Cristina Garcia com sagna crits

Cristina Garcia arriba amb un llibre increïble. Un llibre de contes que sens dubte serà recordat. Es titula Silenci a taula, i ha aparegut a l’editorial Viena després d’obtenir el 23è Premi literari Ciutat de Badalona de Narrativa – 27è Premi literari Països Catalans Solstici d’Estiu. Aquesta narradora de raça va trobar el fil per tal de concloure la seva obra gràcies a les lliçons apreses a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, que demostra que el seu model cada vegada és més exitós i cada cop està més instaurat amb resultats de matrícula d’honor, com el cas dels contes que integren Silenci a taula. No és estrany, doncs, que el volum estigui dedicat a Ada Castells, escriptora i periodista i professora, i que als agraïments apareguin altres professors com Manel de la Rosa o Olga Jornet.

Cristina Garcia

Cristina Garcia

No hi ha res tòpic ni en els plantejaments ni en els diàlegs ni en els finals normalment sagnants de Silenci a taula. En això l’escriptora pot trobar dues germanes d’estil i d’ambicions en dues autores com Lucia Pietrelli i Silvana Vogt, que sens dubte es relacionen molt bé amb el simple i pur fet de deixar-se la vida i les entranyes a cada paraula que escriuen.

Els personatges de Cristina Garcia estan obsedits per viure realitats paral·leles que ells mateixos han inventat per evadir-se del context, normalment miserable i sense futur, que els parapeteja talment en un conflicte bèl·lic de vastament tràgiques resolucions. En això podem pensar en els mateixos personatges de Miquel Bauçà i de les seves obres narratives (Carrer Marsala, El vellard. L’escarcellera…) o fins i tot en les criatures creades per Salinger. Precisament, perquè estan obsessionats per aquestes altres vides més altes, incapaces d’existir realment, viuen en un context quasi teatral: les referències al teatre són constants (des de la cleptòmana del conte “Robar”, que comenta el teatre japonès, fins a la falsa Miranda protagonista de “Drama, que porta el seu rol fins a les màximes conseqüències, i fins i tot el conte “Limbus” podria ser una escena representada de la poesia escènica de Joan Brossa amb tota la malícia del cosmos: una peça irònica, cruel, deliciosa). De fet, Silenci a taula es podria entendre perfectament, també, damunt d’un escenari, amb éssers incapaços de trencar la barrera de la mudesa: per això el títol és tan encertat, perquè es una al·lusió directa al conte últim però també engloba a la perfecció la resta de textos.

Lucia Pietrelli

Lucia Pietrelli

I si els personatges del volum no representen papers doncs s’obsessionen per les vides dels altres fins a tal punt que arriben a ser coagulats a la manera de Cronenberg en les seves pel·lícules: pulsions fatals de màxima unió, carn amb carn. Sí, hi ha un cert vampirisme emocional en aquestes criatures negres que es poden reconèixer en l’herència dels seus gests, de les seves accions i de les seves idees, i és que Cristina Garcia és una indagadora meravellosa de la psique humana, i sap retratar absolutament l’essència torturada d’aquestes humanitats que serveixen d’exemple o també de catarsis que caminen. La seva derrota és símptoma de la nostra malaltia. Llegir Silenci a taula és una experiència de furor i lucidesa, però també d’emoció familiar davant d’un clàssic que saps que és, inevitablement, un clàssic, un de nou i clarivident. Amb cor i fetge i budells i genitals de tan orgànica, transcendental i fins i tot mística que pot arribar a ser la lectura. Entusiasma sense complexos, i nosaltres, com a auditori, sols ens podem alçar dempeus i aplaudir sense miraments.

Ada Castells

Ada Castells

I és que interpretar, escandalitzar, teatralitzar, manllevar, perseguir, anar més enllà dels propis límits del mur de la quarta paret, que és el públic, és la forma intransigent de lluitar d’aquests éssers desvalguts per aconseguir els impossibles que anhelen amb tanta furiositat: exigeixen un alt grau de creença i es trenquen davant la negativa. Nosaltres en som testimonis. Per això els personatges mai no són delirants sinó humaníssims. El grau d’estupefacció que ens provoquen no neix del fet que ens sorprenguin amb els seus caràcters sinó de la capacitat de l’autora per induir l’escriptura de contes tan poderosos, brillants.

Dorothy Parker

Dorothy Parker

Aquí dins hi ha molt de Dorothy Parker (com a retratista inclement de la realitat), d’Alice Munro (on cada conte sembla una cacera d’ànimes) o James Joyce (pel costat epifànic). I on queden els autors catalans? Potser podríem relacionar Cristina Garcia amb les petges deixades anar per Alba Dedeu o Yannick Garcia, per esmentar dos dels contistes actuals més representatius i identificables a través d’aquestes pàgines.

Yannick Garcia

Yannick Garcia

Per això, gràcies al mestratge d’aquests precedents ineludibles, cada conte funciona, de forma estructural, com un quadre independent però conformen, tots plegats, un retaule íntegre i integral, una novel·la fragmentada d’humanoides desballestats. Segurament aquesta és l’única forma, el chop suey de l’esperit, en què la novel·la es podrà bastir en el segle XXI, cada cop més trossejada, mutilada, però igual de vital i al·lucinant com aquest Silenci a taula, un prodigi del tracte i de la concisió. Silenci a taula de Cristina Garcia és un dels llibres inevitables de l’estiu, de la temporada, un llibre clau de la literatura catalana recent, encara més que capaç de sorprendre’ns i demostrar-nos la seva vitalitat inherent.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús