El furor negre de Carme Ballús

L’editorial Alpina segueix desenvolupant-se en un creixent catàleg de creació literària a través de la col·lecció Marcòlic, en què diferents autories presenten les seves propostes amb emprenedoria, sentit de l’humor i entusiasme. Ara ens porta un conjunt de contes de l’escriptora Carme Ballús en què es combinen bellesa i crueltat en dosis d’encert, tot per aconseguir un petit volum que se’ns imposa deliciós.

Amor, deixa’m dormir és el títol d’un conjunt de divuit relats que neixen sota la verbigràcia de Carme Ballús (Granollers, 1955), que ja havia tingut cura de l’edició de novel·les i obres de teatre d’autors com Manuel de Pedrolo o Jordi Teixidor, entre d’altres, i que ja havia publicat un llibre anterior, Portes endins, en aquesta mateixa col·lecció i editorial. Els crítics varen elogiar, en el seu moment, la capacitat d’aquesta narradora sagaç, obstinada, fins i tot refinada a l’hora d’abordar el seu taller literari privat.

Amor, deixa'm dormir de Carme Ballús

Amor, deixa’m dormir de Carme Ballús

Ella s’autoanomena “escriptora de ficció tocatardana” i és possible que així sigui: el que està clar és que no ha volgut córrer per arribar fins aquí, sap que aquell que lliura la seva vida a l’escriure ha de ser meticulós i exacte. Només aquest gest ja l’ennobleix davant d’altres que semblen impacients per prodigar-se sense que això sigui una mostra d’efectivitat i de talent. De fet, en el seu moment Ballús es va unir a altres companys de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès per tal de conformar el col·lectiu literari “Pep Cambei”, que va aconseguir el Premi Vila d’Ascó amb L’artefacte (Cossetània, 2011), tot demostrant que propostes participatives encara han d’oferir molta vida a la literatura: només cal que recordem l’exemple d’Ofèlia Dracs o de la més actual Cornèlia Abril. El cas és que Ballús insisteix amb aquest Amor, deixa’m dormir, que ja demostra una bategant capacitat per dominar engranatges d’horror i d’abominació: en aquest sentit el títol és un monument irònic molt macabre.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda

El sentiment que té el lector, un cop acabada la lectura, és que Ballús es mostra capaç d’oferir una mala llet portentosa, sí, però al mateix temps vellutada. La clau passa per una sàvia mediació en què la veu narradora de cada relat es mostra a través d’un poder narratològic efectiu, esclatant. Ballús ha après molt bé de les lliçons a què l’han sotmesa: cada conte treballa un aspecte o l’altre del cànon de recursos literaris (des de la veu fins a la sorpresa, passant pel ritme i l’estil), i això fa que no hi hagi un sentiment unitari més enllà de la tesi que s’amaga rere cada part del trencaclosques.

Carme Ballús

Carme Ballús

Això és així perquè l’autora no calla cap ni una de les devastacions morals que contemplem a través d’uns personatges que representen idees més que no pas personalitats, però el seu traç fi fa possible que el sentiment de pèrdua no sigui irrefrenable. Ara bé, l’epifania verbal que conglomera cada peça beu d’autories subversives com Joyce o Rodoreda, que sabien que cada lletra implicava una mort o la voluntat de lluitar contra l’extermini. En aquest senderi, no podem dir plenament que siguin constructes a la recerca d’una crítica lacerant, però sí sotmeten la realitat a un plànol més profund, necessàriament significatiu. Sembla que Ballús ens digui que sota la mirada superficial sempre hi ha una realitat molt més pèrfida, i que només un conte pot obrir la porta fins llavor segellada. Sí, la literatura encara entesa com a eina de coneixement, com a instrument d’obertura, com a fiança estètica.

Elizabeth Strout

Elizabeth Strout

A vegades dóna la impressió que aquests relats, dispersos pel que fa a la manera i l’estètica de cadascun (des del relat de guerra civil fins a la fantasia esotèrica), s’entrellacen de tal manera que configuren una espècie de novel·la fragmentada, com si el destí natural, i subseqüent, de Ballús fos endinsar-se en un treball de major ambició en número de pàgines així com en resultats treballats. En aquest sentit, el treball de l’autora recorda Elizabeth Strout, que amb Olive Kitteridge radiografiava un territori precís (el d’una petita comunitat profundament nord-americana) així com unes persones i un estat d’ànim generalitzat. El resultat és un llibre que es devora insistentment, que impacta per la saviesa que conté i perquè ens reafirma en la voluntat de seguir esperant obres d’una escriptora que encara ha de dir i escriure moltes altres joies coronades.

77 comentaris

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús