JOSEP PALÀCIOS entre els #SèniorsPoètics

Finalment, després de moltíssim temps esperant aquest dia quasi somniat, ens arriba el definitiu i ja últim alfabeT amb T de Terminal (Edicions de la Universitat de València, 2014). I això no és sols parlar d’un llibre, és esmentar un Súmmum, un Cim, una Altitud Desesperada. Des de feia molts anys, quasi segles, Josep Palàcios ens prometia aquesta obra, la revisió anhelada, segurament ja insuperable, d’un clàssic de les lletres catalanes des de la seva primera aparició, amb gravats de Manuel Boix, i amb una exitosa edició comercial a Empúries que, en poc temps, va esdevenir de culte. I és que amb aquesta cosmogonia d’alfabets originari va néixer l’adoració forta cap a un dels autors més sagaços i sorprenents de la literatura europea.

alfabeT Terminal

alfabeT Terminal

Lamentablement, però, aquest alfabeT Terminal ha aparegut com un misteri, sense que la gent ni tan sols se n’adonés. Millor així: podria ser massa terrible que un instant tan esperat per a molts arribés en la seva definició concretitzada, i és que tot acabament pot semblar una conclusió catastròfica, un adéu. No és el cas. Tot i aquest enigma latent, tot i aquest xiuxiueig en el laberint de la sang i de les vísceres de la lletra, ens trobem davant del llibre que instaura, ara ja sí, l’Era Definitiva, la que Palàcios ha anat bastint en el seu portentós univers desmesurat, hipnòtic, tèrbol i seductor.

L’obra de Josep Palàcios (Sueca, 1938), un autèntic Sènior Poètic, és una de les més apassionants i enigmàtiques de la literatura universal. I ho és des de diferents cares i màscares, ja que Josep Palàcios ha estat, i segueix essent, moltes coses diferents. Enumerem-les: 1) Confident i hereu de Joan Fuster. 2) Poeta hermètic, poc donat a l’efusivitat social. 3) Narrador incapaç d’esser etiquetat o catalogat sota esquifides mirades crítiques de diari. 4) Font d’inspiració de les noves tongades, que han vist en ell una figura indiscutible. 5) Editor d’una edició de luxe del Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell amb il·lustracions del col·laborador palatí per excel·lència, el ja esmentat anteriorment Manuel Boix. 6) Responsable d’alguns dels llibres més magnífics, i secrets, autoeditats fins ara, recuperats gràcies a les Edicions de la Universitat de València, com aquest alfabeT Terminal o com els anteriors La imatge (en dos volums) i uN Nu. Sigui com sigui, i el que esdevé consubstancial a tot això: Josep Palàcios és un autor únic, responsable d’una obra insòlita de tan inclassificable, i precisament per això tan encisadora.

Josep Palàcios

Josep Palàcios

Si haguéssim de recórrer a una generalització per definir la seva obra, hauríem de dir que aquesta es basteix, intrínsecament, necessàriament, a partir de la lluita entre dos, i més, pols oposats, violentíssims. Aquestes múltiples cares de la mateixa moneda, com un espill esquizofrènic, són tan salvatges, tan perverses, que s’intenten assassinar mútuament, i d’aquí ve la grandesa de Palàcios, el malabarista absolut d’aquesta cosa dita contorsió, vull dir, literatura. Per una banda, Palàcios ferma la corda del seu llenguatge fascinant a un misticisme fervorós i radicalíssim, d’una contundència metafísica pròpia d’un Fíodor Dostoiesvki martirològic que es lliura a les seves ferides letals però amoroses alhora, i precisament per això les adora i les comparteix. L’altre cantó del fil de la seva obra se solidifica a la part més lúdica i divertida i exaltada de la literatura com a regressió esperpèntica, o sigui, com a condició humanament irònica, plena d’una mala llet mordaç i deliciosa. D’aquesta manera els resultats més brillants i feliços de les troballes de Palàcios s’emparenten a la felicitat entesa com un gran banquet lingüístic, tal i com ja la varen saber veure autors emblemàtics talment Laurence Sterne, Henry Fielding o, fins i tot, Miguel de Cervantes.

Henry Fielding

Henry Fielding

Si a aquesta corrua de megalòmans afegim el millor de la tradició catalana del País Valencià (Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March…) i uns quants tints de filosofia hardcore europea (Nietzsche, Sartre, Camus…) el còctel ben bé es podria assemblar a un triomf de Josep Palàcios, però això tampoc no li faria justícia ja que és molt més, sempre més. Reduir Palàcios tot convertint-lo en un animal de museu morbós, en una papallona lúbrica sota la mirada infèrtil de l’investigador, com si fos merament un ocult, un furtiu o un personatge quixotesc, significa insultar la seva magnànima figura, una ombra dantesca i espectacular. Palàcios és un dels autors més desconeguts però també més estimats per un cercle intens que espera cada obra seva com el tresor que és.

Ara, amb aquest alfabet Terminal tenim el Palàcios últim, aquell que tanca el cercle i es prepara per a una nova plenitud, una nova aventura, una nova futura possibilitat encisadora.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús