una carn blanca molt bona, compon es brou i l’hi dona finor, però com que té espina sa gent d’avui dia no l’aprecia..”.

 congre 2

Una espècie d’etxura semblant, encara que de tamany més discret, és el congre dolç (Ariosoma balearicum). A Portocolom hem recollit tres noms populars diferents per aquesta espècie: Congre dolç, congre de sucre (fan referència a la dolçor de la carn) i congre de plaja, referit a l’hàbitat arenós i litoral que ocupa. No és abundant als mercats, i menys ara que les barques del bou pesquen més fora i menys de nit. Tant el congre de sucre com el cuc (Ophidium barbatum ), són una delicia. Si hi ha ocasió s’han de tastar.

congre, agost 2013

La morena (Muraena helena) (foto 4) també és nocturna, voraç, parcialment carronyaire i tresca dins es negre i les zones rocoses. De la seva mossegada els mariners se’n guarden; té dents caniniformes i la mucositat de la boca és un poc verinosa. Es pesca amb els mateixos ormejos que el congre i també amb morenells (imatge 5), que l’hi deuen el nom. Els xarxers a vegades tenen un bon mal de cap amb elles. De nit, poden menjar peix que es troba emmallat i fan un forat anomenat morenada. Aquest atac, sol venir fet un bolic entorcillat i quan el mariner el desfà sol revelar un forat que fa poca gràcia. El seu baix preu al mercat, potser no compensa el mal a la xarxa.

morena

La morena genera diversitat d’opinions respecte del gust. Hi ha gent (poca) que n’aprecia molt la carn i el brou. Està documentat que els romans les tenien captives i les alimentaven amb esclaus (Riera, et al, 1998). La sentència “a les morenes” devia ser una de les pitjors condemnes a mort possibles. Hi ha gent que ni la tastaria. “Haver de menjar morena” per cert, significa menjar-se una imposició.

morenell

Un espècie molt desconeguda i de presència rara avui dia, és el que els mariners de Portocolom més vells anomenen morena rossa o morena roja (Gymnothorax unicolor). Molts dels mariners novells no l’han poguda observar mai. Sembla que fa dècades era més abundant. Finalment hi ha la serp (Ophisurus serpensque es captura a molta profunditat i que els mariners coneixen i temen. Tenir-les vives movent-se per dins la barca és un perill i han de fer ús dels garrots per evitar la seva poderosa mossegada.

Potser per molts siguin bèsties “perilloses” i llenegadisses, per d’altres però, tenen alguna cosa especial que les fa belles i atractives.

Fotos: Jaume Adrover.

Imatge 5: DCVB.

Hem menjat aucells marins

dilluns, 19/08/2013

Els habitants de bona part de les illes del món han consumit aucells marins d’ençà de la nit dels temps, també a ca nostra. L’illa on probablement s’han consumit més, almanco en proporció i en èpoques recents, sembla haver estat Formentera. Recordem que l’illa té just 77 km2. La manca d’animals salvatges terrestres i la dificultat per criar animals domèstics amb els escassos recursos de l’illa, feien dels aucells marins una “bona” alternativa. Evidentment això va canviar fa temps amb l’accés als productes forans, però fins fa poques dècades tot animal que volava era aprofitat, fins i tot els puputs (Upupa epops).

El virot o virotell (Puffinus mauretanicus) anomenat també baldritja, baldritxa o guai-guai, és un aucell que en tot el món sols nidifica a les Pitiüses i alguns illots de Mallorca. N’és endèmic, vaja. Aquest aucell ha estat un dels més consumits a Formentera, fins al punt que ha donat lloc a un verb: Virotar. Els virotadors o viroters formenterers es jugaven la pell despenjant-se de nit pels penyals per caçar-los. Amb cordes de fibres naturals accedien a les coves i a les llorigueres on crien. Les agafaven amb les mans o amb llaços i n’omplien sacs. Més d’un virotador hi va deixar la vida despenjant-se pels recingles pitiüsos.

Un d’aquests caçadors va ser entrevistat per l’ornitòleg Joan Mayol el 1978 a Formentera i explicà que: “…cada any  en treia 350 o 400 i altres viroters altre tant…” (*). Aquest consum no és casual, recordem que Formentera alberga les colònies de virots més grans del món. És probable que aquesta pressió sobre l’espècie s’incrementàs durant la guerra civil i la postguerra per pura necessitat.

virot rAFEL, BONA

Foto 1. Virot (Calonectris diomedea) amb Cabrera al fons. Autor: Rafel Mas.

A Menorca un mariner vell ens va contar que col·lectaven els ous de virot (**), de l’espècie Calonectris diomedea (foto 1), a les colònies de La Mola de Maó. Els usaven “…per fer pujar ses coques…”. Un altre mariner de Portocolom ens va contar que “…fent  es servici…” van col·lectar ous de gavina a una colònia artanenca. Les van provar de fregir però “…es vermell, que és com de color rosa, s’espenyava just tirar-lo dins sa pella i n’acabàrem fent una truita…”. Recorda que tenia molta talent, però s’ho van menjar “…de cap de dents…”, és a dir, amb moltes manies.

Un testimoni de consum d’aucells marins a la postguerra a Mallorca, va ser recollit pel periodista David Oliver i el mariner Bartomeu Vera a “La mar quotidiana. Cartes d’un pescador” (foto 3). És un llibre preciós que recomanam llegir i on en David i el propi Tomeu Vera (1926-2005) expliquen com era la vida marinera del barri de Santa Catalina de Palma.

corb mari, portocolom, nov 09 - copia

Foto 2. Corb marí jove de l’any descansant a Es Riuetó de Portocolom. Autor: Jaume Adrover

A un dels capítols, Vera conta com la duresa de la postguerra va empènyer a molta gent a consumir aucells marins: “…durant els anys de la fam vam haver de menjar corbs marins, virots i baldritges. Amb les gavines no ho provàvem perquè són carronyaires i mos feia mania, però en menjàvem els ous...”. Els corbs marins (foto 2) es capturaven a les Illes Malgrats (Calvià) i per preparar-los “…s’havien d’escorxar i tirar el primer brou. Els cuinaven amb moniatos…”. Dels virots (deduïm pel text que es refereix a P. mauretanicus) recorda que ell i el seu pare n’omplien un sac en unes hores. Els menjaven torrats. Diu que “…era tanta la gana que hi havia que aquells que no podien caçar-los, en volien comprar, tot i que mai els cobràrem res. Abans dels anys de la fam eren molts els qui deien que mai menjarien aquests aucells, però arribà la gana i la majoria canvià de parer…”.

la mar quotidiana

Foto 3. Portada del llibre La mar quotidiana, de David Oliver i Bartomeu Vera.

En general, la carn d’aquests aucells mai ha tengut bona premsa. Sembla que és tirosa, xereca, d’aspecte sanguinós i olor desagradable, per sort seva. A pesar de la pressió humana directa que patiren aquestes poblacions, sabem, gràcies a prospeccions ornitològiques més recents, que aquestes espècies encara nidifiquen (sembla que en manco abundància) als mateixos indrets. De fet, ja ho feien molt abans que els humans arribàssim a les illes. Qui sap si quan partim, ells romandran aquí.

(*) Anuari ornitològic de les Illes Balears. GOB. 1997.

(**) Depenent de la localitat les espècies tenen noms populars diferents. En certs casos el mateix nom pot designar espècies diferents (cas de virot per Puffinus mauretanicus o Calonectris diomedea). Preferim assumir la diversitat lingüística tal i com és, abans de posar noms artificials o uniformitzadors.

Quan la gamba d’esca tenia importància.

dilluns, 12/08/2013

A Portocolom hi havia mariners i altre gent que es dedicaven a “fer gamba”. Ens referim a la gamba d’esca, de pocs centímetres i que s’usava (i s’usa) per pescar amb canya, al volantí o amb palangres. Es capturava amb estris com el gànguil, un art d’arrossec que te una màniga de xarxa prima que pentina el fons i atrapa la gamba al seu pas. També es pescava amb garbells. El garbell és molt senzill: un aro amb el cul de sac sostingut per tres cordetes, anomenades burines o bolines, que van a un cap mare i una surada. A dins el garbell s’hi posa un pedral, menjua (normalment peix bollit) dins una boseta i branques de mata. Tot el que la gambeta ha de menester. Es calen a poca profunditat. També amb un salabre anomenat tiràs (foto 1).

miquel pereta fent gamba

Foto 1.  L’amo en Miquel “Pereta” després de fer gamba amb el tiràs dins Es Salobrar. Autor: Pere Garcies.

Aquesta pesca es practicava (i encara ara ocasionalment) a l’interior del port i era molt rendible pel fet que el recurs era abundant, net, i atreia compradors d’altres pobles. Se’n pescava a diferents hàbitats, però sobretot dins l’herba gambera, el nom ja ho diu. La majoria de mariners consultats diuen que l’herba gambera és l’espècie Cymodocea nodosa, una planta marina o fanerògama, com la famosa Posidònia però manco abundant i menys coneguda. N’hi algunes clapetes dins el port (foto 2).

La gamba es venia per pots i sovint barrejava diverses espècies del gènere Palaemon i algun altre. També s’usava per bromejar i pescar oblades (Oblada melanura) amb canya de suret. Hi havia cases que en posaven damunt coca de verdura i se’n menjava de fregida. Alguns en guardaven i alimentaven dins petits vivers, per tenir en haver-la de menester. D’al·lots n’agafàvem de dins els cocons amb les mans i les mos fotíem vives.

herba gambera

Foto 2. Herba gambera (Cymodocea nodosa) a flor d’aigua a Es Riuetó, Portocolom.  Autor: Jaume Adrover

On la majoria veim gamba  i prou, els “gambers” experts com madò Francisca “Gurriona”, identifiquen com a mínim cinc “castes”: Gamba mascle, gamba femella, gamba verda, gamba rimada i gamba reina. Aquesta darrera, grossa i vermella, sembla que és l’espècie Processa edulis, encara que altres mariners anomenen així a la gamba Aristeus antennatus, que es pesca a gran profunditat i és molt apreciada.

 Com dèiem, a Portocolom eren diverses les famílies que s’hi dedicaven part de l’any: Els de Ca’n “Creus”, l’amo en Guillem “Muntaner”, madó Francisca… Conversant amb es patró Guillem “Creus” dins ca seva, em va dir: “…un temps hi havia una dotzena de cases que s’hi dedicavenmón pare hi va fer aquesta casa fent gamba…”.

Si hi havia un lloc on la gamba era (i és) abundant és al Salobrar de Campos, on l’amo en Miquel “Pereta” (foto 1) n’hi va fer molts d’anys. El mític programa Thalassa l’hi acompanyà. Podeu veurer-lo a Es Trenc, un paradís fràgil.

La prohibició de pescar gamba amb certs arts sembla que arribà devers el 1961 (*), cosa que no va aturar la seva pesca. Avui el problema no sembla la sobrepesca, sinó el mal estat de conservació dels ports, i moltes cales i raconades arreu de les illes, alterades pels excessos urbanístics, iots, abocaments…tot plegat i molt més, ha duit el declivi d’aquests crustacis. Ja ningú pot dedicar-s’hi, tot i haver-hi demanda. Com que ja no hi ha gamba local, a l’estiu una empresa instal·la una màquina expenedora, amb gamba pescada a centenars de quilòmetres. Aquest “negoci” consistent en fer malbé els recursos locals per acabar important-ne de llocs llunyans pagant un ronyó no sembla lògic, però així va el món.

En memòria de l’amo en Miquel “Pereta”.

(*) La pesca de bolitx al port de Mao, 1997. Toni Llabrés Alegre