Locus o el rocambolesc esclat de la vida

Ara que cada cop és més difícil establir certeses, fomentar tòtems o cimentar els possibles cànons de la literatura i de l’art, quins són els camins pels quals hauran de transitar els nous escriptors? Quins seran els nous viaranys que obriran més altes i amples senderes més enllà de tot el que ja coneixem o, fins i tot, més enllà del que la nostra pròpia imaginació ens ha permès de delimitar? Cal seguir treballant en quelcom que molta gent ja considera mort de bon començament? O una altra, ja l’última: voldran els presents i futurs lectors deixar-se obrir visceralment per donar entrada a noves i interessants lectures que facin estremir o almenys pensar? Potser alguns podran aprofitar les seves dots de profecia per respondre algunes d’aquestes, i moltes altres, qüestions. Des d’aquí sols podem dir que haurem de llegir, i molt, totes les noves naixences escrites que vagin sorgint i que tinguin la capacitat de seguir sorprenent, encara que sigui per la seva capacitat de generar espurnes intel·ligents, fins i tot emocionants. Sí. Hi ha obres que encara tenen el poder de fer-nos entendre, de bell nou, que encara hi ha moltes possibilitats d’obertura davant dels nostres nassos. És el cas d’una petita sorpresa com Locus (La Campana, 2015).

Locus d'Antoni Gual

Locus d’Antoni Gual

El seu autor, Antoni Gual, fou un dels escriptors seleccionats per Núvol i Catalunya Ràdio en el moment de formar part de la iniciativa “Dracs de Sant Jordi” durant la darrera festivitat dedicada al dia del llibre, ara ja fa quasi un mes. Des d’aquesta proposta se seleccionen obres d’autors o bé acabats d’estrenar o bé d’alguna manera destacats, amb trajectòries llargues o curtes però sempre característiques, que arriben amb llibres al marge de l’establishment, però també amb resultats literaris que puguin despuntar d’alguna manera, incitar encara la nostra capacitat per deixar-nos tenallar per la fascinació. I el gaudi. Des d’un àmbit o l’altre, possiblement acaronant totes i cadascuna d’aquestes diminutes territorialitats, Locus és una obra que crida per reclamar un espai propi des de la diferència, sobretot perquè el que proposa no és habitual però sí gratificant. I només per això ja és un tret encertat cap a una diana oberta.

Antoni Gual

Antoni Gual

La prestigiosa editorial La Campana, que enguany arriba al seu 30è aniversari quasi com un secret de mil crits, acull aquest llibre d’Antoni Gual com l’arribada d’una nova veu, substancial, vibrant, però sobretot diferenciada, en efecte. L’obra que ens presenta doncs, aquest Locus de retallat títol rousselià, podria ser, ben bé, una petita detonació que no només forma part del catàleg que ha sabut crear Isabel Martí, per la seva capacitat d’enfocar els aspectes més crus de la vida amb una veu pròpia i fins i tot còmicament humana, sinó també pel sentiment que el llibre crea en la nostra lectura. Antoni Gual, que no és un autor novell però que sí arriba amb aquesta seva opera prima, no fa ús de recursos fàcils, ja llepats. Tot i la seva insistència en explicar que no té les coses clares no ho sembla gens ni mica, perquè l’artefacte que sap generar a través de paraules té una sèrie de mecanismes molt atraients i, en el fons, aquests acaben funcionant per assolir la voluntat del seu creador: la de voler crear un món novel·lat a través del relat de la pròpia biografia personal. O sigui, i en poques paraules, explicar una vida, amb totes les seves anècdotes i misèries i grandeses, a través de l’arquitectura d’una novel·la. Això sí, amb molt poca novel·lització, per tant amb molt poca ficció, tot i que això és impossible perquè la creació d’un instrument d’aquestes característiques ja és bastir una ficció: un focus des d’on fer aturar totes i cadascuna de les nostres atencions.

Raymond Roussel

Raymond Roussel

Potser un poc com el Locus Solus de Raymond Roussel, però també anant més enllà, el que ens ofereix Antoni Gual és una galeria, no d’invencions com les del proscrit geni francès, però sí de criatures que semblen anar més enllà de la realitat però que sabem identificar dins dels monstres del món que hem sabut viure, o no, ja que potser tan sols l’hem sentit de lluny. A través d’aquestes passarel·les desenfrenades descrites per Gual, com són cada capítol, assistirem a l’aprenentatge d’un personatge que s’amara de la personalitat de l’autor, i que és capaç de pensar i mirar el món per oferir-nos els seus retalls com si es tractés de la mirada de l’autor. Per aquest motiu anem contemplant, com un calidoscopi, diferents sectors d’aquesta societat del passat però encara latent, i lacerant, en la nostra, una societat de corrupció pel que fa a la medicina, l’educació, el concepte de família o l’estament militar. En poques paraules, no hi ha res que se salvi, potser, solament, la intrínseca passió per la paraula i la creació literària, a partir d’una fervorosa pulsió lectora. L’aprenentatge final, però, ens demostra que no estem davant d’un Bildungsroman a l’ús, com molts podrien pensar, sinó davant del seu anvers: el descobriment que cada cop és més necessari desaprendre els aprenentatges d’un món profundament gangrenat per la seva pròpia misèria mental. I tot això a través d’un missatge molt positiu de la defensa arrauxada de la literatura com a eina salvadora. Això sí: aquí només hi té cabuda el que és coneix encara com a “Gran Literatura”, amb els grans noms clàssics des de Charles Dickens fins a Marcel Proust, passant per Laurence Sterne, segurament el primer autor aquí citat, cosa no gens casual, ja que els personatges de Tristram Shandy ressonen dins dels personatges que viuen aquí també, cadascú amb el seu deliri i la seva follia. I això no és un eco sinó una afirmació que Sterne va saber imprimir un caràcter humà, fins i tot massa humà, en els seus éssers de tinta. Locus, doncs, s’alimenta de la certesa que encara hi ha oportunitat per capturar la grandiositat, i la bogeria, de la vida dins d’un grapat de pàgines que arriben, en alguns moments, a ser magistrals.

Laurence Sterne

Laurence Sterne

Més d’un ha intentat destacar el caràcter còmic del volum, que el té, evidentment, però val a dir que la comèdia aquí podria semblar el recurs fàcil d’un lector davant de l’experimentació directa de la vivència de l’horror màxim, quasi suprem. Tot el circ de monstres que se’ns arriba a escolar per la mirada és francament abominable, i en cap cas hi veig exageració, hipèrbole o invenció, sinó més aviat un despullament que arriba a ser francament descarnat. Encara que el que se’ns presenta potser no és així sinó que qui ho viu ho veu així, que és diferent. I això és quelcom clar, ja que no hi ha res que arribi a ser canònic o definitiu, sinó més aviat respon a la voluntat de generar una mirada única, personal, clara.

No hi ha cap dubte que Antoni Gual ha arribat a viure un moment quasi psicomàgic, possiblement de catarsi, en quant al fet de donar-se a la seva obra quasi com una ofrena o un sacrifici: talment un màrtir que renuncia a una sèrie de coses clau perquè el seu exemple pugui servir de guia o de redempció. El retrat que fa Antoni Gual d’aquests éssers depravadíssims, profundament emmalaltits per culpa d’un món malalt, ell inclòs, és francament amenaçador i fins i tot salvatge. Molt brutal. L’opció fàcil és riure, en efecte, però la valenta és, sí, acceptar que la ficció no és un engrandiment de la vida sinó un mirall que ens ajuda a copsar, de forma ordenada, el vast caos que ens envolta. La literatura, doncs, torna a ser el punt des d’on trobar un ordre en el caos magmàtic de l’existència. Si Joan Fuster explicava que la poesia no és dir bellament les coses sinó dir exactament les coses, podem aplicar aquesta mateixa propietat dins de Locus, que no diu exageradament sinó que ho diu personalment, fins i tot acuradament totes i cadascuna de les coses que envolten el caràcter del protagonista, un ésser tan humà com una creació de Laurence Sterne, però també podria sorgir, perfectament, de qualsevol creació de Salinger.

Salinger

Salinger

Hi ha coses, però, que potser no acaben de funcionar o, si més no, quallar a màxim rendiment. El final del volum, per exemple, i sense por de caure en un possible spoiler, sembla molt precipitat, i dóna la sensació que l’autor vulgui treure’s de damunt aquesta etapa final que descriu el més aviat possible i així arribar a una conclusió vitalment reveladora. Aquesta sensació de rapidesa és quelcom que es nota, també, en algunes parts, en què hi ha episodis que podrien ser molt destacats però que es deixen de costat amb una frase o dues quan, possiblement, podrien ser capítols senceres. És evident que l’autor fa una tria d’allò que vol mostrar i explicar, però el lector se sent amb ganes de més, i això potser no és un defecte sinó fins i tot una qualitat, ja que Locus ens deixa ganes de més en tot moment. Hi ha moments concrets. Per exemple, quan el protagonista explica que, quan va fer el servei militar poc després de la mort del dictador, va ser capaç de conèixer tota la barbàrie de què és capaç l’home, però en el fons el que ens arriba a explicar a través de la seva escriptura és ben diferent. El personatge d’ell mateix es troba entre mans d’un general que l’obliga a fer de jardiner, o sigui que poc o res veiem de la crueltat (que passa davant de nosaltres com una el·lipsi, una amenaça fantasma que mai no arriba a argumentar-se de forma més concreta). Ara bé, esbrinar si això obeeix a una mancança o, més aviat, a un episodi més que pugui arribar a il·lustrar amb gràcia i fins i tot un punt de tremendisme les neurosis del protagonista és quelcom que cada lector haurà d’assumir com un repte interpretatiu personal. I només per això ja és apassionant, també.

A mi m’agrada pensar que obeeix a la intensitat d’una estructura que vol donar sortida a les múltiples obsessions paranoiques i absolutament desquiciades del narrador: un punt més que ens arribi a fer dubtar de la veracitat de tot el que explica ja que els narradors més interessants de la narrativa contemporània han estat narradors que han sabut sembrar el dubte dins de les nostres lectures. Però no sempre puc dir que tingui clara l’aparició d’aquest narrador concret. Tot i això, el resultat és dinàmic i no es pot amollar, el ritme és frenètic i la lectura atrapa, enganxa, ja sigui perquè volem saber més d’aquests éssers demoníacs o infernals (les referències a Dante són explícites) o perquè la capacitat de Gual per treballar el llenguatge demostra el seu pòsit de lectura i de saviesa, però sobretot un amor indomable per tot el que escriu.

Antoni Gual

Antoni Gual

Per aquest motiu Locus s’ha d’entendre com el que és: una arribada explosiva, un cop de puny simpàtic però també tremend sobre la taula, una convidada al món d’un autor que, sense dubtes, només acaba de començar i de ben segur oferirà altres fruits igual de sucosos, i segur que tan o més poderosos, que aquest volum entranyable però també despietat. Ja que l’aventura sempre continua. Una oportunitat única per dur a terme una lectura diferent, fins i tot esperpèntica, dins d’una literatura catalana, que des de sempre, tot i comptades excepcions guaridores, porta molt malament això de llençar-se de cap als excessos que no siguin més o menys costumistes, i Locus altera aquest índex de lectura estàndard. Obres com aquesta, doncs, serveixen per amplificar els llefiscosos i bavejats terrenys del gènere conegut com el-de-sempre. I ens torna a demostrar que Una conxorxa d’enzes de John Kennedy Toole també pot tenir cabuda dins la nostra llengua, cultura i literatura. Locus és una incontestable demostració que la literatura catalana encara té molt a dir, i de quina manera.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús