Víctor Obiols: més que dret

Aquest dimecres 23 de març al bar hOriginal de Barcelona, a partir de les 20:30, el poeta i cantant i artista elèctric Víctor Obiols presenta el seu nou llibre de poemes, Dret al miracle (Proa, 2016), sota l’auspici de Marc Romera.

Obiols a l'hOriginal

Avui Obiols a l’hOriginal

Qui s’amaga darrere d’aquest piano vivent que escup poemes anomenat Víctor Obiols? No puc ni vull amagar que em desconcerta, però precisament per això també m’interessa. Algú que és capaç de cantar damunt de l’escenari Les balades de François Villon, amb traducció d’Andreu Subirats, mereix un respecte de consternació. L’univers proposat per Obiols m’obliga a desafiar-me per tal d’encarar la necessitat de seguir indagant en els terrenys menys clars del meu cervell encara en expansió de dades. Ja que estem parlant d’un autor que fa molts anys que escriu i que comparteix els seus versos talment un científica de laboratori que dóna sentit a l’origen de la tribu a través d’una arma miraculosa.

De fet, els seus dos darrers títols, D’un juny dur (LaBreu, 2014) i Sol de Lluna ple (Els Llums, 2014), ja indicaven que l’artista recorre els inicis del seu acabat d’encetar camí de maduresa. És possible que l’element trinitari que confirma aquesta concepció sigui el volum que ara mateix tenim entre mans? Dret al miracle: dret dempeus versus dret com a llei. I és que el títol ja ens demana un posicionament. Formarem part dels primers, que pensen que cal combatre l’avenir però mai de genolls, o que potser la condició divina del futur requereix d’una legislatura a l’alçada? Jo em guardo la resposta per a mi mateix, però triar sembla que és el que cal fer en aquest context. No ens trobem davant d’un volum per a putxinel·lis.

Dret al miracle de Víctor Obiols

Dret al miracle de Víctor Obiols

Obiols és també un músic amb un alter ego ben conegut talment el maleït Bocanegra, i dedica bona part dels seus esforços al mal pagat ofici de la crítica literària, de poesia a més a més!, o als estudis de literatura. Quan li sobra temps, si és que això passa, encara ara forma part de l’equip de l’emblemàtica revista Reduccions, un últim reducte on l’art de la composició no s’ha mercantilitzat ni devastat dins del fang uterí de l’endemesa.

En aquest sentit, Obiols no és un poeta que vulgui marcar tendència ni que tampoc vulgui formar part de corrents estètiques ja imposades. El seu no és un afer de supremacia, com el d’aquesta periodistarquia que avui en dia causa estralls de tota mena i en tots els àmbits. Ell va fent, amb voracitat i independència. El seu és un trajecte solitari però compartit amb altres veus germanes o que li són simpàtiques, de rellevància. I és així com el vull entendre: com un caçador de mots diamantins, perquè sap que les paraules poden esdevenir perles en les mans dels alquimistes. Així desbrosso un vers inicial com Erubescència de l’amor del poema “Quan dos es troben en això…”

Estic d’acord amb ell: la poesia ha de recuperar les dents lingüístiques de l’orfenesa primordial, per molt que aquestes dents siguin donzelles, difícils de trobar, d’empassar i de comprendre. No és un ideal d’extravagància o un desig d’arcaic, com de no correspondència o de trencament amb els lligams actuals. Res de tot això. Voler multiplicar les immensitats de la poesia catalana no significa que haguem de recórrer al diccionari obligatòriament, però sí que escapem d’una puta vegada de les mateixes paraules utilitzades una vegada i una altra. Només cal que llegim qualsevol llibre de Joan Margarit per entendre que el camp semàntic que ha fet servir l’autor de Joana durant cinquanta anys és sempre exactament el mateix i sense fer canvis de registre ni de cap mena. De veres cal entendre-ho tot quan llegim? De veres cal dur a terme el mateix de sempre? Etern debat. No podem deixar-nos transportar per la sonoritat imperial de cada gest? Dret al miracle podria ser un disc musical convertit en volum de biblioteca. O és que potser no ho havíeu pensat, això?

Víctor Obiols

Víctor Obiols

I què trobem, doncs, a l’altra banda d’aquests poemes que componen un viatge harmònic com és Dret al miracle? Potser és la mateixa interrogació disfressada d’embruix, de mètrica, d’oralitat. Sigui com sigui, totes aquestes converses a mig compondre arriben amb el Premi Carles Riba entre les mans, una decisió certament sorprenent, ja que la carrera d’Obiols semblava destinada a recórrer les clavegueres més il·luminades de l’underground. O no tant: recordem que el cantautor Roger Mas formava part del jurat i, si ho pensem una mica sense malícia, les connexions entre dos artistes, tant en terreny líric com melòdic, estan més que demostrades. Ara bé, voler concebre aquest llibre només des d’aquesta òrbita és un error, perquè es tracta d’una defensa del que Obiols considera que és poesia autèntica. No és rar, en efecte, que un dels poemes estigui dedicat a l’inefable Segimon Serrallonga, indiscutible baula del cànon obiolsià, “Quan el poeta ha callat però no ha emmudit”:

M’és d’or el teu silenci,

Segimon,

perquè hi toco melodies

que encara no existeixen.

Segimon Serrallonga

Segimon Serrallonga

L’amor i la mort. Eros i Tànatos. O, com deia Biel Mesquida a través d’un neologisme, amort. Aquests són els dos eixos bàsics per on transcorre la poesia bàquica, dionisíaca, afrodisíaca i tonal de Dret al miracle, entre aquests dos pols oposats que es complementen, dues bèsties de càrrega que estiren cadàvers feixucs, i cada metàfora és una làpida que segella el túnel indòmit de l’univers. Ja tenim, doncs, els temes i els subtemes (aquests dos nuclis amb totes les complexitats adjacents) però, de quina manera Obiols ens transporta? Ho fa amb diferents estructures rítmiques i mètriques, talment oracions o càntics, 42 poemes dividits en diferents parts: Inferns del tresor humà, Dret al miracle i D’una lluna amb sol.

Si això no bastés, trobem al seu torn la marca de la casa que representa Obiols: algun vers simbòlicament escatològic per fracturar sentits en aparença fossilitzats, revelacions lingüístiques de primer ordre, construccions sorprenents que ens tornen a demostrar la mal·leabilitat de la parla i, sobretot, poemes que funcionen molt bé per ser recitats i fins i tot cantats, amb reiteracions que serveixen de punt, contrapunt, tonada i contrafort, com en el poema “El lloc dels focs”:

El Tou fa Gust d’Estiu.

I desitjós el flamulós

mirall on crema l’esca inesgotada.

Al Tou fa goig la Llum

d’un mot ensalivat amb sucre.

El Gust tan reiterat

des d’on els cims semblen petits.

Sol de lluna ple de Víctor Obiols

Sol de Lluna ple de Víctor Obiols

Reconec, per molt que em pesi, que hi ha una sèrie de versos que no em convencen gens perquè em descol·loquen de forma absoluta. Com, per exemple, Ametller florit, / m’has embadalit o Jo vaig ser el teu príncep blau. No sé fins a quin punt responen a una provocació o a un encert. L’encert podria ser el fet que Obiols poetitza constàncies elementals poc abans explorades. La provocació rau en la volença inexcusable amb què alguns d’aquests versos no renuncien a una tendència cursi. Per això el lector haurà de triar de quina manera aquest xoc es reconcilia cap a un pes determinant o un altre.

Dret al miracle no és un llibre per a masses però sí per a diletants que encara ara requereixen de seguir carbonitzant l’art del combat en vers. Un volum rar, bizarre que dirien en anglès, però seductor, suggerent, curiós i atractiu per a tot aquell que creu en la força de la radicalitat. O simplement per a aquell que vol llegir una cosa diferent que s’escapa del convencional i que es vol deixar sorprendre. Convé que Obiols no s’adormi i continuï. El miracle mai no calla.

76 comentaris

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús