Una llista d’estiu tan bona com qualsevol altra

Estiu. Època perfecta, com totes les altres, per llegir, i sobretot rellegir, que significa redescobrir, aprofundir i despertar. Ja feia setmanes que tenia ganes de poder comentar bonament algunes lectures i relectures que m’han proporcionat gaudi i meravella aquests darrers anys i que, sense cap dubte, configuren el jo que ara mateix escriu. Per això us ofereixo una llista arbitrària i innecessària, com totes les llistes, però feta amb la millor de les intencions: amb ganes que descobriu i redescobriu aquests llibres o bé recents o bé més antics, sempre immortals, perquè tots els llibres sempre són eterns o tenen espurna d’etern d’una manera o l’altra. D’alguns d’ells se n’ha parlat poc, d’altres se n’ha parlat en frenesí. Gèneres? Sobretot comento poesia, perquè em toca més a prop, però també hi ha teatre i narrativa. D’assaig prometo que en parlaré un altre dia, però avui no he pogut, francament. Fins i tot crec que m’he passat parlant de tants i al final sols he pogut desgranar quatre notes de cadascun d’ells. Però crec que val la pena. La meva intenció, doncs, no és canonitzar ni res per l’estil, simplement invocar el plaer de la lectura i l’escriptura amb quatre impressions bàsiques. El link que els uneix aquí sempre és la subjectivitat, evidentment, i la meva intenció no és ni defugir-la ni dissimular-la. N’hi ha molts més, de llibres, en efecte, però no cal frisar. A poc a poc tots tindran el seu lloc en aquest espai. Let’s go!

Lovely d'Antònia Vicens

Lovely d’Antònia Vicens

Lovely d’Antònia Vicens (Editorial Moll, 2009)
Inspiració a flor de pell amb salina, terra, regust a sang i a crani lírics. Com si la vida i tot plegat depenguessin d’una metàfora encertada. Un homenatge autòcton al temps passat, a totes les vides que deixem enrere com cadàvers fosforescents. Una celebració dels records negres i de la brutalitat de l’oblit, sempre amb una amorositat tan radical que sacseja a cor que vols. Delit i dolor i connexions neuronals inflamades de tant estremiment. La primera incursió poètica d’Antònia Vicens fou un debut immillorable en aquest camp, tot i que no era estrany, ja que les seves novel·les sempre havien estat amarades de versos encriptats de gran envergadura, una aura meticulosa. Aquests versos sublimats segueixen fent justícia a una de les escriptores essencials del nostre panorama i ens inciten a voler-ne més. Molt prest Antònia Vicens publicarà el seu següent recull, Sota el paraigua, el crit. Ja tenim ganes que ens arribin a les urpes per poder-lo comentar amb el millor dels entusiasmes.

Margalida Pons

Margalida Pons

Les aus de Margalida Pons (Llibres de l’Escorpí, 1988)
Experimentació sofisticada amb recursos portentosos, expressionisme obscur i lluminós alhora, una veu que encara perdura dins l’oceà blanc del temps, una atmosfera verbal tan esmolada com una navalla suïssa amb fulguracions de la més exacerbada poesia romàntica, quasi anglosaxona podríem dir. O sigui, una absoluta meravella i un clàssic des de la seva mateixa aparició. Margalida Pons és una investigadora inqüestionable de la literatura, en efecte, però poèticament també és capaç d’oferir autèntics rituals al desig, al fervor, a l’anunciació d’evangelis carregats de murtra. Les imatges que és capaç de crear tenen una contundència que impacta. Un poemari secret que ja sols pot trobar-se a biblioteques, llibreries de vell i amb la sort més fanàtica. Un d’aquests volums imprescindibles que amb els anys no fan cap altra cosa que revaloritzar-se.

Sebastià Perelló, Antonina Canyelles, Hilari de Cara i Margalida Pons presenten el poemari Via Bàltica

Sebastià Perelló, Antonina Canyelles i Margalida Pons presenten Via Bàltica d’Hilari de Cara (segurament el del capell és Àngel Terrón)

Via Bàltica d’Hilari de Cara (Editorial Denes, 2012)
Segurament un dels millors poemaris que es varen publicar l’any passat. Paraula. Una obra plagada de metàfores tremendes, imatges demolidores i versos que permeten personificar, amb la carn encesa de fred i balins, el cor semidevastat d’una Europa a mig camí de la massacre i del somni. Els records, com si haguessin rebentat amb una apissonadora metalúrgica, esdevenen capses de nines russes on concentrar tota la potència de la vida desfermada fins a la màxima potència i la màxima concisió: claredat electrocutada. Hilari de Cara és un dels grans, i a cada llibre seu ho segueix demostrant. Poesia dura, il·luminada, fredíssima i dolorosa, sempre amb un punt de misticisme sorprenent que t’incita a penetrar l’essència de troballes constants. O sigui, poemes hardcore, heavymetal, d’un autèntic salvatge erudit i amistós. En paraules de Pau Sif: “un rocker decimonònic”.

5 cm de Mireia Vidal Conte

5 cm de Mireia Vidal Conte

5 cm de Mireia Vidal Conte (Curbet Edicions, 2012)
Carnalitat, reiteració, insistència, dolor, pensament, reflexió, cicatrius de l’esperit i del cos reproduint-se per tot un univers humà aerodinàmic. Un catàleg de supervivències, de luminiscències, i d’amaracions sensacionals. Mireia Vidal Conte és una cronista del desempar i de la floridura del cervell, i ho és d’una manera obsessiva, compulsiva i triomfal en un poemari extrem que invoca la solitud de la malaltia i la grandesa de la permanència, d’allò que resta en el trauma, en l’esperpent, la tragèdia imperant de viure i sobreviure amb la dignitat a la punta de la llengua damnada. Llegir-la i rellegir-la és duríssim, perquè fa mal, però és un mal que al mateix cura i que reclama vinculació afectiva. La seva saviesa i generositat supuren a tota costa com un sintagma d’ossos. I, a més a més, hi ha un convit de conciliació que dóna veu a altres aliances bessones a manera de pròleg i epíleg. Amb Orlando Natural (LaBreu Edicions, 2010) forma in díptic immillorable.

Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig de Francesc Serés

Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig de Francesc Serés

Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig de Francesc Serés (Quaderns Crema, 2008)
Potser el que ara diré sonarà a animalada però és el que vaig pensar, i el que encara em ve sempre, quan penso en aquest llibre descomunal: William Shakespeare l’hagués pogut escriure, o millor, l’hagués escrit així. Alguns pensaran que es tracta d’un divertimento, però res de tot això. Potser és una de les obres més atrevides, i fins i tot controvertides, de la dècada. Francesc Serés és un dels creadors més importants d’ara mateix, una persona que es dedica plenament a les seves facultats per construir catedrals de llengua, catedrals de grandiositat literària, i cada nou llibre seu és un descobriment extraordinari que s’enfronta a diferents metodologies d’escriptura. Si els seus primers llibres eren una introspecció dins del paisatge i Contes russos (Quaderns Crema, 2009), per exemple, una falsa antologia erudita que sorprèn i fascina, ara ens trobem davant d’un teatre diferent, un teatre que es fonamenta com si es tractés d’una investigació literària ficcional dotada d’una voluntat irònica malèfica i d’una mala llet magistral. I, sobretot, una reflexió magnífica sobre els grotescos mecanismes del nostre patetisme, del poder, de la història i de la manipulació.

Acorar de Toni Gomila

Acorar de Toni Gomila

Acorar de Toni Gomila (Món de llibres, 2012)
Un dels grans actors de casa nostra és capaç de demostrar una potència literària que treu fum per tots els cantons. Una obra mestra sense contemplacions que parla de l’ancestralitat, de les tradicions, dels canvis que s’esdevenen en l’univers i sense que això hagi de ser trist, ans al contrari. Es tracta d’una catarsi que allibera i que ajuda a instaurar noves esperances de present i futur. Demolidor, tendríssim, implacable, divertit i genial. Així és Toni Gomila quan actua però també quan escriu, i amb Acorar ha escrit un dels capítols més distingits del teatre universal. No és d’estranyar que aquesta obra ja hagi esdevingut un reclam per antonomàsia no només a les illes sinó també a la resta de Països Catalans i del món, i això és perquè ens acarem a una fita, en poques paraules. El text per ell tot sol és un dels més ben formulats i luminiscents que es poden trobar dins del teatre contemporani. Val molt la pena tornar a entrar dins aquesta casa de carn indiscutible.

Esquelet de Lucia Pietrelli

Esquelet de Lucia Pietrelli

Esquelet de Lucia Pietrelli (Pagès Editors, 2013)
Aquesta autora italiana afincada a terres catalanes sempre ha disposat d’una eina lingüística i moral que li ha permès arribar a crear artefactes d’enorme bellesa i de significacions desorbitades, i aquesta eina seva és una ignota capacitat d’hipnotisme i de fascinació. Lucia Pietrelli fa ús de la llengua com un estirabot contorsionista, doblegant-la, fins i tot sodomitzant-la, a favor dels anhels més aberrants i obtusos. Cada vers seu és una explosió, un mur histèric, que fa que flipis i et plantegis que, en efecte, la llengua catalana encara té molt a dir, i a més a més des del furor més espectacular.

Carnatge de Pau Vadell i Vallbona

Carnatge de Pau Vadell i Vallbona

Carnatge de Pau Vadell i Vallbona (Lleonard Muntaner Editor, 2012)
La vessant més mística d’un autor acostumat al crit i a l’explosió arriba fins a límits d’una exemplaritat subjugadora, ultraterrenal i supersensorial. Seguint la línia marcada per Temple (Edicions del Salobre, 2009), Pau Vadell i Vallbona segueix explorant els territoris del paisatge intern, de la dignitat i de la sang, sobretot en temps tan pròspers per a la misèria mental i el desencant polític. Com un trobador d’esperma, o un exorcista trasnotxat, aquest autor calongí és capaç d’arribar a alguns dels instants més il·luminats a través d’un poemari que es dissol sota la batuta de mestres com Andreu Vidal i Blai Bonet, erigint una oda a la vida com una escala de dignitat.

[Ara mateix, ho explica en mode vermut, Pau Vadell i Vallbona està dedicat plenament a la tasca de “traficant cultural”, preocupat per oferir productes bells com la revista/plagueta Un glop de brutor dins del ventre (amb la participació de moltíssims poetes des d’Antoni Clapés fins a Antoni Vidal Ferrando, passant per Sebastià Bennassar, Anna Gual, Pere Joan Martorell, Vinyet Panyella, Blancallum Vidal, Laia Martinez i Lopez, Pau Gener Galin, Joan Navarro, Glòria Julià o Maria Victòria Secall) i l’editorial AdiA Edicions, que en setembre publicarà dos nous llibres de poesia, un d’Àngel Igelmo i un de Lucia Pietrelli. En parlarem detingudament quan arribi l’hora.]

Una cara manllevada de Gabriel Galmés

Una cara manllevada de Gabriel Galmés

Una cara manllevada de Gabriel Galmés (Quaderns Crema, 2000)
Gabriel Galmés és un d’aquests narradors que encara fascinen d’una manera implacable. Cada estiu m’agrada tornar a ell, les seves troballes narratives són descobriments d’un mestre: totes les pàgines que va escriure són deliciosos. Rellegir-lo significa corroborar que és un clàssic secret que no s’esgota mai i que segueix sorprenent. I el millor de tot és que la seva saviesa va ser tan acurada que els seus volums, com els millors licors, milloren amb els anys, agafen més profunditat i profecia. Aquest llibre seu possiblement és un dels més tristois però també un dels més catxondos al mateix temps. Un retrat lúcid de l’ésser humà i d’aquesta nostra Mallorca tan esquizofrènica. O almenys aquesta és la sensació que m’aclapara quan m’hi acosto. La primera vegada que el vaig llegir per a mi va suposar un canvi i l’inici d’una nova etapa vital, em va ajudar a entendre moltes coses sobre les madureses vital i creativa.

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes de Llucia Ramis

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes de Llucia Ramis

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes de Llucia Ramis (Columna, 2013)
Bella maquinària narrativa Ficció-No-Ficció que juga a la reformulació de gèneres a mig camí del relat que investiga els orígens, l’aventura illenca més fresca, el dietari personal o la rememoració del temps passat, i tot amb una capacitat redemptora que despulla sense commiseració les estructures actuals del món. Un retrat malencònic, desencisat i valent dels nostres dies, però també càustic i necessari. I si no bastés, també dibuixa una Mallorca desaparent, desconeguda, a través d’una família entranyable, estrambòtica i encantadora que enamora sense que puguis evitar-ho en un viatge que travessa el continent i la memòria. En molts aspectes és una delícia d’aquestes que tens ganes de repetir i repetir perquè a cada nova lectura trobes nous significats. Dóna la impressió que Llucia Ramis està depurant el seu estil i la seva veu d’una manera fonda per deixar enrere el sarcasme i encarar-se amb l’agonia i la pena. Una petita joia.

Hemorragia d'Emili Sánchez-Rubio

Hemorragia d’Emili Sánchez-Rubio

Hemorragia d’Emili Sánchez-Rubio (Ediciones La Baragaña, 2013)
Com el seu títol indica, ens trobem davant d’un autèntic desenfrè d’invocacions surrealistes i emocions extremes, un retaule apassionat i apassionant que es fa devot de l’orgia lingüística i de la imatgeria més barroca. Un vessament constant de líquid amniòtic, gutural, formidable. Poesia maleïda i beneïda al mateix temps, dotada d’una fondària epilèptica i d’uns estadis aurorals fora mida. Emili Sánchez-Rubio torna a demostrar, després d’una obra mestra indiscutible com Jardín en construcción (Diputación foral de Ávala, 2010), que com a bon poeta de Ciutat de Mal que és cal sempre tornar a la mirada pàlida del món amb els ulls posats a l’antigor de la malastrugança, el fervor del desencís i la reialesa dels xamans parasitaris. O sigui, una passada de llibre que ningú no es pot perdre.

Pianos i túnels de Silvie Rothkovich

Pianos i túnels de Silvie Rothkovich

Pianos i túnels de Silvie Rothkovich (LaBreu Edicions, 2013)
Cada nou volum d’aquesta autora increïble ens revela l’ancorada capacitat desconcertant seva de propulsar els versos cap a racons recòndits, abans inimaginables sense el seu toc invocador. Ara és el torn de submergir-se dins de l’úter negríssim de dues realitats diferenciades, la tenebra i la melodia, un cor amb dues pulsions, dos hemisferis. Coneixedora de les diferents tradicions artístiques, impregnada per elles a diferents nivells d’interconnexió, Rothkovich és una veu discordant i diferenciada de l’actual panorama poètic, sempre trencadora i rítmica i plàstica com un fotograma paranoide o un solo tumultuós, que s’instaura dins d’aquesta nova tradició de blogaires que demostren la hipermeabilitat dels versos. Fa justícia a William Blake quan aquest explicava que sentia que el seu cervell era una espècie de fàbrica de lava, i que els seus poemes eren meteors. Seguint aquesta premissa, Silvie Rothkovich sempre és igual d’inquietant i poderosa.

La mort de na Margalida de Sebastià Portell

La mort de na Margalida de Sebastià Portell

La mort de na Margalida de Sebastià Portell (Lleonard Muntaner Editor, 2012)
Reivindicar el passat i més que això, reviure’l com si es tractés d’una encarnació, és sempre un exercici complex, sobretot quan es parla d’un episodi tan terrible de la nostra memòria col·lectiva, tan nefast, sí, i fins i tot quasi desconegut, exceptuant mostres fortes del nostre folklore. Però aquest jove i novell autor de Ses Salines ho aconsegueix amb mestria i genialitat. Ens trobem davant d’una obra de teatre nua, crua, antològica, emocionalíssima, capaç de segregar puresa i bestialitat amb recursos d’art pobre, com un bastió de Tàpies, amb una riquesa semàntica que extorsiona la nostra manera de creure i pensar. Senzillesa dotada de sofisticació. Teatre d’aquest que foragita. Alexandre Ballester és un fantasma que passeja per aquí de forma enigmàtica i misteriosa, però Sarah Kane també hi respira visceralrealísticament. Sebastià Portell no és una jove promesa, no, ja és una realitat, i conforma un panorama d’esperança i exaltació dins aquesta nova fornada d’autors i d’autores que ja estan començant a destacar, com Irene Solà, Carles Morell, Glòria Coll o Gabriel Ventura, entre tants altres.

El moll de l'os de Maria Antònia Massanet i Marijo Ribas

El moll de l’os de Maria Antònia Massanet i Marijo Ribas

El moll de l’os de Maria Antònia Massanet i Marijo Ribas (Autoedició, 2012)
Ens trobem davant d’un súmmum fusió intravenós, corporal, decimonònic i opiàcid que fa de la poesia una clau de frontera allà on s’hi conjuguen les forces demiürgiques i els resguards quotidians. Llum enfitada. Arribar a l’essència de les coses, aquesta és la seva missió. I és així com les imatges esquifoides i els ritmes subaquàtics que vessa i desprèn, com un peix de guaret, arrelen dins la lentitud de l’iris, la tempesta del caos hormonal i la vivisecció dels espècimens vius. Poesia interessantíssima, que desperta els sentits i aviva la curiositat envers una nova veu que es prodiga lentament i segura a través de les cavernes de la sensació més sedimentada. Us el recomano amb ganes perquè sorprèn i incomoda, i t’incita a més de forma incommensurable.

L'estupor que us espera de Melcior Comes

L’estupor que us espera de Melcior Comes

L’estupor que us espera de Melcior Comes (Empúries, 2005)
Com es pot escriure i descriure l’eufòria d’existir? Doncs així. Com tots els exemples que he anat desgranant en aquesta llista absolutament innecessària i arbitrària, però feta amb la millor de les intencions, aquest és un dels llibres que més ha marcat la meva trajectòria humana i que més petja ha deixat dins el pèl d’aquest esperit. La primera vegada que m’hi vaig enfrontar vaig patir un xoc anafilàctic que em va fer escarrufar de mala manera durant setmanes i ja no em vaig recuperar mai més perquè em va fer entendre que, sense passió, no som absolutament res. Al meu parer, i sense voler desmerèixer, es tracta del millor llibre de Comes, el més ben portat, el més rodó, el més volat. Es nota que l’autor de Sa Pobla es troba a gust dins d’aquesta vida tan impossible, i al mateix temps tan real, d’un actor megalòman i portentós. Si Rimbaud hagués nascut a Mallorca i hagués escrit una novel·la en català s’assemblaria massa a aquesta obra demencial i preciosa que encara perdura, i que seguirà perdurant.

12.012 comentaris

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús