Combat singular contra tot i més: Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre de Xavier Serrahima, o el foc congelat de l’escriptura

Coneixem Xavier Serrahima (Terrassa, 1965) sobretot com a ressenyador i com a crític devorador de lectures. Però també sabem que és poeta i narrador, i que des de fa anys insisteix en aquesta lluita tenaç que és viure de l’escriptura, una consigna que sembla ser la font d’origen de la seva primera novel·la, publicada a l’editorial Gregal, com és Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre. Que el seu llarg títol no faci pensar en poesies jocfloralesques o xarones: no es tracta d’un versot sinó més aviat d’una proposta arriscada ja des de la mateixa tria de títol.

Xavier Serrahima

Xavier Serrahima

La primera pàgina d’aquesta obra fot por, sincerament. En el pitjor sentit del mot. Sorprèn molt perquè no t’ho esperes de cap mode, i és així com tot un món patètic s’obre amb un estil ampul·lós, rococó a més no poder, rosa i romanticoide. Llavors es produeix un esclat que talla el text i et demostra que no era allò, el que t’havies d’esperar, ni era allò, el que seria el llibre, sinó una altra cosa. Com passa amb el títol, que ens indueix a pensar en segons quins mons extrems de nostàlgia poètica mal entesa, ens sorprenem quan som enxarxats en una reflexió dins d’una reflexió dins d’una reflexió constant, en què vida i escriptura s’uneixen a través d’un text en format dietari i que després aglutina molts altres textos, alguns d’ells fins i tot de diferents xarxes socials. Aquest tret distintiu, de tallar i de sorprendre, d’unir diferents formats i plàstiques textuals, és quelcom que amara la resta de conjunt, i és aquí on Serrahima combina diferents modalitats de l’escriptura per tal de generar un text múltiple i multiplicat, que va més enllà de les consideracions habituals del que és una novel·la, però és una novel·la, un debat interessant que els narradors catalans ens estan brindant amb generositat i ganes que pensem. Si no, com s’expliquen obres com Unes ales cap a on d’Anna Carreras o L’horitzó primer de Joan Todó o Picadura de Barcelona d’Adrià Pujol?

Al pic de l'hivern…

Al pic de l’hivern

Ni Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre de Xavier Serrahima ni aquestes altres obres esmentades no arriben al grau d’experimentació bèstia de L’adolescent de sal de Biel Mesquida o d’altres llibres dels anys setanta i dels seus autors (alguns d’ells profusament estudiats dins del volum Textualisme i subversió: Formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1979-1985), que es va editar a Publicacions de l’Abadia de Montserrat a cura de Margalida Pons, Raül-David Martínez Gili, Mercè Picornell i Maria Muntaner) però tampoc no cal, almenys ens ajuden perquè obren noves vies i possibilitats en un entorn que cada cop s’està adaptant més a l’obertura. Sembla que ens interroguin i que ens demanin què és una novel·la o què hauria de ser una possible novel·la en el segle XXI, si és que aquesta classificació continua essent vàlida.

Anna Carreras

Anna Carreras

A partir de la segona pàgina neix un monòleg interior escrit però desfermat, amarg, cruel, despietat, cínic, negatiu, ple d’ironia i mala llet estructurals, que evoca alguns universos abans oberts. El Pale Fire de Vladimir Nabokov és una ombra latent, no només perquè totes dues obres juguen en el terreny de la metaliteratura amb bona traça i amb resultats sorprenents, però també ho és el Carrer Marsala de Miquel Bauçà, amb aquest sentiment d’alienació i de combat radical contra la resta d’un entorn que només ofereix guerra i violència, una hostilitat constant, a la manera de Kafka i de Sade: qualsevol cosa pot passar, i com més inhumana vingui doncs millor. Ara bé, Serrahima no sols s’aprofita d’aquests grans referents, també és un integrat, a la manera d’Umberto Eco, i és capaç de fer secrets homenatges ocults a mostres de cultura més popular i accessible. No podem evitar pensar que bona part del caràcter eclèctic del volum és una espècie de tribut a aquella literatura més juganera i planera a l’estil Ofèlia Dracs o Isa Tròlec, dues dames literàries noms sofisticats de les quals amaguen unes quantes plomes que s’uneixen per fer llibres en conjunt, llibres antioficials i antioficialistes. I, sense poder evitar fer un esment al cinema, el protagonista de la novel·la de Serrahima podria ser el germà bessó del personatge que interpreta Marisa Paredes al film de Pedro Almodóvar La flor de mi secreto.

Marisa Paredes a La Flor de mi secreto

Marisa Paredes a La flor de mi secreto de Pedro Almodóvar

Ambdós personatges estan en un parany. Han d’escriure novel·la rosa com a negres literaris per tal que algú altre s’emporti la més que dubtosa glòria, cosa que els fa caure en un pou insondable, i al mateix temps aquesta activitat és el que els ajuda a viure i a obtenir els diners per a una existència lamentable, sí, però almenys una existència a través de la lletra. Ara bé, odien haver d’escriure aquestes obres, perquè impedeixen que es dediquin al que realment volen, escriure grans llibres, els seus, amb els seus noms, i per aquesta impossibilitat cada lletra que escriuen és com una oda a la negror, al dolor i als assassinats múltiples de l’esperit. Per això supuren un odi esplendorós. El personatge de Serrahima, que a vegades podria ser una ficció o una paròdia d’ell mateix i de les seves desesperacions, o almenys així és com Serrahima juga a vegades amb el gènere de l’autoficció, és un destructor sense misericòrdia de tot allò que caracteritza les baixeses de la literatura catalana. I per això no deixa presoners. Va marcat per la ràbia fonda i mordaç d’una criatura abominable que no vol deixar res damunt la terra perquè tota la terra està contra ell.

Aixòés Àustria de Joan Jordi Miralles

Això és Àustria de Joan Jordi Miralles

No arriba als nivells altament exterminadors del protagonista d’Això és Àustria, la thomasbernhardiana obra de teatre de Joan Jordi Miralles, una sagnia que encara ara genera lectures ignotes, però es podria ben bé assegurar que tots dos volums formen part de la mateixa circumferència de blasfèmia, follia i escàndol, habitada per éssers que estan desitjosos de destral i de botxins perquè comencin a rodolar caps, caps que mai no arriben, malauradament, a rodolar. Tots dos primitius homes de pedra estan contra els jurats, contra els premis, contra la mala distribució, contra la situació de general cofoisme, contra els periodistes i contra els lamentables mitjans que usen la literatura com a excusa cultureta i no com el fonament que és, tractant-la com la puteta barata de les arts, com una eina mercantilista i sense cap tipus de responsabilitat autoral. Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre va contra tot això però, sobretot, contra qui escriu aquest dietari que arriba a ser serè de tan histèric. No es tracta d’una autodefensa o d’un situar-se per damunt dels altres que integren el sistema literari actual, no, perquè tant Serrahima com la seva còpia o paròdia d’ell mateix en forma de personatge emprenyadíssim intenten exterminar-ho tot, fins i tot ells mateixos. O sigui, un atac inclement i, també, un procés d’autoflagel·lació.

Vladimir Nabokov

Vladimir Nabokov

L’escriptor mallorquí Marc Cerdó (autor dels singulars Males companyes i Cor mentider, totes dues a Club Editor gràcies a la defensa aferrissada que fa Maria Bohigas d’aquest autor) va dir en diverses ocasions, perquè així ho creu de veres, que ell escriu perquè l’estimin. El narrador desesperat d’Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre sembla demanar a crits exactament el mateix. Però, què ens oculta per aconseguir aquest objectiu? Fins on es justifica i es lamenta i es protegeix? Fins a quin punt podem confiar en tot el que ens està explicant? Fins on acaba la ficció de la ficció? Perquè sí, es tracta d’un ésser que habita les pàgines, però com a escriptor ell també, com a autor fracassat, com a ésser profundament amargat per totes les situacions que ha de viure, ell també genera una sèrie de ficcions on ell és inevitablement la víctima. I és aquí on els lectors podem arribar a patir el típic cas d’identificació amb el narrador només perquè ens creiem el primer que ens arriba i ens parla. Serrahima ho sap, juga amb nosaltres, i haurà de ser el lector que decideixi si es riu d’ell o si riu amb ell. Perquè el narrador, que és narrador ell mateix i domina les eines, és el focus constant: sols veiem el que ens informa, sols sabem el que ens diu. Però, què ens comenta i què ens explica? Neix el dubte. Llavors podem decidir, creure’l o no, o pensar que tot és una invenció o una novel·la seva. I aquest procés de lectura és atraient i exultant, ja que ens incita a no deixar de llegir. El text és dinàmic, la novel·la és intensa, el que ens explica ens atrapa. I vivim revelacions perpètues, tot i que a vegades s’ha de reconèixer que hi ha trames i subtrames que o bé no acaben de perfilar-se correctament o que segueixen entre tenebres per la voluntat de Serrahima, i és aquí on ens demanem si és que el llibre se li escapa o si el que vol és enganxar-nos de mala manera. Fins a quin punt les incongruències que trobem aquí no són també un altre recurs atrapamosques? No desvetllaré més misteris perquè llavors cauríem en l’error d’explicar-nos massa en espòilers agressius, però el cert és que el punt d’esquizofrènia i follia que aquí s’erigeix recorda poderosament a una altra obra divertidíssima i genial que orbita al llindar de la salut com és Locus d’Antoni Gual (La Campana, 2015). L’única cosa que es podria destacar negativament és que a vegades tot es pot arribar a fer massa repetitiu, i que poc marge de variació hi ha en segons quins fragments concrets (sobretot aquells relacionats amb l’obsessió malaltissa del protagonista per saber qui ha aconseguit guanyar el Premi Joanot Martorell).

Marc Cerdó

Marc Cerdó

El més interessant de la novel·la de Serrahima, per tant, no és el que ens explica, que a voltes també pel profund grau d’humor gens servicial, sinó tot allò que queda amagat com una lleterada intravenosa. Quins són els autèntics problemes amb el fill? Què va passar? Què li ocorre a aquesta petita grandiosa creació que és el Bíceps? No podem deixar de meravellar-nos davant d’aquesta galeria de fantasmes i de treves. Tot això, i molt més, pot anar essent assistit per un lector-investigador, el típic lector que Roberto Bolaño reclamava per als seus llibres, que no deixi d’escrutar l’inescrutable a cada petit traç de tinta.

Molts lectors podran arribar a pensar que és més un dietari fraccionat i ficcionat, o un manifest en vers prosaic més que no pas una novel·la. Però, com ja ens hem qüestionat abans, què és una novel·la? Com volem que sigui? Quin és el nostre horitzó d’expectatives? Serrahima no dubta en alterar les convencions al seu favor, i és així com acaba aconseguint aquest tractat sobre la creació literària, la responsabilitat, l’ambició, la passió i la desesperança endèmica i endogàmica al codi genètic d’aquell que escriu i ho sap i ho fa amb convicció. Però també tenim davant dels nostres ulls una encriptada novel·la negra que, com les novel·les del personatge de Marisa Paredes, li surt perquè no ho pot evitar. Ho intenta però cada pàgina li surt més negra. Segur que els lectors sabran donar noves tonalitats a aquestes negrors, i sens dubte ajudaran a seguir amplificant aquest interessantíssim mosaic de veus i de cadàvers soterrats.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús