Lebron

dimarts , 13/05/2014

El bàsquet a la NBA és un joc durant 5 mesos, i un altre diferent, els altres tres que dura la temporada. De novembre a març, la diversió és primordial. Guanyar està bé, però si se perd, hi ha més partits. En arribar abril, comença la lluita pel títol. Parlar de play off és fer-ho del temps en què els bons jugadors es fan llegenda. I des de fa un parell d’anys, n’hi ha un que va per damunt els altres: LeBron James.

Foto: Getty Images

Foto: Getty Images


Mai m’ha agradat: és un super dotat físicament, imparable, i basant-se en el físic, domina el joc. És imparable: un home jugant contra nins. De fet, feia ràbia aquesta superioritat, que a sovint es confòn amb sobèrbia i arrogància, quan se’l veu damunt la pista. Amb gestos cap als rivals, amb la sobradessa de parlar amb els famosos a la gradería per dedicar-li cistelles. I una exhuberància física que fa que quan els rivals el volen aturar, els que surten rebotats són els que volien aturar-lo amb cops i faltes. I més ràbia feia des que fitxà per Miami, montant un reality-show amb el seu fitxatge. Vaja, que semblava un sobrat en tota regla. I més perquè, amb 3 estrelles més reunides a cop de talonari a Miami, van i juguen 3 finals seguides, amb títols inclosos al 2012 i 2013.
Però arriba el dia en què pots seguir els moviments de LeBron fora de la pista. No gaire a prop tampoc, però sí abans del partit, en còm es comporta amb aficionats. Amb premsa al mateix vestidor, responent amb calma, seguretat, somriure (igual que els futbolistes a Espanya, vaja…). També amb els companys, fent bromes i fent pinya.I això, amb un caramull de periodistes que l’envolten..

DSC_1274

I també després del partit. Un duel al qual ha fet 49 punts. Sí, 49, una burrada. I que ha fet allò que ha volgut amb un rival carregat de veterans que les saben totes com els Nets. No han pogut amb ell. El pavelló era un clam: Beat LeBron: derrotau Lebron. Però va ser al contrari. I ell, que ha fet 49 punts, espera un per un els seus companys per felicitar-los a tots. Donar-los les gràcies per ajudar-lo a guanyar aquest partit. I somriu a Beyonce, Jay-Z, Spike Lee, Denzel Washington i altres famosos que volen felicitar-lo per l’exhibició.
I arriba després a la roda de premsa, amb ulleres d’estudiant aplicat (tot i que ell és una estrella des dels 16 anys i ni va anar a la Universitat). Comença a parlar, i contesta amb una humilitat sorprenent pels que no el coneixem: es treu importància, dubta a l’hora de respondre a preguntes de periodistes que omplen de gom a gom la sala de premsa. I acota el cap com a empagueït quan li recorden la burrada que ha aconseguit.
DSC_1344

No contesta gens ni mica a la crítica que li acaba de fer un rival, i a canvi diu que aquest rival és un gran jugador. I es mossega les ungles, com tantes i tantes persones. En definitiva, mostra que ès humà. Fins que acaba la Roda de premsa, i un sèquit de personal l’acompanyen fins la sortida.

DSC_1356

I així, en un partit de play off, la llegenda de LeBron continua augmentant. Perquè fer 49 punts no és fàcil per a ningú. Ni tan sols per a un superdotat com ell. Un home que des dels 16 anys està sota els focus de tot un país, en ser considerat l’hereu de Michael Jordan. I que, als 30 anys, ha demostrat que per algún motiu varen dir que era “The Chosen One”, el triat per ser l’hereu del considerat més gran. Ara que l’he seguit una estona, me cau bé LeBron James. Encara m’agrada més el joc més fi i talentós dels Kobe o Juan Carlos Navarro. Però és indubtable que LeBron James és el número 1 del bàsquet mundial. Mentre li duri el físic, el regnat és seu. I, pel que es veu, allunyat de la sobèrbia. Me n’alegr.

La reinvenció d’Irene

dissabte, 26/04/2014

Quan un esportista professional d’elit arriba a una edat, ha d’assumir la retirada. I s’ha de retirar. I no són pocs els casos que acaben com a juguetes rompudes. Arribat al moment, les coses no són com semblen moltes vegades: males inversions, el costum de viure a un alt ritme de vida, i un ego pels níguls pel fet de ser tractat com a Déus o, si més no, amb tracte preferent a restaurants (per exemple), fan que l’esportista professional, en tornar-se “ex”, ho passi ben malament. Molts sense doblers, i sense els amics que li reien les gràcies.
I arriba la crisis: amb més de 30 anys, jove per a la vida, però veterà per a l’esport professional, no saben què fer. Els que duen sort, es fan entrenadors professionals. Els que no, es cerquen la vida. I dins d’aquest grup, trobam diferents sectors: els que s’amarguen la vida pensant en allò que eren i ja no són, i no saben què fer amb la seva vida, i els que volen cap allà on es trobi la felicitat.

IRENE AL PDV
A Nova York trobam una d’aquestes ex esportistes professionals, Irene Herradas, però amb el seu cas, sí que ha sabut reinventar-se. Sabem que l’esport femení no dóna grans milionàries (excepte les cracks), però fins fa 5 anys, s’hi cobrava prou bé. I més una al.lota com Irene, amb un palmarès prou bò. Subcampiona d’Europa de basket al 2007, formant part de l’equip liderat per Amaya Valdemoro (la mallorquina Marta Fernández no hi era a aquell Europeu), i amb una carrera que la va dur a jugar a diferents equips europeus i espanyols (entre d’altres, Canoe, Rivas, Cadi La Seu i el Puig de’n Valls eivissenc), va decidir agafar les maletes fa gairebé 3 anys, i volar cap a Nova York.

FOTO IRENE SELECCIÓ ESPANYOLA

IRENE AL CANOE
Després de més de 20 anys dedicada en còs i ànima al bàsquet, va desintoxicar-se de la pilota taronja justament en arribar a la meca d’aquest esport, als Estats Units. Va ser l’hora d’explorar un altre cantó: el de l’ex esportista professional. Nova York és una bona ciutat per fer-ho: estudiar anglès o disciplines que mai hauries pensat que estudiaries. També fer feines com a qualsevol altre immigrant i totalment allunyades del nivell que exhibies quan eres professional i et rebien a les ciutats, camps o pavellons, com a una estrella. També per passar d’un còmode apartament o adosat, a haver de compartir pis minúscul i vell amb desconeguts. En definitiva, un moment per crèixer encara més personalment, conèixer gent de tot el món, obrir encara més la ment, renèixer com a èsser humà. Deixar enrera allò que has estat, i afrontar que ets una nova persona. Més forta. Millor.
Passats 2 anys, ha arribat el moment de tornar a posar-se les piles: ja no ficant cistelles professionalment, però ha decidit compartir els coneixements que més de 20 anys donen a qualsevol: cóm preparar-se físicament. Còm fer-ho mentalment. Còm explorar fins a on pot arribar una persona que vol entrenar-se però no coneix els seus límits, ni com arribar fins a tocar-los… Com ella diu, “amb el poder mental, i sempre amb positivisme cap a tú mateix: el primer de tot és pensar que ets bò, i que fas el bé per a l’altra gent, i això genera energia positiva que fa que tot et surti bé a la vida”.

IRENE PUENTE BROOKLYN

Ha costat 2 anys, però l’ex esportista professional Irene Herradas torna al professionalisme. No jugant a bàsquet, però sí entrenant a gent anónima necessitada de trobar el seu millor estat físic, anímic i mental per sobreviure a la gran i estressant ciutat que és Nova York. I torna com a un exemple per a aquells esportistes que, tot i ser professionals durant anys, no s’han fet milionaris ni entrenadors d’elit en retirar-se, i que han de cercar-se la vida. Tot és qüestió de mirar cap a endavant. “Tenir confiança en una mateixa i sempre ser positiva amb la vida”, diu Irene. Així, generant energia positiva, ella, els esportistes retirats, les persones en general…tots farem i tendrem una vida molt millor.

El darrer Mundial de Marc Gasol

dijous, 6/03/2014

La norma habitual dins aquest blog és que expliqui sensacions, curiositats o reflexions que em venen al cap, comparant la vida als Estats Units amb la de Mallorca. Però avui faré una excepció: avui toca entrevista, perquè el personatge és d’aquells que un periodista sempre vol tenir davant. I el vaig tenir. I no va decebre, deixant fins i tot una exclusiva.

MARC GASOL I JO

Marc Gasol és un d’aquells esportistes que val la pena entrevistar. Sempre, o gairebé sempre, parla clar i contundent, fugint de tòpics. Tant li val parlar del seu primer duel contra el primer jugador declarat gai a la NBA, Jason Collins (“l’important és ser feliç, tant ell a la seva professió com tú a la teva”), com fer-ho del seu equip (“ens falta actitut”), del seu germà Pau (“és un gran exemple”), o del seu futur a la selecció, al qual ja posa data de caducitat: El pròxim Mundial serà el darrer que jugui. Així ho va desvetllar a aquest redactor de l’ARA, al vestidor dels Nets després d’un partit. Els motius de l’adéu? El càstig físic del joc a la NBA, i la recent lesió al genoll, ha fet que el mitjà dels germans Gasol faci un pensament…
MARC GASOL 3
MARC GASOL 2

–Còm vos trobau físicament? Esteis completament recuperat de la lesió que vareu patir al genoll?
–“Es triga un temps a tornar a estar a tope. Tot i que clínicament estiguis recuperat, el bàsquet és un joc de confiança, i trigues una mica en recuperar això”.

–El seu equip el necessita, perquè no acaba de mostrar el nivell de la temporada passada..
–“És un tema d’actitut, de manera de jugar, de creure en el que es fa. Es jugui bé o malament, s’ha de fer d’una manera consistent. Està sent un any difícil, amb canvis, però a jo les excuses no em serveixen de res. Hem d’entrenar, millorar i creure. Hem tengut baixes durant la temporada, però cada any hi ha lesions, així que l’important és que hem de seguir treballant, lluitant per entrar als play off i un cop allà, a set partits, estic segur de què donarem guerra”.

–La lesió que heu patit posa en perill la seva participació al pròxim Mundial?
–“Tot depèn de còm estigui el genoll un cop acabi la temporada. Ens reunirem amb els metges de l’equip i decidirem què feim. Com podeu imaginar, faré tot el que pugui, perquè com que segurament és el darrer Mundial que jugui, em faria molta d’il.lusió, ja què també és a casa, i és una manera molt maca de que molta de gent diguem adéu als Mundials”.

–Així de contudent? No arribareu al del 2018?
–“ No em veig arribant al pròxim Mundial, òbviament. L’any que ve faré 30 anys, els genolls ja tenen uns quilòmetres acumulats, i hi ha un moment que has de prendre una decisió, i aquest serà el meu darrer Mundial”.

–Però és un adéu a la selecció en general? No jugareu ni els pròxims Jocs Olímpics?
–“Jocs Olímpics? No ho sé, el que sí sé és que aquest será el meu darrer Mundial”.

–Qui sí que dirà adéu a la selecció aquest estiu és el seu germà Pau, que ha tornat a estar envoltat de mil rumors per deixar els Lakers… i al final ha quedat…
–“Hi ha molta gent que enrevolta l’equip dels Lakers, gent que ha d’escriure sobre ells, i hi ha coses que són certes, i d’altres no. Però allà segueix en Pau, amb un comportament exemplar, això és sempre d’admirar. Ara el seu equip no té cap aspiració de ficar-se a play off i ell segueix jugant a gran nivell, amb confiança i agafant responsabilitat, i això diu molt d’ell, és un gran exemple, de que en comptes de preocupar-se d’ell i descansar, com poden fer altres en la seva situación, ell es troba molt compromès amb la franquícia. Sempre vol jugar un bàsquet guanyador, ell dóna tot allò que pot pel seu equip, i això és digne d’admirar”.
MARC GASOL 4

Així de clar parla Marc Gasol. Ell, que encara no ha fet els 30 anys, és un altre que ja posa data de caducitat a la generació que ha fet història no només al bàsquet sinó a tot l’esport espanyol. El Mundial d’Espanya de 2014 serà la cloenda d’una generació fabulosa. A partir d’aleshores, tocarà gaudir d’aquests jugadors per separat, a la NBA o l’ACB. Tocarà exprimir i xalar els moments que els queda de talent i fer disfrutar els bons aficionats al bàsquet d’una colla d’amics que varen canviar la història i han fet feliços milions de persones.

Luis i jo

dissabte, 1/02/2014

luis 3Ha mort Luis Aragonés, un dels Personatges clau dins el futbol espanyol dels darrers 40 anys. I, sí, Personatge amb majúscula: un home capaç de controlar tant un vestidor com l’entorn del futbol. Un home que deixa emprempta en qui qualque vegada s’ha topat amb ell. Luis sempre sabia conduïr els periodistes, i d’aquí que tot hagin estat lloances cap a la seva Figura, quan era viu, i més ara que és mort. I, sí, un altre pic, Figura amb majúscules, perquè Luis ho era, amb llums i èxits, però també amb ombres. Jo vaig tenir la sort de seguir-lo durant les dues etapes que va tenir al Mallorca. La primera, la temporada 2000-2001, quan jo feia feina al Diari de Balears. La segona, 2003-2004, al Diario de Mallorca. D’aquí venen els meus punts de vista, anècdotes, informacions, opinions sobre un home únic, una Figura, un Geni, que no deixava indiferent a ningú.

luis aragones
1. Un entrenador que sap dur un vestidor. És la major de les virtuts que se li atribuixen. Va aconseguir que bons jugadors com Xavi o Etoo es convertissin en grans estrelles mundials. La seva capacitat per motivar-los, per xerrar amb el llenguatge plà, senzill i barroer que els futbolistes necessiten i entenen, és la seva gran arma. Luis els ensenyava de futbol, de la vida, i de còm dirigir la vida d’un futbolista. A Etoo li va dir: “Invierta en ladrillo, no en coches”. No és estrany que Samuel el consideràs son pare.luis etoo

2. La frase mítica: Tots els jugadors xerren bé d’ell… Això pensava jo a la tardor de 2003, quan va firmar pel Mallorca. Li vaig demanar a un jugador mallorquinista que ja el va tenir d’entrenador a l’Atlètic de Madrid. Resposta del jugador: “Ah sí? Pregúntale a los que no juegan, a ver qué te dicen de él y cómo nos trata”. Al fil d’això, te vas enterant de coses, actuacions, i opinions d’altres jugadors i d’altres clubs, i veus que no hi ha tanta d’unanimitat. Record els Nagore, Colsa, Perera o Nené, per parlar només del Mallorca.

3. Temporada 2000-2001. El Mallorca està fent una temporada increíble, impressionant, la millor de la història. Acaba tercer, amb 71 punts, fent un futbol espectacular, amb Etoo i Luque formant una parella demolidora. És la temporada que record haver passat més gust de veure jugar el Mallorca, i d’assistir a rodes de premsa d’un entrenador, amb Luis. Anècdota: El jove Àlvaro Novo sempre sortia de la banqueta i feia actuacions molt bones. Luis Aragonés el lloà en una roda de premsa, el posà pels núvols. Jo li vaig demanar: “Y si es tan bueno, por què no juega, y sí que juega Finidi?”. La pregunta el va deixar descol.locat. La resposta: “Eres muy joven aún, algún día lo entenderás”. I va quedar tan ample. I jo, jove, vaig quedar mud. L’aleshores responsable de premsa, l’amic Toni Traveria, sempre em recorda aquest moment com un Top de la seva carrera. Jo també.

etoo finidi
4. Els “seus” jugadors. Luis Aragonés sempre basava els seus èxits controlant un nucli dur al vestidor. Ell tenia els seus veterans que li controlaven tot el corral. Al Mallorca, els seus homes eren els Nadal o Miquel Soler. O Finidi. De fet, amb el nigerià hi va haver pol.lèmica a la segona etapa. No tenia equip, i el Mallorca tenia la banda dreta ben coberta. Però Luis el fitxà, i les fonts consultades aleshores me confirmaren que va ser fitxat al mateix vestidor de l’entrenador, Luis. Finidi cobraria els partits que jugàs 60 minuts. Record un Sevilla-Mallorca en què Campano, que no estava fent un desastre de partit, va ser substituit al minut 40… La sospita qui se’n duia doblers del fet que Finidi jugàs va ser evident. I l’enuig de Campano al Pizjuán, també. Però gairebé ningú no en va parlar del tema als mitjans de comunicació.

5. Domini absolut de la premsa. Luis Aragonés controlava els periodistes, tant de Madrid, com d’allà on entrenava. Amb el seu carácter afable, proper, enriquidor amb anècdotes de valor impagable, feia que estar tirat 7 hores a un aeroport tornant de Pamplona es passassin més bé. Aquest control, però, el feia servir per evitar critiques: no en perdonava ni una. Quan ho llegia o sentía, cridava a l’ordre al periodista. O ho provava. Amb jo ho va fer al 2004, a Son Sant Joan, camí de Valladolid. Era un moment de nirvis: el Mallorca anava coer, i si perdia, tot estava a punt per destituir Luis. Sí, destituir-lo, tot i que ara tothom només se’n vulgui fer la idea que eres temps de flors i violes. Luis em recriminà que jo li havia dit “vell” i que feia “cadufos” damunt el Diario de Mallorca. Tot això, enmig de crits davant tothom, inclosa la plantilla, i el jove responsable de premsa (i amic), Héctor Romero, que debutava viatjant amb el primer equip, i es va trobar un bon berenar. Sorprenentment, jo li vaig respondre de la mateixa manera, crits inclosos: jo no havia escrit res d’això. Al final, ell va reconèixer que no ho havia llegit, sinó que li havia dit un altre periodista, en aquell temps enemistat amb Diario de Mallorca. L’esbroncada va ser tal, que en pujar a l’avió, sempre recordaré Miquel Àngel Nadal tornant-me a xerrar després de mesos de silenci (per una informació publicada sobre ell), rient, donant-me ànims. No era normal veure algú discutir amb el gran Luis. I jo ho havia fet, i n’havia sobreviscut.

luis rdp
6. Vendre el producte. Si Luis controlava la premsa, no era només per evitar critiques, sinó per vendre el que ell volia. Per exemple, si volia que sortís un missatge seu als mitjans nacionals, només havia de cridar el director del mitjà en qüestió. O si volia demostrar carácter, pegava una esbroncada monumental als jugadors enmig de la gespa, durant un entrenament… però ho feia només quan les càmeres de TVE o Antena 3 hi eren presents. Així s’assegurava presencia mediática. Mai el Mallorca ha tengut ningú tan mediàtic com Luis, tot un filó publicitari que no es va saber aprofitar.

7. Guanyar, guanyar, i guanyar… Es parla del carácter guanyador de Luis Aragonés, de còm l’imprimia als seus jugadors. I el major exemple, el títol de l’Eurocopa, amb la selección espanyola. Bé, enhorabona. Però el cert és que, en més de 30 anys de carrera, només va guanyar 1 lliga, i 3 Copes del Rei. I digirint gran part dels equips grans d’Espanya: Barça, Atlètico, València, Espanyol, Sevilla, Betis… Només li falta el Reial Madrid i l’Athletic Club. Molts han guanyat més que ell al Barça. A l’Atlètico, Quique o Simeone també. Al València, Rafa Benítez. Al Sevilla, Juande. Al Betis, Serra Ferrer. A l’Espanyol,Paco Flores. O al Mallorca, Manzano. Tots han guanyat més que Luis Aragonés als clubs que ell entrenà. L’espina la treu amb Espanya, al 2008. Enhorabona.
luis espanyaimages7TZ5HQ2Z

8. Els dos amors, Atlético i Espanya. Luis va deixar el Mallorca en dues ocasions. La primera, després de firmar la gran temporada 2000-2001. Voliar tornar al seu Atlético de Madrid, que aleshores estava a Segona. I amb ell, l’equip va tornar a pujar, i va fer crèixer una estrella, Fernando Torres. La segona vegada que va deixar el Mallorca va ser el 2004, i va ser per anar-se’n a la selecció espanyola. Va prometre que si no passava de la primera fase al Mundial 2006, dimitiría. Ni va passar, ni va dimitir. Va iniciar una revolució que va acabar amb un mite, Raúl. Aleshores va rebre un allau de critiques, per primera vegada, dels seus aliats, la premsa esportiva madrilenya. Ho va resistir tot. I al 2008 va obtenir el seu premi: campions de l’Eurocopa. Però, així i tot, no va continuar al càrrec, i el va substituir Vicente Del Bosque. Ell mai ho perdonà: de fet, durant la primera fase del Mundial, va criticar durament Del Bosque durant una retransmissió radiofónica. El final del Mundial ja el coneixem. I la “venjança “ de Del Bosque va ser fer-lo pujar a l’escenari perquè formas part del Premi Príncep d’Asturies.

N’hi han moltes més anècdotes, moments i històries d’una llegenda com Luis Aragonés al seu pas per Mallorca. Estaria bé que algú les reunís en algún llibre, perquè, sense dubte, sense se cap sant, el germà del Sabio de Hortaleza ha estat una figura irrepetible en la fauna que és el futbol espanyol. Descansi en pau.

Let it snow…divertit, però no tant

divendres, 3/01/2014

La primera gran tempesta de neu de l’hivern a Nova York ja ha arribat, i les imatges han fet la volta al món. I les reaccions, gairebé unànimes, han estat d’admiració, de que és una passada Nova York nevat, i bonic, i idíl.lic, i totes les lloances possibles. Bé, i en certa manera, podem dir que és així. Però només en part, perquè la ciutat es torna caòtica, i el dia a dia no té res a veure amb les imatges de postal que arriben a Mallorca.
Per parts. Primer veurem la part positiva. Els al.lots (i qualque gran també) s’ho passen en gran aprofitant els parcs i les pendents que poden trobar per tota la ciutat. Per exemple, al nord de Manhattan, el Saint Nicholas Park, s’hi pot trobar una gentada baixant la muntanya que forma el park. Els joves se les inventen així com poden: els que no tenen taula d’snow, o “donuts”, idò amb quatre restes de caixes de cartró ja els hi va bé. Baixen com a coets, i disfruten d’allò més. Els pares, que són els que els han de vigilar, i ajudar-los a pujar fins al cim (per tornar-se a tirar), no tant, però per això están els pares.
DSC_1029DSC_1016DSC_1005

L’altra part bona és la gran plasticitat i esteticisme que deixen les diferents escenes, i que són ideals per a qualsevol que vulgui fer fotografíes o vídeos. Fins i tot als que no saben (sabem) fer fotos, ens surt qualcuna de bona.
Però no tothom disfruta amb la neu. I no tan sols els que han vengut de llocs com Mallorca, on el fred no baixa de 0 graus. A Nova York, parlam de -10. Els mateixos habitants de Nova York també han de bregar amb un bon brou els dies que neva. O, per dir-ho més bé, les hores que hi van després.

DSC_0983DSC_0988
Els carrers queden de neu fins el punt de ficar el peu i que s’enfonsi. Així que, només deixa de caure neu, ja tenim les brigades municipals, i també els “super” (els encarregats dels edificis), fent net a tota màquina les voravies, perquè la gent hi pugui caminar, o entrar i sortir de les cases. I fan net tant de la manera tradicional i rudimentària (amb pales), com de manera més moderna (amb màquines).

DSC_1035

DSC_1039
També els operaris s’esforcen en llevar la neu dels carrers, extenent tones de sal, perquè els cotxes hi puguin circular… sempre que el propietari el pugui treure de la muntanya de neu en què se l’ha trobat.
Les coses al metro no van massa més bé. Les estacions, que són velles, brutes i gens preparades ni adaptades a res, tampoc ho están per la neu ni la pluja. I es troben amb les escales innundades (de la neu que es fon, i es transforma en aigua). I també hi ha serveis amb més retard, i molta més gent als vagons… però, així i tot, continua funcionant les 24 hores, i és la millor manera per moure’s per la ciutat…
La neu també retarda la recollida dels fems. Un sistema que, ja per sí mateix, permet veure imatges ben xocants a una ciutat tan glamourosa. Els fems queden encara més dies damunt les voravies, a la vista (i abast) de tothom, incloses les rates (les autentiques reines del món animal a NY). Mentre cau neu, o les primeres hores després d’haver nevat, almanco el fems queda tapat. Quan comença a fondre’s, tot és brutor. Tant per la mescla entre fems i aigua, com la mescla a les carreteres entre aigua, oli i altres restes que deixen els cotxes quan passen.

DSC_0987

Un altre apunt per saber l’abast de la tempesta de neu a NY, és el fet que molts d’organismes públics, col.legis, etc. no obrin les portes. Les autoritats recomanen tothom quedar a ca seva, tranquil.lament, fins que tot (carrers nets, fems recollit, metro i bus funcionant) torni a la normalitat.
Els turistes, que tant alegres es posen en veure caure la neu, a les poques hores ja coneixen de primera mà l’abast i els problemes que origina la tempesta, i ja no els fa tanta de gràcia. Això els que han pogut arribar, perquè també s’ha de dir que l’aeroport es tanca durant hores, els vols pateixes retards importants, i el viatge a la idíl.lica Nova York nevada pot començar amb un malson, i un parell d’hores o dies més tard del previst.
Així que, quan veis per la TV o a les fotografíes als diaris, la imatge idíl.lica de Nova York nevat, ja sabeu que no tot és tan perfecte pels que viuen a la Ciutat. I que si pensau visitar-la com a turista, vos podeu trobar un bon brou.

El mirall NBA: esport, diversió…negoci

dilluns, 23/12/2013

El futbol espanyol, investigat per la UE per ajudes suposadament il.legals. Els clubs de bàsquet, amb deutes astronòmics, sense recursos, i sense cap visible. I si parlam d’handbol, volei, futbol sala, hoquei…la cosa està de cada dia pitjor. Als Estats Units, tenen 5 grans lligues professionals, i cada any hi ha nous equips a ciutats noves. Per què a Espanya tot s’enfonsa, i als Estats Units l’esport sí que mou doblers? Res com fer la cobertura d’un partit NBA: Knicks-Grizzlies, al Madison Square Garden, un escenari mític, per estar situat al cor de New York, la capital del mon. I l’experiència va ser enriquidora, i esclaridora. Per no fer-ho feixug, enumeraré un decàleg de detalls que, per a jo, defineixen la diferència entre els dos mons: el rendible dels Estats Units, i el ruinós espanyol.

1. Partim d’una premisa: l’aficionat és el més important: als USA, això és veritat: tot està pensat perquè el seguidor passi 3 hores de diversió, i consumeixi. No hi falta de res, des que es troben als voltants dels pavellons: camisetes, aparells per animar, begudes, tot tipus de menjar, concursos per guanyar premis, revistes amb el programa oficial del partit, i detalls dels seus ídols… A Espanya, s’ha de reconèixer, amb certes coses s’ha avançat (revistes, sobretot), però amb d’altres (tema venda camisetes in situ), es troben a anys llum.

chandler marcador

mate marcador 2

2. Video Marcador: A Mallorca tenim el famós videomarcador del Palma Arena, que va costar 3 milions d’euros. Un dineral, sobretot si no tens ni equip ni patrocinadors que el facin viable. En canvi, a la NBA el fan servir per a tot: Per emetre les repeticions de les jugades del partit i les estadístiques (al segle XXI, tothom està avesat a veure un partit per TV. Aquí tenen 2 partits en 1: en directe, i les repeticions a la pantalla). O per fer concursos amb aficionats. O per treure els famosos que han assistit al matx. O per veure com punxa música el DJ convidat de cada partit…O perquè algú li demani a s’al.lota que es casi amb ell… Hi ha tantíssimes opcions amb les quals treure’n suc a un marcador, per fer feliç i content als aficionats… i per treure doblers.

partit a marcador

randolph marcador estadisticas

3. Treure doblers al màxim: Cada activitat al Videomarcador està patrocinada. Les repeticions, tenen un spònsor. La càmera que va donant voltes per treure la gent animant i mirant-se quan surt en pantalla, també. Els missatges i concursos que protagonitzen tant els jugadors com el públic, en tenen un altre de diferent. A això, per descomptat, hi hem d’afegir el patrocinador principal del marcador en general. Total, calculau la doblerada que treu un equip d’un videomarcador.

geico publico bailando

carmelo adivinanza 1

carmelo adivinanza 2
jr smith nin
4. Jugadors implicats al màxim. Els grans ídols, els jugadors, són conscients de què cobren no només per jugar: també per fer feliços els aficionats, i a l’equip que els paga. Per tant, fan nombroses activitats pels aficionats: Un exemple, la gran estrella dels Knicks, Carmelo Anthony (que cobra uns 20 milions de dolars a l’any), deixant-se fer entrevistes per al.lots… entrevista que després s’emet durant un descans del partit (més doblers per l’spònsor del videomarcador). O jugadors actuant (sí, actuant), demanant els aficionats que facin més renou en animar. O mostrant les fotografíes de quan eren petits, perquè els seguidors al pavelló endevinin qui és (un altre pic, el marcador meravellós)… Comparat amb Espanya (i amb futbol, que és l’esport rei), els futbolistes posen tots els emperons del món per anar a visitar una penya: en el cas del Mallorca, quan més enfora de Palma sigui, més opcions de que enviin algú del filial.
nins entrevisten carmelo

5. Turistes. Nova York és la ciutat turística per excel.lència. Qualsevol visitant té entre les coses a fer, assistir a un partit dels Knicks. Es troben totes les facilitats a les guies turístiques, i a tots els punts d’atenció a la ciutat. I el preu de l’entrada (se’n poden trobar per uns 70-80 dolars o fins i tot de més barates), no és desorbitat, comparant l’espectacle, i els preus i espectacles del futbol espanyol. Això es tradueix, un altre pic, en més doblers: per entrades, per venda de productes com gorres, camisetes; per venda de menjar, begudes i més coses. I, en darrer terme, perquè els potencials patrocinadors saben que el pavelló estarà plè d’aficionats de tot el món… A Mallorca som quasi tan turístics com Nova York… me fareu creure que no es pota conseguir una cosa similar?? Posar partits del Mallorca (quan torni a jugar a Primera, és clar) entre les ofertes dels paquets turístics, i informació al hotels i oficines d’informació?.

6. Megafonia: Assistir a un partit a un estadi o un pavelló espanyol, és assistir a una tortura auditiva: el sò és horrorós, petat, no s’entèn res del que diu l’encarregat d’informar de les coses, la música sona malament i alta… un manual per tornar sord. Als pavellons USA la megafonia és perfecta. Per això poden emetre música així com toca. O fer ballar les mítiques Rockettes. I també informar de qualsevol incidència. A banda, és clar, de que s’entengui ben claret el nom del patrocinador d’un dels esdeveniments que pugui haver-hi als descansos, o temps morts.

rockettes marcador

7. Al Nadal no s’atura. A la NBA a les festes no s’atura la competició. Per què? És quan més gent té temps lliure, per anar al basket, fer-ho amb família, més relaxats i, per tant, amb més predisposició a gastar doblers per donar-se un capritx, sobretot, als al.lots: aquests són grans protagonistes del Nadal, i, per tant, també dels partits NBA: moltíssimes activitats, jocs i premis per a ells… i camisetes a la venda de la seva mida. Un negoci. A la Lliga ACB espanyola ja s’ha implantat que al Nadal hi hagi partits, i a la Premier League de futbol anglès, també. La lliga espanyola de futbol continua a la parra.

8. Premsa pre-partit. Als Estats Units entenen que, perquè el missatge d’un club, una lliga, o un patrocinador arribi al client-aficionat, han de menester la premsa. I tracten als mitjans i als periodistes amb respecte. Tot són facilitats per a la seva feina: una sala de premsa enorme, amb pantalles, estadístiques i tota mena de detalls abans, durant i després del partit. Es poden entrevistar als jugadors fins a 45 minuts abans del partit… i fer-ho dins el vestidor! A un santuari sagrat per a un grup esportiu. Perquè les ràdios, TV i pàgines web puguin informar en directe de la darrera hora dels equips. Els periodistes NO són enemics que contaran secrets: simplement, informen dels darrers detalls.

9. Premsa post-partit: Als 10 minuts d’acabar el partit, arriba la roda de premsa dels entrenadors, i tot seguit, tothom enfila el camí als vestidors per entrevistar els jugadors que siguin necessaris. Sí, al vestidor mateix. I les grans estrelles, allà hi són, per atendre amb cordialitat als periodistes i reporters. No es poden fer fotos, però sí enregistrar declaracions. I no n’hi ha cap que fugi per la porta quan han perdut un partit, com fan els futbolistes espanyols. Aquí donen la cara, i expliquen la seva versió de la derrota. Com, per exemple, vaig veure amb estrelles com Anthony, J.R.Smith o Chandler: els seus Knicks han fet pena, duen tota la temporada fent pena… però ells donen les seves explicacions als periodistes, que fan de transmissors cap als aficionats… A Espanya? És més que habitual que els periodistes i càmeres esperin per un porta, i els jugadors se’n vagin per una altra, fugint i deixant plantat tothom. Per això als Estats Units són professionals, de bon de veres.

10. Si, tot i aquesta batería de mesures, resulta que un equip NBA no és rendible (no totes les ciutats donen els doblers de Nova York), simplement es posa l’equip a la venda, i el comprador se l’endú a una altra ciutat que tengui un mercat que pugui assumir la rendabilitat d’una franquicia. No s’aturen a plorar a les institucions, ni demanen doblers públics, ni amenacen amb manifestacions de milers de persones al carrer… i, per descomptat, no deixen de pagar a Hisenda…
Qualsevol comparació amb Espanya, com veis, és patètica. Per això mateix, l’esport espanyol està ferit d’equip: equips endeutats, lligues sense emocions perquè només 2 o 3 clubs tenen doblers, aficionats fugint de les graderies… La sol.lució és ben fàcil: deixar de mirar-se el melic, i cercar sol.lucions a altres païssos i altres lligues on l’esport, a més d’un esdeveniment i una diversió, també pot ser un negoci.

Canal 9 tanca…RTVM va tancar realment?

dimarts , 5/11/2013

El Govern valencià ha decidit tancar Canal 9, la ràdio i televisió del País Valencià que ja tenia 24 anys de vida. Amb un model discutible, amb centenars de mangarrufes i enxufats, amb milers de milions tudats justament perquè els polítics varen robar i ajudar a robar als seus amiguets…. Però, tot i això, Canal 9 va ser un mitjà que, almenys als informatius i els esports (que és el més vist en gairabé tots els Canals), eren fets per bons professionals, i en valencià, contribuïnt a difondre la llengua en una regió, la valenciana, on això és tasca de valents. A més d’oferir alguns programes innovadors i de qualitat. Idò ara tot això ja será història: i més de 1.000 professionals se’n aniran al carrer (molts d’ells, injustament; a d’altres, els mateixos polítics els enxufaran a altres bandes).

La història m’ha fet venir al cap que ara fa just 2 anys, tant jo com 120 companys meus de feina vivíem un insufrible dia a dia a Ràdio i Televisió de Mallorca. Sabíem que ens treuríem, que tancarien l’Ens, però no ens deien ni quan, ni còm, ni què ens pagarien, si és que ens pagarien… Anàvem a fer feina sense sabre si aquell dia seria el darrer, si faríem el darrer informatiu. De fet, jo (que, per sort, me tocava fer pantalla i presentava els esports), em vaig acomiadar i vaig donar les gràcies un parell de dies…
Al final, el tancament va arribar dia 31 de desembre de 2011. El Consell no va arribar a cap acord amb el Comitè d’Empresa per pagar la indemnització, i ens varen donar 20 dies per any treballat (això era abans que el Govern de Rajoy fes legal aquesta mesura)… El tema va acabar als Tribunals, i deien que abans de 2 anys hi hauria sentència. De moment, ni hi ha sentència, ni ningú (ni tan sols els que varen interposar la denúncia) informa de còm va el tema… De fet, com surti favorable, Maria Salom haurà de treure doblers d’allà on sigui per pagar…

Però el fet és que, si bé quan s’havia de tancar l’Ens, des de dins es va fer tot el renou que es va poder, i hi va haver algunes mostres externes de suport als treballadors per la feina ben feta de 5 anys, el cert és que hi havia crisi, i qui més qui manco entenia que el Consell havia de tancar RTVM.

Altra cosa és si el mateix PP podría haver recol.locat alguns treballadors dins IB3, o alguna de les conselleries o regiduries que hi ha, per estalviar-se doblers per indemnitzacions… I, sobretot, altra cosa és si, 2 anys més tard, realment es va tancar i liquidar RTVM. Ningú ha comprovat realment si RTVM està tancada oficialment. M’explic: per haver de pagar menys als creditors, el Consell declarà RTVM en Concurs. I, mentre no es resolgui, l’Ens ha continuat amb vida (sense activitat periodística)… i com a Ens Públic, en teoría (per llei) ha de celebrar reunions periódiques del Consell d’Administració… format per polítics de tots els colors… No vull pensar que, 2 anys després d’annunciar que RTVM es tancava, encara hi hagi polítics cobrant de l’Ens. Que RTVM encara no està tancada oficialment. No seria propi dels nostres polítics…o si??

Passats 2 anys, ningú ja se’n recorda de RTVM. Ningú explica el que acab de dir unes retxes més amunt: si ja està totalment liquidat l’Ens. I el temps passa, la vida continua per a tothom, i els més de 120 treballadors directes (i molts més que feien feina a les productores que feien els programes) que se’n varen anar al carrer, s’han cercat la vida així com han pogut (cambrers, babysitters, dependentes, carregant maletes a l’aeroport, secretàries…), i a paísos per tot el món: des de Brasil fins a Polònia, passant per Alemanya, Anglaterra, Xile o els Estats Units. Ben poca gent ha trobat feina estable al gremi periodístic, i molt manco a Balears.

Han passat 2 anys, i RTVM es veu com un record ja llunyà… entranyable, de bons moments i d’altres de patiment per voler fer més del que podíem fer, i d’orgull i satisfacció perquè sabíem que oferíem un servei públic. Això noltros, els que hi fèiem feina. La resta, des dels polítics (inclosa l’oposició) a la gent del carrer, ni hi pensa en un mitjà que, al seu moment, va engrescar-los amb programes de qualitat. I és que, com deia la pel.lícula d’Agustín Díaz Yanes, “Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto”… Idò això…

Esperant Munarleaks

dimecres, 16/10/2013

Ara va debò: La noticia m’ha agafat ben enfora, a Nova York, però és impossible mirar cap a altra banda: El Suprem ha confirmat la condemna a Maria Antònia Munar. Ara sí que sí: s’estarà un bon grapat d’anys a la pressó… S’ha acabat la Munarquia a Mallorca. La notícia que ningú mai no s’hagués imaginat fa només un parell d’anys. Maria Antònia Munar i els seus deixebles d’UM eren intocables, improcessables, i impressonables. Però al juliol de 2013 això es va acabar. De fet, s’ha acabat l’època en què UM feia i desfeia així com volia. Tot Mallorca ho sabia, i tots els polítics també. Però tots varen pactar amb ells. I tots en varen treure profit, governant durant anys i molts d’ells fent els seus negocis, o facilitant-ho als seus amics-afiliats. Així que, perquè de bon de veres s’acabi la Munarquia, i tot el que les sentències judicials indiquen, jo només esper una cosa a partir d’ara: que es posi en marxa el ventilador. Començant per l’ex Princesa, i seguint pels altres uemites i peperos que són entre reixes.

munar matas bandera

No conec ni a Munar ni cap dels altres uemites que són a la pressó, però supòs que creien que al final no els passaria res del què els està passant: que els seus ex socis en diferents pactes mourien fitxes per salvar-los de la pressó, com han fet amb Jaume Matas i Pepe Blanco. Però no: els han deixat tirats. Bé, els han deixat en mans de la justicia, que és el que hauria de passar sempre, però a Espanya (i a Mallorca ni diguem), quan passa és un miracle. El fet és que dormen ja fa setmanes a la pressó. Un tràngol que esper no conéixer mai, però que supòs que no s’oblida en la vida. El que sí sé que no s’oblida és si algú et va prometre ajuda (o protecció, en el cas que ens ocupa), i al moment de la veritat, no ho han fet.

munar uemites

I la venjança pot ser grossa… PPUMPSIB han governat durant 20 anys , i ningú no pot dubtar que en les desenes de reunions entre uemitas, peperos i sociates, se n’han dites de grosses. I s’han repartit quotes de poder, interessos i, en alguns casos (ja condemnats pels jutjats), mangarrufes de milions d’euros. I jo, que som molt mal pensat, no em puc creure que Munar i el seu fidel equip uemita no tenguin proves de què es parlava en aquelles reunions. Els d’UM eren autèntics supervivents, si qualque cosa tenien és que no eren curts, purs, beneits. Que jugaven amb el cà de dos collars (PP i PSIB). I així varen créixer i governar dues dècades. Ara que els seus socis no han fet res per ells i la justicia ha pogut fer la seva feina (cauen ses llàgrimes d’emoció, poder dir això), arriba el moment de rematar la feina, i acabar amb tots els que varen col.laborar amb UM a robar doblers als ciutadans.
Ara, els ex-UM ja no deuen res a cap dels altres partits. El cas de l’exconseller Josep Juan Cardona és diferent. Ell encara confía en el seu PP. Tant debò ell també xerràs i tiràs de la manta, però ell encara espera que el seu partit faci per ell la mateixa jugada que va fer per Matas, i que el Suprem el tregui de la pressó. Però per a UM, l’Omertà ja no té sentit. Així que, venga, uemites: començau a treure tot el material que tengueu: gravacions, papers, fotos, i tot el que tengueu a mà. Agafau-ho tot i ho enviau a la Justícia, i als mitjans de comunicació nacionals i internacionals. Caigui qui hagi de caure: que tots els membres de tots els partits que han contribuït a que UM fes el què va fer, també paguin per això: per haver aixecat la mà i votar tot el que Munar i els seus volien, que ja tots sabien que feia pudor, i que, ara s’han confirmat en seu judicial com a actes delictius. S’ha de fer net de bon de veres: ja hem començat per UM, però encara queden els altres, que encara hi són ben presents tant a organismes oficials com a la oposició.

munar matas antich

Ja han passat setmanes, mesos, des de que la senyora Munar viu a la Carretera de Sóller. Jo vaig tornar a partir cap a Nova York, a Mallorca s’ha muntat un bon Cristo i la major manifestació de la història… però els polítics continúen com si res: uns governant tot prepotents, i els altres, plorant però sense tenir nassos per treure-lis les vergonyes (que en tenen, i a Mallorca tot se sap i tothom se coneix)… Estic enfora de Sa Roqueta, però jo només fris que els Cardona, Munars, Nadals i companyia comencin a cantar la Traviata, a contar i mostrar tot el que saben de tots, per fer esclatar el Bing Bang i regenerar de bon de veres la classe política d’un paradís ferit com les Illes Balears.

Estrelles i estrellats

dijous, 26/09/2013

Aquests darrers dies a Nova York he passat gust de ser periodista. De tornar a sentir-me’n un. Un parell de bones entrevistes, o, més ben dit, de bons entrevistats, ha estat suficient. Un periodista es troba al llarg de la seva carrera a molts de personatges. Al cap de molts d’anys d’entrevistes i rodes de premsa, ja pot catalogar, amb poc marge d’error, quin entrevistat serà interessant, i quin no. Qui serà una estrella, i qui va d’estrella, o qui és un estrellat. En el cas dels futbolistes, el 90 per cent no hi tenen res a dir: van de tòpics i no es fiquen en problemes, perquè molts d’ells són border line. De tant en quant, hi trobes excepcions, personatges que fa ganes escoltar perquè sempre se boten el haver de ser políticament correcte, xerren clar. Samuel Etoo n’és un exemple: quan ell volia xerrar, la terra (esportivament parlant) tremolava. Mai no decebia. I el millor és que no s’ha traït mai, tot i jugar en clubs més grans, poderosos i amb més pressió que no pas el Mallorca.
etoo

Seguint amb esportistes, Rafel Nadal, n’és un altre exemple de voler sempre estar davant ell, demanar-li, i escoltar-lo. La seva evolució, de més jovenet fins ara, és evident: al principi, xerrava poc, i tirava de tòpics. A mesura que ha madurat, no se’n calla ni una: lluitant contra allò que considera injust, com, per exemple, el calendari tennístic. Per no parlar del seu oncle, Toni. Sempre assenyat, sempre clar, sempre amb els peus a terra, i sempre posant al seu lloc a tothom que viu als níguls. El darrer exemple, la bufetada que va arriar al Govern per la seva postura amb l’educació i l’enrrocament amb el TILT.

rafa nadaltoni nadal
En el cas d’investigadors, pots trobar-te alguns que es pensen que han descobert el món pel fet d’haver rebut doblers públics per montar el seu laboratori, i dirigir un equip per descobrir, realment, no se sap què. I que, quan els entrevisten, només saben dir tòpics, amb tecnicismes, paraules molt complicades, que ni el periodista, ni el lector no entenen. Així surten del pas. En canvi, hi ha eminències, com els doctors Rojas Marcos o Rafael Yuste, tots dos afincats i respectats fa anys a Nova York, que fa gust escoltar-los parlar, en tò didàctic, humil, senzill, i, alhora, brillant. Si no els has entrevistat mai, te fa ganes fer-ho just en sentir-los xerrar… Els més bons, sempre són els que tenen els peus més a terra, i són més normals. Els mediocres, s’han de disfrassar amb tecnicismes per disimular les carències d’allò que fan i pel que reben molts de doblers.
luis rojas marcos

DSC_0456

Els artistes serien el tercer gremi d’estrelles i estrellats. N’hi ha que van de bufes, d’esnobs, d’haver passat pena durant un temps a la seva vida, i que d’aquí han tret una experiència tant bona, que per això han tornat bons artistes. Quan, en realitat, només han tengut un padrinet (o el seu papà) que li ha posat en marxa una galería, o ha col.locat la seva obra a qualque exposició… En canvi, d’altres mantener els seus valors de sempre: humils, a la seva, vestint com sempre han fet. I amb els peus a terra: cadasqun amb el seu estil: un, enrevoltat d’estrelles, com, per exemple, Domingo Zapata a Nova York. D’altres, més discrets i tancats al seu món, com ara Miquel Barceló. Gent poderosa, milionària, amb un talent descomunal, però que no van de perdonavides quan tenen davant una persona amb manco talent. Aquests, els Etoo, Nadal, Rojas Marcos, Zapata o Barceló són els personatges pels quals val la pena ser periodista.

11-S a New York…12 anys després

dijous, 12/09/2013

Escric aquestes línies just a punt d’acabar un 11 de setembre a New York. I això és especial. Mai ningú no pot oblidar què va passar fa 12 anys… S’han succeït els homenatges a la City… Una visita a la Zona Zero causava respecte. Però encara més ho era sentir-ne els testimonis dels herois, els bombers. En varen morir 343. Hem parlat amb 3 que varen sobreviure… i escoltar-los escarrufa i emociona…
DSC_0201

DSC_0168

El testimoni de Ken Carrigan és dur. Encara avui té problemas a l’hora de dormir: “ La torre sud es va venir abaix. Vaig veure drama, la gent botant des de les torres, vaig veure mort i destrucció. No podía creure el que veía. Ja no me creía ni l’alarma del quarter de bombers. Semblava tan irreal, tan impossible, com una tètrica història de ciència ficció… Quan vàrem baixar fins aquí, vàrem veure edificis xapats, en flames, amb gent tirant-se des de les torres…
“És impossible treure-m’ho des cap.. Han passat 12 anys, i cada dia em despert amb malsons pel que vaig viure i vaig veure. Cada nit. De vegades ho vols oblidar, però no pots… no pots”. Vaig perdre amics policies, bombers… Va ser un dia horrible per a tothom… Estic orgullós de les vides que vaig poder salvar, però sempre penses que podries haver fet més…
DSC_0196

La història de Jarad Rang tampoc no queda enrera: “Jo era a un dels edificis, quan la gent va venir correnços cap a jo diguent que l’edifici es venia abaix… Vàrem sortir a un carrer, a una sortida, vàrem ficar-nos al meu cotxe, tancarem la porta i va començar a caure de tot. Després de 30 minuts de només veure negre, vàrem veure marró, gris… i després només veiem papers cremats, runes, parts d’edificis, gent estesa a terra, trossos de persones pels carrers…
“Estaven tots atrapats, i no podien baixar per l’escala, ni pels ascensors… La gent que hi era només pensava en dues opcions: morir cremats a l’edifici, o botar…
“No puc creure que sobrevisqués a l’enfonsament de la Torre Sud, que tornàs a cercar gent a la Nord, també es vingués abaix, i jo sigui viu. Hi havia total confusió, no sabies ni en quina direcció anaves, perquè no veies res de res… però vàrem tornar a cercar més gent, i per desgràcia ja no vàrem trobar ningú”.
DSC_0205

El Tinent James D. Joyce no feia feina aquell dia. Però no va dubtar en partir a ajudar quan la tragedia va arribar : Jo tenia el dia lliure, pero quan ho vaig sentir per la ràdio, vaig venir cap a la Ciutat. . Quan vaig arribar a la ciutat, tot estava col.lapsat, i no vaig poder ajudar gaire. Va ser una impotencia enorme. Tenia 3 germans bombers com jo, i no tenia ni idea si eren vius o morts. I no vaig sabre fins les 4 i mitja de l’horabaixa que eren vius”.
“Fins aquell dia, tots pensavem que els terroristes podien atentar per tot, menys a ca nostra. I va passar, a la nostra terra, al pati de ca nostra, al nostre país. Va ser un dia de pànic pels Estats Units”.
“La pols, el fum, tot era increíble. Va ser surrealista. Ser un bomber durant més de 20 anys, fent feina a aquesta àrea, i caminar per aquí i no sentir ni un renou. El silenci, la olor que hi havia… això és una cosa que mai es pot oblidar. Mai havia sentir una olor igual, i esper que no la torni a sentir mai més”.

El seu fill, James A. Joyce, era un nin de 7 anys aquell dia: “Vaig anar a escola i un amic va venir tard a aquell dia i va dir que un avió s’havia estavellat a la ciutat. No tenia ni idea que volia dir això. M’ho podía inventar o imaginar, perquè era només un nin. Quan vaig tornar a ca meva, no hi havia el cotxe de mon pare, així que varem anar a cal veinat, i varem començar a veure les notícies, però el meu capet tampoc sabia què passava: semblava una pel.lícula per a jo”.
El jove Joyce, de 19 anys, té un mirall on fixar-se, i unes passes que vol seguir: “Vull ser bomber com mon pare, seguir les seves passes, perquè m’encantaria fer una feina com aquesta”.

DSC_0190