Lluís Calvo, un convit a la passió del coneixement

dijous, 14/04/2016

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) sembla destinat a lluitar de forma incansable per tal de poder destruir les evidències i les etiquetes hegemòniques, imperants, mai mancades d’un cert imperialisme didàctic. Diríem que la intenció darrera d’aquest autor integral, singular, genuí és bastir un discurs atípic, farcit d’una claredat que contamina tot el que toca, perquè sent la necessitat imperiosa d’obrir camins una vegada i una altra. Per això creu que la poesia ha de ser hacker o no serà, i que les xarxes tenen la capacitat zombi d’anar estenent-se talment un virus. Instruït en geografia i història, és també expert en gestió de tota mena d’esdeveniments, sobretot culturals, però això no és una condició sine qua non. Ens trobem davant d’una de les ments més eclèctiques, polifòniques, globals i capaces, ja que Lluís Calvo és un nucli dur que concentra moltes energies i múltiples cosmogonies amb interessos diversos, que s’uneixen, s’enfronten, es contraposen, es multipliquen, es complementen. I això s’esdevé així perquè la seva ploma no coneix fronteres de cap mena. Després d’haver bastit una obra poètica descomunal, no només en volum sinó també en qualitat -i cal que recordem Selvàtica (Lleonard Muntaner Editor, 2015) com a darrer episodi poderós- i després d’haver tornat a demostrar el seu domini amb la pulsió narrativa a través de L’endemà de tot (Raig Verd, 2014), ara aquest autor ambiciós, segurament un dels pilars de la literatura catalana del segle XXI, tal com alguns crítics ja han apuntat, Calvo torna a un gènere que li ha donat moltíssimes alegries com és l’assaig. El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016) es pot llegir com una novel·la, com un llibre de contes, com un recull de poemes, com un resum que uneix història de l’art, teoria de la literatura, literatura comparada i pensaments de tota mena, més que res reveladors. Com a producte, serà un dels llibres d’aquest Sant Jordi així com de la temporada, gràcies al seu acurat disseny, però on de veres destacarà serà en la capacitat de provocar, d’emocionar i de fer pensar. Difícil de poder ser entès dins categories fàcils i ràpides, Lluís Calvo obliga a desafiar-nos constantment, és per això que a vegades es considera un creador difícil quan en realitat els desafiaments que ens ofereix són signes d’una generositat excelsa: una mà per al lector i l’estimador de les lletres, una porta oberta a voler-nos superar de forma constant. Per tot això, i més, hauria de ser obligatori conversar amb ell. Aquesta entrevista només és una petita mostra del que aquest gegant pot segregar.

Lluís Calvo amb el seu llibre EL MERIDIÀ DE PARÍS

Lluís Calvo amb el seu llibre El meridià de París

Després de dos llibres d’assaig que haurien de ser canònics per marcar les pautes de la investigació literària en el nou futur, Les interpretacions i Baules i llenguatges, ens arriba aquest nou volum que és El meridià de París.

Difícilment poden ser canònics, perquè mai he estat en cap cànon i de fet els cànons impliquen una reducció de la realitat. Sí que és cert, però, que Les interpretacions va ser un llibre una mica màgic. De cop i volta se’m van obrir camins, la gent en parlava, va ser un llibre que va tenir un cert moviment, sempre, és clar, dins dels límits de l’assaig escrit en la nostra llengua. Fins i tot em va sobtar que després de vint anys de trajectòria literària hi hagués gent que m’acceptés o em descobrís a través d’aquest títol. Com si consideressin que fer versos estava més o menys bé, però que allò tenia una consistència especial que no havien detectat abans. El cert és que Les interpretacions i Baules i llenguatges no són més rigorosos que qualsevol dels meus llibres anteriors. Em sembla, simplement, que el que va passar és que abordaven qüestions poc tractades en la nostra literatura. Hi havia curiositat, amplitud, el fet de sortir de les nostres fronteres mentals i parlar de lingüística, filosofia, art i literatura, amb un abast mundial i un esperit crític. En aquests dos assaigs hi vaig incloure algunes de les coses importants que m’havien influït en camps molts diversos i que creia que valia la pena de compartir amb els lectors. En aquest nou llibre hi ha més unitat que en els assaigs anteriors, una unitat marcada pel meridià que va de Dunkerque a Sa Dragonera, i que va ser desplaçat pel de Greenwich. Un detall curiós és que un català del Rosselló, Francesc Aragó, el va fixar de manera definitiva. Així doncs vaig partir del fet que la línia travessa Catalunya, i això em va dur a reflexionar sobre els trets ideològics, filosòfics i artístics que travessava aquest eix. Aquesta és la bastida, l’estructura que sustenta el llibre. I això implicava una radiografia d’Europa. El que passa en aquest eix es pot traslladar fàcilment a qualsevol altra línia europea que tracéssim ara mateix. Les qüestions serien similars: el poder i l’ús de la violència, la guerra, l’exili, el consum, l’obediència cega a l’ideal, l’afany de conquesta del món…

Si estem parlant d’un cercle tan reduït, doncs, per què escriure assaig en el segle XXI?

L’assaig en aquest segle XXI és imprescindible. Implica rigor, connectivitat, visió panoràmica. És un mirall de l’esperit. I una pregunta crítica llançada al lector. Tan important o més que la lectura és la resposta del lector. Som en un moment de confrontacions en què predomina l’instint, la simplificació, l’eslògan. La sedimentació de l’assaig és una resposta a aquesta manera d’actuar. El pensament cada cop està més condicionat, més limitat, més vigilat. Més sotmès a pautes dirigides. Sortir d’aquest cercle viciós és una necessitat. És una de les conclusions a què arribo a El meridià de París.

O sigui, podem entendre El meridià de París com un clam de cap a l’acció, com una mà estesa al pensament i com un pilar fonamental de la teva obra, una espècie de pedra sàvia que sustenta tota la resta i li dóna un sentit més ample.

Que convida a l’acció, segur. Potser hi ha tot d’ecos que es redupliquen entre les diferents obres que he fet. Se’m fa difícil dir-ho, però m’atreveixo a afirmar que és així, que tots els meus llibres s’interpel·len i que n’hi ha que desenvolupen aspectes que en d’altres es troben només apuntats.

Dins d’aquest assaig hi ha molta geografia, molta història, molt art, molta vida, molta narrativa i molta poesia, creus que l’assaig permet unir tot això en una fusió hibridadora?

És que l’assaig és un gènere híbrid per excel·lència. Efectivament: al Meridià hi ha filosofia, art, literatura, poesia… No té la fixació de la filosofia ni el caràcter exhaustiu de l’obra especialitzada. Recordo que a finals dels noranta jo intentava defensar la meva proposta literària en termes d’hibridació, de crossroad, de confluència. Però als editors tot allò els era aliè, no ho entenien. Era un problema profund d’incultura per la seva banda, perquè la hibridació no l’havia inventat pas jo, era una cosa que enfonsava les seves arrels en la literatura més antiga, però que a partir de la postmodernitat ja es convertí en un fenomen habitual. Jo sempre he begut de moltes fonts diferents. En els empelts he trobat una manera de fer. En el fons sense aquests desviaments i sense aquestes noves troballes no hi hauria literatura sinó imitació. Kandinski, que era un gran assagista, té un llibre que es titula Sobre l’espiritual en l’art en què diu la mera imitació i el seguiment de patrons del passat implica fer obres que són com nens morts abans de néixer. Una frase terrible! La hibridació ens duu, així doncs, la idea d’alguna cosa nova. Ho podem abordar en termes d’evolució, també.

Per tant la teva visió és que cada vegada que estem davant d’una societat, davant d’una creativitat i davant d’una mentalitat cada cop més quadriculada. Ets pessimista en aquest sentit o el que comentes només es relaciona amb allò que és més de masses?

El que succeeix és que tot allò massiu està conquerint àmbits on la penetració de la vulgaritat era més matisada. L’art era un reducte, un bastió on es podien forjar noves visions. I en part encara és així, sortosament. De tota manera els fenòmens massius, per mi, no són rebutjables d’entrada. Hi ha coses massives que són bones i d’altres d’àmbit reduït que són francament discutibles. El que em preocupa és la cultura de masses vulgaritzada, sòrdida, la que busca la facilitat i la identificació més elemental sense cap sentit d’elevació. I la que busca tocar la fibra a qualsevol preu o juga amb els instints més baixos dels humans. En lloc de fugir d’aquesta animalitat ens hi enfonsem amb delectació. És un rebolcada en el fang que afavoreix els populismes de tota mena. I en aquest grup també incloc la literatura de consum, que dissortadament s’està amarant de tots aquests tics. Però com he dit fa un moment també hi ha artistes que són fenòmens de masses que em semblen imprescindibles. El problema sorgeix quan vas a YouTube i hi ha peces de Schubert que tenen quatre mil visites, mentre que qualsevol cantantet gasòfia en té un milió. En el fons quan fem poesia o assaig estem pròxims a l’actitud d’alguns grups de metall extrem, que fan tiratges molt reduïts dels seus discos i viuen de manera gairebé secreta.

Precisament la teva poesia sempre ha volgut submergir-se en noves investigacions quasi científiques en el cor d’allò que fins llavors encara no s’havia explorat. Penso que has sabut seguir el mestratge de Foix quan deia que ell era això, un investigador en poesia. Des de Veïnatge d’hores fins a Selvàtica, sembla que estiguis cercant la manera de reinventar i de reinventar-te. No és això el nucli de tota la teva obra i que ara El meridià de París també recull però amb un altre mètode?

L’actitud investigadora és bàsica en la meva manera de fer i d’entendre l’escriptura. No m’agrada tenir models fixes, sinó intuir noves vies i després desenvolupar-les. També hi té a veure el fet que les meves influències són molt variades, i van més enllà de la literatura i l’art. Així doncs, m’identifico amb Foix i la seva investigació en poesia. Perquè indagar en poesia vol dir fer-ho, també, en el llenguatge, en el seu dedins i en la seva projecció cap a la nostra vida. Perquè som llenguatge, al capdavall. El meu segon llibre, A contrallum, ja era ben diferent al primer, Veïnatge d’hores. I així fins avui. Després hi ha tons que he retrobat en el temps, que he recuperat i reformulat. Hi ha poetes que són més d’un únic to, perquè ho senten així o perquè trairien el seu dir si canviessin de registre. Però jo penso que en això hem de superar els aferraments i l’ego. I també la inèrcia de fer-ho tot sempre igual, una posició en què intervenen el costum, la tècnica o l’estil. Qüestions molt importants, sens dubte, però que tenen més a veure amb la perícia, amb la sedimentació a través dels anys, en l’adquisició d’unes destreses, que no pas amb l’esperit i les seves manifestacions, les quals són sempre dinàmiques. Jo entenc la poesia com un camí i si ens quedem sempre al mateix hostal no avancem, entrem en una rutina que no afavoreix l’art. El punt de partença indagador sempre és el mateix, ja es tracti d’un llibre de poesia o bé d’assaig.

Lluís Calvo davant la tomba de Joan Ponç a la Roca de Pelancà

Lluís Calvo davant la tomba de Joan Ponç a la Roca de Pelancà

I si haguessis d’explicar la teva obra, com ho faries? Com l’expliques a hores d’ara?

M’imagino que continua en trànsit, en evolució, en certa mesura en indefinició perpètua. Aquests són els trets que caracteritzen una poesia que no es deixa capturar en cap imatge fixa. De tota manera ara tinc ganes de fer una poesia més serena, potser més reflexiva, després d’alguns llibres força experimentals i radicals, amb molta tensió de llenguatge. En la meva obra hi ha aquests fluxos i refluxos, com marees que porten corrents diversos. Ara bé, potser d’aquí uns mesos canvio d’opinió i surt una cosa del tot diferent. Aquests processos no es poden racionalitzar, de fet són ells els qui et porten cap a on volen. Si miro enrere veig una obra i crec que és el moment també d’oferir una drecera al lector perquè pugui orientar-s’hi. El crític Jordi Marrugat va dir que la meva obra es troba sota el signe del principi de diversitat, i hi estic d’acord. A partir d’aquí hi ha tot de nuclis que es poden detectar en la meva obra i que són recurrents: la crítica social, la relació amb Déu, la natura, l’amor, la idea de combat… Són coses que travessen la meva escriptura. I últimament també hi veig una fascinació pels mots perduts, pel trobar clus. M’agrada el fet d’agafar un mot en desús, arcaic, i dotar-lo novament de vida. En qualsevol cas crec que la funció de la crítica és desvetllar justament totes aquestes coses, un autor no pot fer-ho tot sol, evidentment. Per manca de distància, per subjectivitat, per indulgència o per no haver reflexionat sobre coses que poden fàcilment per alt, però que hi són si se sap gratar amb perícia. Cal aquesta visió situada enfront i alhora al dedins. Sense crítics no hi pot haver literatura.

Podem tenir, en ple segle XXI, una visió etiquetada? Podem seguir considerant els gèneres com abans o creus que aquestes concepcions han quedat dinamitades des de dins?

A mi m’agradaria, en el fons, crear obres on confluïssin gèneres diferents. En certa mesura ho he assajat en algunes obres. Tampoc seria cap novetat. Ho han fet autors tan brillants com Piglia, Miquel de Palol, Bolaño, Vila-Matas o Ventura Ametller. El món audiovisual ha facilitat també aquest aiguabarreig de gèneres. Hi ha pel·lícules, per exemple, que juguen molt amb la ficció i la realitat, no se sap si són documentals o invencions. Juventude em marcha de Pedro Costa n’és un bon exemple, una obra increïble que juga amb molts gèneres i destrueix etiquetes. O agafa Fossil angels d’Alan Moore. Què és? On l’ubiquem? El trobarem a les seccions de còmic, però per mi és un llibre fonamental de filosofia i espiritualitat. El que passa és que tot plegat xoca amb les ments convencionals que ho volen tot etiquetat, reglat, jerarquitzat i ordenat. T’explicaré una anècdota. Ara que ha aparegut El Meridià de París una important llibreria de Barcelona el va situar en un principi en la secció de geografia. Però a l’endemà ja era a crítica literària, on de fet em sembla que està millor ubicat. I demà vés a saber on serà. M’encantaria que pogués ser a narrativa o poesia. Per què no? És un assaig, però té components de totes aquestes coses: poesia, narració, filosofia, psicogeografia… Moltes de les meves obres són així, impliquen i interpel·len moltes coses diferents. Per això són difícils de situar. I els autors que actuem així i diem el que pensem som molt incòmodes. De tota manera els joves tot plegat ho tenen molt assumit. Han crescut amb un munt d’influències molt variades, no tenen tants prejudicis i beuen de moltes fonts. Per ells l’enderrocament de les etiquetes i dels gèneres ja és un fet.

I si per als joves ja és un fet, què ha passat amb el públic? Els autors hem fracassat perquè no ho hem sabut explicar o vendre o es tracta d’un encotillament al qual no volem renunciar?

Crec que qualsevol diagnòstic més o menys apressat en aquest sentit seria massa unilateral. Potser està passant que en el futur no caldrà llegir, o caldrà fer-ho molt menys, perquè hi haurà altres mitjans. Serà la lectura una activitat decimonònica o vintage, una relíquia del passat? Això ens ho hauríem de plantejar sense temors ni nostàlgies, amb una actitud valenta i oberta. No vull culpar ningú dels problemes de la lectura i de la cultura en general, seria una temptació massa fàcil, massa rondinaire i gremial. Hi ha molt factors que hi intervenen. L’únic que sé és que els tiratges s’han reduït de manera brutal, que estem passant encara una crisi terrible, que no es preveu que acabi a curt termini, i que els gustos han canviat, s’han diversificat i han comportat noves maneres d’accedir al coneixement, a la lectura i a l’accés als continguts. Mentrestant l’art no ha mort. Han canviat les maneres d’accedir-hi, la distribució, la creació de continguts. I això també és bo. Hi ha un model molt més horitzontal, en xarxa, sovint subterrani. Quan parlo de poesia hacker em refereixo justament a això. És molt divertida la desorientació d’alguns davant d’aquest fenomen. Encara estan buscant la pilota pel camp, però la qüestió és que el camp ara és en una altra banda. No se’n veuen les línies ni la delimitació, perquè en bona part el camp és virtual.

Cada vegada que apareixes comentat a la xarxa hi ha forta repercussió. Per què no surts tant als mitjans convencionals? Té a veure amb què creus que la poesia ha de ser necessàriament hacker en el segle XXI?

Això t’ho respondré com un polític o un entrenador de futbol: pregunta’ls-ho a ells. De fet sí que surto de tant en tant en els mitjans més convencionals, però en d’altres hi ha un silenci, un veto o bé tenen molta feina amb altres autors que els interessen molt més que no pas jo. No ho sé, ja s’ho faran. No cal dir que després de vint-i-nou anys de trajectòria estic obert a qualsevol conversa crítica o periodística. Però al final, en aquests temps que vivim qui posi tanques acabarà ell mateix encerclat. Ja no hi ha fronteres i tu em pots barrar el pas al teu clos, però el món és ample i la informació ara circula pertot arreu, i més encara si la saps utilitzar. Fer de guàrdia fronterer, en aquests temps d’intercanvis incessants, és tristíssim.

I com es construeix un llibre com El meridià de París? Ens pots parlar del teu procés d’escriptura, de la teva metodologia?

Res d’especial. Faig maduracions lentes dels llibres, però a l’hora d’escriure vaig ràpid. No m’agrada eternitzar-me en una sola cosa, el meu mètode d’escriptura és veloç. De fet quan em pregunten com ho faig per escriure ràpid responc que si escrius cinc pàgines al dia, en un mes n’has fet cent-cinquanta. I ja tens el llibre fet. Òbviament això és una caricatura, perquè el llibre pot ser horrorós, però l’estirabot no deixa de tenir un rerefons de veritat. Hi ha d’haver disciplina i treball. I llevar-se a les sis, com feia Ferrater. En el meu cas tinc clar de manera prèvia de què parlaré: l’estructura, el to i la textura de l’obra. I la redacció flueix perquè hi ha molta feina feta, fins i tot des del punt de vista formal, del llenguatge com a matèria creativa. La velocitat és nervi, tremp, dinamisme. Tot i que també m’agrada deixar espais d’incertesa, de fluència, amb la intenció que sorgeixin coses inesperades i imprevistes. La velocitat s’ha associat a l’escriptor a preu fet, que fa obres comercials o mediocres. Però Bach feia una cantata en una setmana, i com ell molts d’altres. Cadascú, en funció del seu talent o possibilitats, pot adoptar un mètode o un altre. En el meu cas tampoc crec que hagi publicat massa, més aviat he estat molt contingut. Henri Michaux o Philippe Jacottet sí que han escrit un munt d’obres. Per no parlar dels medievals. Ibn Arabi deu tenir més de quatre-cents llibres escrits. En qualsevol cas ni la velocitat ni la lentitud, ni el menor o major volum d’obres, volen dir res. Són mètodes, circumstàncies, situacions. Cadascú adopta la metodologia que més s’adiu al seu caràcter. Sense entrar aquí en condicionants polítics, socials i econòmics que impedeixen l’escriptura, perquè aquesta és una altra qüestió.

Ara que parlaves del fet que molts consideren que has escrit i publicat massa, creus que això ha estat un prejudici que ha perjudicat la recepció crítica de la teva obra?

Durant un temps va ser així. Ara, en canvi, la diversitat de la meva obra és vista com un tret positiu, que atorga riquesa i varietat, que multiplica els registres. Passa també que he anat complint anys i hi ha un gruix d’obra al darrere. Aquesta consideració que esmentes era pròpia de persones amb un plantejament reduccionista de l’escriptura, del tot emmirallat en autors de postguerra que no podien publicar a causa dels condicionaments del feixisme i que per això tenien un nombre ajustat d’obres. També hi ha aquest tic català de les coses petites. O de pensar que, sense ser un geni, amb dos o tres llibres ja has enllestit una obra de referència. Però no hem d’oblidar que l’escriptura és una activitat de resistència, maratoniana.

Lluís Calvo enfront la Roca de Pelancà

Lluís Calvo enfront la Roca de Pelancà

Quina era la teva màxima aspiració amb aquest El meridià de París? Si és que tenies aspiracions, és clar…

Una cosa molt simple i difícil alhora: intentar fer un llibre amb la màxima qualitat, que respecti en tot moment la intel·ligència del lector i la seva curiositat. Que inciti a establir vincles i connexions, a multiplicar les lectures i a investigar. I que ajudi el lector a traçar camins personals. Aquest és l’objectiu essencial de tots els meus llibres. No pretenc entretenir el lector amb les meves obres, sinó tenir-lo, posseir-lo. Però no com a dominació, sinó com a vincle, com a alteritat amb la qual s’estableix un diàleg, un intercanvi, un creixement mutu.

Un altre dels pilars d’El meridià de París és la psicogeografia, disciplina que estudia la psicologia i la vida i la moral de qualsevol espai. Connecta molt bé amb la teva novel·la, L’endemà de tot, en què uns protagonistes que definien molt bé la ciutat es trobaven immersos en canvis constants: les seves passes eren també una forma d’arqueologia secreta. No creus que ambdues obres poden arribar a ser molt complementàries?

Segur que sí, perquè totes dues obres neixen de l’espai concret, del fet de tibar els vincles amb la realitat més pròxima. A partir d’aquí vaig als textos, als tons, a les narracions que també contribueixen a crear aquests espais. En el cas de L’endemà de tot hi ha el barri del Raval, i al Meridià tot neix del fet de caminar per les muntanyes del Ripollès, per on passa el traçat parisenc. Això implica fer viu l’espai, convertir-lo en text, però també aconseguir que la mirada tingui aquesta tirada cap als llocs, cap als espais concrets, mentre s’inclina cap a aquest “aquí i ara” que comporta la relació amb un entorn determinat. Hi ha un llenguatge que es relaciona amb els llocs. Un llenguatge fet de memòria, d’instint, d’observació, de calma i de neguit. Vinculat als fenòmens naturals en el cas de la muntanya i als moviments humans en el cas de les ciutats. Suposo que tinc topofília, un terme ben bonic de Yi-Fu Tuan. Els llocs són planeta, són vincle i són llenguatge.

Fugim del tema que ens ocupa, però m’interessa saber-ho: què cerques quan escrius narrativa?

Escric narrativa per explicar històries i també per arribar a un altre tipus de lector, la qual cosa em permet ser una mica més directe que amb la poesia, la qual comporta uns llenguatges molt concentrats, depurats i en el meu cas amb matisos extremosos. La novel·la pot ser tot el complexa que vulguis, però narra fets, situacions, concatenacions de vida. La poesia pot enamorar-te a l’instant, de manera molt instintiva, i la novel·la et conquereix a través de la seducció, amb arts més sibil·lines que impliquen una estructura, un pla, un to que et fa caure en els hams de la narració. La poesia és Cupido i la novel·la és Casanova. Tot això, és clar, és molt interessant des del punt de vista tècnic, d’ofici, de llenguatge. I permet explicar coses que en la poesia, fins i tot en la més narrativa, no hi tenen cabuda. Per a mi, i ja ho he dit en alguna altra ocasió, la versemblança no és una cosa essencial. Però quan Aristòtil deia que la poesia no ha d’ocupar-se d’allò que ha succeït, sinó del que podria esdevenir-se, d’allò possible enfront del verosímil, tenia molta raó. Ell diu que en poesia és millor l’impossible i creïble que l’increïble i possible. En la poesia hi ha una fe en la veritat, una convicció. La paraula poètica funda, no pot ser falsa i si ho és el frau atempta contra la mateixa idea d’art. Pot ser impossible, però ha de ser creïble, ha de poder succeir tal com diuen els versos. Perquè és certa, no és una fantasia ni una aparença. En la narrativa és ben diferent. Per això en el llenguatge comú parlem justament de ficció. I és ben cert. Als nens els agrada saber que l’acció no passa de veritat, que és una faula. En acabar una novel·la podem respirar tranquils, alleujats, però en acabar un poema que ens ha colpit potser ens haurem de prendre una píndola, meditar o pujar una muntanya. En la narrativa es poden abordar coses que és molt probable que no ens passin mai. En poesia no hi podem posar mai la mà al foc. El poema és un fibló que treballa per dins, que interpel·la directament, sense dissimulacions. Per això la narrativa té més acceptació social, perquè ens alleuja que certes situacions siguin fictícies i no burxin de manera despietada el nostre fons. I si ho fan la distància de la ficció sempre actua com a sedant o alleujament. Com quan et despertes d’un malson. Però la poesia és feridora, no fuig en tancar el llibre, et persegueix. D’aquesta manera, i depenent del que volem dir o expressar, la poesia i la narrativa poden ser complementàries.

I ara tornem al tema: què cerques quan escrius assaig?

Justament tot allò que no puc desenvolupar en la poesia i la novel·la. La poesia conté pensament però no és la seva missió sistematitzar-lo, com fa la filosofia. És un pensament sensualitzat, estètic, amb un punt de llibertat que no és gratuïta però sí, més d’un cop, arbitrària. Jo defenso la presència de la filosofia i del pensament en la poesia, però a través de la imatge que la faci concreta. Es filosofia corporitzada, a l’igual que un diamant és energia convertida en mineral, cristal·lizada. Amb la novel·la passa una mica el mateix, tot i que a mi m’encanten les novel·les d’idees, filosòfiques. Però tot i això en una novel·la ha de dominar la vida dels personatges, és a dir que hi han d’aparèixer les seves concepcions del món, però emmarcades en el viure concret.

I quin retorn esperes dels lectors? O quin retorn esperes, de forma més general, amb El meridià de París?

No ho sé, tampoc vull bastir quimeres. En qualsevol cas seria bonic trobar el lector intel·ligent i crític al qual interpel·lo. Gèneres com l’assaig necessiten un nombre de lectors prou ampli, una alçada mínima de vol que permeti no estavellar-se. A Catalunya no s’ha tingut cura d’aquest gènere i això per a un país és devastador. Fins al punt que hi ha molta gent que s’expressa només a través de tòpics mastegats, de titulars periodístics i de palpitacions histèriques. De vegades tot és de segona o tercera mà, sense criteri propi. Però al costat d’això també hi ha iniciatives interessants, títols assagístics que han despertat últimament molt d’interès. I això és altament positiu. Des del present, sense la perspectiva necessària, sempre hi ha la temptació de caure en l’optimisme desfermat o bé en la gesticulació o la crispació excessives. El meu diagnòstic és que la situació avança cap a l’optimisme, però sense garanties.

Quins eren els teus models a l’hora de plantejar-te una obra d’aquesta magnitud quasi megalòmana?

Certament el llibre podia haver estat megalòman, però crec que he evitat aquesta temptació gràcies a la tria prèvia i a una certa contenció a l’hora de fixar-ne els nuclis d’interès. L’obra comença a París… Imagina’t. Només amb aquesta ciutat em podia haver ofegat. El que vaig fer, llavors, és limitar i centrar molt les qüestions a tractar, els autors, les circumstàncies històriques. La reflexió sobre el poder cec, per exemple, és una de les qüestions que abordo en parlar de París, tot analitzant l’experiència de la Revolució Francesa i la idea de poder horaciana, que es remunta a Tit Livi i que després reprèn Corneille. Quan el meridià passa pel Pirineu, per Sant Joan de les Abadesses, agafo el Comte Arnau i faig un paral·lelisme amb la figura de Faust. D’aquesta manera agermano dos mites europeus. Amb això vull dir que les històries, els paral·lelismes i les referències es podien haver multiplicat de manera infinita, però calia una limitació.

I com decideixes limitar uns fets i no uns altres? Com has dit abans, la postmodernitat a vegades sembla no establir fronteres, o almenys no tancar la porta a res… Com t’ho has fet tu?

Un altar barroc o una novel·la postmoderna tenen una disposició artística, una estructura, una configuració determinada, i això és molt important en l’art. Fins i tot en un cas com el meu, en què la diversitat de punts d’atenció és molt àmplia. Com bé dius no tanco la porta a res. Però tampoc no puc propiciar una dispersió descontrolada de mots, imatges i direccions diferents. La disposició és aquesta ordenació, inherent a qualsevol art. Fins i tot en el que postula el caos.

En algun moment, en llegir-te, em fas pensar en el caràcter èpic, sublim i tardoromàntic d’un Werner Herzog, voldries fer llibres com ell fa pel·lícules o és només una animalada que m’ha vingut a mi al cap?

Home, això són paraules majors. Herzog, ara que ho dius, és un dels meus cineastes preferits. Potser els trets que descrius els trobaríem més en la meva poesia, però em sembla fantàstic si els has vist també al Meridià. Tal vegada sí que El meridià té aquesta cosa d’Herzog que consisteix a furgar, a buscar el límit i ficar-se en bardissars. Èpica i sublim poden semblar mots grandiloqüents avui dia, però una literatura que no els tingui en compte no és res, és una cosa passatgera, sense substància. Podem agafar el fet més banal del món, però només el convertirem en literatura si el dotem d’aquesta èpica de què parles. Altrament es produeix un fenomen d’aplanament. Perquè avui tot tendeix a eliminar el component del mite, que fa créixer la significació de la pròpia lluita i de la situació de cadascú en el món. Una èpica personal, per dir-ho així. L’escriptor, llavors, ha de saber alçar la situació concreta i elevar-la a la categoria de mite universal. Si no ho fem així tot es queda en l’anècdota personal i insubstancial. Un individu que eleva a símbol el seu daltabaix pot bastir una epopeia. Però si tot resta en un mer punt anecdòtic, el seu cas s’esvaeix en el joc circumstancial i passatger. Tinc la impressió que alguns narradors actuals ho obliden, això. Si es vol reflectir la inaninat no pots caure, a través de l’escriptura, en una inanitat més elevada encara. És un contrasentit. Doncs bé, a l’èpica i al sublim afegim-hi la crítica, la capacitat de capgirament, de furgar en la ferida i de fer aflorar les contradiccions, i ja tindrem al davant una bona part dels aspectes que un escriptor ha de tenir en compte. Una bona part, perquè me’n guardaré prou de dir com ha de ser o captenir-se un escriptor. Justament l’escriptor és indefinible, cadascun forma un univers. Però sí que hi ha uns quants trets bàsics que cal abordar de manera prèvia.

A vegades, fent esment al que comentaves perquè crec que tens moltíssima raó, em dóna la sensació que molts escriptors d’ara han renunciat a l’èpica i al sublim per abandonar-se a un humor cínic que no porta enlloc, o sigui, a la brometa fàcil, a l’estirabot o a la provocació sense aprofundiment. Per molt ben escrita que estigui una cosa, si no crea univers, si no aprofundeix en l’emoció exaltada, en el fons és paper mullat, i precisament considero El meridià de París com un convit a l’apassionament i al prendre partit. Hi estàs d’acord?

Sí, del tot. Un convit a la passió del coneixement, de la interrogació, del capgirament. I per fer broma de manera reeixida s’ha de ser molt joguinós o ferotgement dramàtic i seriós. Com Kierkegaard o Bernhard.

Crec que un llibre valent i atrevit com El meridià de París ajuda a construir una imatge d’Europa en què la cultura i la literatura catalana demostren que poden arribar a tenir-hi un pes específic, tot i que això era abans d’aquesta trencadissa de l’antic somni europeu. Quina és la teva visió de l’Europa actual?

En primer lloc deixa’m subratllar una cosa que pot semblar òbvia: la nostra literatura, la nostra cultura, pertanyen a Europa, en formen part des del seu mateix origen. I tanmateix el nostre país no té el reconeixement que voldria perquè aquesta Europa està basada en els estats, una estructura caduca que ja no ens serveix, que pertany al segle XVIII. No fa tant de temps que els nostres mitjans anaven plens de beneits que parlaven de l’Europa dels pobles, quan el cert és que només calia obrir un diari per adonar-se que aquesta Europa no ha existit mai. No hi ha cap reconeixement de pobles ni nacions a Europa, hi ha regions i estats, i la resta és parlar per parlar. Un segon punt és el fet que a Europa hi ha una tradició de lluites pels drets, per la democràcia, per la llibertat. A mi aquesta Europa no m’agrada gota, però negar que hi ha una sèrie de valors i drets, tot i que molt amenaçats, que en moltes parts del món no existeixen ni estan reconeguts em sembla un greu error. Ens pot agradar o no, però existeix una cultura europea. I això ho dic als antípodes de l’eurocentrisme. No podem oblidar, d’altra banda, que l’esquerra neix dels valors de resistència, de lluita per la igualtat i els drets. Per tant no hi ha res més europeu, que pertanyi més a la cultura europea, que la idea d’esquerra. I molts en som deutors. Europa té una cultura explotadora, però també hi van aparèixer els falansteris, no cal pensar en llocs remots ni inspirar-se únicament en experiències llunyanes, perquè tenim la Rosa de Foc a tocar. Dit això és obvi que la meva visió d’Europa és absolutament crítica. De fet El meridià acaba a l’illa de Sa Dragonera, just abans d’internar-se a l’Àfrica. Hi ha un enfonsament al mar. El que dic en el llibre és que encara hi som a temps, a temps de recuperar la llibertat i els drets que ens han definit. I això vol dir també assumir la càrrega d’horrors que han comportat algunes experiències amb voluntat emancipadora i transformadora. El meridià de París aborda aquestes contradiccions i les fa aflorar. En qualsevol cas tinc clar que un món sense Europa seria molt pitjor, encara que el nostre continent hagi creat algunes de les pitjors atrocitats de la història de la humanitat, com el feixisme, el nazisme o l’estalinisme. És la paradoxa europea. Entre la llibertat i l’horror. La història d’Europa és monstruosa, però marca camins de llibertat, els quals han influït molts ciutadans de fora d’Europa. Per això em fascina la figura de Robespierre, de què parlo en el llibre, perquè conjuga trets molt europeus. Com el comte Arnau i Faust, d’altra banda. Res més destructor i expansiu que Faust. Arnau seria més un nihilista, un vividor inconscient. Quan treu el millor d’ell mateix té un puntet de llibertari i punk. Però també encarna la voluntat de poder i de destrucció que amara la nostra cultura.

Lluís Calvo a la Roca de Pelancà

Lluís Calvo a la Roca de Pelancà

Ets conegut per ser una de les veus més disconformes de la literatura catalana, un autor que explora sempre nous registres i que defensa noves veus, creus que El meridià de París s’alimenta d’aquesta vessant teva més revolucionària i provocadora?

En el llibre no hi ha voluntat provocadora, senzillament exposo el que penso, ben sovint de manera força matisada, sense voler carregar les tintes sense motiu justificat. El mateix amb l’actitud revolucionària. El que sí que hi ha és actitud crítica i burxadora, perquè sense crítica no hi ha escriptura. El fet de plantar-se davant del món des de l’escriptura ja implica aquesta voluntat crítica, perquè el contrari és exercir de notari, de cronista, d’escrivent del poder. No es tracta d’això, evidentment. Es tracta, contràriament, d’exercir de corcó. L’escriptura és també aquest nyic-nyic discordant i molestós, que fa nosa. Però no és una cosa premeditada, sinó una manera de fer que neix de manera irremeiable, espontània, sense aturador.

Però a vegades no penses que l’escriptura ha deixat de tenir aquesta capacitat de burxar i de posar el dit a la nafra i que estem banalitzant les paraules i les seves connotacions?

Totes les paraules estan connotades, és una cosa que oblidem sovint. Això només es pot combatre amb una consciència del llenguatge, del que signifiquen i han significat les paraules al llarg de la història. Però també hem d’estar molt atents al context de l’autor, perquè el sentit d’un mateix mot pot diferir d’un autor a l’altre. Cada món d’escriptura té els seus referents, la seva contextualització pròpia, el seu entorn i les seves raons. Al costat d’això hi ha la literatura inofensiva, que no incita al sotrac i que només crea estímuls immediats d’identificació. Sovint els llibres que m’agraden o em sacsegen són aquells que llançaria per la finestra, perquè no s’ajusten a res del que coneixia o tenia previst. El lector ha de plantejar-se la lectura no només com un recer o un confort, sinó com un camp de batalla en què ell mateix pot ser descavalcat a través del llenguatge. Estar oberts a la indefensió i a l’estranyesa com a lectors ens preserva de la banalització.

El disseny que s’ha executat amb El meridià de París és impecable… Per què heu treballat tant els formats?

Des d’un primer moment vaig dir-li al Jordi Carulla [editor de Poncianes]: “vull treballar amb els de Setanta!”. Coneixia el que havien fet a través d’altres llibres de Poncianes i m’agrada el tractament el disseny i la seva manera de treballar. Un llibre també és un objecte, entra per la vista i ha de ser fet de manera amorosa. I em sembla que això es nota en llegir, mirar, tocar i olorar el llibre.

Aconseguir un llibre com aquest, de contingut magnífic però també d’edició fantàstica, no és ja tota una declaració d’intencions?

Que l’edició és fantàstica és un fet. Sobre el valor del contingut no puc manifestar-me, només puc tenir esperances i intuïcions, des d’una certa consciencia d’haver intentat fer bé les coses. Ho deixo, per tant, als lectors i crítics.

I el sensacional epíleg és signat per un poeta secret increïble com Francesc Gelonch, que fa una anàlisi fabulosa del volum i elabora una fantàstica història de l’art mental. Però el mèrit, crec, és teu. Com has aconseguit que Gelonch t’escrivís aquesta brutalitat?

Bé, en el moment de fer-li l’encàrrec en Francesc encara era un autor absolutament inèdit, però ara tot just ha tret La mandra no és un ocell, editat per LaBreu, un llibre que espero llegir ben aviat. O sigui que de cop i volta, després de molts anys, ha deixat de ser un autor gairebé secret, gràcies a aquest llibre i al text d’El meridià. I també te una obra teatral en marxa, o sigui que la celebració és triple. Jo havia sentit recitar en Francesc Gelonch, però sobretot l’havia sentit parlar de cinema, de filosofia, de literatura… Em vaig adonar que era un home del Renaixement, un Leonardo da Vinci nascut a Les Garrigues, un home portentós des del punt de vista intel·lectual. Em sembla molt millor que alguns pensadors i analistes que són pertot arreu, i per tant vaig pensar en ell de seguida. És possible que ell guardi desenes d’obres amagades, i quan surtin a la llum es produirà un fenomen cultural d’escala europea. No exagero: n’hi ha prou a llegir el seu epíleg d’El meridià. De fet, si hem de parlar amb propietat, el meu text és el pròleg del seu escrit. Amb això fem justícia a la qualitat de la seva prosa. I li agraeixo molt que volgués ser en aquest llibre meu.

I per què volies publicar a Edicions Poncianes? Ja havies participat en antologies col·lectives o en un pròleg al volum de Vicenç Altaió…

Efectivament. Amb Altaió vaig fer una immersió total en la seva obra, com en la de Joan Ponç, de qui vaig prologar el Diari d’artista i altres escrits. També vaig fer el pròleg del llibre Ignar, de Gabriel Ventura. Poncianes reuneix dues característiques fonamentals: és una editorial independent i, com ja he subratllat, té un gust exquisit a l’hora d’editar els seus llibres. A més a més han apostat per l’assaig, pel pensament i la reflexió. I per la poesia. Són massa factors afegits per no sentir-m’hi atret.

I què tens ara entre mans?

L’any que ve serà un any poètic. Hi haurà nou llibre. I també es compliran trenta anys de trajectòria poètica, de poesia publicada. Hi haurà una sorpresa relacionada amb aquest fet. Ho deixo aquí, amb un punt d’expectació.

 

Víctor Obiols: més que dret

dimecres, 23/03/2016

Aquest dimecres 23 de març al bar hOriginal de Barcelona, a partir de les 20:30, el poeta i cantant i artista elèctric Víctor Obiols presenta el seu nou llibre de poemes, Dret al miracle (Proa, 2016), sota l’auspici de Marc Romera.

Obiols a l'hOriginal

Avui Obiols a l’hOriginal

Qui s’amaga darrere d’aquest piano vivent que escup poemes anomenat Víctor Obiols? No puc ni vull amagar que em desconcerta, però precisament per això també m’interessa. Algú que és capaç de cantar damunt de l’escenari Les balades de François Villon, amb traducció d’Andreu Subirats, mereix un respecte de consternació. L’univers proposat per Obiols m’obliga a desafiar-me per tal d’encarar la necessitat de seguir indagant en els terrenys menys clars del meu cervell encara en expansió de dades. Ja que estem parlant d’un autor que fa molts anys que escriu i que comparteix els seus versos talment un científica de laboratori que dóna sentit a l’origen de la tribu a través d’una arma miraculosa.

De fet, els seus dos darrers títols, D’un juny dur (LaBreu, 2014) i Sol de Lluna ple (Els Llums, 2014), ja indicaven que l’artista recorre els inicis del seu acabat d’encetar camí de maduresa. És possible que l’element trinitari que confirma aquesta concepció sigui el volum que ara mateix tenim entre mans? Dret al miracle: dret dempeus versus dret com a llei. I és que el títol ja ens demana un posicionament. Formarem part dels primers, que pensen que cal combatre l’avenir però mai de genolls, o que potser la condició divina del futur requereix d’una legislatura a l’alçada? Jo em guardo la resposta per a mi mateix, però triar sembla que és el que cal fer en aquest context. No ens trobem davant d’un volum per a putxinel·lis.

Dret al miracle de Víctor Obiols

Dret al miracle de Víctor Obiols

Obiols és també un músic amb un alter ego ben conegut talment el maleït Bocanegra, i dedica bona part dels seus esforços al mal pagat ofici de la crítica literària, de poesia a més a més!, o als estudis de literatura. Quan li sobra temps, si és que això passa, encara ara forma part de l’equip de l’emblemàtica revista Reduccions, un últim reducte on l’art de la composició no s’ha mercantilitzat ni devastat dins del fang uterí de l’endemesa.

En aquest sentit, Obiols no és un poeta que vulgui marcar tendència ni que tampoc vulgui formar part de corrents estètiques ja imposades. El seu no és un afer de supremacia, com el d’aquesta periodistarquia que avui en dia causa estralls de tota mena i en tots els àmbits. Ell va fent, amb voracitat i independència. El seu és un trajecte solitari però compartit amb altres veus germanes o que li són simpàtiques, de rellevància. I és així com el vull entendre: com un caçador de mots diamantins, perquè sap que les paraules poden esdevenir perles en les mans dels alquimistes. Així desbrosso un vers inicial com Erubescència de l’amor del poema “Quan dos es troben en això…”

Estic d’acord amb ell: la poesia ha de recuperar les dents lingüístiques de l’orfenesa primordial, per molt que aquestes dents siguin donzelles, difícils de trobar, d’empassar i de comprendre. No és un ideal d’extravagància o un desig d’arcaic, com de no correspondència o de trencament amb els lligams actuals. Res de tot això. Voler multiplicar les immensitats de la poesia catalana no significa que haguem de recórrer al diccionari obligatòriament, però sí que escapem d’una puta vegada de les mateixes paraules utilitzades una vegada i una altra. Només cal que llegim qualsevol llibre de Joan Margarit per entendre que el camp semàntic que ha fet servir l’autor de Joana durant cinquanta anys és sempre exactament el mateix i sense fer canvis de registre ni de cap mena. De veres cal entendre-ho tot quan llegim? De veres cal dur a terme el mateix de sempre? Etern debat. No podem deixar-nos transportar per la sonoritat imperial de cada gest? Dret al miracle podria ser un disc musical convertit en volum de biblioteca. O és que potser no ho havíeu pensat, això?

Víctor Obiols

Víctor Obiols

I què trobem, doncs, a l’altra banda d’aquests poemes que componen un viatge harmònic com és Dret al miracle? Potser és la mateixa interrogació disfressada d’embruix, de mètrica, d’oralitat. Sigui com sigui, totes aquestes converses a mig compondre arriben amb el Premi Carles Riba entre les mans, una decisió certament sorprenent, ja que la carrera d’Obiols semblava destinada a recórrer les clavegueres més il·luminades de l’underground. O no tant: recordem que el cantautor Roger Mas formava part del jurat i, si ho pensem una mica sense malícia, les connexions entre dos artistes, tant en terreny líric com melòdic, estan més que demostrades. Ara bé, voler concebre aquest llibre només des d’aquesta òrbita és un error, perquè es tracta d’una defensa del que Obiols considera que és poesia autèntica. No és rar, en efecte, que un dels poemes estigui dedicat a l’inefable Segimon Serrallonga, indiscutible baula del cànon obiolsià, “Quan el poeta ha callat però no ha emmudit”:

M’és d’or el teu silenci,

Segimon,

perquè hi toco melodies

que encara no existeixen.

Segimon Serrallonga

Segimon Serrallonga

L’amor i la mort. Eros i Tànatos. O, com deia Biel Mesquida a través d’un neologisme, amort. Aquests són els dos eixos bàsics per on transcorre la poesia bàquica, dionisíaca, afrodisíaca i tonal de Dret al miracle, entre aquests dos pols oposats que es complementen, dues bèsties de càrrega que estiren cadàvers feixucs, i cada metàfora és una làpida que segella el túnel indòmit de l’univers. Ja tenim, doncs, els temes i els subtemes (aquests dos nuclis amb totes les complexitats adjacents) però, de quina manera Obiols ens transporta? Ho fa amb diferents estructures rítmiques i mètriques, talment oracions o càntics, 42 poemes dividits en diferents parts: Inferns del tresor humà, Dret al miracle i D’una lluna amb sol.

Si això no bastés, trobem al seu torn la marca de la casa que representa Obiols: algun vers simbòlicament escatològic per fracturar sentits en aparença fossilitzats, revelacions lingüístiques de primer ordre, construccions sorprenents que ens tornen a demostrar la mal·leabilitat de la parla i, sobretot, poemes que funcionen molt bé per ser recitats i fins i tot cantats, amb reiteracions que serveixen de punt, contrapunt, tonada i contrafort, com en el poema “El lloc dels focs”:

El Tou fa Gust d’Estiu.

I desitjós el flamulós

mirall on crema l’esca inesgotada.

Al Tou fa goig la Llum

d’un mot ensalivat amb sucre.

El Gust tan reiterat

des d’on els cims semblen petits.

Sol de lluna ple de Víctor Obiols

Sol de Lluna ple de Víctor Obiols

Reconec, per molt que em pesi, que hi ha una sèrie de versos que no em convencen gens perquè em descol·loquen de forma absoluta. Com, per exemple, Ametller florit, / m’has embadalit o Jo vaig ser el teu príncep blau. No sé fins a quin punt responen a una provocació o a un encert. L’encert podria ser el fet que Obiols poetitza constàncies elementals poc abans explorades. La provocació rau en la volença inexcusable amb què alguns d’aquests versos no renuncien a una tendència cursi. Per això el lector haurà de triar de quina manera aquest xoc es reconcilia cap a un pes determinant o un altre.

Dret al miracle no és un llibre per a masses però sí per a diletants que encara ara requereixen de seguir carbonitzant l’art del combat en vers. Un volum rar, bizarre que dirien en anglès, però seductor, suggerent, curiós i atractiu per a tot aquell que creu en la força de la radicalitat. O simplement per a aquell que vol llegir una cosa diferent que s’escapa del convencional i que es vol deixar sorprendre. Convé que Obiols no s’adormi i continuï. El miracle mai no calla.

Matar ningú, assassinar tothom: el món de Florenci Salesas

dimarts , 22/03/2016

L’editorial valenciana per antonomàsia s’atreveix, en una acció que l’honora, amb la publicació de la primera novel·la de Florenci Salesas: Matar ningú (3i4, 2015), un debut formidable. Gràcies a aquesta obra som capaços de penetrar un dels universos narratius més suggerents, estranys i poderosos dels darrers anys.

Matar ningú de Florenci Salesas

Matar ningú de Florenci Salesas

Si intentem entendre qui és o què és Florenci Salesas (Sitges, 1962) serà una operació més aviat difícil. Home d’arts, músic, compositor, performer, ésser orquestra o responsable de mil i un embolics culturals, entre d’altres deformitats. Però és ara, des de la seva ànima d’home total renaixentista kitsch, que ens presenta la seva primera novel·la. Sorprenent. Més que això: una revelació. Un cop de fortuna per a qui de sobte és capaç de penetrar les fondàries d’aquest Matar ningú (3i4, 2015), un banquet erudit, ben documentat, però sobretot capaç de fer-nos travessar les barreres del temps, de l’espai i de tot un continent com l’Àfrica més negra.

El títol ja és bastant evocatiu, no ens enganyem. Però no només això: és el pòrtic a una obra marcada per un sentit de l’humor negre, tendre, macabre i pervers, en la línia d’un Evelyn Waugh, d’un Tom Sharpe o de la Katherine Mansfield més desencadenada. Només cal que revisem qualsevol dels seus paràgrafs, sempre confonen, emocionen i ens situen en un espai de perplexitat on la veritat s’exposa indòmita i mordaç: S’amagaven. Covardes! Quina colla de toies! Detesto aquesta gent que menja l’embotit amb gust, però s’amaga de la matança del porc. La bèstia ha de morir si vols que la seva existència hagi estat útil. I així, amb aquesta procacitat, tota l’estona, fins a submergir-nos en una mar estranya, hipnòtica, de lectura àgil i consecutiva, tot davant d’una criatura protagonista que recorda la seva infantesa i intenta explicar-se davant d’una mena de culpa, o no, que l’agombola.

Florenci Salesas

Florenci Salesas

El resultat és l’ambiciosa construcció d’un món autèntic amb les seves normes i lleis i estructures internes: la novel·la abraça concepcions narratològiques poc planjetades a les lletres catalanes, on darrerament acaben destacant drames facilots, novel·les de consum o les ja cansades i extenuadores obres d’autoficció, com si fossin una panacea acabada de desenvolupar quan el seu model ja està més que gastat a altres literatures del planeta.

De virtuts més que contrastades, potser el toc d’atenció s’hauria de destacar en el seu problema d’estructura: planteja molts conflictes i fronts oberts, cosa que és interessant per crear misteri i dosificació d’informació, però tantes obertures no s’acaben resolent. Per això el conjunt sembla esporàdic, alternatiu, inconcret. És veritat que l’autor espigola dins d’un sac d’obsessions recurrents. Al mateix temps l’escriptura està molt ben encadenada talment un monòleg d’índole confessional i justificativa. A més a més, té esperit. I te’l creus. Però lamentablement no és un conjunt compacte ni harmònic. Potser aquest tret obeeix a la pròpia naturalesa de l’autor, eclèctica i polifacètica, coral: no vol obligar a res ni tampoc vol erigir-se dogmàtic. No ofereix respostes però sí un bon grapat de preguntes sàvies i incòmodes, doloroses. I això no és fàcil ni passa sovint en un món de propostes fàcils i ja mastegades. Només per això el llibre de Salesas és una sorpresa, una satisfacció, així com un toc d’atenció a la necessitat d’una altra i més alta literatura, definitivament més arriscada i menys solemne.

Michael Haneke

Michael Haneke

Aquest nou narrador fa vibrar amb el seu escenari, una descripció fefaent del Congo belga des d’un convenciment que fusiona la inclemència de Haneke i Bernhard amb la nostàlgia del Tintín més naïf. La mescla acaba en un còmput explosiu, el descobriment d’una veu diferencial i diria que fins i tot necessària dins de d’una grisor que es pretén hegemònica però que no podrà contra exèrcits de la imaginació d’aquesta mena, com la que ens proposa aquest narrador nat que és Florenci Salesas, talent del qual ha quedat més que demostrat.

El furor negre de Carme Ballús

dilluns, 7/03/2016

L’editorial Alpina segueix desenvolupant-se en un creixent catàleg de creació literària a través de la col·lecció Marcòlic, en què diferents autories presenten les seves propostes amb emprenedoria, sentit de l’humor i entusiasme. Ara ens porta un conjunt de contes de l’escriptora Carme Ballús en què es combinen bellesa i crueltat en dosis d’encert, tot per aconseguir un petit volum que se’ns imposa deliciós.

Amor, deixa’m dormir és el títol d’un conjunt de divuit relats que neixen sota la verbigràcia de Carme Ballús (Granollers, 1955), que ja havia tingut cura de l’edició de novel·les i obres de teatre d’autors com Manuel de Pedrolo o Jordi Teixidor, entre d’altres, i que ja havia publicat un llibre anterior, Portes endins, en aquesta mateixa col·lecció i editorial. Els crítics varen elogiar, en el seu moment, la capacitat d’aquesta narradora sagaç, obstinada, fins i tot refinada a l’hora d’abordar el seu taller literari privat.

Amor, deixa'm dormir de Carme Ballús

Amor, deixa’m dormir de Carme Ballús

Ella s’autoanomena “escriptora de ficció tocatardana” i és possible que així sigui: el que està clar és que no ha volgut córrer per arribar fins aquí, sap que aquell que lliura la seva vida a l’escriure ha de ser meticulós i exacte. Només aquest gest ja l’ennobleix davant d’altres que semblen impacients per prodigar-se sense que això sigui una mostra d’efectivitat i de talent. De fet, en el seu moment Ballús es va unir a altres companys de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès per tal de conformar el col·lectiu literari “Pep Cambei”, que va aconseguir el Premi Vila d’Ascó amb L’artefacte (Cossetània, 2011), tot demostrant que propostes participatives encara han d’oferir molta vida a la literatura: només cal que recordem l’exemple d’Ofèlia Dracs o de la més actual Cornèlia Abril. El cas és que Ballús insisteix amb aquest Amor, deixa’m dormir, que ja demostra una bategant capacitat per dominar engranatges d’horror i d’abominació: en aquest sentit el títol és un monument irònic molt macabre.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda

El sentiment que té el lector, un cop acabada la lectura, és que Ballús es mostra capaç d’oferir una mala llet portentosa, sí, però al mateix temps vellutada. La clau passa per una sàvia mediació en què la veu narradora de cada relat es mostra a través d’un poder narratològic efectiu, esclatant. Ballús ha après molt bé de les lliçons a què l’han sotmesa: cada conte treballa un aspecte o l’altre del cànon de recursos literaris (des de la veu fins a la sorpresa, passant pel ritme i l’estil), i això fa que no hi hagi un sentiment unitari més enllà de la tesi que s’amaga rere cada part del trencaclosques.

Carme Ballús

Carme Ballús

Això és així perquè l’autora no calla cap ni una de les devastacions morals que contemplem a través d’uns personatges que representen idees més que no pas personalitats, però el seu traç fi fa possible que el sentiment de pèrdua no sigui irrefrenable. Ara bé, l’epifania verbal que conglomera cada peça beu d’autories subversives com Joyce o Rodoreda, que sabien que cada lletra implicava una mort o la voluntat de lluitar contra l’extermini. En aquest senderi, no podem dir plenament que siguin constructes a la recerca d’una crítica lacerant, però sí sotmeten la realitat a un plànol més profund, necessàriament significatiu. Sembla que Ballús ens digui que sota la mirada superficial sempre hi ha una realitat molt més pèrfida, i que només un conte pot obrir la porta fins llavor segellada. Sí, la literatura encara entesa com a eina de coneixement, com a instrument d’obertura, com a fiança estètica.

Elizabeth Strout

Elizabeth Strout

A vegades dóna la impressió que aquests relats, dispersos pel que fa a la manera i l’estètica de cadascun (des del relat de guerra civil fins a la fantasia esotèrica), s’entrellacen de tal manera que configuren una espècie de novel·la fragmentada, com si el destí natural, i subseqüent, de Ballús fos endinsar-se en un treball de major ambició en número de pàgines així com en resultats treballats. En aquest sentit, el treball de l’autora recorda Elizabeth Strout, que amb Olive Kitteridge radiografiava un territori precís (el d’una petita comunitat profundament nord-americana) així com unes persones i un estat d’ànim generalitzat. El resultat és un llibre que es devora insistentment, que impacta per la saviesa que conté i perquè ens reafirma en la voluntat de seguir esperant obres d’una escriptora que encara ha de dir i escriure moltes altres joies coronades.

El país pintat de Jèssica Pujol Duran

dimecres, 6/01/2016

La petita i deliciosa col·lecció La Puça del Petroli de l’editorial Pont del Petroli de Badalona va publicar, fa uns quants mesos, el seu volum número 33. Es tracta del llibre de poemes El país pintat de Jèssica Pujol Duran, una autora que es mou a cavall entre els Països Catalans i Anglaterra, on resideix actualment mentre contacta amb alguns poetes fonamentals de l’escena anglosaxona i es dedica, a més de crear i investigar, a un projecte important de traducció de poetes radicals. Crec que aviat tindrem més notícies al voltant d’aquest treball seu antològic, que esperem que sigui prest una realitat entre nosaltres. Mentrestant, però, comptem amb aquest llibre en català després d’un currículum més que interessant.

El país pintat de Jèssica Pujol Duran

El país pintat de Jèssica Pujol Duran

L’autora va néixer l’any 1982 i escriu poesia en català, castellà i anglès. Poeta resident a la Universitat de Surrey el 2014, ha participat en revistes com Tripwire, Hi Zero, La tribu de Frida, onedit, Sibila, Alba Londres, Infinite Editions, Crater, Datableed i Summerstock. En anglès té un llibre publicat, Now Worry (2012) i un pamflet, Every Bit of Light (2012). La seva poesia ha aparegut en antologies com The Dark Would: Anthology of Language Art i Donzelles de l’any 2000. Acaba d’entregar una tesi doctoral centrada en la literatura experimental de Julio Cortázar i Italo Calvino a París (University College London); va fer un màster en Literatura Moderna i Contemporània a la Universitat de Sussex i és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (Universitat Autònoma de Barcelona). Sabem, per tant, que el que trobarem dins dels seus treballs va més enllà de l’emocional per bastir mons significatius a partir del treball idiomàtic. Almenys aquest és un camí que han treballat autors que han renunciat a la seva llengua per expressar-se en una altra (des de Samuel Beckett fins a Vladimir Nabokov o Joseph Conrad, per exemple, però també seria el cas de la més recent Lucia Pietrelli).

Lucia Pietrelli

Lucia Pietrelli

El país pintat és un recull molt unitari que parteix de l’al·lucinació com a emblema: dins del seu interior trobem no només una poesia visionària, rebel, sinó també altament experimental. Sens dubte, tant les avantguardes primerenques com algunes propostes més contemporànies tenen el seu pes de presència dins de l’obra de Pujol. Aquesta fondària pensamental, doncs, es percep a través d’una una estructura sòlida. No estem davant d’un un conjunt de poemes sinó d’un llibre, d’un itinerari, d’una proposta concreta per tal d’interpretar, simbòlicament, la complexitat de la realitat. O sigui: una aventura poètica en el sentit més estricte dels termes. El tema nucli desenvolupa un joc intertextual amb el famós personatge d’Alícia de Lewis Carroll, com si es tractés d’un diàleg. Així es pot ben dir que ens trobem davant d’una espècie de novel·la en vers, filosòfica, transcendental. El resultat és més una investigació poètica, a l’estil J.V.Foix, que no pas un poemari usual, on cada engranatge té un paper fonamental de forma única, individual, però també amb la resta de peces. O sigui, i que quedi clar de forma definitiva: Jèssica Pujol Duran construeix tota una arquitectura on hi ha ecos, ressonars, connexions perpètues. La seva ambició constructiva és quelcom que ens ha d’alegrar, ja que es tracta d’una gran sorpresa de la mateixa manera que els versos de Màrius Sampere, una altra presència constant dins d’aquest El país pintat, sempre ens ajuden a imaginar i a situar-nos davant d’un espai de llibertat constitutiva.

El recull esdevé orgànic, per tant, i només això ja és quelcom que s’agraeix. Aquest gran poema fragmentat intercala visions i indagacions: cada poema és una estratificació o un anell d’arbre, opera en cercles concèntrics d’edat i de saviesa, talment una cronologia palpable. Precisament per aquest fet, per aquesta contundència i el caràcter físic de les peces, es pot dir que hi ha connexió indefugible amb altres arts, sobretot el pictòric, com el títol del llibre indica. De fet, hi ha vegades que sentim que ens trobem davant d’una pintura, i que aquesta podria semblar-se bastant a una obra de Tàpies quan llegim: poemes matèrics són aquests. El resultat, llavors, és molt compacte, quasi físic. I és que a més d’alterar l’orbe lingüístic, Jèssica Pujol desafia les convencions i desitja unir la poesia amb les altres arts, tal com ja varen fer els poetes dels anys setanta en el seu moment.

Jèssica Pujol Duran

Jèssica Pujol Duran

Les imatges són impactants, però no estridents, i també hi ha un ús poderós de recursos atípics, com les onomatopeies brutals i els encadenaments histèrics, que ens acosten a un aspecte tòrrid i violent d’un codi arbitrari, cridaner, enfadat amb el sistema en el que s’emmarca. Hi ha molta fúria continguda, aquí dins, i molts poemes de revolta i de crítica social ataquen un sistema que, a poc a poc, es va desintegrant. El resultat és atrevit. I això és així perquè els poemes de Jèssica Pujol van més enllà de l’usual, de l’habitual, i és en aquesta certesa on es noten les lectures atentes i també la recerca de la seva pròpia identitat com a autora a ser tinguda en compte. Tot i coneix els referents, i se’ls fa seus, Jèssica Pujol Duran es diferencia de la resta amb mà ferma i una traça poc coneguda en una autora que publica un primer volum.

Però no tot s’ha de sentir de forma dramàtica en tot moment. El sentit de l’humor també es basteix com un element molt important, quelcom que ennobleix i que ens fa retornar a l’aspecte lúdic i lúcid de l’oralitat entesa com un clam. Ara bé, també cal dir que no són bromes: hi ha ironia, hi ha sarcasme, hi ha paranoia i surrealisme. De fet hi ha un component sempre esotèric, críptic, hermètic i enigmàtic en la successió d’aquests poemes. Per això El país pintat ens convida, talment un misteri, cap a la revelació final, el descobriment a l’uníson que duen a terme Jèssica i Alícia, personatges d’una odissea més enllà de la geografia de l’instint.

Lewis Carroll

Lewis Carroll

També puc dir-te que notem una polifonia de múltiples veus: una veu és quan Pujol escriu en anglès, una altra és quan escriu en català. No crec que siguin contradictòries sinó més aviat complementàries: amb cada llenguatge i cada llengua l’autora és capaç d’arribar a diferents sensibilitats i possibilitats, un fet sorprenent que emociona i que agrada molt perquè demostra que pot arribar a ser una escriptora molt versàtil. L’única cosa que es podria dir a la contra és que a vegades hi ha un excés de repeticions. Es veu, i se sap, que és la seva intenció, per tal de crear un substrat coherent i cohesionat, però fer servir els mateixos termes tota l’estona pot fer entendre el lector que es tracta de quelcom poc treballat quan sabem del cert que no és així.

El país pintat és un llibre sorprenent, estrany i, dins de la metodologia que instaura en el seu interior, impecable en molts aspectes. Tota una revelació que esperem no sigui l’última de la seva autora.

Sexe i Poesia: la nova recepta de les Jornades Poètiques de l’ACEC

dilluns, 14/12/2015

Des de fa catorze anys, l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya (ACEC) organitza les seves Jornades Poètiques a Barcelona. Així és com cada tardor esdevé l’excusa perfecta per tal de connectar la poesia amb altres mirades, possibilitats, arts i obertures, mai tan ben dit, sobretot en les que enguany s’organitzen. Per a aquestes jornades els organitzadors han decidit que un bon tema per acostar-se a la poesia serà el sexe, però no amb subterfugis ni tampoc amb el·lipsis, sinó el sexe sense fronteres, sense barreres, però sobretot sense tabús: a cor obert. Per aquest motiu s’han seleccionat una sèrie de participants en els actes que es duran a terme, actes que sens dubte seran capaços d’alterar, positivament, els sentits dels assistents que vulguin acostar-se aquests propers dilluns 14 i dimarts 15 de desembre, sempre a la sala Josep Maria de Sagarra al quart pis de l’Ateneu Barcelonès, a partir de les 19 hores de la vesprada.

Jornades Poètiques de l'ACEC 2015

Jornades Poètiques de l’ACEC 2015

El president de l’ACEC, l’escriptor Miquel de Palol, que recentment ha estat premiat tant a França com a Catalunya gràcies als seus llibres, farà la inauguració oficial de les jornades aquest dilluns 14. Tot seguit, donarà pas a Pura Salceda, escriptora polifacètica i multilingüe, que presentarà el responsable de la conferència inaugural: Luis Eduardo Aute. El conegut músic, però també poeta i escriptor de llarga trajectòria, és conegut per les seves sensuals lletres, així com per una sèrie de melodies que varen marcar una època i seduir més d’una generació en el seu moment. La presència d’Aute a l’Ateneu Barcelonès segurament provocarà una presència multitudinària de públic, que tindrà la intenció d’acostar-se davant del que ja és tota una llegenda. Per tant es recomana a qui vulgui venir que vingui aviat per aconseguir el seu lloc.

Luis Eduardo Aute

Luis Eduardo Aute

Després d’Aute, també dia 14 evidentment, arriba el primer recital poètic, amb Concha García, Lluís Urpinell i Anna Gual. Tres poetes de fornades creatives diferents, de procedències i biografies diverses, però totes connectades a través de la llibertat formal de parlar de sexe sense pors, però sobretot per tal de convertir-lo en un tema amb un poder latent i sacsejador. Precisament per això s’han triat, també, per a la segona jornada, dia 15, uns conferenciants ineludibles que siguin capaços de demostrar, en una taula rodona titulada “Sexe i poesia. Modalitats de l’explícit”, totes les perspectives que el sexe escrit por provocar. Gràcies a la suspicaç periodista i crítica i autora Valérie Tasso, la mediàtica i sempre provocadora Roser Amills i el multidisciplinar i ambiciós Eduardo Moga, amb el periodista i narrador Matías Néspolo com a moderador, aconseguirem penetrar tots els racons i misteris d’un tema que sempre ofereix molt més del que mostra. Finalment, les jornades acabaran amb un recital dels novells Maria Sevilla i Unai Velasco, que han editat obra recentment, amb la presentació de M. Cinta Montagut.

Valérie Tasso

Valérie Tasso

O sigui, una excusa perfecta per tal de posar-se en contacte amb importants creadors, interessats tots ells en la força inexorable de la sexualitat desenfrenada quan aquesta es transforma en una arma de canvi.

L’alteritat d’Antoni Riera: donar viu rostre a la mortaldat

dijous, 26/11/2015

Aquest dijous 26 de novembre, a partir de les 19:30 hores, a la Sala Altars Profans del Centre Cultura Sa Nostra, amb meravelloses obres del fotògraf Antoni Catany, el poeta Antoni Riera presentarà el seu primer llibre Jo és un altre (AdiA Edicions, 2015), que va obtenir el darrer Premi Vila de Lloseta de Poesia. El també poeta, narrador i crític Sebastià Perelló sens dubte oferirà una interpretació profunda de les seves, tal com ens té acostumats, i després Biel Mesquida durà a terme una recitació d’algunes de les peces. O sigui, ens trobem davant totes les característiques imprescindibles del que serà un acte segur important i ben especial.

Cartell de Presentació

Cartell de Presentació

I és que AdiA Edicions s’ha erigit com una editorial que treu arrel i fitora els entreforcs de la tel·lúria. Ho sap tothom i és profecia… com digué Mestre J.V.Foix. La funcionalitat d’aquesta editorial, i de la seva col·lecció de poesia “ossos de sol”, demostra en el nou panorama editorial illenc que encara queda moltíssima saba nova per reviscolar, sobretot tenint en compte l’orfenesa moral que va deixar l’editorial Moll, l’encarregada d’editar els llibres guanyadors dels Premis Vila de Lloseta, una responsabilitat que ara ha passat a les mans del “traficant cultural i literari” Pau Vadell i Vallbona.

La tristesa rau, doncs, en el fet intrínsec però lamentable que no està massa clar que els guardons continuïn organitzant-se de cara a més endavant. A l’espera de saber més futures notícies, sembla ser que l’Ajuntament de Lloseta ha decidit deixar de convocar uns premis que havien esdevingut una cita ineludible del calendari cultural mallorquí. La presentació d’avui de Jo és un altre d’Antoni Riera, i els propers actes relacionats amb la promoció de la novel·la El traductor de Jovi Lozano-Seser (Premi Vila de Lloseta de Narrativa, AdiA Edicions, 2015), sembla ser que seran les darreres gestes d’una aventura ja enyorada que arriba a la seva fi. Més motiu encara per no deixar de banda aquesta oportunitat vitenca i engrescadora però, també, coherent en el seu context: escoltar poesia envoltats d’obres mestres de Toni Catany no és quelcom banal sinó més aviat màgic, únic.

Antoni Riera fotografiat per Joan Vidal

Antoni Riera fotografiat per Joan Vidal

El llibre que avui es mostra, per primer cop, a ulls del públic, aquest Jo és un altre d’Antoni Riera, és, sense oportunitat per equivocar-nos, una investigació poètica, un diàleg constant des de múltiples direccions, un lament mortuori i apassionat, un rèquiem sord però cridaner, que està dedicat, des de la seva primera inscripció formal, a Montserrat Casas Ametller (Hostalric 1955 – Barcelona 2013), doctora en Ciències Físiques i rectora de la Universitat de les Illes Balears en el període 2007-2013. La seva figura, doncs, esdevé un espectre que travessa cada pàgina com un lament, l’espectre de la literatura, tal com autors de la vàlua de Javier Marías, Martin Amis o Alessandro Barico han declarat en les seves novel·les, que han sabut captar l’ànim lector d’un Antoni Riera que els dóna la raó en cada composició.

Els màxims recursos que utilitza Riera són, sobretot, paral·lelismes voraços, al·literacions incisives, anàfores concèntriques i estructures reiteratives. Tot sempre amb un deix fantasmal, oligàrquic, a la recerca de la creació d’una veu pròpia. Abunden els correlats objectius connectats amb l’alimentació, la natura i els cicles de la vida, talment un tribut coral al món com si aquest fos una obra de creació humana, una melodia constant i insonora, indolora. Cada poema de Riera es pot entendre com un tros d’un llarg cant èpic, tocat de mort, però també d’una claredat destructiva. Assistim al mestratge d’un concert secret, protagonitzat per una simfonia sense retorn, a la manera dels autors maleïts francesos: des de Baudelaire fins a Mallarmé, passant per Valéry o fins i tot Cravan, Roussel, Ducasse o Renée Vivien. No és estrany, doncs, que Riera faci servir, a vegades, una fina i macabra capa d’ironia pròpia de les propostes surrealistes, humor negre, que fa que molts dels seus poemes siguin homenatges perversos a exponents coneguts de l’Escola Mallorquina: penso en Maria Antònia Salvà o Guillem Colom, per exemple.

El volum se’ns presenta eminentment simbòlic i fins i tot imagista. Algunes de les seves escenes s’incrusten a la retina. Poderosament subtil i amb reminisciències que remeten a una poesia antiga, d’oració grecollatina. A vegades això va en detriment del conjunt, ja que sembla un recull d’un altre segle, de tan epocal que pot esdevenir en segons quins moments. Anacrònic? No. Postmodern? Tampoc. Més aviat provocador, una proposta trencadora i estranya: d’un encaix, podríem dir-ho així, engrescador. Jo és un altre és diferent, en efecte, perquè marca un camí diferencial. Riera inaugura, potser sense voler-ho, un nou territori de frontera, híbrid, que s’inscriu en les dues vessants més pròpies d’AdiA Edicions i del seu catàleg: propostes de nous autors que comencen en contra de clàssics vius reconeguts però poc reivindicats. Riera rau entremig, ja que s’estrena en el terreny de la poesia però ho fa amb un llibre que podria ser perfectament clàssic. La seva aposta, doncs, és instaurar una parcel·la de sentits allà on els versos encara s’entenen com a eina dúctil de proclama i foc semàntic.

Jo és un altre d'Antoni Riera

Jo és un altre d’Antoni Riera

Jo és un altre no només neix del gran crit de Rimbaud, ens arriba talment una reivindicació: que ell, l’autor però també la veu, és un altre, i també una altra cosa, no aquesta personalitat única i etiquetable que tothom coneix, esdevé i representa molt més que tot allò, i ens ho demostra amb un poemari molt treballat en quant a ritmes, mètrica i també rimes que acosten el conjunt a una espècie de missa trobadoresca, hipnòtica, quasi ancestral talment una pregària cantada. La certesa de l’alteritat com a recerca d’una identitat evasiva o escàpola, que aquí s’enfronta a un element intocable, com és la pèrdua irrefrenable d’una entitat amb cos, i precisament per això el resultat és una lluita incansable contra el dia a dia. Amb cant i joia, dolor i temor, amb mots de ben copsar i amb resultats poderosos. Ara els lectors i les lectores tenen la paraula.

June Serrano, la inquietud com a forma de terrorisme textual

dimarts , 10/11/2015

Ja fa anys que els responsables de l’editorial Males Herbes contribueixen al bo i millor dels actuals catàlegs europeus que vindiquen la literatura de la imaginació, del deliri, de la sorpresa. No és estrany, doncs, que cada nou lliurament seu sigui una espècie de proclama abanderada a la recerca de lectors que, des de la plena llibertat, volen aires nous i termes nous per a un món tan nou com el nostre, una cosmogonia vàlida per al present però també per al futur, on els tentacles de l’inesperat és capaç de sadollar les millors formes de l’anticonvencionalisme.

Senyores i senyors de June Serrano a Males Herbes

Senyores i senyors de June Serrano a Males Herbes

I la veritat és que darrerament no han parat! El seu ritme de dimonis fa que ni tan sols tinguem temps d’assimilar tanta rotunditat. Encara no hem tingut temps de comentar el Nosaltres prodigiosament distòpic i inaugural d’Ievgueni Zamiatin traduït per Miquel Cabal o Aquesta nit no parlis amb ningú! de Josep Sampere i encara teníem pendent el Senyores i senyors de June Serrano, una publicació important perquè, finalment, s’incorpora una dona en solitari a l’aventura color verd radioactiu que proposen Ricard Planas i Ramon Mas. Sí, una dona, tot i que a l’antologia Punts de fuga. 26 relats sobre viatges en el temps ja comptàvem amb les presències necessàries de Marc Bosch Oliveras i Carla Benet.

Però és imprescindible dir que no hauríem de considerar aquesta petita quantitat de dones al catàleg com un gest de descortesia de Males Herbes. No, res de tot això. Jo m’ho prenc, i crec que s’hauria d’entendre d’aquesta manera, com si fos un convit: una invitació perquè més i més dones s’atreveixin a treballar les capacitats expansives del gènere de la fantasia i de la ciència-ficció, les seves fórmules explicables i utilitzables, per tal que també la literatura escrita per dones pugui representar un sacseig emocionant en aquest sentit. Només per això l’escriptura de Serrano és excitant, perquè molt poca gent, sobretot dones, escriuen com ella: està definint una nova manera d’estil, i és important que molta altra gent com ella s’afegeixi al carro de l’inexplicable.

Nascuda el 1979, Serrano es va formar en periodisme i també en arts escèniques a Barcelona i a Roma, ciutat on va viure un bon grapat d’anys. Curiosament, la capital italiana fou l’espai des d’on la varen guardonar amb el Premi de crítica cinematogràfica CSCI Quaderni di Cinema Italiano l’any 2011. A l’actualitat treballa en la seva primera novel·la, que porta el títol provisional de Wendy21, i veurà la llum ben aviat a Males Herbes. Per això entenem la publicació de Senyores i senyors com un vermut, un avançament del que en un futur ens oferirà el nou talent descobert de June Serrano, una autora que ja apunta maneres però que encara no s’ha destapat del tot. Després de llegir Senyores i senyors espero moltíssimes coses d’ella, tot s’ha de dir.

June Serrano

June Serrano

L’escriptura de June Serrano és dolçament inquietant. Les seves propostes amb forma de narracions mínimes i minimalistes semblen més anècdotes que es podrien explicar en un sopar de pànic a una cabana al bosc. Estan escrites amb la pulsió que conforma la literatura terrorífica sense haver de fer usatge de recursos estridents. Una literatura que, inesperadament, actua amb una inspiradora mà fulgent per acaronar el que es coneix com a una delicada economia de recursos. Serrano frapa i destrueix i et canvia un cop acabes la pàgina. Perquè aquesta és la seva màxima, sempre sorprendre. I el furor aconseguit es genera gràcies a una extrema senzillesa. No són fràgils, aquests contes, però sí que ens deixen en un estat de fragilitat demolidora. Com si qui els llegís es trobés sol davant perills fins llavors insospitats.

El més destacable d’aquestes peces tan curtes per definició és la capacitat de condensar fins als límits de l’oracle. Per això hi ha un cert grau d’hermetisme críptic que atreu i contamina. Totes i cadascuna d’aquestes petites històries s’aguanten com una implosionadora orfebreria de diamants verinosos. Però també cal destacar amb sobirania la capacitat de l’autora per oferir una altra mirada que observa el món des d’un obscur testimoniatge. Per això els contes no són usuals, parlen d’espais transitats, d’éssers apagats en la seva foscor indòmita, criatures malèvoles des d’una innocència que esperona, llocs i gestos que haurien d’esdevenir senzills i, en canvi, en mans de June Serrano esdevenen sinistres. La lectura de Senyores i senyors es converteix en una investigació: penetrar el misteri per desembolicar-lo. Amarar-se de tenebra per convertir-la en un element familiar però igualment subversiu. Perquè June Serrano perverteix la realitat, la connota de malvestat, o simplement li torna a donar el seu perillós primitivisme primordial: ens recorda que tot, per naturalesa, és estrany i aliè i pervers, que sempre ho ha estat però ho havíem oblidat.

Ramon Mas i Ricard Planas fotografiats per Carles Domènec

Ramon Mas i Ricard Planas fotografiats per Carles Domènec

Ara bé, reconec que hi ha hagut alguns textos que no m’han acabat de penetrar amb la mateixa qualitat ensinistradora. Perquè si bé n’hi ha alguns que m’han entusiasmat n’hi ha d’altres que m’han deixat ben fred. Per combatre aquesta gelor que res no genera, però, ens trobem davant d’altres escriptures que sí que són molt poderoses, com les que contenen el camioner com a màxim protagonista del que s’explica. És en aquestes ocasions quan em demano com amb tan poc es poden aconseguir efectes tan poderosos. O, per altra banda, el microrelat “Dit i fet”, per exemple, que és de manual: hauria de ser canònic en moltes antologies futures de què és un bon miniconte. Aquí és quan Serrano sublima una perfecta captura del real, de dolor salvatge, bellesa, autenticitat i crueltat. A més a més, respon als dubtes davant la problemàtica de com arribar a escriure quelcom diferent d’una cosa tan comunal talment una infidelitat de parella. La resolució és, en efecte, magistral. Com el missatge que aquí s’implica.

Qui pensi que Senyores i senyors és un llibre menor s’equivoca, es tracta d’una petita i deliciosa publicació que sorprendrà per la intensa mala llet i follia encriptada que aquí s’acumula talment un greix hiperactiu. Caviar negríssim només per als més valents i, també, una promesa de futur.

JOSEP PALÀCIOS entre els #SèniorsPoètics

divendres, 16/10/2015

Finalment, després de moltíssim temps esperant aquest dia quasi somniat, ens arriba el definitiu i ja últim alfabeT amb T de Terminal (Edicions de la Universitat de València, 2014). I això no és sols parlar d’un llibre, és esmentar un Súmmum, un Cim, una Altitud Desesperada. Des de feia molts anys, quasi segles, Josep Palàcios ens prometia aquesta obra, la revisió anhelada, segurament ja insuperable, d’un clàssic de les lletres catalanes des de la seva primera aparició, amb gravats de Manuel Boix, i amb una exitosa edició comercial a Empúries que, en poc temps, va esdevenir de culte. I és que amb aquesta cosmogonia d’alfabets originari va néixer l’adoració forta cap a un dels autors més sagaços i sorprenents de la literatura europea.

alfabeT Terminal

alfabeT Terminal

Lamentablement, però, aquest alfabeT Terminal ha aparegut com un misteri, sense que la gent ni tan sols se n’adonés. Millor així: podria ser massa terrible que un instant tan esperat per a molts arribés en la seva definició concretitzada, i és que tot acabament pot semblar una conclusió catastròfica, un adéu. No és el cas. Tot i aquest enigma latent, tot i aquest xiuxiueig en el laberint de la sang i de les vísceres de la lletra, ens trobem davant del llibre que instaura, ara ja sí, l’Era Definitiva, la que Palàcios ha anat bastint en el seu portentós univers desmesurat, hipnòtic, tèrbol i seductor.

L’obra de Josep Palàcios (Sueca, 1938), un autèntic Sènior Poètic, és una de les més apassionants i enigmàtiques de la literatura universal. I ho és des de diferents cares i màscares, ja que Josep Palàcios ha estat, i segueix essent, moltes coses diferents. Enumerem-les: 1) Confident i hereu de Joan Fuster. 2) Poeta hermètic, poc donat a l’efusivitat social. 3) Narrador incapaç d’esser etiquetat o catalogat sota esquifides mirades crítiques de diari. 4) Font d’inspiració de les noves tongades, que han vist en ell una figura indiscutible. 5) Editor d’una edició de luxe del Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell amb il·lustracions del col·laborador palatí per excel·lència, el ja esmentat anteriorment Manuel Boix. 6) Responsable d’alguns dels llibres més magnífics, i secrets, autoeditats fins ara, recuperats gràcies a les Edicions de la Universitat de València, com aquest alfabeT Terminal o com els anteriors La imatge (en dos volums) i uN Nu. Sigui com sigui, i el que esdevé consubstancial a tot això: Josep Palàcios és un autor únic, responsable d’una obra insòlita de tan inclassificable, i precisament per això tan encisadora.

Josep Palàcios

Josep Palàcios

Si haguéssim de recórrer a una generalització per definir la seva obra, hauríem de dir que aquesta es basteix, intrínsecament, necessàriament, a partir de la lluita entre dos, i més, pols oposats, violentíssims. Aquestes múltiples cares de la mateixa moneda, com un espill esquizofrènic, són tan salvatges, tan perverses, que s’intenten assassinar mútuament, i d’aquí ve la grandesa de Palàcios, el malabarista absolut d’aquesta cosa dita contorsió, vull dir, literatura. Per una banda, Palàcios ferma la corda del seu llenguatge fascinant a un misticisme fervorós i radicalíssim, d’una contundència metafísica pròpia d’un Fíodor Dostoiesvki martirològic que es lliura a les seves ferides letals però amoroses alhora, i precisament per això les adora i les comparteix. L’altre cantó del fil de la seva obra se solidifica a la part més lúdica i divertida i exaltada de la literatura com a regressió esperpèntica, o sigui, com a condició humanament irònica, plena d’una mala llet mordaç i deliciosa. D’aquesta manera els resultats més brillants i feliços de les troballes de Palàcios s’emparenten a la felicitat entesa com un gran banquet lingüístic, tal i com ja la varen saber veure autors emblemàtics talment Laurence Sterne, Henry Fielding o, fins i tot, Miguel de Cervantes.

Henry Fielding

Henry Fielding

Si a aquesta corrua de megalòmans afegim el millor de la tradició catalana del País Valencià (Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March…) i uns quants tints de filosofia hardcore europea (Nietzsche, Sartre, Camus…) el còctel ben bé es podria assemblar a un triomf de Josep Palàcios, però això tampoc no li faria justícia ja que és molt més, sempre més. Reduir Palàcios tot convertint-lo en un animal de museu morbós, en una papallona lúbrica sota la mirada infèrtil de l’investigador, com si fos merament un ocult, un furtiu o un personatge quixotesc, significa insultar la seva magnànima figura, una ombra dantesca i espectacular. Palàcios és un dels autors més desconeguts però també més estimats per un cercle intens que espera cada obra seva com el tresor que és.

Ara, amb aquest alfabet Terminal tenim el Palàcios últim, aquell que tanca el cercle i es prepara per a una nova plenitud, una nova aventura, una nova futura possibilitat encisadora.

La còlera d’Antoni Munné-Jordà, o com conquerir l’univers amb insensata gosadia

dimecres, 9/09/2015

Antoni Munné-Jordà fotografiat per Toni Vidal

Antoni Munné-Jordà fotografiat per Toni Vidal

Em dóna la sensació que quedar als jardins de l’Ateneu Barcelonès per prendre una cervesa és quelcom anacrònic: forma part d’un altre temps que a vegades dóna la sensació que no és el nostre, si és que el temps existeix, si és que és d’algú, si és que nosaltres formem part del temps. Però això no treu que sigui un lloc ideal per quedar amb un d’aquests éssers que van més enllà de qualsevol temps, Antoni Munné-Jordà, que després d’un silenci d’uns quants anys torna amb una obra que l’ha tornat a situar dalt de tot de les mirades dels lectors més atrevits, valents, iconoclastes.

Michelíada d'Antoni Munné-Jordàa l'editorial Males Herbes

Michelíada d’Antoni Munné-Jordàa l’editorial Males Herbes

La seva darrera novel·la, un deliri, Michelíada (Males Herbes, 2015) és una animalada, un cant èpic i antièpic alhora, un retrat macabre, bèl·lic, futurista, imaginatiu i salvatge en què se’ns mostra un futur molt proper on les corporacions dominen el planeta i el converteixen en un immens plató televisiu farcit de mutants i criatures monstruosament humanes.

Només arribar es disculpa: “Sóc un mal lector de poesia” i crec que s’equivoca, perquè la seva concepció d’un espai narratiu antològic és poètica i atrevida, totalment esbojarrada. Si no fos així, hagués estat impossible, per a ell i per a qualsevol, crear uns personatges tan vius i magnífics, cadascú comunicant-se amb una varietat dialectal diferent, cosa que demostra la fonda feina de Munné-Jordà a l’hora d’escriure aquesta Ilíada catalana, daliniana, amb sagrades marques comercials.

Ens trobem davant l’exemple de la majestuosa obsessió d’un escriptor que, entre Pedrolo i Joyce, entre Homer i Coppola, ha sabut orquestrar una obra absolutament demencial, memorable, perdurable, que ha sorprès per la seva incansable força de modernitat i el seu aire renovador, poques vegades vist en un altre autor català actual, més acostumat al best-seller domesticat i a la ficció melodramàtica. Més enllà del temps i de l’espai, Michelíada és tot un triomf, i per això quedem amb el seu autor, Antoni Munné-Jordà, per gaudir d’una xerrada que, segur, no deixarà indiferent a cap amant de la lletra i de la passió.

 

Jaume C. Pons Alorda: Enhorabona per Michelíada.

 

Antoni Munné-Jordà: Gràcies! T’ha agradat?

 

J.C.P.A.: Més que això. M’ha entusiasmat.

 

A.M.J: Ostres, doncs me n’alegro molt.

 

J.C.P.A.: Em dóna la sensació que ens trobem davant d’un treball d’excepció, o sigui, excepcional, extraordinari, i molt valent. Sembla com si en la literatura catalana un producte com aquest hauria de ser impossible.

 

A.M.J: Penso que demostra que sóc un insensat, la meva manera d’anar fent al meu aire. De fet, quan acabo una cosa sempre m’agrada anar més enllà, no sé si dir “superar-me” seria correcte, en aquest cas, però sí que vull fer alguna cosa diferent. Si no doncs seria massa avorrit. No repetir-te amb el que has fet és l’essencial. En el meu cas, em vaig voler embolicar en una novel·la de guerra. I si has de treballar en aquest gènere has de llegir abans La Ilíada d’Homer, no fer-ho seria irresponsable. I, és clar, si toques La Ilíada no pots fer com si Joyce no hagués tocat, tampoc, l’Odissea. Ho has de fer. El mateix passa amb la Crònica de Muntaner, que si no la mires sembla que estiguis cometent una falta. Tot t’obliga a anar afegint-te. I entre una cosa i l’altra acabo amb Michelíada a les mans.

 

J.C.P.A.: Al final, la manera com ho orquestres tot és aquesta: agafes la tradició, la descontextualitzes, la magnifiques, introdueixes ciència-ficció i fantasia i humor en quantitats industrials i les situes al costat de profuses teories de la conspiració, ja des del primer cant. Així aconsegueixes una lectura deconstruïda d’algunes de les més grans obres de la literatura universal: una nova mirada, més completa i més adulta, però també més entranyable, més sàvia. I això em sembla magistral.

 

A.M.J.: Tu veus tot el que passa però també veus el que hi ha darrere d’aquest primer pla en teoria aparent. Veus el camp de batalla però també la pantalla de televisió. I res no té a veure amb el que tu has vist. El meu mètode consisteix a anar-me complicant la vida. Quan escric sempre em demano “I si hi afegís aquesta trava? I si afegís aquest matís? I si…?” El cas és que escrivint aquesta novel·la m’ho vaig passar molt bé.

 

Antoni Munné-Jordà presentant Michelíada a la llibreria Alibri de Barcelona

Antoni Munné-Jordà presentant Michelíada a la llibreria Alibri de Barcelona

 

El primer llibre que vaig fer, Damunt un blanc així com el del paper, és un llibre en tres llibres. El segon d’ells és una cosa que vaig fer a partir d’un text de Joan Santamaria: jo anava subratllant les coses que llegia d’ell i que m’agradaven per, d’aquesta manera, aconseguir un text nou només amb allò. Així aconseguies quelcom abstracte amb una forma preciosa. Allà em vaig imposar unes regles i unes normes per no ser arbitrari, que és el que sempre faig quan escric: marcar-me un codi. Si no hi havia res era un zero, si hi havia una coma era un u, si hi havia un punt i coma era un dos, el dos punts era un tres, un punt i seguit era un quatre. Doncs així vaig fer que cada frase era com una fitxa de dòmino i jo pensava que escriure seria com jugar a dòmino. Però, és clar, a l’hora de la veritat te n’adones que hi ha moltes peces que no encaixen, moltes de repetides, i a mesura que avançava m’havia d’anar posant regles noves. Vaig acabar amb unes ganes boges de sortir d’aquell caos. Vaig acabar preguntant-me qui m’havia demanat ficar-me en aquell merder. Però en canvi amb Michelíada no, aquí em vaig divertir moltíssim.

 

J.C.P.A.: I quines regles et vares imposar per a Michelíada, en aquest cas?

 

A.M.J.: Mira, jo havia començat una novel·la abans de l’any dos mil, de quan data Michelíada, i era una novel·la de guerra. Parlava del conflicte entre Orient i Occident i de la cosa dels mutants, que em va venir relacionat amb això: jo pensava que si els islamistes tallaven els colls doncs em vaig imaginar un ésser que tingués una protecció al voltant del coll gràcies a una mutació d’unes costelles cervicals que el protegissin i, d’aquesta manera, ser utilitzats com soldats d’elit. És clar, d’aquesta manera els islamistes no et poden tallar el coll, no? Llastimosament, amb aquesta altra novel·la no me’n sortia. El volum començava amb una batalla. Quan aquesta arribava a la seva fi, els guerrers supervivents es reunien i començaven a parlar entre ells sobre les irregularitats i les coses estranyes que havien pogut veure i detectar. Llavors entremig anaven explicant la batalla i hi intercalava totes les qüestions científiques de manipulació genètica. Però era una cosa molt dura, molt complexa, i no avançava mai.

 

Llavors és quan mossèn Manuel Balasch, que havia traduït La Ilíada en dos volums per a Pòrtic, una cosa bastant dura de llegir, la va tornar a traduir partint de Riba i els hexàmetres. La vaig tornar a llegir. Sonava molt més bé. I allò va ser la clau. Em vaig demanar què passaria si podia unir aquelles premisses meves amb els fonaments de la primera novel·la de guerra de la història com és La Ilíada, i interpretada a partir d’aquesta clau. Vaig resumir, per això, cada cant d’Homer i el vaig voler adaptar a la meva novel·la a partir de la mateixa estructura. Vaig provar-ho. Va anar sortint. Un cop la base estava feta vaig anar reescrivint i ampliant cada capítol. Amb les seves respectives complicacions, que tant m’agraden. (Riu).

 

J.C.P.A.: I el tema de la pancatalanitat obsessiva, d’on va sortir? Cada personatge, depenent del seu origen, del seu treball o de la seva funció dins l’obra parla amb un accent o modalitat d’una contrada catalana o amb un altre. Com vares arribar a aquesta salvatjada?

 

A.M.J.: Això també és una altra insensatesa meva. (Riu). No és un llibre de dialectologia. Ni tampoc no és un tractat sobre La Ilíada. Jo utilitzo les meves fonts i els fonaments perquè estiguin al meu servei, i no al contrari. Això que quedi dit de bon principi. Si faig que un personatge parli rossellonès i un altre mallorquí, en el fons, no és una qüestió ideològica sinó, més aviat, una manera d’imposar-me un camí, un camí en el que evidentment no sóc infal·lible i puc equivocar-me. Per exemple, a un personatge que parla en mallorquí li faig dir la paraula “estrúmbol”, però una amiga em va fer observar que allò era un error, que en tot cas havia de dir la paraula “embambat”. El cas, però, és que aquest requeriment em serveix de base, com una espècie de malla de protecció. Però, en el fons, això és quelcom que també neix de La Ilíada, on sabem que els déus parlen diferent dels homes. I els troians parlaven diferent de la lliga dels aqueus. Però després, dintre dels aqueus, els dànaus parlaven diferent dels mirmídons. Ja que escric en català, doncs, faig varietats del català perfectament plausibles si de veres són grups tan diferents i diferenciats. Provem què passa. I és clar, amb aquesta premissa vaig i m’embolico i cada vegada cerco més dialectes i creo més grups i més personatges. I així va anar.

 

J.C.P.A.: Però, a més a més, cada cant està escrit d’una manera diferent, amb una modalitat textual diferent, ja sigui com a reportatge periodístic, com a crònica, com a obra de teatre, com a prosa poètica, etcètera. Tota l’estona t’imposes desafiaments.

 

A.M.J.: Joyce, a l’Ulisses, quan revisita L’Odissea, aconsegueix que cada capítol estigui construït a partir d’una tècnica literària diferent. Jo vaig pensar que havia de fer el mateix. Però, afegit a això, Joyce també canvia la concepció del temps, concentrant tota l’aventura homèrica en un sol dia. Jo també vaig voler fer el mateix, modificar el temps, i per això vaig racionalitzar-lo. A La Ilíada el temps va com vol, hi ha cants en què passen mesos, d’altres cants que duren unes quantes hores, fins i tot una mateixa nit pot durar molts cants i cants i cants i més cants. Jo vaig decidir que la meva història es podia concentrar en dues nits i tres dies. El cas és que sempre necessito estar pendent del que han fet els altres per sentir que segueixo un camí, encara que després me’n vulgui desviar. Per exemple, penso en el darrer llibre de proses que va fer Jordi Sarsanedas, Una discreta venjança. Dins seu fa una introducció anomenada “jam session”, en què explica que, si es posa a escriure contes, s’afegeix al que han fet abans Salinger, Calders, Espriu… O sigui, conscientment s’inscriu a una tradició. I jo això sempre ho he tingut en compte. Amb el meu primer llibre, el del blanc, jo partia d’Alain Robbe-Grillet i del nouveau roman, que en els anys setanta era la novetat i la cosa més capdavantera de l’avantguarda de l’època. També tenia el repte a les espatlles que Pedrolo havia assegurat que Robbe-Grillet era un camí sense sortida. Doncs si era així jo volia provar de seguir-lo per saber què passava. Una altra insensatesa. (Riu).

 

Antoni Munné-Jordà davant la casa d'Edgar Allan Poe, una fotografia d'Ester Valls

Antoni Munné-Jordà davant la casa d’Edgar Allan Poe, una fotografia d’Ester Valls

 

J.C.P.A.: I quant de temps vares estar treballant amb Michelíada?

 

A.M.J.: Del dos mil al dos mil quatre, tot i que abans ja havia estat treballant un parell d’anys en l’afinament del que hauria de ser la novel·la.

 

J.C.P.A.: I per què ha estat onze anys tancada en un calaix?

 

A.M.J.: D’una banda, quan la vaig acabar, allò que passa, primer deixo assecar una mica el llibre. Al cap d’un any el torno a mirar per veure si encara m’hi reconec. Llavors vaig provar diferents editorials i premis. Me la varen carabassejar per tot arreu. Després d’això va quedar dins d’un calaix. I, per qüestions personals, em vaig haver de dedicar a altres coses. El dos mil nou vaig quedar fora de circulació, i vaig estar uns anys sense fer res. Però, al principi de l’any passat, els de Males Herbes em demanaren un conte per a l’antologia Punts de fuga, de relats sobre viatges en el temps. Un any abans els de la revista Catarsi també m’havien demanat un conte per a un número commemoratiu dels cinc anys del Premi Ictineu. Tots els que havíem guanyat el premi, en anys anteriors, vàrem escriure un conte especial. Aquests dos encàrrecs concrets em varen fer tornar a l’escriptura i al món literari. Aleshores em vaig dedicar a revisar papers i Michelíada va ser un dels que va sobreviure, al costat de moltes altres coses que encara esperen. Quan vaig donar el conte fet als de Males Herbes, doncs, els vaig dir que tenia molts originals a casa i que, si volien, se’ls podien mirar i dir-me el què. Una dotzena de carpetes de coses. Els vaig enviar Michelíada i s’hi varen engrescar tant que, ja veus, ha sortit més aviat del que tocava. A l’abril va aparèixer Punts de fuga i al juny ha sortit Michelíada, perquè els va caure en gràcia.

 

J.C.P.A.: No has hagut d’esperar massa, doncs.

 

A.M.J.: No, en efecte. Es pot ben dir que els de Males Herbes m’han recuperat, i una cosa, sortosament, m’ha portat a l’altra. Al costat de les altres carpetes amb altres coses hi havia un altre llibre, que sortirà a Pagès editors. De fet, avui mateix he rebut el contracte.

 

J.C.P.A.: Doncs enhorabona de bell nou.

 

A.M.J.: Gràcies. La veritat és que no n’estic descontent, com pots suposar.

 

J.C.P.A.: I quan sortirà?

 

A.M.J.: Em van dir que abans de l’abril de l’any que ve.

 

J.C.P.A.: I creus que la literatura catalana encara ho té difícil, això de treballar en gèneres relacionats amb la inventiva, la imaginació, la fantasia o la ciència-ficció? Com veus el panorama ara mateix?

 

A.M.J.: Jo penso que ara la situació és millor que abans del dos mil nou. En aquell moment sols hi havia grans grups que s’ho menjaven tot i que feien la mateixa línia. Però ara, amb Raig Verd, amb Edicions del Periscopi, amb LaBreu, amb Males Herbes i d’altres hi ha molta més varietat. O almenys això és el que sembla. De Males Herbes, per exemple, he llegit tot el que ha sortit i, la veritat, estan sortint coses molt bones i molt diferents, cosa que, fa uns anys, era absolutament impensable. Ja veus el meu cas. Les veus de la gent jove tenen molta empenta, calia arribar aquí. Abans només teníem el que jo anomenava “novel·la de guionista amb prosa de periodista”. Una novel·la molt ben guionitzada i distribuïda, però amb una història que no feia llarg i amb una escriptura que no era res. Per a mi una novel·la no només és una història, és un tema, és una idea, és una creació, és un món, és un llenguatge. La prosa no ha de ser transparent, ha de tenir un gruix. Jo tinc la mania, quan llegeixo una novel·la, de llegir deu pàgines i després el final. Hi ha moltes novel·les que quan saps qui s’ha mort i qui es casa doncs ja està, no hi ha res més. I jo no vull això. Una novel·la ha de ser una cosa que, l’obris per on l’obris, t’ha d’atrapar. Que tingui força i no sols argument. Abans de la crisi, diguem, hi havia aquest moment de grans llançaments i tot havia de ser un best-seller i tot era igual. Ara tenim més diferència, més atreviment.

 

Antoni Munné-Jordà davant dels 27 primers volums de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors, una fotografia de Raül Maigí

Antoni Munné-Jordà davant dels 27 primers volums de la col·lecció “Ciència-Ficció” de Pagès Editors, una fotografia de Raül Maigí

 

J.C.P.A.: L’altre dia et vaig veure en el documental que han fet de Pedrolo, Trencant l’oblit, i es pot comprovar que Pedrolo va ser un d’aquests autors que va haver-se de crear la seva pròpia independència moral i escriptòrica. Ell va fer la seva literatura, quasi tota sencera, perquè no encaixava de cap de les maneres.

 

A.M.J.: Víctor Martínez-Gil, que em va fer un pròleg a un llibre de contes, explica que jo he anat cap a un híbrid que pugui unir la literatura trencadora i la literatura popular, conjugant-les. Pedrolo feia el mateix: ell volia fer gran literatura però, al mateix temps, intentava crear i captar nous lectors. Per això feia novel·la policíaca, novel·la una mica convencional, al principi, dins del seu intent de trencar. Per això va fer una col·lecció com La Cua de Palla, per exemple, o obres de ciència-ficció. Tenia la convicció que s’havia de guanyar el quiosc, però és clar, el quiosc ha desaparegut i sols tenim la televisió.

 

J.C.P.A.: Creus que Pedrolo seria un personatge que se sabria adaptar molt millor al context d’ara, més divers i amb més espai, o hagués seguit dins d’aquesta marginalitat estranya en què la literatura catalana l’ha col·locat?

 

A.M.J.: Si Pedrolo comencés ara faria unes altres coses. Ell, al final, està malalt, cansat i està ressentit amb el món, una mica amb raó. En un context que encara no existia ell volia ser un escriptor nord-americà: un escriptor normal i escriure gènere, escriure el que li doni la gana, i viure d’escriure. Ara estaria més content i tindria més oportunitats. Però abans, amb la censura i amb els pocs lectors que hi havia, era molt complicat. Precisament, aquest cap de setmana vaig a Alacant per fer una conferència a la universitat d’estiu, i toco temes de ciència-ficció i de Pedrolo i del Mecanoscrit del segon origen, que quan va sortir no va ser cap gran èxit i sols el varen llegir els seus lectors habituals. No ens enganyem. Les edicions es varen disparar quatre anys després, quan van començar les lectures obligatòries a l’escola. Pedrolo era el més llegit, el que més editava i reeditava, però els lectors no eren milions, era una cosa bastant reduïda. Érem els de sempre, una cosa per a iniciats. Després es va començar a ampliar una mica.

 

I la situació d’ara és molt més normalitzada, però hem de continuar treballant perquè la situació encara és en precari. De fet, ara mateix el problema és la roda d’encalçament entre autors, editors, distribuïdors, llibreters i lectors. Es publica tant que els llibres aguanten molt poc. Després apareixen, al mateix temps, les traduccions al català i al castellà. I tot fa que el llibre pugui estar molt poca estona a l’aparador i que les novetats es devorin entre elles de forma caníbal. I no existeix el fons. El drama, ara, és que tu vas a una llibreria i no pots trobar un llibre de Sarsanedas, de Tísner, de Pedrolo, de Capmany. De Calders, com a molt, dues o tres coses escolars, com de Miquel Martí i Pol, cosetes escolars. Gent d’abans-d’ahir ja són introbables. Ja no parlem dels que vénen una mica més d’enrere, com Ferran Canyameres o Riera Llorca. Ara mateix estem, potser, perdent memòria. Ara hi ha molta actualitat i molt moviment, en efecte, però a quin preu? En canvi, als anys setanta sempre podies estar al dia, perquè no hi havia tantes novetats, podies comprar tot el que es publicava i podies llegir tot el de després de la guerra i fins trobar coses d’abans de la guerra. Ara costa més.

 

J.C.P.A.: I el teu gust per la literatura popular? Parlem-ne. Michelíada està plena d’expressions fetes manipulades, de rodolins, de curiositats que apel·len al gust del llenguatge oral i de la forma popular. Creus que es tracta d’una espècie de cotonet per compensar l’experimentació formal de les teves obres o, més aviat, d’un interès teu particular que et dóna gust?

 

A.M.J.: Penso, més aviat, que és una mescla de les dues coses. Pensa que jo he hagut de llegir Sagarra per anar trobant de quina manera utilitza certes expressions i quin ús fa de la llengua catalana, en una època en què tot estava en castellà i hi havia molta repressió. Aquesta era la meva manera de fer-me conscient de la riquesa que m’envoltava i que jo desconeixia totalment. Però en el cas de Michelíada això passa en un personatge, molt vell, que parla d’aquesta manera, en concret. Amb un llenguatge més tradicional. Tampoc n’abuso. Però penso que val la pena recuperar les varietats, les expressions, les formes, no com a malabarisme sinó com a reivindicació. Ens hem d’obrir. No m’agrada que un diari de Barcelona només pugui ser entès pels barcelonins. I ara, si parlem dels gèneres populars, tingues en compte que jo llegeixo des dels quatre anys, i llegia molt, però no és fins ben bé els disset que entro a una llibreria, perquè jo, el que feia, era anar al quiosc. Jo llegia literatura de quiosc. Que era molt diferent del que és ara. Als anys cinquanta o seixanta hi podies trobar tot el que volguessis. El quiosc d’aquí abans era com a Itàlia ara: amb col·leccions diverses, amb molt de material, moltíssims de llibres, des de novel·les de l’oest i de ciència-ficció fins a alta literatura, avantguardista, múltiples possibilitats que et permetien no haver d’anar enlloc més.

 

J.C.P.A.: I el fet d’anomenar els teus personatges amb marques comercials i fer-les servir de forma tan estrident i estripada? Evidentment s’entén com una forma de crítica del sistema capitalista, mercantilista i imposicionador de vendes i d’esclaus consumistes. Però al final és un altre atreviment per part teva.

 

A.M.J.: Entrava dins del joc. Quan fas una novel·la vas mirant tots els racons de la casa, obrint totes les portes per veure què hi ha dintre, i d’aquesta manera vas afegint qüestions que, d’una altra manera, no t’haurien arribat per altres vies més convencionals. Al plantejament ja havia dibuixat la línia argumental dels combustibles. I és clar, vaig pensar que estaria bé tenir personatges amb noms de cotxes europeus i multinacionals del petroli. I vaig tornar a emmirallar-me en La Ilíada, on tens Apol·lo fent la guitza a Aquil·leu. Aquí tenim Dònut contra Michelín. I així anar fent analogies, bromes inventives. Com el cas de Paris, també dit Alexandre, que degrada Menelau segrestant Helena. Doncs aquí no tenim Helena, però sí tenim la fuga del personatge, que en un costat es diu Seat i a l’altre Repsol. També surt un Campsa, i és així com vas creant.

 

J.C.P.A.: O sigui que, en efecte, t’ho vares arribar a passar molt bé escrivint Michelíada.

 

A.M.J.: Tinc un molt bon record, de quan escrivia la novel·la.

 

J.C.P.A.: I amb les altres ara em diràs que no ho vares passar tan bé? Això vol dir que vares patir més? O sigui, ets patidor quan escrius?

 

A.M.J.: Tot sempre depèn, és clar. Penso en una novel·la que vaig fer, Veus de boira des del pont, una biografia de Tintoretto. Vaig estar molt temps anant i tornant de Venècia, per investigar, i al final em vaig quedar-hi una temporada perquè, si no, no aconseguia acabar-la. Si no et submergies i llegies tots els textos, i el testament, i el judici, doncs no hi havia manera. Escrivint aquesta obra m’ho vaig passar molt bé però també vaig patir molt, vaig patir. Però potser més aviat pel tema. Amb Michelíada m’adapto al pensament grec antic, en què els déus ho controlen tot i els humans són poca cosa més que titelles. En canvi, Veus de boira des del pont ja és la tragèdia. L’humà es rebel·la però es troba la clatellada del destí. Ara bé, escriure el llibre em va permetre anar a Venècia una temporada, anava a casa de Tintoretto, i allà on va néixer, a la tomba on està enterrat, vaig veure tots els seus quadres, anava a voltar als pobles on sabia que trobaria alguna cosa. M’ho vaig passar molt bé perquè em vaig poder evadir del món per crear-ne un altre, un de meu.

 

Antoni Munné-Jordà amb l'escriptor Ian Watson, una fotografia d'Eduard Castanyo

Antoni Munné-Jordà amb l’escriptor Ian Watson, una fotografia d’Eduard Castanyo

 

J.C.P.A.: I tu, en quina tradició creus que t’inscrius?

 

A.M.J.: La Capmany ens deia, als de la generació dels setanta, que per continuar havíem de matar el pare. Però com podíem matar-lo si era gràcies a ell que havia sobreviscut la llengua i la nostra tradició? Ho reconegui, o no, la gent d’aquella generació, i ho diuen Jaume Cabré i Josep Albanell i d’altres, Pedrolo va ser el que ens va obrir al món. Fou gràcies a ell que vàrem descobrir moltes tècniques d’altres autors, com Joyce o Robbe-Grillet, però també fou gràcies a ell que vàrem descobrir Faulkner o Miller, ja que en el fons Pedrolo s’obria per tal d’aprendre coses que després estiguessin al servei dels seus interessos, dels nostres.

 

Fixa’t en una cosa. Jo l’any setanta vaig anar a fer la mili a Mallorca, i en aquella època ja escrivia. Resulta que tenia un recull de contes i el vaig mostrar. Em varen dir que jo joycejava molt, que era seguidor indiscutible de Joyce. Però jo no sabia qui era Joyce, encara, jo no l’havia llegit. Vaig anar a una llibreria de Mallorca a comprar una biografia seva i els seus llibres, que a Espanya estaven prohibits i per això vaig haver de comprar traduccions argentines infectes. Però el vaig llegir, evidentment, com després també vaig llegir la traducció que va fer Valverde, quan va estar permesa, i després la de Mallafrè, en català, que és preciosa. I em vaig adonar que jo, en realitat, no joycejava sinó que pedrolejava, ja que fou gràcies a Pedrolo que em vaig trobar una tradició literària amb què identificar-me. Ell ens va obrir. Tot i que, durant una època, vaig haver de rebutjar-lo i llegir altres coses perquè ja no escrivia cosa meva, escrivia Pedrolo. Ara bé, sigui com sigui, a Pedrolo hi has de tornar sempre.

 

J.C.P.A.: I quins altres autors t’interessen?

 

A.M.J.: Sobretot els italians m’agraden molt: Curzio Malaparte, Alberto Moravia… Aquesta generació realista de postguerra. Tinc una novel·la realista que es titula Entre Sant Peters i Sant Pau, precisament, que s’abeura d’ells. Dels nord-americans destacaria William Burroughs o Jack Kerouac. I de francesos, evidentment, Robbe-Grillet, Marguerite Duras i Claude Simon, els de l’escola de la mirada, el nouveau roman. I tampoc no es pot prescindir de James Joyce. El segle XX ve amb el canvi gràcies a James Joyce, Virginia Woolf i Marcel Proust. Són essencials. Amb als seus llibres descriuen el temps, cosa que vaig intentar amb Ofici de torsimany, el meu segon llibre, en què tot es basa en el que passa per davant d’una finestra, concepció que neix de Woolf. No hi ha moviment ni acció, només el temps que va passant. Gràcies a ella, i a Joyce i a Proust, una novel·la deixa de ser història per convertir-se en estil, en inventiva, en deturació dins l’instant congelat. No he llegit gaire Proust, ho reconec, només l’imprescindible, però no entenc la gent que comenta que Proust és lent, a mi sempre m’ha semblat una metralladora, ara aquest personatge, que recorda aquell altre, que s’embolica amb un altre, i noms i més noms, i ara una cosa i una altra. Em sembla un autor epilèptic, frenètic, en què sempre passen coses i res mai no s’atura. A mi Proust m’atabala molt. També tinc un conte, “Color de goig quan fuig”, en què intento unir Robbe-Grillet amb Joyce, perquè crec que tots dos autors són absolutament fonamentals. L’escola de la mirada unida a la destrucció de les paraules. Em sembla una fusió necessària. Em reconec aquí. En aquesta tradició, els que he seguit de manera fonamental: Joyce, Pedrolo, Grillet.

 

Encara ens posem a parlar d’unes quantes coses més abans que donem el tret final d’acabament a aquesta deliciosa conversa amb un tità secret, que aviat no ho serà tant. Li demano pel seu mètode, com li agrada escriure, i em diu que al principi escrivia a mà i que després ho passava a màquina, i que més enllà d’això cap altra mania. A mà va escriure les notes de les seves novel·les, Ofici de torsimany i Demà serà una altre dia, obra que explica el recorregut que fa el sol des de la Barceloneta fins al parc de Cervantes, de Llevant a Ponent de Barcelona, amb tots els personatges i les històries que tenen lloc entremig, boges, entremaliades, brutals, i que es perden per les vores. En aquestes dues obres Munné-Jordà escrivia de forma obsessiva, parlava dels detalls invisibles i dels visibles, de l’arbre, de l’olor de l’arbre, del nom de l’arbre, de l’espai per on es movia l’ombra de l’arbre, de l’espècie de què forma part l’arbre… Després passava a màquina i, a vegades, la cosa també podia arribar a descontrolar-se, de tal manera que fins i tot la màquina havia de viatjar amb ell fins a Venècia per concloure la seva biografia del gran Tintoretto. A partir de Llibre de tot va començar a escriure a ordinador, i encara segueix així, indeturable, travessant el temps i l’espai i els objectes casolans per aconseguir domesticar les estrelles del firmament literari sota les seves ordres sobiranes. Perquè això és Michelíada: una folla constel·lació al nostre servei, perquè la gaudim i la celebrem.