El camp de L’Antoniana, 80 anys d’història ciutadana

diumenge, 23/08/2015

En dates recents hem sabut que l’Ajuntament de Palma remodelaria a principis de l’any 2016 el vell camp de futbol palmesà de L’Antoniana per instal·lar-li gespa artificial, una bona notícia per a tot el teixit social i esportiu de la seva barriada que ha nascut i crescut al voltant de la seva presència. Amb tot, la modèstia i la petitesa de les seves instal·lacions (apart de la singularitat de ser l’únic camp de terra que queda a la ciutat des de fa anys), no amaguen una fet que distingeix L’Antoniana de la resta de camps de la ciutat: la seva condició de camp degà de Ciutat. Després de la recent desaparició del Lluís Sitjar (inaugurat el 1945) el seu deganat s’ha vist incrementat perquè només Son Malferit (1959) i l’Estadi Balear (1960) se li acosten, però, a gran distància.

Panoràmica nocturna de L’Antoniana

Les cròniques a la premsa se’n feien ressò: el primer de gener de l’any 1935, en temps de la Segona República, va tenir lloc la inauguració del camp de la societat Joventut Antoniana. Llavors ubicat a les afores de la ciutat, al kilòmetre dos de la llavors dita carretera d’Establiments, devora l’antic hipòdrom de la incipient barriada de Bons Aires. A tal efecte va disputar-se un partit entre l’equip amateur dels antonians, llavors un dels més potents de la segona categoria del campionat regional de Mallorca, i l’Athletic FC, equip de la primera categoria i antecessor de l’actual Atlètic Balears. El resultat va esser favorable als locals (4-2) que s’endugueren la copa en disputa, oferida pel pare Atanasi de Palafrugell, fundador de l’entitat antoniana.

Escut de la Joventut Antoniana

La Joventut Antoniana havia estat creada el 1913 pel pare Atanasi i aviat havia fundat la secció de futbol (1917). Durant molts anys tengué un paper destacat com a entitat de futbol base i, fruit de la prosperitat de la seva pedrera, entre 1926 i 1950 la secció va mantenir regularment un equip d’aficionats que va competir regularment a la segona categoria del campionat de Mallorca (després segona regional). A pesar del seu vigor, l’entitat jugava els seus partits oficials de prestat en camps d’altres clubs fins que els antonians decidiren construir-ne un de propi, que com queda dit fou inaugurat el 1935. En el seu propi camp la Joventut Antoniana va viure els seus millors anys: va arribar a jugar a la primera categoria del campionat insular (temporada 1938-39) i novament a mitjans dels anys 40, ja reconvertida la competició en primera regional.

Escut de la SCD Independent Camp Redó

Després de la desaparició de l’equip antonià de la primera línia esportiva a principis dels anys 50 el camp de L’Antoniana va sobreviure acollint altres clubs com Loiola, Nidda, Unión, Bellavista, Arenas, Santa Eulàlia o Insular; però va esser a partir de l’any 1967 que L’Antoniana va rebre el seu inquilí més emblemàtic: la SCD Independent Camp Redó, que d’inici conviuria amb altres equips i a posteriori va convertir-se en el seu titular principal. I així, durant mig segle, la SCD Independent Camp Redó i L’Antoniana han mantengut un vincle que ha sobreviscut a la dura realitat dels darrers anys. El Camp Redó continuarà acollint el Camp Degà, 80 anys després.

Gabriel Cifre Borràs, un heroi anònim del nostre l’esport

dimecres, 12/08/2015

La història està plena de protagonistes anònims que no han pogut (o no han sabut) reclamar la seva part de protagonisme, o que varen apartar-se de la primera línia per motius que mai sabrem. N’han hagut que la seva trascendència ha estat enorme i ni ells mateixos han estat conscients, que varen esser oblidats injustament i el seu rastre s’ha perdut en la foscor del temps. És el cas de Gabriel Cifre Borràs (1894-1993), un humil oficial dels tallers de la companyia Isleña Marítima del Moll Vell de Palma. Veí de la barriada de Pere Garau, va ingressar en la companyia naviliera i allà va treballar-hi fins la seva jubilació, l’any 1957.

Sabem que Cifre va entrar a treballar a la Isleña Marítima a principis del 1920, un any de profunds canvis socials. Feia uns mesos que havia entrat en vigor l’anomenat Decret de la Jornada de vuit hores del llavors president del govern, el Comte de Romanones, que permetia als treballadors gaudir d’un temps lliure fins llavors impensable, lluny de les habituals jornades de deu i onze (o més) hores. Quedava enrere una època de vagues, mobilitzacions i permanent inestabilitat social. Cifre, home d’iniciativa, empenta i dots d’organitzador, va intuir les propietats físiques i lúdiques de l’esport (fins llavors una pràctica per a privilegiats) i es va proposar d’organitzar un equip de futbol entre els seus companys de feina de la Isleña. Per la seva condició treballadora adoptaren un nom al·lusiu a la seva feina: el Mecànic.

Gabriel.Cifre.año.1955

Gabriel Cifre, l’any 1955 (arxiu família Cifre Gost)

A principis de març la premsa local es feia ressò de la formació de l’equip d’obrers, juntament amb la d’un altre equip similar de la Foneria Carbonell (de malnom Can Salí), factoria situada a l’antic Hort d’en Moranta de Palma, la qual cosa els convertia en els dos primers equips de futbol d’arrel obrera creats a Ciutat. El paper de Cifre no està clar, ja que l’equip tenia una organització molt senzilla: mancava d’estatuts, directiva, pressupost i fins i tot vestuari (els calçons de joc eren granotes de treball amb les cames retallades). Però sembla que ho va ser casi tot: iniciador, alma màter, mentor, planificador, president i entrenador d’un projecte basat en l’aspiració a la pràctica esportiva com eina d’oci, salut i distracció. Únicament no ens consta com a jugador, un paper que tal vegada considerava superat per qüestions d’edat.

El 25 d’abril de 1920, ara fa 95 anys, el Mecànic jugaria el primer partit del que tenim notícia a l’entrepista del velòdrom del Tirador, precisament contra el Foneria Carbonell. S’imposaren els de Can Salí (2-1). Poc després sengles equips participarien en el denominat Concurs d’Estiu, torneig organitzat pel poderós Alfons XIII FC, on s’enfrontarien amb altres equips de la ciutat en igualtat de condicions. Una fita aquesta ben simbòlica: gràcies a l’esport el col·lectiu obrer tenia l’oportunitat de participar en igualtat de condicions amb equips de totes les classes socials, sense distincions ni privilegis.

Maquinista

Cifre treballant als tallers de la companyia Trasmediterránea (arxiu família Cifre Gost)

El conjunt de mecànics impulsat per Gabriel Cifre va tenir una vida curta; però d’una trascendència enorme. A finals de 1920 va fusionar-se amb l’equip de Can Salí (que havia adoptat el nom de Mallorca, donat que havia acollit a altres obrers externs a la foneria) i el nou grup va adoptar un nou nom d’ampli ressò en el futbol de ca nostra: Balears FC, i des de 1942 CE Atlètic Balears. I així, fins avui. Sense ser conscient, amb la seva empenta Cifre va cimentar un projecte esportiu que encara és vigent, casi un segle més tard. Són molts els protagonistes que han desfilat (jugadors, presidents, entrenadors, directius, penyistes…), però el nom de Gabriel Cifre aviat va esser oblidat. Des de la creació del Balears FC va quedar en un segon pla com a delegat del segon equip (mai ocuparia cap càrrec directiu) i devers 1923 va desvincular-se totalment del club, quan el creixement social i esportiu de l’entitat balearica era irresistible. La resta és història.

Gabriel Cifre va morir a Palma el 24 d’abril de 1993, als 99 anys. Paradoxes de la vida: pocs dies després l’Atlètic Balears jugava a l’Estadi Balear el partit commemoratiu del seu 50è aniversari. Ja ningú recordava a Cifre, a pesar de que tot plegat va començar amb la seva iniciativa, pròpia d’una ment preclara, de pioner i avançat al seu temps.

Els primers clubs de futbol de Mallorca: Un decàleg amb història

dimecres, 11/02/2015

En els àmbits futbolístics sol discutir-se apassionadament sobre la pròxima alineació, la tàctica del pròxim partit o els fitxatges en temps de crisi (que sol ser no mos enganyem, casi sempre). Però sovint es discuteixen qüestions de caràcter històric que generen molta polèmica: gens fàcils de tractar, ja que es mesclen emocions i records personals (més o menys fragmentats) amb una manca de dades que impedeix divulgar un millor coneixement del tema entre els aficionats. Després d’examinar documentalment el futbol mallorquí des dels inicis, podem dibuixar a continuació el decàleg dels clubs més veterans de l’illa.

La societat futbolística més antiga de Mallorca és, sense dubte, el RCD Mallorca. Va esser fundat amb el nom de Reial Societat Alfons XIII Foot-Ball Club l’any 1916 fins el canvi de nom amb l’adveniment de la Segona República (1931), quan el va canviar pel de Club Deportiu Mallorca (l’afegitó Reial no va arribar fins el 1948). Només va cessar la seva activitat entre 1938-39, durant la Guerra Civil. Fins ara dos llibres tracten la història del club barralet i segurament l’any vinent sortirà una nova publicació que narrarà exhaustivament la seva llarga trajectòria per commemorar el seu centenari.

En segon lloc trobem el Club Esportiu Atlètic Balears, que remunta els seus orígens a l’any 1920 amb la fundació del Baleares Foot-Ball Club. L’any 1942 va absorbir l’Athletic Foot-Ball Club (tot i que a nivell formal fou una fusió, la fesomia va continuar essent íntegrament balearica) i ha estat l’únic club que s’ha mantingut actiu ininterrompudament durant els seus 95 anys d’història, inclòs el període de la Guerra Civil. Dos llibres (un d’ells escrit per l’autor d’aquest article) recullen la seva història, que prest arribarà a esser centenària.

La tercera entitat és el Club Esportiu Constància d’Inca, nascut el 1922 com a secció de futbol de la societat de socors La Constància, desapareguda el 1987. Ha estat tradicionalment l’equip més representatiu de la part forana. Estigué absent de la competició la temporada 1951-52, però per mor d’una sanció federativa. La història escrita del club inquer encara està per escriure, malgrat els seus 90 anys d’existència.

En quarta posició tenim el Club Esportiu Binissalem, fundat el 1932 i que va adoptar transitòriament el nom de Azul Deportes Binissalem entre 1940-45. Aquí pot haver certa polèmica perquè se li atribueixen uns orígens que es remunten al 1914 i cal precisar que aquell any va començar en efecte la pràctica del futbol local; però no el club actual, ja que no hagué cap club organitzat en varies ocasions entre el 1914 i el 1932. Un llibre, recentment aparegut, explica exhaustivament la interessant història del futbol binissalemer.

El cinquè lloc li correspon al Club Esportiu Espanya de Llucmajor, els orígens del qual es remunten a l’any 1932. Aquell any es va fundar el Club Esportiu Llucmajor, que el 1939 es va fusionar amb el recentment fundat CE Espanya; la nova entitat va mantenir únicament el nom del segon club, la qual cosa va esborrar implícitament el recorregut del primer. Entre 1962-65 va romandre inactiu per la crisi que el futbol insular patí a començaments dels anys 60 i que el va forçar a reduir categories, deixant l’equip sense competició.

La sisena plaça li correspon a la Unió Esportiva Poblense, fundada el 1935. Tot i que el futbol pobler va néixer amb el Ràpid Sport Club (1922-33), no hi ha cap continuïtat amb el club actual. El Poblense s’ha mantingut actiu fins l’actualitat, sense interrupcions, fins i tot durant la guerra.

Com a setena entitat tenim el Club Esportiu Manacor, que va començar la seva activitat l’any 1938, encara durant la Guerra Civil. Després d’alguns equips sorgits des del 1908, el principal club manacorí fou el Foot-Ball Club Manacor, fundat el 1923 i dissolt el 1934 i substituït pel Racing de Manacor entre 1934 i 1936. Cap d’ells té relació amb l’actual club, registrat l’any 1940 i que des de llavors ha competit sense interrupció.

El vuitè lloc l’ocupa el Club Esportiu Murense, fundat l’any 1941. Com en el cas del CE Espanya de Llucmajor el conjunt murer va romandre inactiu entre a principis dels anys 60 arran la crisi ja comentada.

El novè club de la llista és el Club Esportiu Felanitx, fundat l’any 1943. Va substituir el fins llavors principal club de la població, la Gimnàstica de Felanitx (1932-44), que va desaparéixer sense cap continuïtat entre sengles clubs. El CE Felanitx va romandre inactiu (1964-66) per la crisi abans apuntada i a inicis dels anys 70 fou substituït temporalment a la competició per l’Atlètic de Felanitx, el seu equip filial.

Finalment, en el desè lloc tenim el Club de Futbol Sóller, fundat l’any 1954. Tot i que el futbol solleric es remunta a diverses entitats futbolístiques prèvies (1923-51), cap d’elles ha tengut continuïtat. A excepció de la temporada 1963-64, el CF Sóller sempre ha estat present a la competició oficial.

Mos manquen estudis a nivell local que poleixin aquesta relació per confirmar-la o modificar-la en algun cas; tanmateix, el decàleg dóna fe d’un patrimoni esportiu que cal valorar a banda de preferències personals, tant si mos beneficia en uns casos com si mos desenganya en altres. És el nostro esport local i una història per escriure.

El velòdrom del Tirador, patrimoni oblidat de Palma

dijous, 29/05/2014

El velòdrom del Tirador de Palma és avui dia una zona d’aparcament de cotxes amb unes pistes de pàdel rodejades per un anell de formigó degradat i irreconeixible. Un racó desconegut pels menors de 40 anys, sepultat per l’oblit i la indiferència. Un fet lamentable quan estem parlant d’una peça d’arquitectura esportiva única al món, ja que cap altra instal·lació del seu temps hi sobreviu o es manté pràcticament com era la construcció original. Durant anys el Veloç Sport Balear, societat propietària, ha volgut rehabilitar els terrenys; però l’expropiació per l’Ajuntament per construir-hi sa Falca Verda varen aturar qualsevol iniciativa. Els recursos judicials interposats han perjudicat la pista que s’ha anat degradant sense que trobar cap solució.

El Veloç Sport Balear va ser fundat a Palma el 1896 com una societat ciclista, una més de les que sorgiren en aquells temps. Va compartir el velòdrom de Son Espanyolet amb l’altra principal societat ciclista a Palma, el Cercle Ciclista; però aviat va optar per bastir la seva pròpia pista. La primera pedra va posar-se el 4 de desembre de l’any 1898 i després de vàries aturades va ser inaugurat durant les Fires i Festes de Palma el 10 d’agost del 1903, quatre anys i mig després.

Inauguració del velòdrom del Tirador, 10 d’agost del 1903

Aviat va guanyar-se un prestigi a nivell estatal. L’any següent (1904) va acollir els campionats d’Espanya en pista i fins i tot es va parlar demanar el campionat del món, fet que mai es va confirmar. La societat va continuar creixent i l’any 1918 l’arquitecte municipal Gaspar Bennàzar va construir la nova seu social devora el velòdrom, un edifici amb forma de templet, popularment anomenat Es Xalet, annex a la pista de manera que els socis gaudien d’una vista privilegiada de les proves ciclistes que allà s’hi disputaven.

No tot va ser positiu. Des dels anys 20 sorgien rumors de que el velòdrom podia esser substituït per altres instal·lacions de majors dimensions, primer per l’èxit de les proves disputades, després per la gradual degradació de les pistes. El pitjor moment de major va ser el projecte de cobriment de sa Riera que va projectar Cort l’any 1964 i que finalment fou descartat. Els anys 70, quan les cròniques ja parlaven d’una instal·lació molt envellida, sorgiren projectes de reforma amb la col·laboració de les federacions Espanyola o Balear. Res es va concretar i el velòdrom va tancar les seves portes l’any 1973.

Recta nord i peralt de Llevant. Foto: Maria Mora Cirer

Malgrat tot, avui el Tirador és la pista ciclista més antiga existent a Espanya. Dins les instal·lacions que acollien competicions de primer nivell és el velòdrom de Tortosa (Tarragona) del 1943, qui la segueix. En termes absoluts el segon més antic és el de Campos, de l’any 1935, amb una estructura més modesta. A nivell mundial també té una importància de primer nivell: és el tretzè velòdrom més antic del món, només superat per quatre britànics (construïts entre 1877 i 1900), sis francesos (entre 1884 i 1897), un alemany (1885, però reconstruït) i un hongarès (1896). Països amb gran tradició ciclista en pista com Itàlia, Bèlgica o Estats Units manquen d’un patrimoni històric que Palma encara conserva.

El fet d’haver entrat aviat en fase d’abandó (als anys 50 ja es parlava del “vell Tirador”) li va evitar reformes en profunditat, la qual cosa ha afavorit que la instal·lació es mantingui gairebé inalterada. Com la seva pista és massissa, a pesar de restar en desús durant 40 anys la seva degradació és només superficial, la pista no s’ha apedaçat i els peralts tampoc han caigut.

Al Tirador no tot fou ciclisme. És el recinte dedicat al futbol i al bàsquet més antic que es conserva a Mallorca. A la seva pista central s’hi jugaren els primers partits de futbol el 1903 i l’equip de futbol del Veloç Sport Balear va ser el principal equip de l’illa entre 1903 i 1916 fins la fundació del RCD Mallorca. Allà va jugar el seu primer partit el Balears FC (actual Atlètic Balears) el 1920. Des de principis dels anys 40 també va jugar-se a bàsquet a una part de la pista. I fou escenari de tot tipus d’actes a l’aire lliure com a punt de trobada social, en especial durant el primer terç del segle XX.

Peralt de Ponent. Foto: Maria Mora Cirer

Aquestes premisses converteixen el Tirador en una peça única del patrimoni urbà que ha sobreviscut a anys d’abandó i oblit, al creixement urbanístic i a l’especulació, i que mereix esser recuperada per a la ciutat. L’existència avui dia de dos velòdroms (Palma ArenaSon Moix), fa inviable la seva rehabilitació per a la competició ciclista, però hi ha alternatives: rehabilitar la pista com àrea esportiva dins un parc públic (fos o no sa Falca Verda) o com a centre esportiu municipal a l’aire lliure, conservant la pista dins el conjunt per una pràctica informal de ciclisme, patinatge, atletisme o del skating. A més del seu gran potencial com a element de turisme cultural i esportiu, donada la tradició ciclista existent a França, Bèlgica o Itàlia.

Tot això hauria de bastar per posar en valor una estructura que, miraculosament, ha sobreviscut fins avui i perviu a la memòria col·lectiva de vàries generacions de mallorquins. Molts ciutadans veurien de bon grat veure la pista del Tirador integrada a un parc o a un complex esportiu municipal, a on podrien gaudir fàcilment d’un privilegi que semblava perdut per sempre: voltar en el Tirador.

Els 94 anys d’un mite esportiu

dilluns, 31/03/2014

El 3 d’abril de 1920 apareixia a la primera pàgina del diari La Última Hora un article sobre l’arrelament del futbol a Palma i els nous equips que estaven sorgint, llavors en plena euforia futbolística. El cronista, sense saber-ho, va descriure en dues frases uns fets aparentment anecdòtics que han tengut una trascendencia enorme i que fins fa poc temps romanien oblidats: la primera frase, “En los talleres de la Isleña tengo noticias que se hacen preparativos para formar un team,” i la segona, “En la Fundición de los señores Carbonell se organiza otro once, que promete ser un terrible rival por la corpulència de la gente obrera que se alista.”

MallorcaIsleña3

Vaixell de la Isleña Marítima. Port Vell de Palma

Eren uns apunts de pes, ja que era la primera vegada que a Palma s’organitzaven equips de futbol d’extracció obrera. Molt a veure va tenir el decret del comte de Romanones, promulgat el 1919, que imposava la jornada de 8 hores de treball diari, la qual cosa proporcionava als sectors més humils un temps de descans que, en alguns casos, va derivar en una activitat fins llavors vedada: l’oci canalitzat a través de l’esport i la seva pràctica, especialment el futbol, que amb la seva contribució es convertiria en un esport de masses.

La companyia naviliera Isleña Marítima era propietat de la Trasmediterránea des del 1918, però mantengué els seus símbols identificatius durant molts més anys: les sigles I-M en blanc sobre fons blau a les xemeneies dels seus barcos. Mentrestant, la Foneria Carbonell va sorgir en aquells mateixos anys com una petita empresa metal·lúrgica, formada bàsicament per treballadors del raval de Santa Catalina i fruit de la desaparició de la mítica factoria de Joan Oliver Maneu i la partició de les seves dependències en empreses de petites dimensions.

CanManeu2

Treballadors de la fàbrica de Joan Oliver, Maneu

A principis de l’any 1920 sengles plantilles de treballadors varen organitzar-se per practicar futbol, una activitat que fins llavors era privilegi de les classes benestants com una pràctica recreativa, irregular i sense competició organitzada. Els obrers de la Isleña adoptaren els colors de la seva naviliera: samarreta amb tres franges blaves sobre fons blanc i calçons blaus, obtenguts de retallar les cames a les seves granotes velles de treball. Els treballadors de la Foneria Carbonell, per motius que desconeixem, varen preferir una indumentària íntegrament blanca. Els primers adoptaren el nom de Mecànic i els segons, després d’adoptar inicialment el nom de la seva foneria, el de Mallorca. Cal recordar que l’actual club vermell, ja existent des de 1916, llavors responia al nom de Reial Societat Alfons XIII.

Sengles equips varen ser en aquells moments (març-abril 1920) els primers i únics conjunts de base obrera a Palma. Varen subsistir sense recursos, terreny de joc ni grades, però amb coratge i perseverància. Els seus respectius presidents, el mecànic Gabriel Cifre Borràs (1894-1993) i el foner Bartomeu Llabrés Albertí (1886-1951), resten avui injustament oblidats. Tots es reuniren a l’humil cafè de Can Rasca (Sant Miquel 67, cantonada Oms), a una finca encara existent avui dia. Allà va ser on sengles clubs decidiren en assemblea general sumar forces i formar, el 14 de novembre de l’any 1920, un nou club: el Balears Futbol Club. Varen adoptar la samarreta blanc-i-blava del Mecànic i els calçons blancs del Mallorca. Bartomeu Llabrés, president del Mallorca, va ser el primer president. Havia nascut el mite balearico.

CopaAjunt17-07-21Tateix

Equip del Balears Futbol Club, 1921

Ara fa 94 anys de les primeres passes d’un dels clubs esportius amb més seguidors de les Illes Balears. Un aniversari que s’havia perdut en la foscor del temps, a causa de la desaparició dels protagonistes i la desmemòria. Que també va ser eclipsat per la seva vinculació l’any 1942 amb un altre club de Palma, l’Athletic Futbol Club. Un fet legalment registrat com una fusió, però que de fet va resultar ser una absorció dels atlètics pels balearicos, ja que aquests varen mantenir tots els seus trets identificatius pràcticament inalterats (indumentària, terreny de joc, local social…) i gaudien d’una massa social molt major. Dels atlètics només va quedar la incorporació del seu nom al nou club: Atlètic Balears. Un club que, si res no canvia, en pocs anys podrà commemorar el centenari del seu mite.

Informació extreta del llibre “Els origens de l’Atlètic Balears (1920-1942). Dels inicis a la fusió“.