La còlera d’Antoni Munné-Jordà, o com conquerir l’univers amb insensata gosadia

Antoni Munné-Jordà fotografiat per Toni Vidal

Antoni Munné-Jordà fotografiat per Toni Vidal

Em dóna la sensació que quedar als jardins de l’Ateneu Barcelonès per prendre una cervesa és quelcom anacrònic: forma part d’un altre temps que a vegades dóna la sensació que no és el nostre, si és que el temps existeix, si és que és d’algú, si és que nosaltres formem part del temps. Però això no treu que sigui un lloc ideal per quedar amb un d’aquests éssers que van més enllà de qualsevol temps, Antoni Munné-Jordà, que després d’un silenci d’uns quants anys torna amb una obra que l’ha tornat a situar dalt de tot de les mirades dels lectors més atrevits, valents, iconoclastes.

Michelíada d'Antoni Munné-Jordàa l'editorial Males Herbes

Michelíada d’Antoni Munné-Jordàa l’editorial Males Herbes

La seva darrera novel·la, un deliri, Michelíada (Males Herbes, 2015) és una animalada, un cant èpic i antièpic alhora, un retrat macabre, bèl·lic, futurista, imaginatiu i salvatge en què se’ns mostra un futur molt proper on les corporacions dominen el planeta i el converteixen en un immens plató televisiu farcit de mutants i criatures monstruosament humanes.

Només arribar es disculpa: “Sóc un mal lector de poesia” i crec que s’equivoca, perquè la seva concepció d’un espai narratiu antològic és poètica i atrevida, totalment esbojarrada. Si no fos així, hagués estat impossible, per a ell i per a qualsevol, crear uns personatges tan vius i magnífics, cadascú comunicant-se amb una varietat dialectal diferent, cosa que demostra la fonda feina de Munné-Jordà a l’hora d’escriure aquesta Ilíada catalana, daliniana, amb sagrades marques comercials.

Ens trobem davant l’exemple de la majestuosa obsessió d’un escriptor que, entre Pedrolo i Joyce, entre Homer i Coppola, ha sabut orquestrar una obra absolutament demencial, memorable, perdurable, que ha sorprès per la seva incansable força de modernitat i el seu aire renovador, poques vegades vist en un altre autor català actual, més acostumat al best-seller domesticat i a la ficció melodramàtica. Més enllà del temps i de l’espai, Michelíada és tot un triomf, i per això quedem amb el seu autor, Antoni Munné-Jordà, per gaudir d’una xerrada que, segur, no deixarà indiferent a cap amant de la lletra i de la passió.

 

Jaume C. Pons Alorda: Enhorabona per Michelíada.

 

Antoni Munné-Jordà: Gràcies! T’ha agradat?

 

J.C.P.A.: Més que això. M’ha entusiasmat.

 

A.M.J: Ostres, doncs me n’alegro molt.

 

J.C.P.A.: Em dóna la sensació que ens trobem davant d’un treball d’excepció, o sigui, excepcional, extraordinari, i molt valent. Sembla com si en la literatura catalana un producte com aquest hauria de ser impossible.

 

A.M.J: Penso que demostra que sóc un insensat, la meva manera d’anar fent al meu aire. De fet, quan acabo una cosa sempre m’agrada anar més enllà, no sé si dir “superar-me” seria correcte, en aquest cas, però sí que vull fer alguna cosa diferent. Si no doncs seria massa avorrit. No repetir-te amb el que has fet és l’essencial. En el meu cas, em vaig voler embolicar en una novel·la de guerra. I si has de treballar en aquest gènere has de llegir abans La Ilíada d’Homer, no fer-ho seria irresponsable. I, és clar, si toques La Ilíada no pots fer com si Joyce no hagués tocat, tampoc, l’Odissea. Ho has de fer. El mateix passa amb la Crònica de Muntaner, que si no la mires sembla que estiguis cometent una falta. Tot t’obliga a anar afegint-te. I entre una cosa i l’altra acabo amb Michelíada a les mans.

 

J.C.P.A.: Al final, la manera com ho orquestres tot és aquesta: agafes la tradició, la descontextualitzes, la magnifiques, introdueixes ciència-ficció i fantasia i humor en quantitats industrials i les situes al costat de profuses teories de la conspiració, ja des del primer cant. Així aconsegueixes una lectura deconstruïda d’algunes de les més grans obres de la literatura universal: una nova mirada, més completa i més adulta, però també més entranyable, més sàvia. I això em sembla magistral.

 

A.M.J.: Tu veus tot el que passa però també veus el que hi ha darrere d’aquest primer pla en teoria aparent. Veus el camp de batalla però també la pantalla de televisió. I res no té a veure amb el que tu has vist. El meu mètode consisteix a anar-me complicant la vida. Quan escric sempre em demano “I si hi afegís aquesta trava? I si afegís aquest matís? I si…?” El cas és que escrivint aquesta novel·la m’ho vaig passar molt bé.

 

Antoni Munné-Jordà presentant Michelíada a la llibreria Alibri de Barcelona

Antoni Munné-Jordà presentant Michelíada a la llibreria Alibri de Barcelona

 

El primer llibre que vaig fer, Damunt un blanc així com el del paper, és un llibre en tres llibres. El segon d’ells és una cosa que vaig fer a partir d’un text de Joan Santamaria: jo anava subratllant les coses que llegia d’ell i que m’agradaven per, d’aquesta manera, aconseguir un text nou només amb allò. Així aconseguies quelcom abstracte amb una forma preciosa. Allà em vaig imposar unes regles i unes normes per no ser arbitrari, que és el que sempre faig quan escric: marcar-me un codi. Si no hi havia res era un zero, si hi havia una coma era un u, si hi havia un punt i coma era un dos, el dos punts era un tres, un punt i seguit era un quatre. Doncs així vaig fer que cada frase era com una fitxa de dòmino i jo pensava que escriure seria com jugar a dòmino. Però, és clar, a l’hora de la veritat te n’adones que hi ha moltes peces que no encaixen, moltes de repetides, i a mesura que avançava m’havia d’anar posant regles noves. Vaig acabar amb unes ganes boges de sortir d’aquell caos. Vaig acabar preguntant-me qui m’havia demanat ficar-me en aquell merder. Però en canvi amb Michelíada no, aquí em vaig divertir moltíssim.

 

J.C.P.A.: I quines regles et vares imposar per a Michelíada, en aquest cas?

 

A.M.J.: Mira, jo havia començat una novel·la abans de l’any dos mil, de quan data Michelíada, i era una novel·la de guerra. Parlava del conflicte entre Orient i Occident i de la cosa dels mutants, que em va venir relacionat amb això: jo pensava que si els islamistes tallaven els colls doncs em vaig imaginar un ésser que tingués una protecció al voltant del coll gràcies a una mutació d’unes costelles cervicals que el protegissin i, d’aquesta manera, ser utilitzats com soldats d’elit. És clar, d’aquesta manera els islamistes no et poden tallar el coll, no? Llastimosament, amb aquesta altra novel·la no me’n sortia. El volum començava amb una batalla. Quan aquesta arribava a la seva fi, els guerrers supervivents es reunien i començaven a parlar entre ells sobre les irregularitats i les coses estranyes que havien pogut veure i detectar. Llavors entremig anaven explicant la batalla i hi intercalava totes les qüestions científiques de manipulació genètica. Però era una cosa molt dura, molt complexa, i no avançava mai.

 

Llavors és quan mossèn Manuel Balasch, que havia traduït La Ilíada en dos volums per a Pòrtic, una cosa bastant dura de llegir, la va tornar a traduir partint de Riba i els hexàmetres. La vaig tornar a llegir. Sonava molt més bé. I allò va ser la clau. Em vaig demanar què passaria si podia unir aquelles premisses meves amb els fonaments de la primera novel·la de guerra de la història com és La Ilíada, i interpretada a partir d’aquesta clau. Vaig resumir, per això, cada cant d’Homer i el vaig voler adaptar a la meva novel·la a partir de la mateixa estructura. Vaig provar-ho. Va anar sortint. Un cop la base estava feta vaig anar reescrivint i ampliant cada capítol. Amb les seves respectives complicacions, que tant m’agraden. (Riu).

 

J.C.P.A.: I el tema de la pancatalanitat obsessiva, d’on va sortir? Cada personatge, depenent del seu origen, del seu treball o de la seva funció dins l’obra parla amb un accent o modalitat d’una contrada catalana o amb un altre. Com vares arribar a aquesta salvatjada?

 

A.M.J.: Això també és una altra insensatesa meva. (Riu). No és un llibre de dialectologia. Ni tampoc no és un tractat sobre La Ilíada. Jo utilitzo les meves fonts i els fonaments perquè estiguin al meu servei, i no al contrari. Això que quedi dit de bon principi. Si faig que un personatge parli rossellonès i un altre mallorquí, en el fons, no és una qüestió ideològica sinó, més aviat, una manera d’imposar-me un camí, un camí en el que evidentment no sóc infal·lible i puc equivocar-me. Per exemple, a un personatge que parla en mallorquí li faig dir la paraula “estrúmbol”, però una amiga em va fer observar que allò era un error, que en tot cas havia de dir la paraula “embambat”. El cas, però, és que aquest requeriment em serveix de base, com una espècie de malla de protecció. Però, en el fons, això és quelcom que també neix de La Ilíada, on sabem que els déus parlen diferent dels homes. I els troians parlaven diferent de la lliga dels aqueus. Però després, dintre dels aqueus, els dànaus parlaven diferent dels mirmídons. Ja que escric en català, doncs, faig varietats del català perfectament plausibles si de veres són grups tan diferents i diferenciats. Provem què passa. I és clar, amb aquesta premissa vaig i m’embolico i cada vegada cerco més dialectes i creo més grups i més personatges. I així va anar.

 

J.C.P.A.: Però, a més a més, cada cant està escrit d’una manera diferent, amb una modalitat textual diferent, ja sigui com a reportatge periodístic, com a crònica, com a obra de teatre, com a prosa poètica, etcètera. Tota l’estona t’imposes desafiaments.

 

A.M.J.: Joyce, a l’Ulisses, quan revisita L’Odissea, aconsegueix que cada capítol estigui construït a partir d’una tècnica literària diferent. Jo vaig pensar que havia de fer el mateix. Però, afegit a això, Joyce també canvia la concepció del temps, concentrant tota l’aventura homèrica en un sol dia. Jo també vaig voler fer el mateix, modificar el temps, i per això vaig racionalitzar-lo. A La Ilíada el temps va com vol, hi ha cants en què passen mesos, d’altres cants que duren unes quantes hores, fins i tot una mateixa nit pot durar molts cants i cants i cants i més cants. Jo vaig decidir que la meva història es podia concentrar en dues nits i tres dies. El cas és que sempre necessito estar pendent del que han fet els altres per sentir que segueixo un camí, encara que després me’n vulgui desviar. Per exemple, penso en el darrer llibre de proses que va fer Jordi Sarsanedas, Una discreta venjança. Dins seu fa una introducció anomenada “jam session”, en què explica que, si es posa a escriure contes, s’afegeix al que han fet abans Salinger, Calders, Espriu… O sigui, conscientment s’inscriu a una tradició. I jo això sempre ho he tingut en compte. Amb el meu primer llibre, el del blanc, jo partia d’Alain Robbe-Grillet i del nouveau roman, que en els anys setanta era la novetat i la cosa més capdavantera de l’avantguarda de l’època. També tenia el repte a les espatlles que Pedrolo havia assegurat que Robbe-Grillet era un camí sense sortida. Doncs si era així jo volia provar de seguir-lo per saber què passava. Una altra insensatesa. (Riu).

 

Antoni Munné-Jordà davant la casa d'Edgar Allan Poe, una fotografia d'Ester Valls

Antoni Munné-Jordà davant la casa d’Edgar Allan Poe, una fotografia d’Ester Valls

 

J.C.P.A.: I quant de temps vares estar treballant amb Michelíada?

 

A.M.J.: Del dos mil al dos mil quatre, tot i que abans ja havia estat treballant un parell d’anys en l’afinament del que hauria de ser la novel·la.

 

J.C.P.A.: I per què ha estat onze anys tancada en un calaix?

 

A.M.J.: D’una banda, quan la vaig acabar, allò que passa, primer deixo assecar una mica el llibre. Al cap d’un any el torno a mirar per veure si encara m’hi reconec. Llavors vaig provar diferents editorials i premis. Me la varen carabassejar per tot arreu. Després d’això va quedar dins d’un calaix. I, per qüestions personals, em vaig haver de dedicar a altres coses. El dos mil nou vaig quedar fora de circulació, i vaig estar uns anys sense fer res. Però, al principi de l’any passat, els de Males Herbes em demanaren un conte per a l’antologia Punts de fuga, de relats sobre viatges en el temps. Un any abans els de la revista Catarsi també m’havien demanat un conte per a un número commemoratiu dels cinc anys del Premi Ictineu. Tots els que havíem guanyat el premi, en anys anteriors, vàrem escriure un conte especial. Aquests dos encàrrecs concrets em varen fer tornar a l’escriptura i al món literari. Aleshores em vaig dedicar a revisar papers i Michelíada va ser un dels que va sobreviure, al costat de moltes altres coses que encara esperen. Quan vaig donar el conte fet als de Males Herbes, doncs, els vaig dir que tenia molts originals a casa i que, si volien, se’ls podien mirar i dir-me el què. Una dotzena de carpetes de coses. Els vaig enviar Michelíada i s’hi varen engrescar tant que, ja veus, ha sortit més aviat del que tocava. A l’abril va aparèixer Punts de fuga i al juny ha sortit Michelíada, perquè els va caure en gràcia.

 

J.C.P.A.: No has hagut d’esperar massa, doncs.

 

A.M.J.: No, en efecte. Es pot ben dir que els de Males Herbes m’han recuperat, i una cosa, sortosament, m’ha portat a l’altra. Al costat de les altres carpetes amb altres coses hi havia un altre llibre, que sortirà a Pagès editors. De fet, avui mateix he rebut el contracte.

 

J.C.P.A.: Doncs enhorabona de bell nou.

 

A.M.J.: Gràcies. La veritat és que no n’estic descontent, com pots suposar.

 

J.C.P.A.: I quan sortirà?

 

A.M.J.: Em van dir que abans de l’abril de l’any que ve.

 

J.C.P.A.: I creus que la literatura catalana encara ho té difícil, això de treballar en gèneres relacionats amb la inventiva, la imaginació, la fantasia o la ciència-ficció? Com veus el panorama ara mateix?

 

A.M.J.: Jo penso que ara la situació és millor que abans del dos mil nou. En aquell moment sols hi havia grans grups que s’ho menjaven tot i que feien la mateixa línia. Però ara, amb Raig Verd, amb Edicions del Periscopi, amb LaBreu, amb Males Herbes i d’altres hi ha molta més varietat. O almenys això és el que sembla. De Males Herbes, per exemple, he llegit tot el que ha sortit i, la veritat, estan sortint coses molt bones i molt diferents, cosa que, fa uns anys, era absolutament impensable. Ja veus el meu cas. Les veus de la gent jove tenen molta empenta, calia arribar aquí. Abans només teníem el que jo anomenava “novel·la de guionista amb prosa de periodista”. Una novel·la molt ben guionitzada i distribuïda, però amb una història que no feia llarg i amb una escriptura que no era res. Per a mi una novel·la no només és una història, és un tema, és una idea, és una creació, és un món, és un llenguatge. La prosa no ha de ser transparent, ha de tenir un gruix. Jo tinc la mania, quan llegeixo una novel·la, de llegir deu pàgines i després el final. Hi ha moltes novel·les que quan saps qui s’ha mort i qui es casa doncs ja està, no hi ha res més. I jo no vull això. Una novel·la ha de ser una cosa que, l’obris per on l’obris, t’ha d’atrapar. Que tingui força i no sols argument. Abans de la crisi, diguem, hi havia aquest moment de grans llançaments i tot havia de ser un best-seller i tot era igual. Ara tenim més diferència, més atreviment.

 

Antoni Munné-Jordà davant dels 27 primers volums de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors, una fotografia de Raül Maigí

Antoni Munné-Jordà davant dels 27 primers volums de la col·lecció “Ciència-Ficció” de Pagès Editors, una fotografia de Raül Maigí

 

J.C.P.A.: L’altre dia et vaig veure en el documental que han fet de Pedrolo, Trencant l’oblit, i es pot comprovar que Pedrolo va ser un d’aquests autors que va haver-se de crear la seva pròpia independència moral i escriptòrica. Ell va fer la seva literatura, quasi tota sencera, perquè no encaixava de cap de les maneres.

 

A.M.J.: Víctor Martínez-Gil, que em va fer un pròleg a un llibre de contes, explica que jo he anat cap a un híbrid que pugui unir la literatura trencadora i la literatura popular, conjugant-les. Pedrolo feia el mateix: ell volia fer gran literatura però, al mateix temps, intentava crear i captar nous lectors. Per això feia novel·la policíaca, novel·la una mica convencional, al principi, dins del seu intent de trencar. Per això va fer una col·lecció com La Cua de Palla, per exemple, o obres de ciència-ficció. Tenia la convicció que s’havia de guanyar el quiosc, però és clar, el quiosc ha desaparegut i sols tenim la televisió.

 

J.C.P.A.: Creus que Pedrolo seria un personatge que se sabria adaptar molt millor al context d’ara, més divers i amb més espai, o hagués seguit dins d’aquesta marginalitat estranya en què la literatura catalana l’ha col·locat?

 

A.M.J.: Si Pedrolo comencés ara faria unes altres coses. Ell, al final, està malalt, cansat i està ressentit amb el món, una mica amb raó. En un context que encara no existia ell volia ser un escriptor nord-americà: un escriptor normal i escriure gènere, escriure el que li doni la gana, i viure d’escriure. Ara estaria més content i tindria més oportunitats. Però abans, amb la censura i amb els pocs lectors que hi havia, era molt complicat. Precisament, aquest cap de setmana vaig a Alacant per fer una conferència a la universitat d’estiu, i toco temes de ciència-ficció i de Pedrolo i del Mecanoscrit del segon origen, que quan va sortir no va ser cap gran èxit i sols el varen llegir els seus lectors habituals. No ens enganyem. Les edicions es varen disparar quatre anys després, quan van començar les lectures obligatòries a l’escola. Pedrolo era el més llegit, el que més editava i reeditava, però els lectors no eren milions, era una cosa bastant reduïda. Érem els de sempre, una cosa per a iniciats. Després es va començar a ampliar una mica.

 

I la situació d’ara és molt més normalitzada, però hem de continuar treballant perquè la situació encara és en precari. De fet, ara mateix el problema és la roda d’encalçament entre autors, editors, distribuïdors, llibreters i lectors. Es publica tant que els llibres aguanten molt poc. Després apareixen, al mateix temps, les traduccions al català i al castellà. I tot fa que el llibre pugui estar molt poca estona a l’aparador i que les novetats es devorin entre elles de forma caníbal. I no existeix el fons. El drama, ara, és que tu vas a una llibreria i no pots trobar un llibre de Sarsanedas, de Tísner, de Pedrolo, de Capmany. De Calders, com a molt, dues o tres coses escolars, com de Miquel Martí i Pol, cosetes escolars. Gent d’abans-d’ahir ja són introbables. Ja no parlem dels que vénen una mica més d’enrere, com Ferran Canyameres o Riera Llorca. Ara mateix estem, potser, perdent memòria. Ara hi ha molta actualitat i molt moviment, en efecte, però a quin preu? En canvi, als anys setanta sempre podies estar al dia, perquè no hi havia tantes novetats, podies comprar tot el que es publicava i podies llegir tot el de després de la guerra i fins trobar coses d’abans de la guerra. Ara costa més.

 

J.C.P.A.: I el teu gust per la literatura popular? Parlem-ne. Michelíada està plena d’expressions fetes manipulades, de rodolins, de curiositats que apel·len al gust del llenguatge oral i de la forma popular. Creus que es tracta d’una espècie de cotonet per compensar l’experimentació formal de les teves obres o, més aviat, d’un interès teu particular que et dóna gust?

 

A.M.J.: Penso, més aviat, que és una mescla de les dues coses. Pensa que jo he hagut de llegir Sagarra per anar trobant de quina manera utilitza certes expressions i quin ús fa de la llengua catalana, en una època en què tot estava en castellà i hi havia molta repressió. Aquesta era la meva manera de fer-me conscient de la riquesa que m’envoltava i que jo desconeixia totalment. Però en el cas de Michelíada això passa en un personatge, molt vell, que parla d’aquesta manera, en concret. Amb un llenguatge més tradicional. Tampoc n’abuso. Però penso que val la pena recuperar les varietats, les expressions, les formes, no com a malabarisme sinó com a reivindicació. Ens hem d’obrir. No m’agrada que un diari de Barcelona només pugui ser entès pels barcelonins. I ara, si parlem dels gèneres populars, tingues en compte que jo llegeixo des dels quatre anys, i llegia molt, però no és fins ben bé els disset que entro a una llibreria, perquè jo, el que feia, era anar al quiosc. Jo llegia literatura de quiosc. Que era molt diferent del que és ara. Als anys cinquanta o seixanta hi podies trobar tot el que volguessis. El quiosc d’aquí abans era com a Itàlia ara: amb col·leccions diverses, amb molt de material, moltíssims de llibres, des de novel·les de l’oest i de ciència-ficció fins a alta literatura, avantguardista, múltiples possibilitats que et permetien no haver d’anar enlloc més.

 

J.C.P.A.: I el fet d’anomenar els teus personatges amb marques comercials i fer-les servir de forma tan estrident i estripada? Evidentment s’entén com una forma de crítica del sistema capitalista, mercantilista i imposicionador de vendes i d’esclaus consumistes. Però al final és un altre atreviment per part teva.

 

A.M.J.: Entrava dins del joc. Quan fas una novel·la vas mirant tots els racons de la casa, obrint totes les portes per veure què hi ha dintre, i d’aquesta manera vas afegint qüestions que, d’una altra manera, no t’haurien arribat per altres vies més convencionals. Al plantejament ja havia dibuixat la línia argumental dels combustibles. I és clar, vaig pensar que estaria bé tenir personatges amb noms de cotxes europeus i multinacionals del petroli. I vaig tornar a emmirallar-me en La Ilíada, on tens Apol·lo fent la guitza a Aquil·leu. Aquí tenim Dònut contra Michelín. I així anar fent analogies, bromes inventives. Com el cas de Paris, també dit Alexandre, que degrada Menelau segrestant Helena. Doncs aquí no tenim Helena, però sí tenim la fuga del personatge, que en un costat es diu Seat i a l’altre Repsol. També surt un Campsa, i és així com vas creant.

 

J.C.P.A.: O sigui que, en efecte, t’ho vares arribar a passar molt bé escrivint Michelíada.

 

A.M.J.: Tinc un molt bon record, de quan escrivia la novel·la.

 

J.C.P.A.: I amb les altres ara em diràs que no ho vares passar tan bé? Això vol dir que vares patir més? O sigui, ets patidor quan escrius?

 

A.M.J.: Tot sempre depèn, és clar. Penso en una novel·la que vaig fer, Veus de boira des del pont, una biografia de Tintoretto. Vaig estar molt temps anant i tornant de Venècia, per investigar, i al final em vaig quedar-hi una temporada perquè, si no, no aconseguia acabar-la. Si no et submergies i llegies tots els textos, i el testament, i el judici, doncs no hi havia manera. Escrivint aquesta obra m’ho vaig passar molt bé però també vaig patir molt, vaig patir. Però potser més aviat pel tema. Amb Michelíada m’adapto al pensament grec antic, en què els déus ho controlen tot i els humans són poca cosa més que titelles. En canvi, Veus de boira des del pont ja és la tragèdia. L’humà es rebel·la però es troba la clatellada del destí. Ara bé, escriure el llibre em va permetre anar a Venècia una temporada, anava a casa de Tintoretto, i allà on va néixer, a la tomba on està enterrat, vaig veure tots els seus quadres, anava a voltar als pobles on sabia que trobaria alguna cosa. M’ho vaig passar molt bé perquè em vaig poder evadir del món per crear-ne un altre, un de meu.

 

Antoni Munné-Jordà amb l'escriptor Ian Watson, una fotografia d'Eduard Castanyo

Antoni Munné-Jordà amb l’escriptor Ian Watson, una fotografia d’Eduard Castanyo

 

J.C.P.A.: I tu, en quina tradició creus que t’inscrius?

 

A.M.J.: La Capmany ens deia, als de la generació dels setanta, que per continuar havíem de matar el pare. Però com podíem matar-lo si era gràcies a ell que havia sobreviscut la llengua i la nostra tradició? Ho reconegui, o no, la gent d’aquella generació, i ho diuen Jaume Cabré i Josep Albanell i d’altres, Pedrolo va ser el que ens va obrir al món. Fou gràcies a ell que vàrem descobrir moltes tècniques d’altres autors, com Joyce o Robbe-Grillet, però també fou gràcies a ell que vàrem descobrir Faulkner o Miller, ja que en el fons Pedrolo s’obria per tal d’aprendre coses que després estiguessin al servei dels seus interessos, dels nostres.

 

Fixa’t en una cosa. Jo l’any setanta vaig anar a fer la mili a Mallorca, i en aquella època ja escrivia. Resulta que tenia un recull de contes i el vaig mostrar. Em varen dir que jo joycejava molt, que era seguidor indiscutible de Joyce. Però jo no sabia qui era Joyce, encara, jo no l’havia llegit. Vaig anar a una llibreria de Mallorca a comprar una biografia seva i els seus llibres, que a Espanya estaven prohibits i per això vaig haver de comprar traduccions argentines infectes. Però el vaig llegir, evidentment, com després també vaig llegir la traducció que va fer Valverde, quan va estar permesa, i després la de Mallafrè, en català, que és preciosa. I em vaig adonar que jo, en realitat, no joycejava sinó que pedrolejava, ja que fou gràcies a Pedrolo que em vaig trobar una tradició literària amb què identificar-me. Ell ens va obrir. Tot i que, durant una època, vaig haver de rebutjar-lo i llegir altres coses perquè ja no escrivia cosa meva, escrivia Pedrolo. Ara bé, sigui com sigui, a Pedrolo hi has de tornar sempre.

 

J.C.P.A.: I quins altres autors t’interessen?

 

A.M.J.: Sobretot els italians m’agraden molt: Curzio Malaparte, Alberto Moravia… Aquesta generació realista de postguerra. Tinc una novel·la realista que es titula Entre Sant Peters i Sant Pau, precisament, que s’abeura d’ells. Dels nord-americans destacaria William Burroughs o Jack Kerouac. I de francesos, evidentment, Robbe-Grillet, Marguerite Duras i Claude Simon, els de l’escola de la mirada, el nouveau roman. I tampoc no es pot prescindir de James Joyce. El segle XX ve amb el canvi gràcies a James Joyce, Virginia Woolf i Marcel Proust. Són essencials. Amb als seus llibres descriuen el temps, cosa que vaig intentar amb Ofici de torsimany, el meu segon llibre, en què tot es basa en el que passa per davant d’una finestra, concepció que neix de Woolf. No hi ha moviment ni acció, només el temps que va passant. Gràcies a ella, i a Joyce i a Proust, una novel·la deixa de ser història per convertir-se en estil, en inventiva, en deturació dins l’instant congelat. No he llegit gaire Proust, ho reconec, només l’imprescindible, però no entenc la gent que comenta que Proust és lent, a mi sempre m’ha semblat una metralladora, ara aquest personatge, que recorda aquell altre, que s’embolica amb un altre, i noms i més noms, i ara una cosa i una altra. Em sembla un autor epilèptic, frenètic, en què sempre passen coses i res mai no s’atura. A mi Proust m’atabala molt. També tinc un conte, “Color de goig quan fuig”, en què intento unir Robbe-Grillet amb Joyce, perquè crec que tots dos autors són absolutament fonamentals. L’escola de la mirada unida a la destrucció de les paraules. Em sembla una fusió necessària. Em reconec aquí. En aquesta tradició, els que he seguit de manera fonamental: Joyce, Pedrolo, Grillet.

 

Encara ens posem a parlar d’unes quantes coses més abans que donem el tret final d’acabament a aquesta deliciosa conversa amb un tità secret, que aviat no ho serà tant. Li demano pel seu mètode, com li agrada escriure, i em diu que al principi escrivia a mà i que després ho passava a màquina, i que més enllà d’això cap altra mania. A mà va escriure les notes de les seves novel·les, Ofici de torsimany i Demà serà una altre dia, obra que explica el recorregut que fa el sol des de la Barceloneta fins al parc de Cervantes, de Llevant a Ponent de Barcelona, amb tots els personatges i les històries que tenen lloc entremig, boges, entremaliades, brutals, i que es perden per les vores. En aquestes dues obres Munné-Jordà escrivia de forma obsessiva, parlava dels detalls invisibles i dels visibles, de l’arbre, de l’olor de l’arbre, del nom de l’arbre, de l’espai per on es movia l’ombra de l’arbre, de l’espècie de què forma part l’arbre… Després passava a màquina i, a vegades, la cosa també podia arribar a descontrolar-se, de tal manera que fins i tot la màquina havia de viatjar amb ell fins a Venècia per concloure la seva biografia del gran Tintoretto. A partir de Llibre de tot va començar a escriure a ordinador, i encara segueix així, indeturable, travessant el temps i l’espai i els objectes casolans per aconseguir domesticar les estrelles del firmament literari sota les seves ordres sobiranes. Perquè això és Michelíada: una folla constel·lació al nostre servei, perquè la gaudim i la celebrem.

2 comentaris

  • JeaNecync

    09/03/2019 7:31

    Alternative Treatment For Syphilis And Amoxicillin Cod Only Bentyl Cialis 5 Mg Farmacia viagra sur ordonnance Can Amoxicillin Get You Hi Cialis Cost Per Pill Canadian Pharm

  • JeaNecync

    18/02/2019 2:08

    Commande Cialis 20 Kamagra Oral Jelly Pattaya priligy dapoxetina precio mexico Rosa Implex Pvt Ltd

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús