Somnien els peixos i els poetes en genitals epilèptics sota la pluja vermella dels submarins en zel? Una lectura desenfrenada de LA PEIXERA de Maiol de Gràcia Clotet (Edicions del Periscopi, 2013) i MORT D’UN AVIADOR TARTAMUT de Lucia Pietrelli (AdiA Edicions, 2013) i ELS TREBALLS I ELS DIES d’Àngel Igelmo Segura (AdiA Edicions, 2013) i UNIVERSO NOOTEBOOM de diversos autors (Candaya, 2013) i EL VIATGE DE JUNÍPER SERRA de Tomàs Vibot (El Gall Editor, 2013) i L’HOME APROXIMATIU de Tristan Tzara amb traducció de Vicent Alonso (Lleonard Muntaner Editor, 2013)

La reentrada literària d’aquest setembre/octubre/novembre de 2013 està essent simplement poderosíssima. La veritat és que no basten els espais buits que ens envolten per parlar de tanta vessamenta i de tanta efervescència en una expansió de qualitat insigne que fa goig. Això és perquè, tot i les múltiples adversitats que proliferen, hi ha una quantitat d’acció enfortida sempre enfrontada a l’ensopiment que s’està propagant com un virus simptomàtic: ara que hi ha més misèria que mai és quan s’ha de compensar i haver-hi més meravella que mai per no trencar l’equilibri secret del món.

Amb aquesta rotunditat s’han d’enaltir molts dels llibres que estan sortint aquests dies amb molt bon quefer, amb una delicadesa dedicada a la brutalitat. Tal és el cas de La peixera, el debut en el camp de la novel·la per part de Maiol de Gràcia Clotet i que publica amb convicció Edicions del Periscopi, una editorial fresquíssima i profundament obsessionada en seguir demostrant que és una de les iniciatives més impactants i genials a les que ens podem encarar actualment. I que així continuïn!

La peixera de Maiol de Gràcia Clotet

La peixera de Maiol de Gràcia Clotet

La peixera descriu les múltiples odissees doloroses d’un personatge tirant a gris, covard i mediocre anomenat Josep E. a través de diferents espais asfixiants, eixordadors de tant indagar en la terribilitat del nostre present menys amable. Alguns parlen d’aquesta nova obra com a paràbola de ciència ficció, una distopia distorsionadora que inquieta, pertorba i recorda a l’Adam Bodor més descarnat. Però la veritat és que, d’una manera o l’altra, els elements de ciència ficció o distopia són mínims i m’atreviria a dir que simplement serveixen per tal que la lectura se’ns faci més suggeridora, menys terrible. La realitat, però, és molt més complexa. I és que La peixera no és un mer exercici d’allunyament dins del terreny de la fantasia: és la descarnació precisa d’una realitat actual, real, factible, que s’està erigint ara mateix i a poc a poc davant dels nostres ulls. I que aquí no s’entengui que ho dic amb tremendisme, però sols fa falta ser un poc observador per descobrir que es tracta d’una de les obres més realistes escrites en els darrers anys al voltant de la quotidiana i alhora mesquina vivència de Barcelona, una ciutat que es desneix a ella mateixa, que es renuncia a una orgia de voràgines estrangeres i que sucumbeix a l’imperialisme d’un ultraneoliberalisme econòmic que mata, dissocia, separa i obnubila en una gran majoria de casos. O és que hem de recordar que els barcelonins, ben igual que els mallorquins, han venut l’ànima del seu Mediterrani intern i extern per tal de deixar-se engronxar pels guiris a canvi de les monedes de Judes? Sort hi ha que algunes consciències, com les de Josep E., estan començant a despertar aquests dies de canvi i de revolta.

Guiris ramblers

Guiris rambleres

La peixera és convenciment fet novel·la. Maiol de Gràcia Clotet és un cronista fantasmagòric i fidedigne del món actual, amargant i cruel, però al mateix temps és capaç de dissimular sota una capa naïf i tendra, com si aquesta caracterització narratològica servís de paraxoc perquè la galtada fos menys perillosa del que de bon de veres és. Sí. La minuciositat amb què aquest nou autor s’involucra i explica tots i cadascun dels viacrucis del seu protagonista té la flaire de la lluita viscuda, de la penúria condensada, del naturalisme disfressat d’ucronia per tal que el xoc no sigui tan devastador. Però el realisme que desprèn a bocades és un realisme entès a la manera de Miquel de Palol, Thomas Pynchon, Laurence Sterne o Réjean Ducharme: la realitat no és tan simple com sembla sinó que és molt més entortolligada que no pas una successió cronològica i confirmada dels fets. La realitat d’aquest salvatge món actual de Maiol de Gràcia Clotet es trasllada a una prosa igual de complexa, multidisciplinar, quintaessencial i atinquimèrica, una arquitectura radical de terror inconegut. Maiol de Gràcia Clotet, amb aquest primer llibre seu, es revela com una veu necessària, i Edicions del Periscopi es confirmen com a grans descobridors de noves veus.

THX1138 de George Lucas

THX1138 de George Lucas, una presència dins La peixera

A través de la lectura de La peixera assumim que els nostres temps actuals són els temps d’un neofeixisme democràtic emparat per cíniques i destructibles majories absolutes. En cap moment no podem dubtar que si alguns governants són capaços de prohibir drets assumits amb sang, de dir mentides fins a dir basta i d’enganyar de la manera més barroera i cutre i indissumulada són també capaços de deportar éssers humans a confins inimaginables, de torturar-los fins que confessin l’ADN de les seves cèl·lules i d’iniciar una nova dictadura neoliberal alimentada pels esquemes de la globalització, les políquies supermegacapitalistes més extremes i el desig de control absolut a qualsevol preu. Maiol de Gràcia Clotet, amb saviesa, descriu una passa més enllà d’aquesta incessant escala macabra a la que hem arribat i a la que ens sotmeten com a laboratori per veure fins on podem aguantar. Amb mestria, ambició i força, Maiol de Gràcia Clotet preveu i escriu el futur que ens haurà de contemplar d’aquí ben poc perquè sap que els éssers humans sempre han estat capaços de travessar fronteres nefandes que ni imaginem, i per això en seguiran travessarant d’altres de molt pitjors. És necessari recordar que Guantánamo encara viu i que els mètodes de tortura que s’hi practiquen no es distancien tant dels explicats per Maiol de Gràcia Clotet a La peixera? Ell ens parla de rajos blaus d’aparells malèfics seguint la tradició georgelucasiana de THX1138, sí, però els que pateixen dia a dia tortura en aquesta presó il·legal a l’altra punta del món també han hagut de sentir la dosi de megarealitat més destructiva en pell pròpia. David Foster Wallace deia que Kafka el feia riure, dubto molt que amb La peixera poguem arribar a resultats similars a no ser que la rialla esdevingui esquizofrènica, etílica, maquiavèlica, però això és perquè a través d’aquestes pàgines contemplem l’horror de la nostra essència amb una veracitat inqüestionable.

The Last Days dels germans Pastor

The Last Days dels germans Pastor. Exactament com La peixera però a l’inrevès: el terror no ve de dins sinó de pertot.

Maiol de Gràcia Clotet ha sabut entendre que, tot i les facilitats d’un món basat en l’argument econòmic, habitem l’avorriment quotidià amb la mediocritat com a vestit i el desinterès com a manera de ser. I això, com deia Hannah Arendt referint-se a la banalitat del mal, fa que no es pensi, no es llegeixi, no es faci res i que predominin els garbage programs de la franja horària televisiva més concorreguda. D’aquesta manera es domestiquen les societats. El món sols deixa d’estar adormit quan pren consciència. És llavors quan som poderosos. I és a través d’aquesta minuciositat quasi periodística com Maiol de Gràcia Clotet, utilitzant l’autoficció, la metaliteratura i la mala llet al seu antull, ens mostra els perills més propers. El treball de Maiol de Gràcia Clotet també ofereix el retrat més vívid que s’hagi vist dels traductors autònoms o freelance: un treball deshumanitzat que es basa en l’estar sempre pendent davant d’una pantalleta esperant encàrrecs que arriben no arriben i sense possibilitat d’escapatòria. Entremig no hi ha cap vincle extern, sols incomunicació fatídica i verídica, i tot es resumeix en treballar, dormir, menjar, defecar, esperar i tornar a començar. Una rutina alienadora dels nostres temps de la era informàtica, d’internet i les xarxes socials i intranets, que en lloc d’unir el que fan és separar i destruir. Millor dit: canviar bauçanianament els estàndards habituals.

Paul Auster

Paul Auster, una altra presència dins La peixera

I dins d’aquest infern hipnòtic, ple de drogues, la literatura, o més ben dit la ficció, esdevé una eina de salvament, redempció i egoisme, l’arma primordial d’una resistència. Aquesta cruesa crònica està inundada, tot i el seu defalliment, d’un lirisme que remet a l’In the Country of Last Things de Paul Auster i a les literatures antitotalitàries. La imaginació mai no és una via d’escapament sinó una eina mortal de crítica mordaç i directa. Sí, La peixera funciona com un homenatge a una literatura radical i defensiva, però també com un manual encriptat d’amor sense parangó envers la vida i l’escriptura. És sorprenent veure com aquest imaginari connecta tan bé amb propostes que fan ús de la fantasia, totes provinents d’alguns autors que estan publicant els seus primers llibres o llibres que continuen proposant universos estrambòtics, fulgurants i preciosos. Només cal pensar, a manera de llista improvitzada, en Max Besora amb Vulcano (LaBreu, 2011), Marina Espasa amb La dona que es va perdre (Empúries, 2012), Sebastià Jovani amb Emulsió de ferro (La Magrana, 2009) i Emet o la revolta (La Magrana, 2012), Víctor Nubla amb El regal de Gliese (Males Herbes, 2012) o Jordi Sanglas amb 100.000 candeles (Males Herbes, 2013). I ben aviat Edicions del Periscopi retornarà amb una nova píndola, Terra inhòspita: Barcelona 2048 de M. Dolors Millat. Estem vivint una onada i no podem ser cecs al respecte: hi ha necessitat no d’evasió sinó de confirmació del món a través d’allò no realista a l’estil ortodox.

Les reflexions de Maiol de Gràcia Clotet són ben lúcides. Confirmen la complexitat d’una novel·la que es basteix com una màquina perfecta, amb mecanismes que fan tremolar i flipar, engranatges que provoquen enganxament incessant i peces que obliguen a pensar. Tot plegat esdevé un tot-terreny impressionant, sorprenent, revitalitzant, sòrdid, energètic i ple de combustible. I és que ofereix una visió veraç de la duresa de les condicions vitals quotidianes d’un escriptor: una doble vida supermaniana. De dia l’escriptor ha de dissimular fent tota una sèrie de feines que toquen per guanyar-se el pa i no aixecar sospites al seu voltant (la traducció tècnica en el cas del protagonista de La peixera). Però de nit, ah de nit!, l’escriptor escriurà una obra incommensurable que salvarà la humanitat (missatge clar que explica que totes les mostres literàries de qualitat estan fetes per salvar la humanitat, oblidar això és una agonia o un suïcidi). D’aquesta manera, combinant aquests dos plànols de la realitat, l’escriptor català, l’escriptor de qualsevol país en la gran majoria de casos, s’enfronta dia a dia contra un sistema que no li dóna suport i que fins i tot el persegueix i li prohibeix diners, premis, prestigi. Així, com el protagonista de La peixera, viuen la gran majoria d’escriptors mundials: sobrevivint a través d’una supervivència mediocre i nociva per part d’un món que no els té en compte i, tot i això, capaços de produir bellesa sublim, feridora, autèntica, nua, sincera i pura. Maiol de Gràcia Clotet vessa els seus desenganys, les seves penes, els seus pensaments, el seu viure dins d’aquest llibre i d’aquest personatge, àlter ego inqüestionable que viu en un deliri subterrani, submarí, amniòtic. La peixera és un llibre que té forma de profunditat oceànica, sí, d’àcid litúrgic i lisèrgic, sí, però també és un volum que acaba tenint forma de laberint, un laberint que, vist des de dalt, dibuixa els rostres de Jorge Luis Borges, George Lucas i Paul Auster a l’uníson i té més de cinema USA dels 70 (Lucas, Coppola, Spielberg, Scorsese, Schrader, Milius) que de literatura de ciència ficció pròpiament (Assimov és ben lluny, Lem quasi introbable: és una nova veu que s’escapa de la tradició clàssica). I a més a més té un bon gust a Hollywood, el mateix Hollywood que han sabut utilitzar els Germans Pastor o Jaume Collet Serra per als seus èxits, i se’n podria fer una segur que molt recomanable pel·lícula partint de l’estil Alfonso Cuarón o Guillermo del Toro.

El Laberint, una escultura de Manuel Boix

El Laberint, una escultura de Manuel Boix

Com he dit tot just al principi, no és distopia, no, ni ciència ficció: és una descripció metafòrica, minuciosa, encriptada i potser hiperbòlica però mai mentidera del nostre present més immediat i d’una individualitat que sobresurt de la resta pel que té d’esplendorós, de mesquí i d’intrèpid, d’humà i de clon. Una aventura per la qual val la pena viure i morir i sens dubte llegir. Ens trobem davant d’un dels llibres de l’any i d’un debut immillorable. Cal frisar pel que Maiol de Gràcia Clotet ens oferirà, atzarosament, en el futur.

La nova col·lecció OSSOS DE SOL

La nova col·lecció OSSOS DE SOL

Coneixedor d’aquest panorama d’infortuni, de complexitat, d’aquesta escena a vegades deplorable a vegades majestuosa en què el mal i el triomf avancen sense possibilitat de detenció, el calongí i català Pau Vadell i Vallbona retorna amb més força que mai amb un projecte que ja fa més de deu anys que somniava portar a terme i que durant tot aquest temps ha anat congriant amb una gresca que ara recull els primers fruits sembrats amb èxit, un èxit bastant aclaparador però merescudíssim. Si haguéssiu vist en Pau Vadell parlar dels llibres que imaginava i que volia fer amb aquella devoció enfervorida, aquells ulls nostrats fitorant la terra, i aquelles ganes de menjar-se el món a queixalades epistotèmiques sabríeu ben bé que el que havia de parir havia de ser portentós. I ho ha estat. I finalment arriba ara. Deia: “Podran cabre dins d’una mà. Seran marrons, com la terra, com la col·lecció Guaret que Damià Huguet va moure amb una incontinència eixelabrada dins de l’incontestable i grandiós marc de la poesia dels anys 70. I els poemes seran igual de resistents, radicals, poderosos… Provocaran entusiasmes arreu! I farem recitals a rompre.” El resultat és una nova editorial a Mallorca, AdiA Edicions, fonamentada en una col·lecció de poesia anomenada Ossos de sol, que és un homenatge a un vers d’Andreu Vidal del seu darrer poemari publicat pòstumament, Ad vivum. Formidable. Passat i present fusionats en quelcom inquiet i prodigiós. Valent. I segur que això sols és el principi i aniran sorgint, amb mà ferma, altres col·leccions i títols i propostes. Dia 26 de setembre de 2013, dijous passat, es va fer la primera presentació oficial a l’església vella de Calonge. Antoni Vidal Ferrando i Damià Pons foren els millors padrins possibles. Lucia Pietrelli, en viu, i Àngel Igelmo, en vídeo, varen parlar dels seus poemaris i en varen recitar fragments bategants. Pau Vadell fou el convidador idoni i gran mestre de cerimònies. I tot va concloure amb la bellesa d’un poema ballat per part de Marta Barceló i Joan Miquel Artigues.

Mort d'un aviador tartamut de Lucia Pietrelli

Mort d’un aviador tartamut de Lucia Pietrelli

AdiA Edicions s’estrena amb aquest gran acte inaugural i amb dues obres que marquen una línia editorial basada en la investigació, l’experimentació, la rotunditat, l’expressionsisme, la sonoritat, la neosemàntica i el surrealisme revisitats. Mort d’un aviador tartamut, de Lucia Pietrelli, i Els treballs i els dies, d’Àngel Igelmo Segura, són dos diamants tel·lúrics que han de ser reinvidicats amb fermesa, adorats amb convicció. El primer és la fita a la qual l’autora italiana arriba en un moment de refulgència imparable. Dins d’aquest poemari incommensurable, màxim, de Lucia Pietrelli les dents són verdes. De metall els ous i els orgasmes. Si el vers mai pogués arribar a ser pornografia, estridència genial, escatologia, bellesa i veritat alhora segur que s’assemblarien massa a aquests que aquí llegim amb una fortor que s’encomana i ressuscita. Lucia beu de Georges Bataille, sí, d’Alejandra Pizarnik, sí, d’Antonin Artaud, sí, d’Ingeborg Bachmann, sí, i, per damunt de tot, del cappare dels poemes solars: Blai Bonet. Lucia s’hi amara i resplendeix perquè en ell troba un counterpart inesgotable, una font sadolla. I és a través d’aquesta sensualitat com Lucia s’hi agombola com una croqueta de sang i pèl arrebossada de gallines i plantes medicinals. I d’aquesta manera és capaç de produir un poemari enlluernador, fosforescent. Brilla a les fosques. Llegir-la és contemplar un quadre de Bacon: sagnar pels ulls amb la carn que et vessa i que et colpeja la boca i et destrossa les mandíbules. Un combat de boxa amb els sintagmes, amb el poema, una lluita cos a cos per redotar l’esperit amb la matèria perduda durant tanta matinada escarnida. Arthur Cravan hagués adorat el llibre i se l’hagués penjat com a corbata. L’hagués presentat dalt de tot d’un ring. És així, amb una Lucia Pietrelli desfermada, com se supuren llepades, clítoris, anus, algues i algunes de les metàfores més perforadores i pertorbadores de la història de la literatura. Dins Mort d’un aviador tartamut, gran títol, l’estremiment esdevé extremiment. L’animalada feta poema, ressò gegantí. Els ecos petris que s’hi entremesclen afonen una realitat inconeguda, difícil de copsar, on ens demostra que les convencions lingüístiques ja apreses són cotilles que mereixen la befa i el rebuig, però també un perdó demencial. Parlar de la poesia de Pietrelli és instaurar un cos damunt una plataforma voladora com si fos una taula de vivisecció: així es duu a terme l’autòpsia i l’enterrament d’allò caduc, antic i nou per provocar noves construccions. Poesia generadora de món, un món de carn on tot és límit i extrem i no hi ha espai per a les mitges tintes.

Masoquisme, dius.
Supervivència, corregeixo.

o

- Dóna’m permís per respirar.

o

- Fes l’amor després de follar-te’l
(…)
- Folla’t el seny després de fer-lo.

Etcètera.

Lucia Pietrelli a Adia Edicions

Lucia Pietrelli a Adia Edicions: el logo és d’Antònia Monroig

A cap altra banda es poden confinar i confitar el desempar, la visió, la profecia, l’engany, la mutilació, el desencaix i la passió amb tal rotunditat eixordadora. Assistim aquí a l’evangeli segons Lucia amb llimones de fons i conys en cloroform: aquests poemes mereixen ser ficats dalt d’un pedestal i conservats contra tanta agror. Llegir-la crema els ulls, incinera el cervell i obliga a segellar el cor al magma espermàtic de la triomfalitat. Nascuda a Itàlia l’any 1984, des que va arribar a terres catalanes ha iniciat una carrera meteòrica amb diversos poemaris publicats, múltiples premis aconseguits i la grandíssima notícia que molt prest podrem gaudir de la seva primera novel·la publicada: Nissaga, a l’Editorial Moll, després d’haver aconseguit el Premi Vila de Lloseta de Narrativa. Aquest Mort d’un aviador tartamut no fa cap altra cosa que confirmar un talent inqüestionable i incombustible que esdevindrà carnassa de propagació sempre i per sempre perquè es tracta d’una poeta de raça, narradora de raça, creadora de raça en definició. Tots els elogis queden curts davant tant imperi. Dura, forta, extremunciadora del llenguatge. Fa que la llengua catalana vibri i tremoli, reverberi exacerbadament. Cada vers és un impacte, una hòstia consagrada. Lucia mai s’havia donat tan ferma i erecta i despullada com aquí, i es barrina els lectors amb una facilitat que no deixa impune. Els significats afloren, les lectures se succeeixen i els èxits proliferen. Es pot demanar res més? Que segueixi com fins ara: apurant les escales del cel i instaurant un nou nom al requadre del goig. Feredat absoluta.

Els treballs i els dies d'Àngel Igelmo

Els treballs i els dies d’Àngel Igelmo Segura

Àngel Igelmo Segura fa també honor a Blai Bonet quan aquest cridava “Ets un sol, sempre ves abocant dia” i és que aquest raig de llum fet persona va sempre vessant, va abocant, va fent dia. És amb aquesta lluminositat invariable com els versos d’Àngel Igelmo donen pas, avisen, alarmen i pouen llum. Ja va passar amb Solell (La Cantàrida, 2009) i aquí retorna amb encara més galàxies acumulades. La llibertat amb la que actua i planta i que desprèn s’agombola en la frisança, en la sorpresa, la fragmentarietat, els budells esparsos, repartits en contundències exclamatòries d’una riquesa eixordadora. A través de tècniques combinatòries diverses, Igelmo Segura aconsegueix resultats insignes en les distàncies més curtes. És ultralocalíssim, sí, i per tant ultrauniversalíssim. Parla del jo com un País, una Pàtria, un Món. La seva és una poesia que sap que la precarietat és més un estat d’ànim que no un símptoma, que cal lluitar i ferir les esquerdes de la guerra vivent que a vegades som des de l’immobilisme. El seu treball convida a l’acció, al crit i a la sorpresa immanent: la misèria també pot nodrir i l’esperança batega als testicles enjogassats dels més coratjosos, ja que com va dir Horaci, “La fortuna somriu als més audaços.” Tot dins Igelmo és etern i perdurable des de la immediatesa, i això és ultratjador, ja que atorga un poder i una independència de verdor tonificada, de terra calenta i ventrosa, panxívola, entranyes amarades d’il·luminació, i el llibertarisme com a columna del sempre-ser. El seu llenguatge trencat adopta múltiples formes. No juga: invoca. I això arrossega el pèl a la ferradura, a la feridura, a la intoxicació policromada. Igelmo és fill i foll del blat, un tità que escup carxofes i que comencen a caminar i se n’adonen del seu espai al cosmos: el seu semen es mescla amb els rius i si et sadolles d’ell ja ets sagrat. Aquest és l’efecte combregador i ple dels seus versos vivents, però sobretot immunes a la merda perquè la merda sempre és riquesa, transformació, alquímia. Cal ser méx explícit? Igelmo treballa el poema com qui treballa el camp, amb un amor sobrehumà.

Els seus poemes ens esquitxen de llet materna i són, definitivament, i com ja va demostrant aquesta proliferació de grans fornades prodigioses i alenadores (Sílvie Rothkovich, Jordi Nopca, Albert Forns, Anna Gual, Ramon Boixeda, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Joan Fullana, Pere Bergas, Miquel Perelló, Laia Martinez i Lopez, Blancallum Vidal, Mireia Calafell, Eduard Escoffet, Martí Sales, Josep Pedrals…), un acte esbiaixat de performance superba, interactuació constant com un diàleg fecund entre autoria i recepció, i és que el seu crit barbut no és sols un acte d’escapament sinó un poema capaç de ser capturat en llibre per al gust de qui s’hi vulgui topar. Una aurora. Això que teniu a les mans és una albada. Molts mons de poesia aquí s’inclouen: poesia sonora, poesia trencada, poesia dràstica, poesia parlada, poesia plàstica i dibuixada (cal recordar que Enric Casasses aporta un dibuix tel·lúric i galàctic al final del llibre com a poema definitiu, una cloenda especialíssima), poesia saviesa. Capaç d’obrir els ulls al món, d’ensenyar i delitar, d’impressionar-nos amb la pura observació poètica de la veritat feta grumoll i terròs:

Les boques es fan petites quan fornicam
perquè no s’escapi el pes de l’ànima fosca
del cos que es mor en l’orgasme.

Àngel Igelmo Segura

Àngel Igelmo Segura

Àngel Igelmo Segura ha fet del viatge una manera de ser, una manera de poetitzar l’interior del món i el budellam de la seva definició pletòrica. És així com algunes de les veus que ha conegut en els seus viatges l’han marcat i l’han portat cap a un camí que el distancia i diferencia d’altres veus catalanes de la seva tropa. Les connexions sempre són avinents i evidents, en efecte, però mai no es pot renegar d’un punt de llunyania. I és amb aquesta distància com Igelmo és un poeta mediterrani, sí, però d’un mediterrani ancorat també a Montenegro, Sèrbia, Croàcia, Occitània, França… La terra és l’únic lloc habitable. La terra mateixa, sense pàtries ni fronteres i totes les llengües dins la comprensió. Ell ha sabut incorporar aquests ecos a la seva veu, i això li ha donat volada. No és estrany ni rar que això sigui així. El viatge és sempre un procés d’iniciació, comprensió, generositat i obertura: deixar que l’univers sencer et penetri els ulls i t’embarassi el cervell de noves vibracions mol·leculars. Els treballs i els dies i La peixera, en el fons, són també la descripció pormenoritzada del viatge heroic llegendari des d’una perspectiva interna, claustrofòbica, i es nota que Àngel Igelmo Segura i Maiol de Gràcia Clotet han estudiat i interioritzat profundament, ja sigui de forma intuïtiva o sistemàtica, l’autor Joseph Campbell i el seu mil·lenari The Hero With a Thousand Faces o altres llibres seus anteriors i posteriors, alguns d’ells apareguts al sempre sucós segell Siruela. De fet ja n’he parlat altres vegades de Campbell, i és que el seu discurs humà de generacions incrustades dins nosaltres vibra amb aquesta certesa del pelegrinatge com a manera d’aprendre, mètode de ser, i ell arriba a unes conclusions que aclareixen. Ajuden a viure i a escriure amb la certesa que l’autor és una baula més dins la cadena infinitesimal de la creació.

The Hero With a Thousand Faces de Joseph Campbell

The Hero With a Thousand Faces de Joseph Campbell

Aquest folklore intern, antropològic, que ens defineix i incita, fa que el nostre retorn als orígens passi pel viatge perpetu, constant, etern, indòmit. És des d’aquests viatges imperibles del cervell i de l’esperit i del cos on Cornelis Johannes Jacobus Maria (Cees) Nooteboom inscriu la seva obra portentosa i el seu personatge fascinant. Nascut a La Haya el 1933, aquest poliescriptor indeturable, i que es considera a ell mateix poeta per damunt de totes les coses, és candidat al Premi Nobel de Literatura i al Príncipe Asturias de las Letras des de fa diverses dècades i el seu nom segueix apareixent amb insistència any rere any a les cases d’apostes cada cop que s’acosta el dia. Serà aquest any el del triomf final? Seria una notícia molt encertada, plaent a les totes, però després de l’agredolç gust de boca de Mo Yan segurament voldran a algú amb més merchandising (Haruki Murakami segur que no perquè dos orientals seguits no seria políticament correcte, però penso en una proposta nordamericana talment Philip Roth o Cormac McCarthy com a contrapunt fort al xinès, tot i que Nooteboom per a mi, i per a molta altra gent, seria l’opció més desitjable). Guanyar o no aquests premis en el fons poc importa perquè la grandesa de l’obra de Nooteboom seguirà endavant amb la qualitat que caracteritza tot el que toca (assaig, dietari, novel·la, narracions, llibres de viatge, poemes…). El que sí és un premi certament és aquest llibre, Universo Nooteboom. Arriba a les nostres mans de part d’una de les editorials independents més fascinants, apassionadores i reivindicables de la península i d’Europa i de la resta de macrocosmos envoltador que ens sustenta: aquesta editorial té un nom i és Candaya, generadora d’una gran col·lecció d’ensayo dedicada a creadors extraordinaris parlant en profunditat de conegudíssimes figures. Aquí han sortit volums com Bolaño salvaje (sobre Robert Bolaño), Vila-Matas portátil (sobre Enrique Vila-Matas), El lugar de Piglia (sobre Ricardo Piglia), Ronda Marsé (sobre Juan Marsé), Materias dispuestas (sobre Juan Villoro) i ara aquest Universo Nooteboom acabat de sortir del forn.

Universo Nooteboom a Candaya

Universo Nooteboom a Candaya

Una trentena d’autors i d’autores de tot el món ressenyen i comenten amb eufòria i saviesa alguns dels pilars fonamentals de l’obra completa, almenys fins ara, d’aquest autor holandès que, un cop descobreixes, ja no pots amollar de cap de les maneres: filosofia, poesia, narrativa de ficció, assaig, cròniques, viatges, relats i contes i narracions… Tot això i més es revela com una torre de Babel políglota i poligràfica, gegantinament prodigiosa, que acaba arrodonint-se amb un conjunt deliciós d’entrevistes just al final. El mateix autor parla, i de quina manera. No és comunicació, més aviat revelació. Descobriment indeturable, gemegador. Cada mot invoca una presència, un desafiament verbal i intel·lectual. Aquí, dins aquesta capsa de Pandora, hi ha alguns dels textos més imprescindibles de Nooteboom, un autor destinat a emocionar, a meravellar, a delitar, a ensenyar i a exaltar. Si no l’heu llegit esteu d’enhorabona, teniu l’oportunitat de gaudir de quelcom nou i fresc per primera vegada. Car és un savi entre savis que pren la imaginació per la cresta i l’obliga a generar imatges hipnòtiques, reflexions encertadíssimes, tot un sistema intel·lectual de rotunda i màgica força terrenal que s’alimenta dels seus viatges, sí, d’altres arts com la pintura i la fotografia, de tot plegat com a formidable lava creativa, i és que tot inspira tot i Nooteboom es deixa impregnar com una tela caçamosques. L’edició d’aquest conjunt excel·lent, de matrícula d’honor literària, ha anat a càrrec d’Erik Haasnoot i Astrid Roig, que també firmen un documental fantàstic inclòs en format DVD dins d’aquesta obra colossal, magnànima. Es titula Desvío Nooteboom i, amb un muntatge minuciós, delicat, es pot descobrir un Nooteboom polimòrfic des de tots els seus contextos preferits. Aquell que parla i convida a l’interlocutor, aquell que ha fet el camí de Santiago i tots els camins de la terra, aquell incessant llegidor i escriptor que té una fe cega en la vida i en el coneixement, en l’ésser humà com a casa de cultura. En l’erudició no com a cadena o lligam, una fortalesa de solitud, sinó com una eina per aprendre i aprehendre el cosmos. Fins i tot, amb cops d’efecte sensacionals, es pot arribar en imatges a la seva casa de Sant Lluís, Menorca, el seu temple privat, monestir allà on l’autor pot fer emergir tot aquest univers seu tan prolífic, expansiu i quasi inabastable de tan magnífic, portentós, sublim. Quanta gent sap que a Menorca tenen un grapat de genis i que Nooteboom és un d’ells? Sí, des de fa moltíssims anys que Nooteboom ha trobat a l’illa de Menorca un paradís contaminat de lletra on, com un monjo místic, passa com a mínim quatre mesos l’any per escriure, contemplar el paisatge i reflexionar sobre la condició humana per després regalar-nos tresors escrits. Un dels llibres que millor reflecteix aquesta illa, els seus habitants i la vida de Nooteboom és Lluvia roja, publicat per Siruela l’any 2009, un emocionant viatge intern per l’essència de l’ultrànima, de l’ultralocal i de l’ultrabrutal.

Lluvia roja de Cees Nooteboom

Lluvia roja de Cees Nooteboom

Universo Nooteboom és un caramel que enganxa, crea addicció, i enamora. Desitges no acabar mai de llegir i descobrir. Candaya, sota la direcció de dos entusiastes inigualables com són Olga Martínez i Paco Robles, torna a regalar un autèntic regne de meravella, una universitat d’energia, amb una edició magnífica que, en bona part, esdevé un punt culminant ara que Candaya celebra els seus incessants 10 anys d’existència. 10 anys oferint alguns dels llibres més interessants del panorama de l’edició independent hispanoamericana, provocant canvis i millores substancials: el seu exemple s’ha seguit i s’ha propagat, dotant la indústria actual d’una vitalitat i un dinamisme inaudits. Tot homenatge és poc a aquesta tasca valenta, decidida i encoratjadora. I el millor de tot és que Nooteboom està molt il·lusionat amb el resultat final. La setmana passada va venir a Barcelona a presentar aquest llibre de llibres, tot despertant un gran èxit i fent que un nombrosíssim públic es vinclés amb tota la gana per conèixer-lo en persona des de la senzillesa, la humilitat i la tendresa. Genial fou el moment en què, després d’un bany de masses a la Llibreria Laie del carrer Pau Claris, aquest tòtem humà de 80 anys encara va tenir forces incommensurables per aguantar fins les 3 del matí i demanar un plat de callos. Així és Nooteboom: un pintor d’instants, constructor de laberints i rostres, un encantador de verbs i serps i aventures, un cercador dels petits immensos plaers de la vida i de la sorpresa. Llegiu Universo Nooteboom i llegiu Nooteboom. Qualsevol llibre seu és bo per començar, tots criden i criden fins deixar-te afònic. I aquesta joia de Candaya en particular és el millor mapa que es pot fer d’un continent inabastable com aquest autor misteriós, enigmàtic, sensacional, únic.

El viatge de Juníper Serra de Tomàs Vibot

El viatge de Juníper Serra de Tomàs Vibot

Com única i rara, quasi impossible, és l’aventura també viatgera d’una de les figures més desconegudes de les Illes Balears, una aventura que ha deixat una petja inesborrable al continent americà. Qui era Fra Juníper Serra? Un descobridor? Un conqueridor? Un exterminador? Un devorador? Un propagador? Un expoliador? Un demencialitzador? Un lleó d’or o d’escarni? Com Nooteboom, sembla com si aquesta criatura tocada per la creença hagués volgut esdevenir un ésser infinit capaç d’arribar a abastar l’inabastable, l’etern, la megalomania predilecta. El seu curs vital el transporta de continent (ja va dir Biel Mesquida que “Mallorca és un continent”) a continent a l’altre cantó del globus terraqui. Després de llegir l’apassionant volum El viatge de Juníper Serra de Tomàs Vibot hom pot arribar a pensar que sols Werner Herzog seria capaç de filmar el biopic d’aquest ésser llegendari més enllà de la raó i la follia, de l’ambició i la fe més exagerada, que va conquerir Amèrica. Potser sols Klaus Kinski podria ser capaç de perfilar tota la complexitat, la grandesa i els desastres d’un ésser que no se sap si estava turmentat o si il·luminat. Fou Fra Juníper Serra l’amo dels seus propis fils o una titella del temps, un temps que va decidir utilitzar-lo a la seva voluntat? Moltes trames s’entrecreuen en els camins d’aquesta potser inexplicable història amagada del furor. El que no es pot negar és que, d’una manera o l’altra, el relat d’aquest viure s’alça com un monument literari de primeríssima magnitud gràcies a un mestre com Tomàs Vibot.

Fra Juníper Serra

Fra Juníper Serra

El Gall Editor publica un llibre interessantíssim sobre un dels personatges més conflictius, esperpèntics, mítics i inconeguts de la història de Mallorca. Interessantíssim per tot allò que s’hi explica (el dolor, la devoció, la magnanimitat d’un ésser que va portar a terme autèntiques proeses per a aquella època i qualsevol altra) però també per tot allò que deixa intuir entre línies (un colonialisme radical que es fa amb una intenció moralitzadora fanàtica i imperativa). A vegades la llengua de Vibot, la seva capacitat erudita però propera, fàcil de copsar i d’arribar a tots aquells no experts de mena, fa pensar en una fusió molt ben trobada entre Vides imaginàries de Marcel Schwob (Edicions de 1984, 2001), l’existència de Ramon “Lo Foll” Llull, una enciclopèdia il·lustrada i el barroquisme peripatètic i grandiós d’Historia universal de la infamia (DeBolsillo, 2011), on Jorge Luis Borges parla de criatures celestials i infernals més grans que la vida mateixa i que varen atrevir-se a travessar totes les limitacions de l’imaginable per afany de poder i cervells inflats de lírica decimonònicament salvatge. I tot sempre amb la textura de manual cum laude quasi màgic i confiat. El petrer Fra Juníper Serra i les seves accions canviaren per sempre les costes de tot un món, deixant un rastre d’evangelis, colònies i fets que encara ara són capaços de ser desxifrats com jeroglífics i que encara ara poden ser dignes generadors de disputa i controvèrsia, de fervor. Enguany se celebren els 300 anys del naixement d’aquest Pare de la Pàtria de Califòrnia. Adquirir i llegir i reflexionar aquest llibre és la millor manera d’acostar-se a una figura estranya, gegantina, obscurament desconeguda i inimitable.

L'home aproximatiu de Tristan Tzara amb traducció de Vicent Alonso

L’home aproximatiu de Tristan Tzara amb traducció de Vicent Alonso

I per acabar ho farem amb focs d’artifici, amb gran flama, capsdefiblons i tempestes electrocutadores sense parangó. Tot això i més és el que invoca amb fúria fonda la veu d’aquest romanès insigne i enfollit, esperifollinat, que amb el nom de ploma de Tristan Tzara va sacsejar l’Europa del període d’entreguerres i va inventar, amb altres i entre d’altres, el moviment dadà per tal d’alliberar l’ànima de l’home contra la negror d’un dels moments històrics més devastadors. L’humor sempre com a mecanisme de contraatac per donar la volta: girar la truita de la realitat. Enmig d’aquest gran escenari de tigres i coliseus, Tzara, al cor de París, es va veure arrossegat, i va arrossegar al seu torn, dins dels fluxos i refluxos, entrades i sortides, del moviment Surrealista d’André Breton i les seves confrontacions fratricides. Les lluites pel poder per part d’un col·lectiu que rebutjava precisament l’ordre i el poder i es propulsaven cap als insterticis del somni. Tot aquell bull va propiciar la creació de noves maneres d’entendre i viure la poesia. Un deliri de foc. Gràcies a l’esforç de Lleonard Muntaner Editor, i a la gent que en forma part i que s’escarrassa per aconseguir obres de qualitat, arriba L’home aproximatiu de Tristan Tzara amb traducció de Vicent Alonso a la col·lecció L’obriülls (on també han sortit l’Apollinaire traduït per Joaquim Sala-Sanahuja, Thomas Bernhard per Ramon Farrés, Max Jacob de la mà d’Enric Casasses, Dino Campana i Sibil·la Aleramo gràcies a Arnau Pons i Carme Arenas, el mateix Arnau Pons versionat per Annie Bats o l’exitós i darrer Marin Sorescu antologat amb la convicció i traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu i un pròleg excels de Francesc Parcerisas… Sí, una col·lecció molt destacable de grans valors universals!) Una col·lecció que grata el blanc i que amb aquest nou títol segrega versos com aquests:

hi ha un país molt bell dins del seu cap
allà on la promesa del cel el toca amb la seua mà
nua és la pell del cel i escorxada pels raïms de penyals
els itineraris rígids dels combois d’esbarzers
han limitat de l’aire els perfils febrosos
i dins la cisterna de la seua memòria l’eixam dels pobles
madurats en els anivellaments pèrfids
disgrega l’escuma panteixant la raó sense eixida
el seu maleït sotsobre embalbit allà on s’acaba la teua voluptat s’eixampla el buit
es trenca l’esperó de les estepes sòrdides contra la pista dels dòlmens
ventilador que rasca dins del taüt de ressonància del barranc
barranc embriac de profunditats gemegadores
acotxat de fines escriptures de vertígens menyspreadors i d’algues
les nostres mirades llisquen de vertical en vertical i es dissolen
dibuixen ulls d’oli sobre el seu toll
així t’esguarde al peu de la muntanya
asseguda com la nit disposada a estendre’s
i sobre els esglaons buits que enfonsen els teus passos
s’ha esmunyit la mort alè d’apaivagament

La introducció que ens regala Vicent Alonso a manera d’entrada noble és com una novel·la engrescadora on es combinen coneixements envejables amb narratives espectaculars. Parla d’uns personatges tan vius, tan sonats, tan incommensurables com l’obra que varen produir, tan elementals i prehistòrics que no pots fer cap altra cosa que tremolar d’extenuació i llegir fins que les galtes et rebenten de somriures, d’incredulitat agosarada. Ens trobem davant del que hauria de ser un best-seller de la poesia, tal i com ja ho fou en el seu moment Spoon River Anthology d’Edgar Lee Masters, i que va ser recentment publicada en català el 2012 per Llibres del segle amb traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger, que després varen alçar-se amb el premi Serra d’Or de traducció. La veu, les veus, d’aquests poetes (romanès empeltat de França i nordamericà) tan diferents però tan afins ressona des dels genitals incolumnes dels morts, com si volguessin abeurar-se de l’aire del cel, peixos de plom a un estany contamitat de quotidianeitat. Aproximar-se a L’home aproximatiu vol dir deixar-se emportar per aquesta força redemptora essencial, creadora, d’un llenguatge que no es pot sotmetre a cap llei ni a cap ordre i que engendra engendraments excessius. Esqueixades als ulls i a les costelles. L’home aproximatiu és un cimal altíssim, un viatge oníric, una lletania, una missa blanca talment un tribut als ancestres, a la llibertat absoluta com a Déu Bàsic. Llegir Tzara significa llençar-te de ple dins un terratrèmol, un torrent llarguíssim de visions, imatges, al·lucinacions, èpiques peremoptòries. I tot sempre amb un sentit que s’escapa del previsible, s’inunda de sobrenatural i d’atemporal.

Tristan Tzara amb la lluna a l'ull

Tristan Tzara amb la lluna a l’ull

harmonia – que aquest mot siga proscrit del món febrós que viste
afinitats feroces minades de no-res cobertes d’assassinats
que udolen per no esbotzar l’atzucac sanglotant d’esquinçalls de flamencs
perquè el foc de còlera varia l’animació dels bocins subtils
segons les modulacions balbucejants de l’infern
que el teu cor malda inútilment per reconèixer entre les salves vertiginoses d’estels
i pedregós dins les meues robes d’esquist
he consagrat la meua espera al desert rovellat del turment
al robust adveniment de la seva flama

Un fibló, un escurçó, un escorpí, una serp, un esquimal, un submarí en zel. Tzara escriu amb la rotunditat d’una bèstia, la tendresa de les estrelles i la potència dels huracans. Però no es tracta de poesia maleïda sinó tot el contrari: és poesia que vivifica i exalta, que mira de tu a tu els ciclops de l’enravenada, que viu i alena i batega talment un ésser viu, poesia que t’atrapa sense remissió, ritus, iniciació en forma d’aprenentatge seguit d’un baf alè que anhela espectacles dantescos, abissals. Tzara ens fa participar d’una invocació antiga que beu de tot com si tot fos un gran licor engatador. Poesia que ajuda, com la d’AdiA Edicions, com la bona poesia sempre, a combatre contra la mecanització i contra la mercantilització de l’art i de la vida, poesia contra els cyborgs del desprestigi i del neofeixisme, poesia que t’ajuda a viatjar als intestins de tu mateix i de tu mateixa, poesia com a espill de l’epifania, poesia i escriptura i lletra per fugir de la mediocritat, la covardia i que incita a revoltes, revolucions permanents. No tot està dit. Tot sempre comença. Tot sempre neix en la possibilitat inqüestionable. Tenen res a veure aquestes obres entre si? I tant que sí. Representen un triomf, una escola d’energia, un reialme expansiu, viatge i pelegrinatge, un acte de subversió, la literatura com a escapament però com a concreció, batalla eternal, follia i raó, imaginació i desfermament, i la constatació que ens envolten meravelles i misèries, però el que cal és celebrar les meravelles i tratar d’aniquilar les misèries. Sols ens hem de deixar-nos fecundar, arrasar, obrir i celebrar.

[I no parlo de la Marea Verda de diumenge dia 29 de Setembre de 2013 a les Illes Balears perquè ella mateixa ja parla prou bé del que va representar aquest dia històric. Avui continuen les negociacions a partir de les 16 hores. Cal seguir lluitant, cal seguir a tota costa i, com deia Fra Juníper Serra, “Sempre endavant!”]

Marea Verda a les Illes Balears diumenge 29 de setembre de 2013

Marea Verda a les Balears diumenge 29 de setembre de 2013

11.335 comentaris

  • HassanSoobe

    26/09/2017 11:56

    personal narrative essayhow to write a paperliterary essay
    essay of computer in kannada languageto write example of an essay essay on swachh bharat abhiyan in marathiwriting process
    contoh soal essay kewirausahaan beserta jawabanpersuasive essay topicswriting desk

  • ManuelWaf

    26/09/2017 9:49

    buy levitra cheapbuy levitra greecewhere to buy levitra in the philippines
    buy levitra cheap online buy levitra in australia can you buy levitra over the counter buy real viagra levitra cialis online edrugstore.mdbuy levitra in uk
    buy genuine levitrabuy brand levitrawhere to buy levitra in south africa

  • RichardTef

    26/09/2017 9:42

    super cialis cheapsafe place to buy generic cialis onlinebuy cialis in uk online
    buy viagra cialis ukcan you buy cialis over the counter in uk generic cialis 20 mg cheap cheap cialis uk next day deliverybest buy cialis online
    can you buy cialis over the counter in bangkokbuy cialis pakistanmail order cialis canada

  • CarlosFug

    26/09/2017 9:24

    cheap levitra australia how to order levitra online
    buy online levitra in usabuy genuine levitrawhere to get cheap levitra ez online pharmacy buy levitra usawhere to buy generic levitra
    buy viagra levitra and cialiswhere can you buy levitrabuy levitra canada

  • TimothySkeri

    26/09/2017 7:48

    buy cialis genericpurchase cialis with mastercardcheap cialis usa
    buy cialis abu dhabiis it illegal to buy cialis online australia best site to buy generic cialishow can i buy cialis onlinebuy female cialis online
    buy generic cialis 20 mg buy cialis 20mg uk

  • Gordonmup

    26/09/2017 7:47

    buy levitra using paypalbuy brand name levitracheap levitra pills
    best place to order levitra onlineorder cheap levitrabuy levitra in australia cheap levitra onlineorder levitra generic
    where to buy levitra in dohabuy levitra orodispersiblebuy levitra philippines

  • MyronLed

    26/09/2017 7:44

    best place to buy cialis online yahoo where can i buy cialis in sydney
    order cialis from india buy cialis online dubai purchase cialis in south africa
    cheap cialis uk online how do i order cialis

  • HassanSoobe

    26/09/2017 4:40

    narrative essay examplesreport writingessy
    writing repeateressay on save girl child in 200 words how to start an essay definition essayessay map
    uk essaywriting processessay outline

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús