El país pintat de Jèssica Pujol Duran

La petita i deliciosa col·lecció La Puça del Petroli de l’editorial Pont del Petroli de Badalona va publicar, fa uns quants mesos, el seu volum número 33. Es tracta del llibre de poemes El país pintat de Jèssica Pujol Duran, una autora que es mou a cavall entre els Països Catalans i Anglaterra, on resideix actualment mentre contacta amb alguns poetes fonamentals de l’escena anglosaxona i es dedica, a més de crear i investigar, a un projecte important de traducció de poetes radicals. Crec que aviat tindrem més notícies al voltant d’aquest treball seu antològic, que esperem que sigui prest una realitat entre nosaltres. Mentrestant, però, comptem amb aquest llibre en català després d’un currículum més que interessant.

El país pintat de Jèssica Pujol Duran

El país pintat de Jèssica Pujol Duran

L’autora va néixer l’any 1982 i escriu poesia en català, castellà i anglès. Poeta resident a la Universitat de Surrey el 2014, ha participat en revistes com Tripwire, Hi Zero, La tribu de Frida, onedit, Sibila, Alba Londres, Infinite Editions, Crater, Datableed i Summerstock. En anglès té un llibre publicat, Now Worry (2012) i un pamflet, Every Bit of Light (2012). La seva poesia ha aparegut en antologies com The Dark Would: Anthology of Language Art i Donzelles de l’any 2000. Acaba d’entregar una tesi doctoral centrada en la literatura experimental de Julio Cortázar i Italo Calvino a París (University College London); va fer un màster en Literatura Moderna i Contemporània a la Universitat de Sussex i és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (Universitat Autònoma de Barcelona). Sabem, per tant, que el que trobarem dins dels seus treballs va més enllà de l’emocional per bastir mons significatius a partir del treball idiomàtic. Almenys aquest és un camí que han treballat autors que han renunciat a la seva llengua per expressar-se en una altra (des de Samuel Beckett fins a Vladimir Nabokov o Joseph Conrad, per exemple, però també seria el cas de la més recent Lucia Pietrelli).

Lucia Pietrelli

Lucia Pietrelli

El país pintat és un recull molt unitari que parteix de l’al·lucinació com a emblema: dins del seu interior trobem no només una poesia visionària, rebel, sinó també altament experimental. Sens dubte, tant les avantguardes primerenques com algunes propostes més contemporànies tenen el seu pes de presència dins de l’obra de Pujol. Aquesta fondària pensamental, doncs, es percep a través d’una una estructura sòlida. No estem davant d’un un conjunt de poemes sinó d’un llibre, d’un itinerari, d’una proposta concreta per tal d’interpretar, simbòlicament, la complexitat de la realitat. O sigui: una aventura poètica en el sentit més estricte dels termes. El tema nucli desenvolupa un joc intertextual amb el famós personatge d’Alícia de Lewis Carroll, com si es tractés d’un diàleg. Així es pot ben dir que ens trobem davant d’una espècie de novel·la en vers, filosòfica, transcendental. El resultat és més una investigació poètica, a l’estil J.V.Foix, que no pas un poemari usual, on cada engranatge té un paper fonamental de forma única, individual, però també amb la resta de peces. O sigui, i que quedi clar de forma definitiva: Jèssica Pujol Duran construeix tota una arquitectura on hi ha ecos, ressonars, connexions perpètues. La seva ambició constructiva és quelcom que ens ha d’alegrar, ja que es tracta d’una gran sorpresa de la mateixa manera que els versos de Màrius Sampere, una altra presència constant dins d’aquest El país pintat, sempre ens ajuden a imaginar i a situar-nos davant d’un espai de llibertat constitutiva.

El recull esdevé orgànic, per tant, i només això ja és quelcom que s’agraeix. Aquest gran poema fragmentat intercala visions i indagacions: cada poema és una estratificació o un anell d’arbre, opera en cercles concèntrics d’edat i de saviesa, talment una cronologia palpable. Precisament per aquest fet, per aquesta contundència i el caràcter físic de les peces, es pot dir que hi ha connexió indefugible amb altres arts, sobretot el pictòric, com el títol del llibre indica. De fet, hi ha vegades que sentim que ens trobem davant d’una pintura, i que aquesta podria semblar-se bastant a una obra de Tàpies quan llegim: poemes matèrics són aquests. El resultat, llavors, és molt compacte, quasi físic. I és que a més d’alterar l’orbe lingüístic, Jèssica Pujol desafia les convencions i desitja unir la poesia amb les altres arts, tal com ja varen fer els poetes dels anys setanta en el seu moment.

Jèssica Pujol Duran

Jèssica Pujol Duran

Les imatges són impactants, però no estridents, i també hi ha un ús poderós de recursos atípics, com les onomatopeies brutals i els encadenaments histèrics, que ens acosten a un aspecte tòrrid i violent d’un codi arbitrari, cridaner, enfadat amb el sistema en el que s’emmarca. Hi ha molta fúria continguda, aquí dins, i molts poemes de revolta i de crítica social ataquen un sistema que, a poc a poc, es va desintegrant. El resultat és atrevit. I això és així perquè els poemes de Jèssica Pujol van més enllà de l’usual, de l’habitual, i és en aquesta certesa on es noten les lectures atentes i també la recerca de la seva pròpia identitat com a autora a ser tinguda en compte. Tot i coneix els referents, i se’ls fa seus, Jèssica Pujol Duran es diferencia de la resta amb mà ferma i una traça poc coneguda en una autora que publica un primer volum.

Però no tot s’ha de sentir de forma dramàtica en tot moment. El sentit de l’humor també es basteix com un element molt important, quelcom que ennobleix i que ens fa retornar a l’aspecte lúdic i lúcid de l’oralitat entesa com un clam. Ara bé, també cal dir que no són bromes: hi ha ironia, hi ha sarcasme, hi ha paranoia i surrealisme. De fet hi ha un component sempre esotèric, críptic, hermètic i enigmàtic en la successió d’aquests poemes. Per això El país pintat ens convida, talment un misteri, cap a la revelació final, el descobriment a l’uníson que duen a terme Jèssica i Alícia, personatges d’una odissea més enllà de la geografia de l’instint.

Lewis Carroll

Lewis Carroll

També puc dir-te que notem una polifonia de múltiples veus: una veu és quan Pujol escriu en anglès, una altra és quan escriu en català. No crec que siguin contradictòries sinó més aviat complementàries: amb cada llenguatge i cada llengua l’autora és capaç d’arribar a diferents sensibilitats i possibilitats, un fet sorprenent que emociona i que agrada molt perquè demostra que pot arribar a ser una escriptora molt versàtil. L’única cosa que es podria dir a la contra és que a vegades hi ha un excés de repeticions. Es veu, i se sap, que és la seva intenció, per tal de crear un substrat coherent i cohesionat, però fer servir els mateixos termes tota l’estona pot fer entendre el lector que es tracta de quelcom poc treballat quan sabem del cert que no és així.

El país pintat és un llibre sorprenent, estrany i, dins de la metodologia que instaura en el seu interior, impecable en molts aspectes. Tota una revelació que esperem no sigui l’última de la seva autora.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús