“Antón Chéjov” de Natalia Ginzburg

dimecres, 24/08/2016

Natalia Ginzburg

Antón Chéjov
Natalia Ginzburg
Traducció de Celia Filipetto

 

Antón Chéjov (1860-1904) fou narrador, metge i dramaturg. Natalia Ginzburg ens ofereix en un petit llibre (83 pàgines.) una biografia imprescindible d’un dels Mestres de l’escriptura.

La vida de Chéjou fou plena de vicissituds: sempre lluitant, sempre patint pels seus -família i societat-, res no va resultar fàcil a la seva curta existència.
S’han publicat molts llibres que ens acosten a la vida de Chéjov; una vegada més torno a la lectura de la biografia que sempre recomanaré. Ginzburg ens fa arribar l’essència, allò imprescindible que mai no ens deixarà d’emocionar, sobretot les darreres paraules, el retorn a Rússia de les despulles del Mestre.

És impossible que una vida i una obra presentades de manera tan excepcional ens deixin indiferents. No pot ser que no ens facin venir ganes de rellegir els nostres contes preferits o anar a cercar una vegada més els textos que tantes vegades hem vist als escenaris, perquè mai no ens deixaran d’encisar.

“Le fastidiaba también Tolstói, a quien siempre había admirado mucho, y cuyas obras amaba con pasión, pero que entonces le pareció que adoptaba actitudes de profeta y que derramaba ríos de palabras superfluas” (Pàg. 37).
Una relectura per fer periòdicament.

 

 

“Dublinesos – Los muertos” de James Joyce

dimecres, 17/08/2016

joyce los muertos

Dublinesos – Los muertos
James Joyce
Traducció de Joaquim Mallafre Gavaldà
Amb aquest recull de quinze contes aparegut al 1914 s’inicia l’obra narrativa de James Joyce (1877-1941). Els relats escrits en la dècada precedent ens donen a conèixer la vida a Dublin abans de la independència de 1921.
Des de 1904 Joyce viu el seu “exili” voluntari a diferents ciutats com són Zuric, Trieste o París…
D’aquest recull de contes recomanem avui en concret el darrer, Els morts, una lectura de menys de dues hores a la qual tornarem moltes vegades.

Assistim a un sopar amb motiu de l’Epifania en què les Senyoretes Morkan i la seva neboda Mary Jean conviden parents i amics estimats. Un convidat d’excepció és el nebot Gabriel, acompanyat per la seva dona Gretta. Gabriel, estimadíssim per les seves ties, farà el discurs i trinxarà l’oca.
Una cançó transporta Gretta a l’adolescència, reviu un episodi molt trist que no havia compartit amb el seu marit fins aquell vespre en l’atmosfera especial d’un hotel de Dublín.

Llegim una història que coneixem, que també ens han explicat de manera magistral al cinema. Tot i així, tenim la sensació d’un gaudi intens; valorem una perfecció per sobre d’allò que recordàvem, hi tornarem…

Una relectura sempre oportuna.

 

“Horas en una biblioteca” de Virginia Woolf

dimecres, 10/08/2016

Horas

Horas en una biblioteca

Virginia Woolf 

Edició i Traducció de Miguel Martínez-Lage

 

L’any 2005 es va publicar per primera vegada en espanyol aquest recull d’assaigs de Virginia Woolf.

És un plaer i un gran privilegi tenir en compte l’article que en el seu moment V. Woolf va escriure en relació a l’autor i a l’obra a la qual ens acostem. Quan han passat més de deu anys de la descoberta d’aquest llibre ens n’adonem que tenim la necessitat de tornar-hi per corroborar allò que ja coneixem, rellegir o trobar un motiu per tenir un primer contacte amb una obra o un autor que les casualitats de la vida havien anat ajornant.

Aquesta proposta és una relectura triada a l’atzar que recomano i que durant un temps indefinit tindré de nou a prop, em proposaré noves lectures després dels comentaris de Woolf i, el que és segur és que tornaré a llegir altres novel·les de l’autora.

La vida ens atorga grans privilegis que, com aquest, hem de prendre i gaudir al màxim.

 

 

“Nit fantastica” de Stefan Zweig

dimecres, 3/08/2016

Nit fantàstica

Stefan Zweig

Traducció de Carmen Gala

 

L’estiu esdevé un període dedicat a fer relectures;  aquesta és, de fet, l’única forma d’oferir un homenatge especial als autors que tant reconeixem i valorem. És per aquest motiu que presentem avui, una altra vegada, Nit fantàstica, una novel·la que ja ens va captivar en una primera lectura.

Un home ric opta per “una ociositat contemplativa”, per la soledat en un moment en què correspon tenir companyia -una cursa de cavalls-: A partir d’un riure encisador “crea” un personatge femení. Quan finalment pot veure la dona que ha donat lloc a la seva creació,  se n’adona que no hi te rés a veure, però igualment se sent seduït per ella.

Els esdeveniments es precipiten, el nostre gentleman s’ apropia d’allò que troba i no ho retorna. Aquest fet el treu de l’ensopiment i entra en una espiral de plaer dut per un acte reprobable, atret per un nou instint:
…”com si en l’animalitat, en l’impuls natural i les coses vulgars descobrís una afinitat amb mi mateix.”  (Pàg 84).

Ens mostra amb una naturalitat que ens conmou el món de la prostitució:…“una moneda, que sempre és massa poc comparada amb l’enormitat, que elles donen amb la seva eterna disponibilitat, amb el regal de la seva presència humana.” (Pàg 107).

La transformació en una nit, el privilegi de comprendre l’home que  portava dins seu, això el durà a comprendre’ls tots, a entendre l’essència de l’humà.

Hi ha llibres que sempre hi són, autors que ens permeten prescindir, per un moment, de tots els llibres que tenim a l’abast per dedicar-los un temps que sempre resultarà insuficient. Sempre ens n’acomiadem amb el compromís de tornar-hi.

 Bona relectura!

“Y eso fue lo que pasó” de Natalia Ginzburg

dijous, 28/07/2016

y eso fue lo que paso

Y eso fue lo que pasó

Natalia Ginzburg

Pròleg d’Italo Calvino

Traducció d’Andrés Barba


Italo Calvino ens diu al pròleg:
…”La veta de que se alimenta en realidad es de la narrativa que es toda ojo, toda acontecimiento, toda tácita simpatía por lo humano…”
Natalia Ginzburg (1916-1991) escriu la seva segona novel·la l’any 1947. La precedeix El camino que va a la ciudad (1942). El llibre està dedicat al seu marit, que va morir l’any 1945 després de ser torturat pels nazis.

N. Ginzburg és una escriptora interessada pel microcosmos de les relacions familiars. Aquesta és una història molt trista, persones que sobreviuen sense moments de plenitud, tot seguint les normes establertes. La protagonista viu una existència gris, és jove i intel·ligent. Té una professió, però no veu cap altra sortida que el matrimoni i això fa que es precipiti i faci coses que no desitja. Accepta un home que li diu que n’hi ha prou que ella l’estimi i la seva vida passa a ser només patir i somiar… Ha de viure la mort d’una filla, que sempre ha estat una nina trista i malaltissa. Davant la tragèdia real, es demana per què ha perdut el seny sense motius, encaparrant-se en una felicitat impossible (Pàg. 88).
Tenim una gran possibilitat d’acostar-nos a una obra que farem nostra perquè, en aquest microcosmos familiar, se’ns presenten veritats tan universals que les paraules de na Ginzburg passen a formar part de la nostra experiència.

Una vegada més, una recomanació sense reserves.

 

“Las transiciones” de Vicente Valero

dimecres, 20/07/2016

978841629133

Las transiciones

Vicente Valero

Estem davant la segona novel·la de l’autor. La primera fou Los extraños (2014), un llibre de relats. El arte de la fuga (2015) fou una important obra anterior barreja de poesia, assaig i biografia, una manera de dir única i perfecta.

A Las transiciones Valero ens parla de moments de canvis, del fet de passar de la vida de nins a la d’adults; dels canvis polítics d’una societat i de la transformació d’una illa que es veu abocada a l’enriquiment a través de nous mitjans.

La novel·la parteix del retrobament de tres amics amb motiu de la mort del quart membre d’una colla d’”inseparables” que van viure plegats la triple transició personal, del pais i la de l’illa que els acull.

Coneixem un padrí que sobreviu al nét, un home que parla amb aquells infants que ja han esdevingut homes i als quals la vida ha donat un lloc a la societat, de la mateixa manera que ha donat el lloc inevitable a aquell que acaben d’enterrar i que comparteix el destí amb tants d’altres a qui el sistema ha sacrificat.

Vicente Valero és un Mestre, té una manera de dir que ens fa prometre fidelitat i també ens duu a tenir consciència del privilegi de trobar en un contemporani un autor inqüestionable. 

“Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia” de Roser Roses

dijous, 14/07/2016

Captura de pantalla 2016-07-14 a las 7.37.58

 Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia.

Roser Roses

Pròleg i epíleg d’Helena Vidal

 

Roser Rosés (Barcelona, 1926) va ser una dels milers de criatures que varen sortir d’Espanya tot fugint dels rigors de la Guerra Civil.
Va viure una infantesa feliç; va créixer amb salut i va pertànyer a una societat on els nens rebien una formació que els podia fer definitivament forts davant les adversitats. Gaudí d’un cos sa i un intel·lecte ben tractat.

L’any 1938 partí cap a Rússia, li volgueren estalviar el dolor de la vida en un país en guerra amb la certesa que el retorn seria imminent. No va ser possible l’any 1939 per a aquells que havien fugit a Mèxic o a Rússia. Va viure els privilegis de la formació i convivència en una societat idealitzada i va haver de patir les fatalitats d’una altra Guerra.

El dolor més terrible és tornar a la “pau” de la Barcelona dels vençuts, la por que duraria dècades, observar la transformació de les persones, el neguit permanent. Al principi dels anys 70 va visitar per primera vegada els Vidal, família amb qui havia coincidit a Rússia. Ni les parets de la llar els feien sentir segurs, va sentir que es malfiaven… “Quin significat tenia tot plegat i si valia la pena continuar lluitant…Qüestions que en un moment o altre es fa tothom, i que, aleshores, m’havia tocat fer-me a mi” (pàg 173).

Na Roser no sent que la seva fatalitat sigui única i això la fa excepcional. és una dona activa, culta, amb projectes i obligacions, amb una mirada serena, amb una pau i generositat admirables.

 

 

“Abans que el teu record torni cendra” de Maria Escalas

dimarts , 5/07/2016

Abans que el teu record torni cendra

Abans que el teu record torni cendra

Maria Escalas

Aquesta és una novel·la històrica imprescindible que cobreix el període comprès entre 1898 i la dècada dels 40. Ens és presentat un microcosmos que ens ajuda a entendre el món i també a entendre’ns, on hi ha uns personatges perfectament dibuixat, unes vides que potser haurien tornat cendres…

Amb la força de les paraules, Maria Escalas ens fa arribar històries que la van precedir i que la varen trasbalsar.
Aquest període ha estat explicat en moltes ocasions i encara coneixerem moltes versions que ens interessaran: És història recent, ens ha marcat d’una manera directa i tots els testimonis són vàlids i necessaris.

En aquest cas molt més, som davant d’una novel·la acurada que de ben segur esdevindrà una obra cabdal, un llibre important a Mallorca i arreu.

El més profund agraïment a l’autora que no ha permès que “el record tornés cendra”.

“L’amor que fa caure ciutats” de Eileen Chang

dijous, 30/06/2016

un amor amor que fa caure ciutats

L’amor que fa caure ciutats

Eileen Chang 

Traducció de Carle Benet 

Postfaci de Ricard Planas 

 

El amor que destruye ciudades

Traducció d’Anne-Helen Suárez Girard 


L’autora va néixer l’any 1920 i l’obra està datada de 1943-44. L’any 1941 decideix viure de la seva ploma; té una visió perfecta de la convulsa societat que l’acull. Som a Hong Kong i a Shangai.

L’autora aprofundeix en les relacions humanes en un moment de canvis i dolor. Aviat esdevé una escriptora mediàtica sense les connotacions negatives que aquest adjectiu sol tenir. La seva lucidesa ens trasbalsa, sobretot quan tenim present la seva joventut.

“…Aleshores estàvem encaparrats enamorant-nos, ¿d’on hauríem tret el temps per estimar-nos?” (Pàg. 103).

Tenim un postfaci que ens situa en el temps: La biografia de l’autora s’ha de tenir present, va viure de manera molt directa els esdeveniments del seu país. Fins als 10 anys va ser tutelada per un pare tradicional en el pitjor sentit del terme; després va estar amb la mare, una dona educada a Occident, una dona protagonista de la lleu apertura de la societat xinesa. Als anys 50 va marxar a EEUU, mai no va deixar d’escriure i va ser professora a Universitats de prestigi.

La seva obra és cabdal a la literatura del segle XX.

“El professor Bernhard” de Arthur Schnitzler

dijous, 23/06/2016

El professor Bernhardi

El professor Bernhardi
Arthur Schnitzler
Traducció de Feliu Formosa

Arthur Schnitzler (1862-1931) fou metge, narrador i dramaturg. Som davant un text de 1912 en què apareixen dotze personatges principals que es posicionen. El nostre protagonista obra d’acord als seus principis; per ell el més important és evitar, en la mesura del possible, el dolor físic o psíquic de la seva pacient. Per altra banda, trobem el capellà, que actua de forma intransigent. La resta de personatges estan dividits, uns aprofiten aquest afer per treure un profit personal i d’altres es mantenen fidels al seu compromís ètic, com a homes de ciència que són.
A la coberta podem llegir:
“… els mecanismes amb què les elits vampiritzen els discursos sobre el bé comú per legitimar el seu propi protagonisme.”

Aquest és un text per a grans actors, el teatre ens porta d’una manera àgil a aprofundir en temes de gran complexitat, prenem partit i ens deleitem amb la perfecció de les argumentacions. Schnitzler va trigar anys a veure el seu text representat, preveia el desastre que estava a punt de caure sobre Europa. Encara ara, aquesta clarividència i sentit comú són incòmodes per al poder.
Estem en campanya electoral, un moment oportú per acostar-nos a un clàssic que ens allunyi de la xerrameca amb què es pretén ofendre la nostra dignitat.

Un profund i sincer agraïment a Feliu Formosa, un Mestre a qui devem infinits momemts de plenitud al teatre, on ens ha fet arribar les millors traduccions de l’alemany.