Condicions de llum d’Emmanuel Hocquard: a la recerca dels sentits lluminals

Imaginem, només una estona, un film de Béla Tarr de 14 hores com Satantango. Amb tot el que això implica. La duració dins d’una obra d’aquestes característiques acaba convertida en un monument a cada triomf de la mirada damunt de totes i cadascuna de les coses. La mirada, doncs, com a acte de creació. Una vida sencera il·luminada, fins i tot capturada, a través dels fotogrames. Com una passió. Amb insistència, avidesa, i un punt d’obsessió sempre imprescindible en aquests casos: anhel de caçar al vol la vida amb tota la seva immensitat i immediatesa. D’aquí una victòria, de bell nou, contra les tenebres del sense sentit, de la por i del no-res, que sempre ens intenta estirar de cap al desmoviment.

Béla Tarr

Béla Tarr

Un poema d’Emmanuel Hocquard seria, doncs, un nanosegon agafat d’aquesta megalomania cel·lulòdica que s’amara d’existència total, amb ganes i furor, però al mateix temps la desafiaria, perquè ens obligaria a re-remirar de bell nou allò que ens envolta: una història col·lectiva feta a partir d’una història individual. O sigui: l’ultralocal com a matèria d’ultrauniversal. Tot poema de Hocquard esdevé el detonant d’una bomba de rellotgeria feta a partir de cristalls de diamant: ens fa adonar que la poesia és encara aquesta veu única capaç de descriure el món amb la il·luminació com a costum comú. O sigui, llegir obres d’aquestes magnituds ens obliga a (re)tornar a una espurna ardent de vivència que, en un determinat moment, havia passat per alt, però que és igual d’epifànica que una catàstrofe o que un triomf extraordinari. Hi ha la possibilitat inherent d’un foc exorbitant però quasi invisible, aprehensible al mateix temps, que sols una pupil·la pseudofotogràfica d’un poeta il·luminat, i il·luminant, com Hocquard pot fotografiar/llegir/interpretar/poetitzar/escriure/traslladar. I és aquest el procés.

Emmanuel Hocquard

Emmanuel Hocquard

Obrir un volum com Condicions de llum (El Gall Editor, 2014) és precisament això, esventrar els budells enlaire per veure si a dins hi pot entrar un poc de claror abans bandejada, ja que el seu autor, Emmanuel Hocquard, és l’intèrpret del món a través dels seus detalls més íntims, i quasi impossibles de tan reveladors. Però no d’un món inabastable, estem parlant d’un món configurat a partir del cadascú, amb l’individu com a eix gràcies als seus ulls: la forma de mirar com si això esdevingués l’emblema última d’una personalitat radical.

Condicions de llum d'Emmanuel Hocquard

Condicions de llum d’Emmanuel Hocquard

No és estrany, tampoc, que els responsables de la traducció hagin estat Jaume Pont i Josep Maria Sala-Valldaura, dos autors representatius de la dècada dels anys 70, membres d’una tropa que va arribar amb la intenció postavanguardista de tornar a obrir la poesia en canal perquè tingués l’oportunitat d’arribar a totes les seves amples possibilitats de present i de futur. Ho varen aconseguir en el seu moment i ho aconsegueixen cada dia, ja que són dos dels crítics i poetes més importants a l’actualitat, amb una obra fecunda que encara ara ha de ser començar a adquirir tot el seu pes dins d’una tradició que han sabut incrustar en el seu codi genètic. I la seva feina, de traductors en aquest cas, és clara, raonadíssima, un treball fi que il·lustra perfectament el seu bon gust i els seus gestos atents per tal d’aconseguir que la pura incredibilitat de Hocquard arribi en català d’una forma expansiva, tot i la seva aparent fragilitat:

 

Tot plegat es resumeix per revelació

L’atribut incorpora el subjecte

És així                         Una babutxa es

torna groga

            Recipient en forma de dàtil

 

I dir això és com obrir un univers nou, que ni tan sols preteníem capaç de ser. Aquesta és una de les màximes mostres del poder en l’escriptura d’Emmanuel Hocquard: que sap trobar un mot nou a partir dels mots vells, donar un sentit últim a allò que potser havia passat de llarg en la carrera dels sentits.

Jaume Pont

Jaume Pont

Entre els autors òrfics, volats, de la literatura francesa, aquells que varen agafar el cosmos com si fos una magrana i després el varen esgarrapar perquè des de l’endins hi vinguessin més i més universos; i entre els autors d’una poesia més ancorada a la realitat d’un silenci blanc i fins i tot estantís de tan pur, hi ha d’haver una escletxa necessària de creadors que explorin noves vies, una sèrie de personatges que potser la modernitat encara ha de saber incloure dins la seva enciclopèdia secreta de passions i exaltacions. Emmanuel Hocquard (Nascut a Cannes al 1940 però criat a Tànger, Marroc) seria un dels màxims representants d’aquesta poesia de l’alteritat, un autor sorprenent que arriba per primer cop en català i obre el nostre espai literari. Hocquard és un d’aquests autors que converteix la llum en una ruta, una autopista, una via de tren amb aturades i destins multiplicats. Amant de la poesia nord-americana, traductor ell mateix, i fins i tot editor de volums ja emblemàtics que s’han traslladat a tot el món, ja era hora que finalment ens arribés amb més portent que mai.

“Això només acaba de començar,” diu, i és exacte: el vers inicia el procés que el lector haurà de completar amb la continuació de la seva feina quasi oligarca. Així funciona la lectura de Condicions de llum. Hocquard sols regala principis des d’on enlairar-se i fer volada cap a l’infinit. I això és perquè no hi ha subjectes evidents, sols el·lipsis i possibilitats, buits que cadascú omple amb la seva pròpia hermenèutica. No hi ha, tampoc, un relat aparent però sí transparent: el missatge ens arriba diàfan i ens demana interacció, que donem part dels nostres esforços a conèixer la història secreta d’aquest món desocultat que se’ns presenta com una itinerància.

Josep Maria Sala-Valldaura

Josep Maria Sala-Valldaura

Hocquard talla la realitat amb versos subjugadors i compon un collage que fa trontollar les estructures de les interpretacions més convencionals. El terreny és obert perquè el lector vulgui sembrar-hi les seves entranyes, evidentment. Tot hi cap, i el fruit que en resulta és una àvida funció emotiva. Tria la teva pròpia aventura. I llavors el que tenim a davant, el que proposa Hocquard i el que aconsegueix el lector va fent capes solidificades, per tant físiques, d’una lectura cavernària, absoluta i ancestral en el quotidià. Tot es col·lecciona, a través d’una acumulació poderosa, dins d’aquest “Petit museu de coses incompreses” talment “Joguines de ceràmica pintada” o “Un àlbum d’excepcions.”

 

La paraula defineix un ús       He

vist el meu primer cardenal a

Brooklyn                      Era com

comptar per colors

            O posar a l’hora el seu rellotge

 

I val a dir que el resultat és deliciós en tots els aspectes, perquè som capaços de descobrir una nova manera d’entendre el fet poètic, però també perquè el lector torna a demostrar la seva condició de poeta durant el procés de mirar/crear. Condicions de llum és un llibre delicat, sofisticat, una meravella que sorprèn amb una força sense remissions i una feina de traducció sòlida i agosarada.

Nicole Brossard

Nicole Brossard

La col·lecció de poesia que ens ofereix El Gall Editor ha sabut incorporar, dins seu, alguns volums emblemàtics d’autors estrangers, on s’inclou aquest Condicions de llum d’Emmanuel Hocquard, traduït per Jaume Pont i Josep Maria Sala Valldaura, al costat del Museu de l’os i de l’aigua, de Nicole Brossard, traduïda per Antoni Clapés, o Principi i fi de la neu d’Yves Bonnefoy, traduït per Susanna Rafart. Al costat d’aquestes veus tenim Hilari de Cara, Meritxell Cucurella-Jorba, Joan Perelló, Laia Martinez i Lopez o Sebastià Perelló, entre tants altres. Hocquard, doncs, torna a esdevenir una excusa per mirar i remirar noves albors dins d’un context fantàstic on la paraula sempre té aquesta capacitat de renovar l’univers. Que l’aventura, que la lectura i que la interpretació continuïn.

 

 

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús