Publicitat quan no toca

dilluns, 22/09/2014

Llegeixo a l’ARA Balears que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha multat Mediaset amb 111.000 euros per haver utilitzat, a les cadenes Cuatro i Energy, formats promocionals “en els quals s’hi confonen la publicitat i els continguts”.

Aquesta mescla de continguts editorials i publicitaris es una pràctica comuna a molts mitjans de comunicació malgrat a la universitat ens ensenyin que s’han de diferenciar, fins i tot, amb format de lletra diferent en el cas dels diaris. Amb un cop d’ull a algunes portades veureu que això no passa i segurament no canviarà mai.

Però tornant a la publicitat estricta de productes, em venen al cap uns quants supòsits que, al manco, no contempla la llei  7/2010, de 31 de març, General de la Comunicació Audiovisual o que els mitjans se salten “a la torera”:

  • les cases d’apostes:

Per què es prohibeix la publicitat de cigars i de l’alcohol però, en canvi, es fomenta la ludopatia? Des que els poderosos equips de futbol fan publicitat de cases d’apostes a les camisetes, es fa apologia del joc a qualsevol hora durant les retransmissions esportives amb més audiència. Malgrat la llei diu que els programes dedicats a jocs d’atzar i apostes, només es poden emetre entre la 1 i les 5 de la matinada. Es referirà només a la tele, clar.

  • les mencions dels locutors de ràdio:

Qui defensa els oients de les mencions publicitàries del locutor de torn qui, entre notícia i notícia i sense canviar el to, ens xerra dels avisadors de radars o d’una crema anti-arrugues? A la ràdio no es pot posar una “transparència amb la indicació ‘publicitat”, com diu la llei que s’ha de fer a la televisió. Amb quin argument es manté aquesta pràctica?

  • el volum dels anuncis

Diu la llei que “el nivell sonor dels missatges publicitaris no pot ser superior al nivell mig del programa anterior. Quants cops us han despertat els anuncis quan feis la migdiada?

M’agradaria no tenir dubtes sobre aquests temes concrets. He demanat per Twitter a la @CNMC_ES quin és el procediment perquè un particular faci la pregunta, que no trobo la manera a la web.

 

 

El fake d’Ana María Aguiló

dimarts , 10/09/2013

Ets capaç de descobrir les 10 diferències?

anamariaaguilo

 

anamariaaguilofake

Així, de tot d’una, pareixen la mateixa persona… però no ho són.

La primera és la diputada del Partit Popular de les Illes Balears, tuitaire ferotge, sobretot quan piula de llengua, educació, baleà i català.

La segona és un fake, és a dir, un compte fals, una imitació, una que ho sembla però no ho és. La diputada del PP ja té el seu fake a Twitter. Això no ho pot dir tothom.

Però ja has trobat en què es distingeixen?

El fake d’Ana María Aguiló és una còpia exacta en un 99% de l’original. Només balla una lletra. M’atreviria a dir que la ela minúscula de l’Aguiló original és una i majúscula en la còpia. És a dir, l vs I, en Helvetica Neue, la tipografia que fa servir Twitter.

Es tracta d’un recurs molt utilitzat pels malèvols creadors de fakes i que ja han patit empreses potents com @Iberdrola o @FundaciolaCaixa, per posar dos exemples dels quals em vaig adonar personalment. El primer, perquè s’havia de disculpar contínuament pels tuits del fake amb els clients, i el segon, perquè donava suport a la infanta Cristina davant la possible imputació pel cas Noós. Aquí vaig picar. Em va guanyar la indignació i vaig fer retuit sense contar deu.

Però els fakes d’aquest tipus tenen les hores contades. Twitter permet les paròdies sempre i quan estiguin clares i no confonguin al personal. Com una caricatura o un guinyol. Però no permet suplantacions de la personalitat. Com en la vida real. Si Ana María Aguiló ho denuncia, el seu fake té els minuts comptats. I això és independent de que moltes vegades els tuits d’Aguiló pareixin una broma.

 

 

Erdogan i la twitter-revolució

diumenge, 16/06/2013

Hem vist publicat que al primer ministre de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, no li agraden les xarxes socials a les quals considera una amenaça per a la societat. No li degueren parèixer, però, tan amenaçadores aquestes xarxes quan es va obrir un perfil a Twitter, a Facebook i a Youtube per fer-hi propaganda política i gubernamental.

A Twitter, Erdogan es seguit per més de dos milions nou-centes mil persones. No en segueix a cap. En cap moment haurà tengut intenció de conversar ni de saber què opina la gent (al manco amb una finalitat de servei públic). És una comunicació unidireccional, grandiloqüent, de soflames polítiques. Igual que a Facebook, amb més de dos milions de persones que han fet clic al botó de “m’agrada”.

@RT_Erdogan

Però les xarxes socials tenen una d’aquestes coses que tan poc agraden als qui manen: la llibertat d’expressió i la llibertat de moviment. I així, mentre Erdogan ensenya al món una nació unida que li dóna suport, els ciutadans poden mostrar la repressió de què és capaç el seu govern perquè estan en coindicions d’igualtat.

@RT_Erdogan

@Ciudadano_Zer0

I mentre així sigui la policia detindrà tuitaires i internautes (a Turquia o a qualsevol banda del món) acusant-los d’incitar protestes i de posar en perill la seguretat nacional. S’ataca el missatge, s’ataca al missatger i s’ataca el canal perquè els tres elements junts són una mescla massa poderosa per a qualsevol tirà.