Epifania

dilluns, 28/04/2014

Una revelació d’aquella entitat requeria un indret solemne i la casa de camp de Gaspar en semblava un de fantàstic. Afortunat, l’havia heretada dels padrins de part de mare i una succecció de dificultats econòmiques lleus però inel·ludibles l’havien mantinguda tal i com estava feia 100 anys, amb aquella gràcia que apel·la tant a la senzillesa com al confort de l’ànim, aliè a molts arquitectes supermoderns i superguais de Mallorca.

Melcior i la família hi arribaren l’horabaixa i hores després, indignat, s’entregaven Baltasar i la seva. La Guàrdia Civil, que havia estrenat nou director general amb la prometença d’una era renovada, l’havia retornat al Marroc catapultant-lo per damunt les tanques de la frontera de Melilla i, només quan el mag esgrimí el passaport convenientment condimentat, el retingué a les dependències de la duana sota la sospita que portava substàncies estupefaents. Els agents tricornuts es torbaren unes hores a comprovar la legalitat d’aquelles substàncies i tota la vida a comprendre la seva utilitat.

En una llarga taula de fusta vora el foc fruïren els adults amb les delícies que cada família portava del seu continent i els infants, sota l’atenta mirada dels seus pares i mares i la influència de la proximitat de l’hora màgica, se les llençaren pel cap fins que Judit, la dona de Baltasar, els envià a dormir. Ja a l’habitació del pis de dalt, més asserenats, continuaren llençant-se coses pel cap amb tota llibertat.

Ben entrada la nit, pares i mares pararen i identificaren els presents, donaren les pastanagues als dromedaris que dromien a les estables, i xarruparen les copes de licor que els fills havien deixat per als Reis d’Orient. Debateren la manera en què els ho dirien i es gitaren. La decisió l’havien presa uns mesos enrere, però ara havien activat el mecanisme de revelació de tal manera que, com el d’una bomba de rellotgeria, assumien indeturable. No tots els progenitors es colgaren sense una certa basarda indistingible de la malenconia i, a moments, del neguit.

No havia acabat de llevar-se l’aurora quan els al·lots saltaven de les lliteres i es precipitaven a la sala per desembolicar els meravellosos presents. Però l’entusiasme s’estroncà de cop i l’estupefacció guaità en els rostres que contemplaven la natura revelada dels presents, idèntics per a tothom. Hi havia encens, mirra i or.

Alguns al·lots anaren a despertar els pares per demanar-los explicacions. Melcior havia estat designat el portaveu i fou ell mateix, amb paganyes als ulls qui, després d’aclarir-se la veu, els ho digué:

-Estimats meus: ja sou grans i estau preparats per tot de manera que us pertoca conèixer la veritat sobre la nit dels Reis. Els Reis, fills meus, no existeixen. Som els pares els qui us portem els regals.

Es sentiren sospirs, crits, planys, cops, flastomie. Els fills de Melcior elevaren una desaforada protesta que no amainà fins que llurs progenitors els asseguraren que aquella notícia no comprometria en futures edicions la tradicional entrega dels regals especificats a la carta dels Reis.

En els fills de Gaspar, en canvi, la realitat exposada adoptà tons imprevisibles. Miquel, molt seriós i pàl·lid, amb una desconeguda veu metàl·lica, féu la seva pròpia revelació:

-Estimats pares, nosaltres també tenim una cosa important a dir-vos. Heu de conèixer una veritat. Els fills tampoc no existeixen. Nosaltres som uns autòmates programats per demanar-vos juguetes i fer-vos consumir. Tanmateix, encara que siguem robots, estic segur que parlo en nom de tots quan afirmo que us estimam.

Això provocà un desassossec general que s’extremà quan Judit, Raquel i Marta comprovaren que els seus fills adorats eren fets de cables per dins. Juraren que els estimaríen ben igual que si fossin de carn, però que lluitarien amb tot fins que aclarissin com havien pogut parir uns cyborgs sense adornar-se’n.

Finalment, encara més imprevisible fou la reacció de les filles de Baltasar, sobretot perquè havien rebut una educació familiar semblant als altres al·lots a més d’anar a la mateixa escola. Tant Maria com Eva, davant la mirra, l’or i l’encens, foren víctimes sobtades d’un terrible atac simbolista. Adoptaren, en conseqüència, una vida espiritual que, si bé començà en el cristianisme, passà per Ramon Llull al sufisme, del sufisme a les profunditats d’Orient, etc., i recorregué tots els noms i les felicitats de la pràctica espiritual.

Gerius

dimecres, 30/10/2013

And of course there'll be sport. But now for something completely different. Sport.

And of course there’ll be sport. But now for something completely different. Sport.

Dels innumerables aforismes que desprèn l’àmbit futbolístic voldríem evocar aquell de “el futbol no té memòria” perquè és una mica idiota i una mica cert al mateix temps. És evident que, a banda del futbol, hi ha moltíssimes coses més que no tenen memòria encara que ara no les recordem, però tampoc és necessària si es té la fortuna d’estar miraculosament governats, com nosaltres, per polítics meravellosos. Avui ningú no recorda la rellevància esportiva i social de Tomeu Noguera però el Govern Balear ha enllestit un fabulós programa de commemoració de la seva figura durant tot el 2014, quan s’acompliran 150 anys del seu neixement. D’aquesta manera, honorant un esportista superlatiu sorprenent trajectòria del qual, àdhuc des d’un angle retrospectiu, és imprevisible, la Conselleria de Turisme i Esports anul·la tots els arguments dels qui l’acusen d’ignorar la part forana de Mallorca i de governar en una realitat remota. La personalitat que avui ens ocupa és universal i ha transcendit el seu espai i el seu temps. Només per posar dos exemples, Albert Pla l’homenatjà fa uns anys amb el tema “L’home que ens roba les novies” i els Monty Pythons amb el seu gag sobre el ministeri dels silly walks.

Tomeu Noguera vingué al món per la porta de Lloret de Vistalegre el 2 de febrer de 1864. Allà passa una infància, una adolescència i una joventut entre porcs negres, ovelles roges, figueres retorçades i camps duríssims, que ben prest impregnaren la seva pell d’una brunor i uns solcs definitius així com d’una expressió profunda i terrestra.

La majoria d’experts coincideixen en què fou el 1913, en un ermot on els joves del poble havien malpenjat dues porteries enfrontades entre els terrossos, el primer cop que Noguera va trepitjar un terreny de joc. Embolcallats en una polseguera espessa, el seu nebot i uns amics pegaven coces, a guisa de pilota primitiva, a un estómac de me farcit de palla, i Tomeu Noguera, que mai no havia tocat res que semblàs en concepte una pilota, accedí a ocupar la porteria davant la sobtada indisposició del porter, la manca de voluntaris per a substituir-lo i els precs del seu nebot. Entre el públic accidental no s’estalviaren les facècies, ja sabeu com les gastam als pobles, però el resultat fou que, encara que es donaren situacions claríssimes, impossibles, si voleu, de fallar, cap pilota no taspassà el llindar del gol. Noguera es mogué amb un estil abominable però totes les pilotes que no anaren fora de la porteria foren indefectiblement desviades per ell qui, d’altra banda, desconeixia la seva missió exacta.

Sense un interès clar repetí uns mesos més tard, altre cop per casualitat, l’experiència de jugar un partit de futbol, i el resultat fou exactament el mateix. La repetició del fenòmen, però, alimentà en la persona de Mateu Ferrer, entrenador del Lloret, una sospita fabulosa i la feliç creença que no hi havia res a perdre per provar. Així fou, a pesar de tenir un estil llastimós i 49 anys, com Tomeu Noguera fitxà per l’esquip del seu poble.

Des del primer partit que jugà Noguera s’encengué a la graderia la intuïció vertiginosa que ho podien guanyar tot. Ni en aquell encontre ni en els 13 que jugaren aquella temporada cap pilota no perforà la seva porteria. Veure’l en acció era un espectacle tragicòmic: saltava com una mona desgarbada, travelava, estirava les cames amb aires de karateca, i al final del seu gest sempre hi havia la pilota, que era rebutjada lluny de la boca del gol davant la incredulitat general. No cal dir que el Lloret guanyà la lliga de Preferent de Balears, això sí, sense practicar un joc brillant. Gairebé tots els matxos els guanyava per esgotament del contrari, que quedava exhaust després d’estavellant-se un cop rere l’altre contra l’omnipresent porter.

A finals d’aquella mateixa temporada, l’estiu de 1916, el Lloret s’enfrontà al Camp de Buenos Aires amb la Reial Societat Alfons XIII (l’antic Reial Mallorca) fundat uns mesos abans a Palma. Encara que l’espantosa heterodòxia de Noguera ofengués els amants de l’harmonia i la bona educació, el fet que el seu ristrell infinit de gestos i moviments incomprensibles, inesperats i sovint irritants atorgàs el trofeu d’estiu al Lloret, convencé la directiva de l’Alfons XIII per contractar-lo de cara a la temporada següent. Inútil anunciar que amb l’insòlit porter sota els pals l’Alfons XIII quedà campió oficiós de Balears i que guanyà el seu primer títol oficial (campió de la Segona Lliga) a Barcelona contra el Palafrugell per 3 a 1 el 1917. Inútil igualment agregar que el gol en contra, l’Alfons XIII l’encaixà quan Tomeu Noguera no era al camp, sinó que en fou expulsat a causa d’una pilota que, inconscientment rebujada per la seva orella dreta, s’havia redirigit vers la cara de l’àrbitre, que interpretà agressió.

La seva actuació impressionà l’audiència barcelonina i les ressonàncies del nom del lloretà pels cercles més poderosos de l’esport acabaren amb el trasllat de Noguera a Barcelona, després que els seus partidaris venceren les reticències d’aquells socis -la majoria- que s’oposaven a fitxar un jugador de 53 anys i superassin econòmicament les innombrables ofertes dels circs.

Naturalment, a Catalunya tampoc no pogué marcar-li un gol ningú. Els aspirants quedaven, i això era una penitència cada cop més psicològica que física, exhausts, o bé restaven perplexes, immòbils, davant els estirabots i rodolades absurdes del porter.

Tomeu Noguera continuava mostrant un estil descompassat, eixelebrat, irritant, implacablement efectiu, i el Barcelona culminà la temporada amb una victòria contra el gran rival d’aleshores, el Català FC, per 3 a 1. La varietat d’inacceptables cabrioles, salts i xecalines que desplegà el porter per salvar el gol innombrables vegades commocionà el món del futbol i la premsa, aleshores composta per llicenciats en llengües clàssiques, volgué evocar la grandesa i l’avançament de la seva edat batiant-lo com a “Gerius”.

Els èxits els succeïren els anys següents. A la dècada dels anys 20 del segle XX el Barça guanyà tots els títols existents in illo tempore i si bé no pot oblidar-se la qualitat de davanters com Paulino Alcántara i Josep Samitier, la major part de la responsabilitat de la victòria era la imbatibilitat de Gerius. Igual que als seus companys, 30 anys més joves que ell, Gerius signà múltiples contractes publicitaris i començà a anunciar perfums per a gent gran, orinals dissenyats per Steve Jobs besavi, o productes lema dels quals girava entorn la durabilitat. Quan el Barça guanyà la copa de mundialets el ressò de Gerius s’internacionalitzà. Havia aturat tres penaltis i només s’havia mogut en un d’ells per rascar-se un testicle que li picava com un dimoni. A Anglaterra li adjudicaren modals primitius i poders celestials. D’allà el contractaren novament per aconsellar rellotges, perruques, dentadures postisses, pautes per superar la ressaca després d’un gran nit de polimedicació. I també s’inicià en els negocis: fundà una fàbrica de sobrassada pura de porc negre amb porcs de Tarragona i es féu literalment d’or.

El suïcidi del seu amic íntim, Hans Gamper, el 1930, el sumeix en una depressió que l’inclina a deixar el Barcelona FC per recalar a l’Arsenal de Londres. Durant els anys 30 Gerius col·locà el seu nou equip en una posició dominadora de la Lliga Anglesa. De l’abundosa documentació dels arxius de l’Arsenal remarcaríem el que els periòdics anglesos dessignaren com “la jugada més estrambòtica de tots els temps”, en què Gerius evità el gol quan el davanter de l’equip contrari, Jack Mitten, estava sol vora la porteria i Gerius darrere i lluny d’ell, fora de l’àrea. Mitten xuta, la pilota va a dins però Gerius salta endavant, travela, roda, topa contra un company d’equip i el catapulta contra un altre company que pega de morros davant la porteria i desvia la pilota. Era el 1934, any en què l’Arsenal guanyà la Lliga i la Copa FA. El públic, que duia temps admirant la varietat de maneres amb què Gerius evitava el gol del contrari, atribuí aquesta gesta indirecta al seu heroi i sant. Podeu consultar els documents que consignen l’interès de Pius XI per l’aparent miracle als corresponents arxius vaticans.

La fama de Gerius ultrapassà els àmbits esportius i impregnà la societat en general. Tot allò que s’assemblàs a ell mereixia un respecte o, com a mínim, una sospita d’admiració. La vellesa passa a ser vista com un període interessantíssim i inesgotable, ple d’experiències i pulsions vitals. Els joves s’operen per implantar-se arrugues, s’emblanquinen la closca -els més radicals se la depilen-, s’empelten greix al galamó, a l’abdomen. La incontinència, la impotència, el mal d’esquena dónen prestigi, raó per la qual hom les simula. Infants i joves s’escolten els avis amb atenció, volen ser com ells. Experiència i saviesa, emanades dels majors, poden ser així aprofitades per la força dels més joves. Es produeix una societat vertebrada per un coneixement axial que flueix de generació en generació, una societat perfectament comunicada amb un percentatge notable de joves que temen quedar cecs a causa de la masturbació.

La Segona Guerra Mundial provocà un allau d’ofertes per jugar a Brasil i Gerius acceptà la del Santos, de Sâo Paulo. A Amèrica repeteix tots els èxits d’Europa i el seu equip sols encaixa gols quan Gerius abandona el terreny de joc els minuts necessaris per satisfer la poliúria. La figura del porter, però, es lliga a la polèmica quan el Santos és acusat per la resta d’equips de trair el jogo bonito per prioritzar el resultat. En un país on àdhuc els arbres dansen amb elegància abans de trencar-se sota l’embranzida de l’huracà, el ventall de despropòsits locomotors de Gerius fregaven el pecat. Però només fins que n’adoptà, enmig de l’èxtasi brasiler, la nacionalitat.

A la dècada dels anys 50 el gol de Gerius es manté inexpugnable si bé després que acomplí els 85 alguns companys convendran que el troben “un poc maniàtic, irritable, rondinaire”. El 1956 es produeixen les primeres acusacions que Gerius dorm durant els partits. Ell ho nega rotundament, sovint entre roncades del que semblen malsons aterridors. A la final del Mundial de Suècia del 1958, quan coincidí a la Selecció amb Pelé, sembla que (exceptuant dos cops que s’aixecà per anar al bany i prendre tres píndoles) dormí tot el partit i que somnià que tenia molta gana, que volava entre muntanyes brillants i que el perseguia un psicòpata amb unes turmes de cèrvol damunt el cap. Tanmateix totes les pilotes, mentre fou al camp, anaren a estavellar-se contra ell, immòbil i llunyà, ignorant de tot aquell enrenou fins que el xiulet final i el brogit victoriós del públic el despertà sobressaltat i confòs. “On som? On som?” , balbucejava mentre recollia la Copa del món de les mans del Rei Gustau VI. Malgrat la contribució indiscutible de Gerius a la consecució del primer trofeu mundial del Brasil, unes fotografies en què li cau una mica de baba suscitaren les crítiques de les regions del país en què aquesta pràctica és molt mal vista, però foren tan despietades com inútils, atès que la letargia de Gerius era compatible amb la seva eficàcia. És indubtable que dorm durant els partits tant com que, ben igual que sempre, els balons que s’acosten en direcció a la seva porteria resulten desviats per alguna part insospitada del seu cos.

El darrer partit de Gerius fou la final del Campionat Sud-Americà de Seleccions (avui la copa d’Amèrica) del 1959, que Brasil disputà contra l’Argentina a l’estadi Antonio Vespucio Liberti, del River Plate. Trenta segons abans de la fi del matx es produí un fet tràgic i, durant uns instants, indesxifrable: Pizzuti xutà des de fora de l’àrea la pilota que, després de sobrevolar còmodament Gerius, que feia una estoneta s’havia estès a terra, s’allotjà dins la porteria. Aquesta circumstància, segons les normes més elementals del futbol, suposava el gol dels argentins (i el de la victòria del campionat). Però l’estadi sencer quedà sepultat sota una muntanya de silenci. Mai ningú no havia pogut introduir la pilota dins una porteria als voltants de la qual hi hagués Gerius com tampoc ningú no havia aconseguit eliminar la força gravitatòria. Quan els primers rumors afloraren de la graderia es revelà una tensió insuportable, un desconcert infinit. Gerius, exànime, no responia als avisos i auxilis dels companys. La consternació continguda es desbordà en una desesperació que retronà a l’estadi com al fons d’un penya-segat només després que els serveis mèdics consignaren que Tomeu Noguera, l’increïble Gerius, era mort. L’àrbitre xiulà el gol i la fi del jugador més gran de tots els temps.

Els Tocs Olímpics d’Ana Botella

dijous, 12/09/2013

“Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo os la voy a pagar porque como alcalde de este pueblo os debo una explicación...”

“Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo os la voy a pagar porque como alcalde de este pueblo os debo una explicación…” (Pepe Isbert al balcó de l’ajuntament a ¡Bienvenido, Míster Marshal!, Berlanga 1953)

Pels qui hi hem estat feliços, Madrid és una ciutat meravellosa a pesar de ser la capital d’Espanya i d’acollir el Congrés dels conqueridors frustrats. Tanmateix, no sembla que el COI hagi tengut en compte cap d’aquests punts a l’hora de decantar-se per un país tan fiable en matèria de monstres radioactius com el Japó per celebrar els jocs el 2020, i és una llàstima que molts amics madrilenys no puguin gaudir de prop els últims avanços del dopatge en el major circ del món.

Per contra, ens alleugereix saber que en gaudiran molts amics japonesos i, sobretot, el fet de no haver d’aguantar tots els histèrics que, en cas d’haver estat designada la ciutat com a seu olímpica, ocuparien els seus articles i les seves declaracions dels propers 500 anys en l’elevació permanent de Madrid al cel enmig d’un insuportable rebombori d’ecos èpics hispanomundials.

En general, uns JJOO serveixen per fer obres a tots els carrers d’una ciutat, enviar els captaires a la del costat i omplir hotels i comerços de consumidors, és a dir, suposen una promoció fabulosa perquè inscriuen el nom de la ciutat en el llibre de la Història oficial, cosa que en un estat deprimit com l’espanyol, segons alguns articulistes, tendria un pes simbòlic molt significatiu. Per dur a terme aquesta missió cabdal els madrilenys no han triat Ana Botella però, no obstant això, i gràcies als mecanismes democràtics de què disposam, fou ella qui encapçalà la comitiva olímpica. El resultat, com tots sabem, fou espectacular. Botella (a qui els flipats de sempre, abans de la decisió del COI, presentaven erròniament mig plena) sortí a la palestra i contestà una pregunta sobre l’atur a l’estat espanyol (formulada en anglès)tot balbucejant quelcom sobre unes infrastrutturas de gran calidá i unes istalaciones deportivas de gran calidá, amb una desimboltura que volia emular la d’aquella miss que definí Rússia com “un país maravilloso lleno de gente maravillosa” però que resultà notablement inferior al famós discurs de Pepe Isbert al balcó de Villar del Río. El per què Botella no volia usar l’auricular traductor a la roda de premsa és un misteri diluït pel ridícul posterior. Abans, a més, havia dit no sé què del café con leche en un anglès la pronunciació del qual demostra que a Balears hem d’eliminar la immersió lingüística ara mateix i adoptar el model educatiu de Madrid, on aprenen dues llengües (el castellà i el castellà) la mar d’útils per anar a Londres o a Dublin a aprendre anglès. Pel nostre gust, a la batlessa només li va faltar vestir-se d’andalusa i cantar “Miembros del COI, les recibimos con alegría!”. Per compensar aquesta petita decepció, ens arriba una obra sonora que, 36 hores després del seu salt al youtube, ja té unes 63000 reproduccions (només la meitat són meves).

Però prou demagògia. La calamitosa esposa del cercador d’arms of mass distracsion, que és capaç de ser membre de Mensajeros de la paz i estar a favor de la guerra d’Iraq al mateix temps (a banda d’atresorar un ristrell de declaracions llastimoses al llarg de la seva trajectòria), no fou la causa del fracàs de la candidatura, sinó que estam d’acord amb els analistes més serens quan afirmen que la connivència oficial amb el dopatge, les retallades de destrucció massiva, i la mala imatge d’un Govern relacionat directament o indirectament amb la corrupció convidaren els jutges del COI a descartar Madrid. Hi afegiríem que, si bé el Príncep Felip no té cap procés judicial pendent i és capaç de mostrar formes correctes, la seva família, encapçalada per un enemic implacable dels elefants, protagonitza un dels capítols més tèrbols de la seva història. No, la candidatura de Madrid no fracassà per culpa de la batlessa no electa: es pot tenir una mula al capdavant d’un país i reeixir, però s’han d’esgrimir petrodòlars. Un gran consol per a les mules dels països rics.

El nostre afecte per Madrid, afortunadament, està molt per damunt dels qui es pensen representar-lo oficialment. No només perquè hi hàgim estimat la vida, sinó perquè com a Mallorca, constatam que els ciutadans no sempre són reflectits pels seus governs. Servam l’esperança que el ridícul internacional de na Botella, sintetitzat en el títol d’aquesta entrada, més que indicar-nos la importància d’uns bons assessors o d’uns bons suborns, ens convidi tant a exigir una adequada preparació als nostres polítics com més facilitats per que els ciutadans poguem prendre part en les decisions parlamentàries o consistorials. I també a entendre que hi ha aspectes de la nostra política (analfabetisme en llengua catalana, rasputins, collons pel cap, calderetes a Cabrera, tenir un conseller de medi ambient sense coneixements mediambientals, confondre la Conselleria d’Educació amb la secció de foques de Marineland, confondre el Parlament amb una cúpula militar, etc.) inadmissibles. Aquí poden, segons com, fer rialles, però vistes de fora fan pena. I es pot perdre una candidatura però cal servar la dignitat.

Mentre la ceguesa institucional i infinita d’Espanya ens hi obligui, estimarem Madrid en la intimitat, i en la intimitat continuarem atribuint-li moltes altres possibilitats de superar la crisi lluny dels booms esportius o de qualsevol altra natura. Ara bé, tant de bo que tots aquells pobles que tenguin desitjos pacífics, com ara uns JJOO o un referèndum per la independència, els vegin satisfets.

Compte enrere de l’astrofísica balear

dijous, 13/06/2013

En una civilització tan avançada com la nostra és inacceptable que tres llibres canònics com Física mallorquina (1931), Petita astrofísica balear (1960) i Diccionari fisicoquimicomatemàtic (1962) romanguin completament oblidats. Malauradament això només és el reflex d’un ignomínia major: el desconeixement de la física pròpia de les Illes Balears per bona part de la societat illenca i, molt significativament, per la major part dels estudiants de primària i secundària.

Els culpables d’aquest disbarat cal cercar-los tant en la classe educativa com en els governs dels últims 40 anys, els quals, en detriment de les ciències balears i de la física teutona (practicada per més de 500 milions de persones de tot el món), han triat ser banderers d’una obstinació espúria vers la física newtoniana, una física que, per moltes proves que esgrimeixin els científics britànics sobre l’acció gravitatòria als balcons de Magalluf, és totalment minoritària.

És per canviar aquestes coses que, de manera desinteressada i comptant únicament amb el suport de l’actual govern i dels grups empresarials més importants, hem creat la Fundació Científica Física Balear (FCFB), la qual, integrada per destacats lingüistes, mestres, escriptors i pacifistes, professors de classes particulars d’alemany, advocats i blocaires apassionats per la vertadera història, defensa la pràctica i l’ensenyament d’una física balear, que té ben poc a veure amb la que ens han imposat des de fora, especialment des de Cambridge.

Com a petita mostra que la nostra física no és la newtoniana aportam unes dades demostrables mitjançant escrits autèntics que consideram significatives:

Stephen Hawking, anglès i gran amant d’allò vertaderament anglès, com ara les claus angleses i el menjar hindú, però sobretot gran amant de la veritat, digué que “la infame física newtoniana no fou mai la física del País Valencià ni de Balears.”

El mallorquí Eduardo Jiménez, a un Diario de Mallorca de l’any 1.9791, diu que el British Council pretén apropiar-se i controlar els arxius de la Corona d’Aragorn, però que per sort, a Mallorca, es conserven molts documents del regne: el Llibre del repartiment d’electrons, de Jaume 1, el Llibre de les transferències de calor, de Jaume 2, el Llibre infraroig de Menorca, el Llibre de les desintegracions beta, d’Eivissa, i molts altres més, a partir dels quals podem conèixer la veritat sobre la conquesta científica de les Illes.

Dionisio Ridruejo, cap de propaganda de la Falange, organitzà, juntament amb científics britànics el ressorgiment de la cultura newtoniana i la va estendre a Balears i al País Valencià.

La revista de La Pobla Sa Marjal de dia 18 de gener de 1.919 publica dos articles demostrant que el fluix de radiació electromagnètica del astres es calculà amb la física mallorquina abans que amb la newtoniana, i que la física mallorquina ve de la llemosina, no de la newtoniana. En aquest sentit, cal no oblidar que a casa nostra mai no hem dit coses com moment angular ni càlcul tensional, i del maleït espai-temps, que els panfísics no poden llevar-se de la boca, jo he sentit la meva padrina que n’ha dit tota la vida ordit tetradimensional.

El professor Bernard Weiss, catedràtic de física romànica de la universitat de Munic i una autoritat de consideració mundial, assumeix sense reserves els postulats de la FCFB: “Mai no he sentit parlar d’Isaac Newton, jo, ni d’una física universal. Sí que he sentit parlar de la física balear i també de les turmes de cérvol, però la física britànica és aquí desconeguda”, ens escrivia ahir mateix.

Nosaltres sí que hem sentit parlar de Newton, contra qui, quedi clar, la FCFB no té res personal. Fou un maleït borratxo i un flagrant autodidacte, i el que és més vergonyós: vers el 1920 les seves teories foren ridiculitzades per la mecànica quàntica (ha!). En fi, una prova apodíctica que Newton no era tan bo com diuen és que durant les classes al Trinity College feia burilles i les aferrava sota els teclats dels ordinadors, que aleshores eren de fusta i de pedra.

Aquestes proves haurien de bastar per dissuadir els científics radicals (que compten amb el suport o l’aquiescència de determinats partits polítics) de continuar cantant-nos la cançoneta que la física és universal i bla bla bla. I també haurien de fer entendre tothom que a la nostra terra el més pràctic, raonable i natural és utilitzar la física balear (que està desapareixent) i després dominar la física quàntica per poder entendre’ns amb la resta del món.

Dins aquesta llum, em complau anunciar la publicació del llibre Astrofísica balear, manual on trobareu les passes per a construir una nau espacial tripulada que funciona, segons els nostres advocats, d’acord a les lleis redactades per l’Acadèmia de la Física Balear, màxim òrgan rector de la FCFB.

Encara més: amb l’objectiu que el nostre poble es familiaritzi amb la ciència balear i com a signe de compromís de la FCFB amb la docència, hem redactat, conjuntament amb la Conselleria d’Educació, un decret per revolucionar la pedagogia i posar, a partir del curs que ve, els alumnes de primària i secundària en òrbita.

Així, segons el decret que el Parlament aprovarà aquesta setmana, cada centre educatiu tendrà l’obligació, d’una banda, de construir un coet i una plataforma de llançament seguint les instruccions del manual de referència, i de l’altra, de garantir que tots els alumnes vagin un cop per any a l’espai interestel·lar.

Pares i mares poden estar ben tranquils. La consellera d’Educació i els seus guardaespatlles ens han assegurat que, malgrat els aparents problemes econòmics dels centres docents i les advertències d’alguns grups de físics ortodoxes, faran complir el nostre programa espacial rigorosament i que es sancionarà de manera dissuasiva totes aquelles persones o coses que intentin boicotejar-lo.

El compte enrere ha començat. Astronautes balears, endavant les atxes!

Una visió de Balears

dimecres, 22/05/2013

Portades. Quan, enmig de la tempesta diària de notícies inquietants, som capaç de dirigir una mirada a altres zones de la realitat he arribat a constatar alguns elements que, per molt difícil que sembli, m’entusiasmen. Per bé que també trobarem, afortunadament i lògicament, aquests elements arreu del món, les ambicions de la mirada d’avui es circumscriuen, per inaugurals motius d’espai, a la geografia esmentada en el títol.

Per exemple, m’entusiasma la natura que ha produït a Balears un paisatge a la mesura de moltes espècies, com a tants altres indrets del globus terrestre, i també a la mesura de la humana, circumstància ja no tan terrestre. La concatenació ecològica ens assegura que tots els éssers vius -i d’altres que ho poden semblar- han contribuït a la bellesa, diguem-ne corporal, que caracteritza amb d’altres trets -alguns dels quals cal mantenir lluny si volem defensar l’entusiasme- aquestes illes. I dic “caracteritza” perquè és difícil negar que aquest aspecte estètic entusiasma la majoria de persones que el coneixem, ni que sigui de manera aproximada.

La bellesa deu ser un dels elements més estables a Balears ja que, a banda del paisatge (el més espectacular), els climes, les olors, els gustos, els sons o els tactes, també hi són bells. Allò que pot procurar emocions complexes pot ser una cosa extremament senzilla i accessible. Aquí la bellesa desfà l’habitud. També podem posar-nos materialistes: parlam d’una bellesa literalment nutritiva.

Un altre dels aspectes que m’entusiasmen és com aquest espai és habitat per una història riquíssima, visible i fabulosa, de pobles, de coneixements, de músiques i de danses, de jocs i de festes que, a més de sorprendre i divertir, proporcionen un escenari de referència per a l’expressió i el desenvolupament dels ciutadans a partir del qual poden articular les relacions entre ells i amb l’entorn on viuen.

I si, com quan comprovam amb admiració que una obra artística accepta nivells de lectura infinits, decidim considerar manifestacions de la humanitat més complexes, encara m’entusiasma més el coneixement brotat a la llum de personalitats com Idris al-Yamani, Ramon Llull, Joan Mascaró i un etc. clafert de científics, geògrafs, historiadors, filòlegs, artistes, poetes, novel·listes, músics, polítics (no és broma), i un altre cop etc.

Ateses les condicions socioeconòmiques actuals, és plausible la menció d’aquests entusiasmes? Quan feim una ullada a les portades dels diaris resulten imaginaris o inútils, i encara se’ns fa més plausible la següent qüestió: com, amb aquest bagatge geofísic i humà tan fabulós, hem arribat on som?

Invocar la natura, el paisatge i la matèria cultural d’un indret -que també és matèria cultural de molts altres indrets, perquè així com la reproducció caracteritza l’ésser viu el diàleg permanent caracteritza la cultura i contribueix a la seva identificació- equival a constatar la presència imprescindible, valuosíssima, d’un conjunt de possibilitats i instruments que són a la nostra disposició i a la de la nostra felicitat (i aquí “nostra” significa “del poble”). Si l’existència d’aquests tresors no ha implicat la producció d’una societat immune o preparada per afrontar els problemes que avui reflecteixen les portades és, entre moltes altres coses, perquè no hem fet prou força en aquesta direcció.

I encara que el fet d’acceptar que tot el patiment que la nostra civilització infligeix a la gent i a la natura és indefectible suposa un insult a la intel·ligència, sembla clar que podem continuar així sine die. Ara bé, si, en la línia dels no pocs indicis -alguns dels quals també a les portades- d’una voluntat ciutadana que vol perfeccionar els instruments de relació sociopolítica, un dia difícil d’aquests decidim que volem fer les coses d’una manera diferent i ens calen punts de referència, idees, coneixements, models, inspiracions, també trobarem en l’espai i el temps de Balears, el substrat idoni per fer qualsevol camí.