Contra les cordes del relat

diumenge, 2/12/2018

miquel ensenyat

Fa poc més de tres anys MÉS per Mallorca s’estrenava en unes eleccions autonòmiques amb uns resultats històrics: a frec dels 60.000 vots, i a frec del 15% dels votants. Quarta força, molt a prop de l’emergent Podem, i no gaire lluny del desgastat PSOE. Una triple conjuntura facilità la gesta: la feina pacient de Biel Barceló i el seu equip per pacificar i unificar l’esquerra sobiranista a Mallorca (malgrat el fiasco de les primàries i el desastre en la gestió del conflicte amb Esquerra Republicana); la destrucció (sembla que definitiva) del monopoli bipartidista arreu de l’Estat, amb la irrupció de Podem i de Ciutadans com a marques blanques dels dos grans partits espanyols; i finalment la política megalomaníaca i patològicament catalanofòbica de José Ramón Bauzá.

MÉS haurà tengut durant els quatre anys una vicepresidència del Govern autonòmic (a més de les conselleries de Turisme, Medi Ambient, Afers Socials i Cultura) i la presidència del Consell de Mallorca, a més de la batlia de Palma en l’etapa final del mandat que acaba el pròxim mes de maig. Antoni Noguera és l’únic que sembla haver aprofitat el seu pas per la planta noble de Cort i, més que desgastat, sembla que n’hauria sortit reforçat. Però és només una sensació personal, més que no un fet constatable de manera fefaent. No és menyspreable la bossa de vots que l’efecte Noguera podria aportar a MÉS des de la seva candidatura a Palma, on no té mala premsa i on sembla que ha sortit més reforçat que els seus companys socialistes de govern.

Altra cosa ben diferent són els papers al Govern i al Consell. A l’Executiu autonòmic, MÉS hi ha tengut un paper més aviat indolent, com si malbaratàs el poder que suposa liderar tres conselleries, tenir tota una vicepresidència del Govern a les mans… No podem dir que hagin contravingut el seu programa, però tampoc no l’han executat amb l’amplitud que ens hauria agradat a molts.

Al Consell governat per Miquel Ensenyat el plat fort haurà estat, sens dubte, la construcció de l’autovia Llucmajor-Campos. Li ha sortit contestació, al projecte, però molta menys de la que li hauria sortit a un projecte liderat pel Partit Popular, mal que hagués estat el mateix. És indiscutible, tanmateix, que la construcció d’una autovia, per més que se’n queixin amb la boca petita o en petit comitè, no agrada als militants, simpatitzants o votants de MÉS. Per dir-ho amb paraules planeres: no és el mateix no executar el teu programa “perquè no ens ho deixen fer” que executar una obra que és als antípodes del que pregonaves quan miraves de caçar votants.

A tot això hi podríem ajuntar la possibilitat, gens remota, que tenguem un superdiumenge electoral amb comicis autonòmics, locals, europeus i, alerta, espanyols, que suposaria un cop important per a les formacions sobiranistes d’arreu de l’Estat, que es veurien perjudicades per la polarització entre els eixos PP-Ciutadans i PSOE-Podem.

A MÉS li cal un relat guanyador. Segurament diferent. Segurament repensat. La incorporació d’Esquerra Republicana a les candidatures del Parlament i del Consell, més ben treballada que fa tres anys, hauria de servir per reforçar el puntal sobiranista de la formació i, per tant, per marcar línies vermelles en les negociacions per formar govern i per fixar fulls de ruta en els calendaris postelectorals. Si no fos així, no s’entendria l’entrada de gent com Agustina Vilaret i Mateu Matas, Xurí, a les candidatures.

MÉS tendrà a favor, com ja hem dit, la força d’Antoni Noguera a Palma, però també una previsible pèrdua de pistonada de Podem, en contínua crisi interna. En contra, un presumpte reforçament del PSOE després d’haver foragitat del govern espanyol Mariano Rajoy i la llunyania de les malifetes de José Ramón Bauzá.

Però el que més costarà, i és on més feina haurà de fer el partit que ara liderarà Miquel Ensenyat, serà la construcció d’un relat coherent, creïble, atractiu i aplicable als moments de govern. Un relat que Miquel Ensenyat, amb el seu toc desenfadat, tendent al populisme, ben connectat a la realitat d’avui, present a les xarxes socials, ha de saber vendre a l’electorat. Miquel Ensenyat no és Biel Barceló. Miquel Ensenyat no és indolent, amb tot el que això té de bo, però amb tot el que té, també, d’arriscat i perillós. Miquel Ensenyat sí que té carisma. Miquel Ensenyat sí que té fusta de líder per encapçalar qualsevol govern que li posin al davant. Però per fer què? La resposta a aquesta pregunta l’ha de donar aquest relat nou capaç de fer que el seu electorat el voti, com deia aquell, “amb il·lusió”, i no “perquè no hi ha res més”. Apel·lar al vot captiu és fracassar. Les victòries les dona la il·lusió.

Rafel Perelló, passió per la memòria

diumenge, 4/11/2018

mans

El secret de la felicitat és tenir una passió. Hom pensarà tot d’una en una passió amorosa. Va bé tenir-ne una, certament. Però les passions poden ser de moltes menes. Podem ser uns apassionats de la nostra feina, a la qual dediquem vocacionalment tantes hores que no ens pagui ningú ni tampoc esperem cobrar. O tenir una afició que ens torna bojos i que ens entretén una cosa de no dir en el nostre temps de lleure. Pot ser una passió activa, com ara la fotografia, l’scrabble, el bàsquet, la natura, els ocells, els avions militars… o més aviat passiva, com ara la dels aficionats a un determinat club de futbol, que frueixen i pateixen amb els resultats del seu equip preferit.

La gent que té una passió, en definitiva, roba contínuament hores al rellotge dels dies. No li basten les hores. Podria ser, aquest, el cas de Rafel Perelló. És un home que tot el que fa ho fa així, amb passió. El podreu veure tocar la bateria amb un grup de jazz, o pintar com ho fan els grans pintors, apassionadament, fins a perdre la noció del temps. Arribà a guanyar un Ciutat de Palma d’Arts Plàstiques, en Rafel. Ara fa unes tintes xineses plenes de misteri i solitud que engaten la mirada.

Però als qui tengueu esment de mirar els diaris adesiara i darrerament el nom de Rafel Perelló us sonarà per tota una altra cosa. Aquest músic i pintor manacorí fa anys que tresca pels viaranys de la memòria de la gent més vella de Mallorca. Poc o molt, es tracta d’una tasca que ens recorda les eixides dels grans romàntics del segle XIX tot mirant de salvaguardar la puresa de la gent no il·lustrada, d’aquells qui no havien rebut lletra i que, per tant, vivien d’acord amb les lleis més ancestrals de la natura, d’aquells qui no estaven condicionats per l’aprenentatge, ni per la poesia, ni per altra saviesa que no fos la transmesa per la via oral i popular.

Rafel Perelló ha fet ja més de 400 entrevistes i té una bateria d’un parell de milers de preguntes, entre les quals tresca per adaptar-se a la temàtica que més suc li podrà donar d’un entrevistat o un altre. Arriba tard a sopars, o a la mala hora a ca seva, perquè tot entrevistant la gent del nostre petit país, com li passa també amb la pintura, perd la noció de quina hora es troba.

És eloqüent, en Rafel, quan aborda la qüestió. Els ulls li prenen una lluentor il·lusionada i en parla de forma abrandada, sense mesura, apassionada, altra volta. A Palma va deixar l’auditori del Club Diario de Mallorca petit, no fa gaire setmanes, en una demostració que la gent llongueta té set de saber qui és, gana de conèixer-se i de trobar-se una altra vegada.

Rafel Perelló té localitzades supersticions, remeis herbolaris, curacions miraculoses, llegendes sobre curanderos, històries atàviques de sanacions, testimonis directes de la Guerra Civil, episodis i anècdotes, vocabulari i terminologia referits a tantes feines i tasques avui en vies d’extinció, converses interminables amb pescadors… Són, segurament, les darreres coces d’una Mallorca que ja sabem de fa temps que no tornarà. Massa sovint, però, oblidam que hi ha memòries vives, llibres oberts que ens poden recordar amb lucidesa i orgull d’on venim. No és miraculós que Rafel Perelló hagi pogut parlar, per exemple, amb un home que va conversar amb Antoni Maria Alcover o que va ser escolanet de Salvador Galmés? No és miraculós que de dins aquestes ments velles i cansades surtin remeis curatius del segle XV? No és miraculós que per poc que cerquem entre la gent d’edats avançades que tenguem més a prop, trobem encara tantes coincidències amb tot el que troba Rafel Perelló?

La memòria dels nostres vells, la potència de les fonts orals és quelcom que tenim sempre present. És així. Però és molt poca la gent que és capaç d’apassionar-s’hi i abocar-s’hi, de prendre el sentit de responsabilitat col·lectiva i fixar per a les generacions futures un solam de saber que ens ajudi a posar els fonaments del que vulguem ser el dia de demà, lliures de fermalls i traves que encara avui ens coarten la llibertat de poder ser qui realment som.

La Mallorca on espigola Rafel Perelló és mítica, misteriosa, inexplicable, romàntica, natural, ingènua, desconfiada, poruga, orgullosa, arrelada. I és d’aquest gra ingent que ens mol l’apassionat Perelló que en farem un pa col·lectiu que ens servirà de ginyola per servar dret el solc del futur.

Restau-ne pendents: l’home de les quatre-centes entrevistes té un grapat de llibres damunt la taula i a punt d’enfornar. Serem diferents, en haver-los llegits, perquè serem més nosaltres.

Malnoms: per saber d’on som, per saber qui som

diumenge, 21/10/2018

nomsEl primer dia d’escola sempre em pos nirviós. És la presentació oficial. Veuré les cares dels meus alumnes. A molts ja els coneixeré de cursos anteriors. Altres els hauré saludats el temps del pati o a la cantina. I sempre, tanmateix, n’hi haurà de nous. Els propòs, als meus nous grups, unes messions: en acabar la primera sessió podré dir el nom dels vint-i-cinc alumnes. Les solc guanyar, les messions posades aquest dia. Alhora els advertesc d’una altra cosa: no és possible que no sàpiguen els noms dels professors. “No pot ser que jo sàpiga el nom de 100 alumnes i vosaltres no sapigueu els de deu professors”, els dic. I no obstant això, tan sovint passa que guaita un alumne demanant per la professora de matemàtiques. “Quina professora?”, dic jo. “No sé què li diuen”, responen ells. Em preocupa molt la manca de referències patronímiques dels nostres infants i joves. Ni jo som “el de català”, ni ells són “els de 2n A”.

El nom és la nostra carta de presentació davant el món, un mirall on pren forma la nostra fesomia de persona, el jaç on s’adorm la nostra paraula quan ens diuen bona nit, el cant del gall que ens posa en alerta en sentir “bon dia, Margalida”, “bon dia, amor”, “bon dia, amics”.

El nom és el nostre nom, aquí i a la Xina Popular, com digué un dia el gran Carod davant les Espanyes. Pere no és Pedro. I Mary no és Maria. Record un company de carrera que explicava com els sud-americans, devastats identitàriament per la colonització espanyola, no sols no posaven els seus noms tradicionals als infants, sinó que els batiaven, i els batien, amb noms del tot inversemblants, com ara James Stewart, Michael Jordan, o altres combinacions més estrambòtiques, i que no m’invent, que ajuntaven una part del nom del pare i una part del nom de la mare per fer un nom nou.

Els pobles que no saben com es diuen, no saben qui són. A mi, particularment, em genera un cert abaltiment el triomf de l’hipocorístic com a nom formal: de Peps, Xesques, Biels, Tonis, Tians, Tines, n’hi ha haguts sempre. Però que hagin de ser aquestes formes les que formalment s’emprin no m’agrada tant. Que al president Torra el coneguem per Quim en genera una inquietud d’ànima, allunyada com està aquesta forma del solemne Joaquim. És com si a la nostra presidenta li diguéssim Xesca Armengol, o encara més Paquita Armengol. No. Més simpàtiques em cauen, en canvi, les onades esnobs d’Adrians, Marcs, Neus, Laures, o les neohipis dels Nils, Llums i Ones.

Més enllà, però, dels noms, hi ha un altre fet joiós en la nostra comunitat etnolingüística: l’ús, i la vigència encara, dels malnoms. Ben curiós és, tanmateix, que els meus alumnes no sols no sàpiguen quin malnom tenen a la seva família (de vegades, malnoms de gènesi secular) sinó que desconeixen el concepte: no saben que és un malnom.

A Portocristo, que és on faig feina, rastreig sovint l’ascendència de les al·lotes i joves que venen al nostre institut. “No en tenim, nosaltres, de malnom”, em diuen. “Demana-ho i em tornes dilluns la contesta”. I, oh, meravella, s’esdevé el miracle: Pitxoc, Sinis, Fita, Caramina, Copet, Barraques, Taiet, Collet, Collcurt, Garriguer, Fil, Tenjó, brollen d’aquelles boques púbers per primera vegada. Tanta és la vigència (de tants inconeguda), que a les esqueles és sovint imprescindible que hi surti el malnom, car amb els llinatges (endogàmics i repetits) no tenim prou informació de quina casa descendeix el mort.

No passa al nostre institut amb la mateixa freqüència, però sí que ocorre encara entre molts de joves d’avui, que batien els seus companys, o els seus professors, amb malnoms que de vegades són agradosos i d’altres més ofensius. Jo, sense anar més lluny, en vaig col·leccionar d’adolescent un grapat que encara avui record: Micromina, Simio, Buana, Tom Sawyer, Maradona, Valderrama… Avui, però, a banda del matern Garriguer, em coneixen al poble com en Toni del Cent per Cent.

Perquè vegeu si la creativitat era esmolada: el director del col·legi de Sant Francesc és conegut per una gentada com en Xere. L’home és Femenies de llinatge. Femenies rima amb xeremies, i de xeremies és d’on surt el feliç Xere. O aquell que li deien Oliver i avui el coneixen com el Xoa. Un oliver fa olives, i una oliva farcida sol dur una anxova. Anxoa, diuen molts. I d’anxoa, idò Xoa. 
Un dels indicadors més fiables de l’estat de salut d’una llengua és la capacitat creativa (mantenint les seves estructures i ressonàncies) dels seus parlants. Els malnoms, al cap i a la fi, són herència i creativitat. Conèixer-los ens arrela a la terra on vivim. Crear-ne ens dona les ales per volar cap al que volem ser. En sabrem?

Una gent que sap fer llum després de la tempesta

dilluns, 15/10/2018

sant llorenç

Entre l’aire greu i desmenjat de la capital manacorina i la festa tel·lúrica i ancestral d’Artà, s’hi estén una terra de muntanyes mitològiques i valls fondes, de platges infinites i de gent que respira una alegria de poble nou i jove que s’ha fet a si mateix. És Sant Llorenç del Cardassar. Sant Llorenç és el foc amb què, damunt graelles rogents, socarraren el seu patró, el foc que crema les pells dels visitants del nord a la llarguíssima cala Millor, a l’entranyable platja de l’Illot, a la devastada, i un temps paradisíaca de la Coma. El foc, també, de les llàgrimes que a l’estiu no són d’aigua, sinó de brasa que trepana el cel: l’aire límpid on la llum és fugaç, com la vida, com l’instant, com la desgràcia, que també ho serà. Sant Llorenç és la terra. Al nord, la possessió de la Begura marca els límits amb Artà. Més al llevant, és Pocafarina la que traça la marca amb Son Servera. I cap al ponent, les imponents muntanyes de Calicant, altíssimes dins la serra llevantina, dibuixen la retxa definitiva que separà, fa més d’un segle, el poble llorencí del manacorí.

I de dimarts passat ençà, Sant Llorenç és aigua. És el torrent desbocat, el pànic i el sentiment inequívoc de formar part, des de la petitesa més immensa, d’una natura que ens entestam a contravenir i que, tanmateix, caparruda, sempre ens fa saber, un moment o l’altre, qui som i quina és la nostra vertadera mesura en el món. Sant Llorenç és l’aigua plorada pels qui han partit amb l’ona irrefrenable. És l’aigua del dol per les persones perdudes, per les cases buides, per la línia que marca a les parets la mida de la por i l’infortuni.

Però qui són els llorencins? Com són? Una gran roca enmig de la plaça de l’Ajuntament du gravats a la pedra els noms de les seves possessions. Balafi, la Real, Son Sureda, Tenja, Llucamar, la Fontpella, les Planes i Son Carrió. Aquesta darrera, avui esdevinguda llogaret i origen del partit polític que, amb l’impuls de Mateu Puigròs, governa des de fa dècades el municipi. A la gran roca de les possessions, una gran escletxa simbolitza la segregació de Manacor, tan recent en el temps. Sense anar més enfora, el meu padrí, nat a Son Carrió, ho va fer encara dins el terme manacorí.

Hi ha un sentiment de germanor fonda, entre manacorins i llorencins. Com si d’una espècie de Commonwealth mallorquina es tractàs, ambdós pobles es respecten i s’estimen a parts iguals. Potser més que amb cap altre municipi del veïnat. Els llorencins parlen un manacorí antic, com els mallorquins parlam un català antic, com els sud-americans parlen un espanyol antic. Són un poble que encara creix, que encara es fa, que té l’alegria dels pobles joves, que no s’avorreix d’ell mateix. Sant Llorenç és un poble de gent contenta. I no és d’ara: fan tot quant saben i més per mantenir-se units, cohesionats, com si fossin un sol cos que rema dins l’aigua plàcida de la vida. Tots empenyen a la una. Hi trobareu llinatges repetits: Galmés, Pont, Llull, Mesquida. Com si fos un petit Manacor, amb menys Rieres, i menys Gomiles. I amb un gust peculiar pel doble patronímic, en el cas dels homes: Jeroni Pep, Biel Toni, Miquel Jordi. Fan Sant Antoni amb uns dimonis que s’assemblen als d’Artà, però canten com ho feim a Manacor. I celebren el patró d’estiu amb grans revetles musicals: els llorencins hi són tots, i es deixen acompanyar dels germans manacorins, dels veïns artanencs. Hi cantaren els Ja T’ho Diré, i Els Pets, i tants d’altres grups nostres.
Són el temperament guanyador, més sans que un gra d’all, de Marga Fullana. I tenen un bar de gresca amb un balcó que no ha caigut mai: Sa Verga, es diu. Corren perquè estan Malalts de Turmell, i tenien les Sitges, una possessió on els nins més urbanites de Mallorca podien aprendre que els pollastres també tenien plomes.

Són la vila que va veure néixer Salvador Galmés, que si en comptes de ser llorencí hagués estat de Vic, o de Gandia, o de Figueres, o fins i tot de Manacor, avui seria considerat el més gran narrador del segle XX en llengua catalana. Vigor narratiu, descripció elèctrica, lletra viva. El seu personatge més tempestuós, el Garriguer d’Infern (emblemàtica pel nom, per la història, per l’orografia), semblava auguri del temporal d’aquesta setmana. Dimarts va ploure damunt Infern, damunt les penyes nues de Calicant, damunt les muntanyes que feien córrer l’aigua trepidant i dolorosa cap al torrent de les Planes, cap als carrers llorencins.

Res no haurà estat debades. L’aigua ha davallat, i ja és a la mar. Tothom parla dels voluntaris (molts dels quals manacorins) que de tot Mallorca han corregut a aidar el poble llorencí. Però que no ho oblidi ningú: el coratge, la unió, la determinació, l’orgull i, finalment, l’alegria que tornarà, la hi hauran posada les dones i els homes de Sant Llorenç: una gent que estima i que es fa estimar. Una gent que sap fer llum després de la tempesta.

Desemmascarar el dimoni masclista

diumenge, 7/10/2018

291824

Els instituts de vegades semblen grans arques de Noè estibades de docents (un de cada casta, un de cada ideologia, un de cada tarannà) que ensenyen i, sobretot, eduquen en valors, uns alumnes que semblen tan sovint perduts al bell mig de la immensa mar alienada.

Al meu claustre, com pertot, hi ha de tot. I entre el maremàgnum de professors n’hi ha un de ben singular, entranyable i, per tant, adorat per tots els alumnes que han tengut la sort de tenir-lo. Nom Jesús, i és el profe de filosofia. L’home és tan feiner i motivat que aprofita les guàrdies per proposar qualque dinàmica que faci pensar els alumnes. Ahir, per exemple, els va fer arrambar a tots a la paret, com si fossin al punt de partida d’una cursa d’obstacles. Ell els anava fent preguntes: “Has nascut fora de Mallorca?”; “Els teus pares estan separats?”; “Has viscut algun episodi de violència a ca teva?”… A cada “no” per resposta, l’alumne havia d’avançar dues passes. Quan s’acabà la dinàmica, alguns restaven encara en el punt de sortida. D’altres eren a mig camí. I ben pocs havien completat la cursa sencera. Aquests solien ser nins, blancs i mallorquins. Una manera de demostrar com ens determina la vida el nostre entorn immediat, la nostra circumstància personal. Una manera de demostrar, al cap i a la fi, que no vivim en igualtat d’oportunitats, i que si el sistema no discrimina positivament els col·lectius més desfavorits, hi ha massa gent que queda a mitjan camí en la travessia de la vida.

Dic tot això perquè aquests dies a Manacor està molt damunt full la discriminació que pateixen les dones a l’hora de poder participar en igualtat de condicions en les diferents danses rituals i de figura que omplen el calendari festiu manacorí. Nanets (on ja ballen nins i nines, indistintament), mulassers (també amb joves i al·lotes dins la colla), dametes (grup format exclusivament per nines), indis (on ballen només nins), moretons (on ballen també només nins) i les dues patates calentes: els cossiers (amb una dama que és sempre una dona i sis cossiers que són sempre sis homes) i els dimonis de Sant Antoni (liderats per un baciner sempre masculí i amb quatre homes en els papers dels tres dimonis i de Sant Antoni).

L’Ajuntament de Manacor va aprovar no fa gaires setmanes una moció per la qual es comprometia a fer tot el que estigués a les seves mans perquè nins i nines, homes i dones, tenguessin les mateixes oportunitats a l’hora de ballar aquestes danses. Es parla molt, aquests dies, del cas dels cossiers. I se senten veus plenes d’autoritat i amb poder de govern que es mostren prudentíssimes a l’hora de facilitar que les dones tenguin accés a participar en el ball com ho fan els homes. “Hem d’anar alerta”; “no es tracta de treure defora ningú dels que fins ara han ballat perquè pugui ballar una dona”; “no els hem de dir que fins ara ho han fet malament”; “no els podem ofendre”. Aquestes són algunes de les preocupacions d’aquestes veus que avui encara no revelam.

La situació em recorda, salvant, òbviament, totes les distàncies necessàries, els complexos que determinades persones o col·lectius manifesten tenir davant la possibilitat d’homenatjar les víctimes republicanes de la guerra civil. “Hem d’anar alerta”; “la dreta d’avui no en té cap culpa”; “no podem ofendre els de l’altre bàndol”. No deixa de ser curiós que per no ofendre els qui fa dècades, o segles, que viuen instal·lats en el privilegi, continuem ofenent els qui fa dècades, o segles, que viuen discriminats, o discriminades, en el cas que ens ocupa avui. 
Qui es pot sentir més ofès, l’home que fa vint-i-cinc anys que balla i que és, a més, hereu d’uns homes que han ballat durant més de cent anys, o la dona que demana per ballar i li diuen que no podrà pel simple fet de ser dona? La discriminació secular de la dona a les danses (i a tantes altres manifestacions de la cultura popular: pens ara en els caixers a Ciutadella) clama al cel. No és tolerable, al segle XXI, que en nom de la tradició es vulgui excloure la meitat de la població de poder ser protagonista d’una festa que estimen tant o més que els qui cada any en són cares visibles, sempre masculines.

Amb quina cara queden les nines que acudeixen als tallers per a infants que es fan per donar a conèixer les danses quan els seus pares els diuen que elles no podran ballar perquè són nines?

A Manacor, si féssim la cursa del profe Jesús de filosofia parlant de les danses, totes les dones quedarien arrambades a la paret. Ni una passa, haurien caminat. És hora, idò, de la discriminació positiva. És hora de desemmascarar el dimoni masclista i fer-lo ballar al so d’un nou temps, més just i més igualitari. Que prengui llum de na Pintora qui n’hagi de prendre!

Suar

diumenge, 23/09/2018

suor

Avui (ahir per a vós, lector amable) és Sant Mateu, patró de Bunyola, la vila on corren en tangues, i calçons de davall, i sostenidors, i faixes, i braguetes de randa. Avui és el dia que fa els anys na Tineta, la dona que fa quatre cavallons i set garbes va tenir la feliç ocurrència de dur-me al món. És el dia que tots els (i les) verges del planeta deixen de ser-ho i esdevenen equilibrades balances. És també el dia que va néixer Francesc Macià, primer president de la Generalitat republicana. I el dia que obriren els ulls a la llum universal Carles Sabater per cantar-nos el ‘Boig per tu’ i apagar-se com una espelma davant un buf inesperat de vent; o Núria Feliu, la senyorota de la cançó lleugera catalana; o el delicat Luis Cernuda, poeta espanyol que transità per damunt el fil primíssim que separa la realitat domesticada del desig indomable; o el gran Larry Hagman, el dolentot J. R. de la nostra mítica ‘Dallas’, la millor sèrie de la millor TV3 de la història; o l’elegant Leonard Cohen, canadenc anglòfon, cantador impúdic dels nostres dolors i dels nostres amors; o Iñaki de Juana Chaos, l’activista basc, escriptor i militant d’ETA que mantengué una vaga de fam contra el que ell va considerar una cadena perpètua; o el gran Ethan Coen, germà Cohen, retratador de la part més fosca de l’Amèrica que no ens mostren.

Avui, deia, comença la tardor. O això ens havien explicat fins ara. Perquè aquest setembre l’hem dedicat a suar. Hem suat en agafar la granera per fer dissabte. Hem suat en trobar aquella mica de coent a la freixura. I ens ha tornat a caure la goteta en prémer asseguts a la trona, recordant que teníem una morena, i que hi ha feines més agradoses que la d’evacuar pedres rostides en comptes de cacona humil. Hem suat estenent la roba i sentint a les aixelles badades la xopada inevitable. Hem sentit, com els pastadors de sobrassada quan la tenen al punt, que ens suava la regata del cul veremant bon raïm per al vi que beurem l’any que ve. Hem suat dins les aules i hem suat pujant escales. Hem suat escrivint. Ens hem dutxat tres vegades cada dia. Ens ha suat la closca, i ens ha suat la cara. Hem posat rentadores estibades de camisetes pudentes. Hem patit la suor dels altres, en forma de pell amarada o en forma de basca pudenta. Hem suat fent la passejadeta més calmada. I hem brollat quan corríem. Hem suat de nirvis per les nostres cosetes i hem tengut nirvis que ens feien suar perquè suàvem per les nostres cosetes. I hem suat tranquils i assossegats al balancí més quotidià gràcies al xalocot insuportable després d’una pluja tempestuosa d’estiu. I encara que ens hagin dit sempre cristianament que ens hem de guanyar el pa amb la suor del front nostre, ens hem estimat més i tothora suar fent l’amor, que tant ens agrada.

Ens hem acubat. Hem suat pensant-nos que érem a la canícula de juliol. I hem suat recordant-nos que ja érem al setembre. Els cans i els moixos encara s’estiren damunt les rajoles, en aquest acabatall de setembre. Estam en alerta groga per pluja cada dia, i cada setmana un pic o dos en alerta taronja. La basca és insuportable. I esperam estoicament que la torrentada corri només dins els torrents que cap govern mai es recorda de fer nets. Esperam l’apocalipsi torrencial. Els ametlers també van despistats i arribarà un dia que floriran abans de Nadal, que seria com dir que faran Pasqua abans del Ram. Les figueres comencen a treure més prest. I qui més qui menys dins aquest món natural nostre viu desorientat en això que hem volgut anomenar estacions. De fet, els qui sempre havien parlat de desestacionalitzar sense aconseguir-ho ara veuen com miraculosament gent externa vol fruir de la nostra bonança meteorològica lluny dels mesos massificats que ja fan nosa fins i tot als turistes mateixos. 
No tenim cosins a la Universitat de Sevilla, però posaríem la mà al foc d’aquest fogós setembre per dir que sí, que ens ha arribat el canvi climàtic, i que ha vengut per quedar, el ‘punyetero’. Qui sap si per a Tots Sants no caldrà que els adolescents alienats ens toquin a la porta per proposar-nos el nefand i interferit “truco o trato”, perquè ens trobaran a tots asseguts a la fresca, assaborint un gelat de coco en comptes de menjar castanyes i panellets.

Haurem de llevar cotxes, haurem de llevar aires condicionats (tan bé com va un ventall), haurem de llevar vaques (i menjar menys bistecs i beure menys llet), haurem de cremar menys carbó, haurem de fer moltes de coses si no volem que quan ens disposem a fer-les ja sigui massa tard.

Groguisme

dilluns, 10/09/2018

llaços grocs

Podríem dir que fins ben passat el primer d’octubre la situació política catalana, directament associada al que anomenam el procés, ha estat comandada per l’agenda dels partits independentistes. Més encara, per la perserverància i la determinació d’entitats cíviques com ara Òmnium Cultural o l’Assemblea Nacional de Catalunya. A partir d’aquell moment, àdhuc una mica abans, l’Estat espanyol es va llevar el paparró de damunt i va engegar sense complexos tota la seva maquinària repressiva.

 

És a partir d’aquest moment que l’independentisme català adopta una actitud fins aleshores inèdita (sempre que prenguem com a referència l’esclafit que va suposar la retallada al nou estatut aprovat pel Parlament català i refrendat posteriorment per tot el poble de Catalunya). El resistencialisme s’instaura en l’esperit dels principals líders independentistes i una certa postura victimista sembla dominar ara el panorama del moviment d’alliberació nacional. Una postura, d’altra banda, que havia estat la dominant durant moltes dècades.

 

No és debades. Hi ha presos polítics. Hi ha persones a l’exili, que han fugit atemorides davant la manca de garanties per un judici just. La situació, a la vella

Europa presumpte bressol de la democràcia occidental, hipòcrita niu dels drets humans i les llibertats, clama al cel. La suposada democràcia espanyola empresona persones sense judici previ, en unes decisions que  palesen l’absència total de separació de poders, una de les lliçons que de sempre ens han ensenyat com a imprescindibles per grantir la salut de qualsevol democràcia.

 

Tot això, però, no hauria de ser excusa que servís per justificar la deriva en la qual sembla haver entrat el món independentista. El partit taronja de Rivera i Arrimadas ha llançat les hordes tabarneses a “descontaminar” els carrers del país dels tòxics llaços grocs. Es passegen, no se sap si en forma d’escarni o seriosament, abillats amb uns graciosos uniformes semblants als dels caçafantasmes i lleven pancartes, llaços i qualsevol altre símbol groc que decori les nostres places i carrers. De moment, però, sembla que les bústies romanen sanes i estàlvies.

 

Nombrosos independentistes han caigut en el parany i intenten impedir la retirada de llaços o organitzen protestes davant les accions tan sovint ridícules dels tabarnesos. No es tracta de negar la importància dels símbols. Són importants, els símbols per fer visible l’estat de salut i el nirvi d’un país. Però alerta, les accions de Rivera i companyia estan encaminades a fer-nos canviar el relat. Volen fer-nos recordar constantment que tenim gent de la nostra tancada injustament a la presó. I encara més, volen fer-nos centrar en els llacets grocs perquè oblidem primer aquesta injustícia i després el motiu de tot plegat, que és l’ànsia majoritària dels catalans de desvincular-nos d’Espanya.

 

És per això que, part damunt tot, el que ens cal és forjar una nova estratègia capaç de liderar l’agenda política i d’avançar-se als esdeveniments com antany ocorria. Per això és primordial que les entitats cíviques tornin a ser les qui vetlin per assegurar la unitat de l’independentisme i, si cal, proposin línies estratègiques d’actuació. No som groguistes, sinó independentistes. I ho som perquè Espanya ens ha mostrat repetidament que no ens hi volen i que, fins i tot en la seva cara més amble, és capaç d’enviar-nos 600 agents de la guàrdia civil per “custodiar” una manifestació multitudinària que ha estat sempre un exemple de civisme, entusiasme i alegria.

 

Cal no fer passes en fals. Cal mantenir el cap fred. Cal ser estrategues. I cal no perdre mai la imatge dialogant i pacífica que ha mantengut l’independentisme durant la darrera dècada. Això sembla més o menys senzill, si no ens deixam perdre en la ridícula espiral proposada pel partit taronja. D’altra banda, caldrà un dia qüestionar-se per què ara mateix qui lidera el nostre moviment és un president esbiaixat clarament a la dreta i que no aconsegueix aglutinar les sensibilitats de tot l’espectre ideològic independentista. De sempre he pregonat que han de ser representants sorgits directament de la societat civil els qui es posin al capdavant d’un moviment unitari i sòlid. Mentre els nostres líders surtin de les capelletes partidistes, poca cosa podrem avançar.

 

Es tracta, senzillament, de recuperar el relat independentista com a eix basculador de la nostra vida política i aconseguir que la guerra dels llaços sigui un complement més d’aquest univers, d’aquest camí que ens meni a la llibertat com a poble.

Festes i identitat, si no s’avenen que s’encontrin

diumenge, 26/08/2018

312396

Els anys noranta del segle passat foren per a mi els de la descoberta de les festes populars. Tenia vint anys i una consciència de la fal·lera identitària a flor de pell. Perseguia senyes i marques del que som trescant senderes incertes i mirant davall cada pedra al costat del camí. Demanava paraules als de ca nostra. Els les feia repetir. Llegia. I tot hi ajudava, certament. Però allò que va ser per a mi vertaderament revelador identitàriament parlant va ser la festa de Sant Antoni d’Artà. Allà vaig comprendre un sentiment unitari de poble, d’una gent que anaven tots a la una, d’una celebració global que vivien amb igual intensitat, desig i oportunitat des d’infants d’uè fins a velletes amb gaiato, passant pels jovenets i jovenetes de les primeres besades, les bergantes i bergants desfets sexualment i els madurets del vull i no puc. Tot plegat, amarat amb quantitats importants de suc, que trobava sempre la paret d’un menjar abundant i generós fos on fos la casa on et dassin posada.

I hom no comprenia, en aquell moment, i potser ara tampoc, si era primer l’ou o la gallina. Si Artà tenia aquelles festes precioses perquè era un poble amb una societat civil activa i cohesionada o, per contra, era perquè sabia fer festa en comunió que aconseguia ser un poble conscient de ser qui era. 
A banda de la cohesió interna, hi detectava jo, també, la necessitat de qualsevol extern, etnolingüísticament parlant, d’adaptar-se a la llengua i a la vivència artanencs si volia viure de forma plena la festa. En una paraula: no es podia viure la festa completa sense mallorquinitat ni sense catalanitat.

Els noranta, a les festes populars de Mallorca, i sembla que d’arreu d’Europa, foren els de la represa després de la fosca postrural de les tres dècades anteriors. Les festes creixien de forma sostinguda. Esdevenien felices, aquelles celebracions antany somortes. La rialla, el suc, el sexe, però sobretot el sentiment de pertinença, anhelat per uns joves que volien saber qui eren convertia la festa en un ritual emocionant i esperat tot l’any.

L’arribada del segle XXI suposa l’esclafit (en tots els sentits que puguem donar al mot) definitiu d’aquest creixement, les festes deixen de ser locals i passen a ser illenques. El desplaçament de joves d’arreu de Mallorca per anar a Pollença, a la Pobla, a Artà, a Manacor, a Sóller es converteix en una tradició més. Els joves de Palma, potser més necessitats que ningú d’aquest sentiment de pertinença, s’aboquen a les festes de l’illa. Hi acudeixen. Hi participen. S’hi reconeixen. S’hi descobreixen com a mallorquins.

Però ara aquelles festes ja eren massives. Massives volia dir que hi participava tothom? No exactament. Infants i majors eren desplaçats per les estrelles rutilants de la festa, els joves, que n’ocupaven la corba més bombada de les coordenades espai-temps. Joves, a més, que molt sovint ni tan sols eren de la comarca.

I va ser així que la festa esdevingué un mercat, una fórmula exportable arreu. Els joves del segle XXI no anaven de pubs. La moda de les revetles d’estiu semblava mancabar i, a més, només era a l’estiu. Tots els pobles volien una festa com la d’Artà, com la de Manacor, com la de Pollença, com la de Montuïri. Una festa disbauxada que donàs vida al poble. Potser foren els pioners els del Much, a Sineu. I després comparegueren l’Embala’t a Sencelles, les Clovelles a Petra, i tantes d’altres, que compareixeran.

Festes indubtablement mallorquines. Festes, les antigues i les noves, que refermen aquest sentiment de pertinença. Festes, les noves i les antigues, que mantenen el patró del segle XXI de suc i sexe, i de circuit mallorquí de disbauxa. 
L’escrit d’avui només és un toc d’alerta. No tenc la certesa que hagi passat, però sí que en tenc la sensació: s’ha trencat la corretja de transmissió. L’imperi dels joves, atractiu, llépol, alegre, trepitja els espais sacralitzats de la festa, ignora el contacte amb les generacions anteriors, perd determinats valors. A les neofestes ja apuntades, és òbvia, l’afirmació. A les tradicionals, més que sospitosa. Fa la impressió que avui les festes, totes, es viuen com si no hi hagués d’haver demà, com si no hi hagués hagut ahir.

D’altra banda, també és evident que racionalitzar massa la vivència de la festa tampoc no és bo, car ens fa perdre la frescor i l’espontaneïtat que li són necessàries. El que en faig avui és, simplement, un primer diagnòstic. I ja se sap que els primers diagnòstics són sovint erronis.

“Un país anomenat nosaltres”, l’art de la controvèrsia al servei de la sobirania

dijous, 23/08/2018

La bona gent de Fent Carrerany, la revista de Maria de la Salut, s’han cuidat d’organitzar la presentació d’Un país anomenat nosaltres, el llibre que recull els articles que l’amic Antoni Trobat ha publicat els darrers dos anys a l’AraBalears. Potser atrets pel morbo de la coneguda controvèrsia que mantenim en Trobat i jo, m’hi convidaren. Avui dematí he desenvolupat en forma de text llegible les idees esquemàtiques que tenia ahir per fer la presentació, que va tenir lloc a la històrica escola republicana de Maria, engalanada amb les imatges impactants de l’exposició sobre els presos polítics de l’artista Santiago Sierra. Que vagi de gust!

Com a bon mestre d’escola, us començaré anunciant les quatre parts de què constarà aquesta presentació d’avui: nostàlgia, descripció assèptica, descripció sentimental, controvèrsia i focs artificials.

WhatsApp Image 2018-08-21 at 12.54.03 (1)

  1. NOSTÀLGIA

Us diran que Antoni Trobat Alemany, palmesà de l’any 1981, quasi quarantí, d’ascendència algaidina i andritxola, molt partforanista en els ancestres, és el responsable de cooperació i relacions internacionals del CIEMEN, un càrrec que l’ha duit a viatjar arreu d’Europa i conèixer de primera mà les vicissituds que viuen els diferents moviments d’emancipació nacional. També us diran que ha entrevistat les primeres espases dels moviments d’alliberament nacional i de l’esquerra europea a les pàgines de la web Crític. Que és articulista a l’AraBalears i a la Jornada, i a tants de mitjans en paper i a la web. Això seria la presentació oficial.

L’oficiosa, que és la que us faig jo, és tota una altra. Antoni Trobat és un sumista. El vaig conèixer durant la segona meitat de la dècada dels 90, ja al segle passat. Jo allargava la meva estada a la universitat i militava al BEI, que vivia moments d’esponera. Tanta, que s’expandia amb naturalitat cap als estudiants de secundària. Les primeres vegades que vaig trobar Antoni Trobat ell devia tenir quinze o setze anys i venia acompanyat d’altres tres sumistes: Rafel Juan, Toni d’Egia i Tomeu Perales. Els dèiem sumistes perquè eren tan grenyalets que només bevien “sumo”, el que avui en llenguatge partforanista deim “suc”, que no és el mateix que alcohol, que en llenguatge partforanista figurat, tanmateix, també es diu així.

L’any 1999 en Trobat i els sumistes arribaren a la universitat. I hi tornàrem a coincidir, aquesta vegada al capdavant de la revista Badalls, de la qual en publicàrem cinc números. Perquè us faceu a la idea del que era aquella publicació entusiasta i anàrquica us enumer aquí un grapadet de signatures que hi eren habituals: Pere Bueno, Borja Darder, Joan Llodrà, Antoni Riera, Bernat Joan, Beatriu Defior, Jaume Oliver, Caseta, Antoni Artigues, Bartomeu Mestre, Rafel Sedano, Ferran Vallès, Tomeu Font, Xesca Salvà, Cèlia Nadal, Àngela Cortès, Carles Rebassa, David Pujol, Jaume Jiménez, Llorenç Carrió, Joan Cabot, Jaume Cabaní, Guillem Mas…

Del Badalls que avui trobam tan llunyà, en caigué la llavor de Cent per Cent, la revista manacorina que fa setze anys que cada setmana surt al carrer.

Antoni Trobat, devuit anys a l’any 1999, va entrevistar per a Badalls personatges de la talla i el pes social de Pepe Rei, Gabriel Bibiloni, Núria Cadenes, Josep Palou, Xosé Manuel Beiràs, Joan Vall i Clarà o Miquel Àngel March. Valdano va dir del Raúl més tendre al Reial Madrid que jugava amb “desparpajo”. Idò això: agosarament i valentia. Sense complexos, el precoç Trobat, que també escrivia a Badalls articles d’opinió sobre el tren o sobre la realitat nacional de Bretanya.

4f6a97f3-8c1c-4d31-9322-0caeb620f0aa (1)

  1. DESCRIPCIÓ ASSÈPTICA

Un país anomenat nosaltres està compost per 61 opinions. El mateix títol del volum ja mena a la controvèrsia perquè ens fa demanar qui és o qui volem que sigui part d’aquest nosaltres.

El llibre està dividit en tres parts. A “Identitats i cultura” hi llegim el Trobat més polemista, que ens parla de la gestió necessària del valor de la nostra identitat. L’OCB, el camí que ha de prendre el sobiranisme, l’heterodòxia, els valors de les esquerres, IB3, la mallorquinitat líquida, el rotllo identitari, la islamofòbia i la flamencofòbia, la poesia, les festes hi són tractats amb valentia. “Memòria”, el segon apartat, és bastant més breu que el primer. Hi veim un Trobat més sentimental i empàtic. És interessant remarcar que l’opinador palmesà no entèn la memòria com una memòria històrica a l’ús, aquella que habitualment ens parla de la guerra civil o de la segona república espanyola, que també, sinó que també li serveix per parlar de Macià Manera, Valtònyc, Antoni Artigues, Guillem Agulló, ETA, Arnau Amer, el gonellisme… La tercera de les parts la titula “Política i moviments socials”. És un Trobat potser més teòric, però no per això menys controvertit. Feminisme, debat de classe i generació, el producte local (abanderat per Pep Lemon i el Bar Cristal), Podem, la guerra de Síria, la Mallorca col·lectiva, Toni Noguera i Palma, Europa, l’1 d’octubre, el 155, el català a la sanitat, Arran i la turismofòbia, etc. en són alguns dels temes tractats.

El llibre, a més, compta amb un pròleg a càrrec de Llorenç Capellà que troba “preocupant” això tan dit per Trobat d’una “nova mallorquinitat no necessàriament associada a l’element etnolingüístic, que podia semblar etèria, poc sòlida líquida”. Més que “preocupant”, Capellà acaba dient que aquesta tessitura seria “una catàstrofe”.

Tanca el volum un bell epíleg de quatre amics de Trobat (Guillem Bestard, Biel Payeras, Jaume Ribas i Pilar Terrassa), molt més joves que Capellà, i àdhuc més joves que el mateix Trobat, de qui diuen que “fa de pont de persones, de tradicions i de pensaments”, un Trobat que “sembla voler matar el pare” i amb qui confessen “una complicitat generacional”.

La descripció del llibre, però, encara pot ser més ASSÈPTICA. En una altra trobada on fórem convidats en Trobat i jo, a la Universitat de les Illes Balears, la nostra mestra de cerimònies, Elisabet Gayà, s’havia entretingut a fer una cerca mitjançant el Text Analyzer de la freqüència de mots en els nostres texts. Jo avui faig el mateix amb els 61 articles d’Un país anomenat nosaltres.

En total, 47.593 paraules, 2.809 frases. Els quatre sintagmes nominals de dues paraules més freqüents són: Països Catalans (19 ocurrències); casa nostra (18); moviments socials (17); i aquest país (16).

El primer verb, així sense conjugar, és SER (156), i el segon, FER (149). Els segueixen ANYS (116), PAÍS (88), ESQUERRES (83), GENT (67), PERSONES (54) i MOVIMENTS (43)

Molt interessant és la tirallonga de paraules entre 36 i 25 ocurrències: POLÍTICA, MEMÒRIA, SOCIAL, CULTURA, DONES, JOVES, LLENGUA, NACIONAL, POBLE, GENERACIÓ, CLASSE, PARTIT, AMIC.

Per davall les 25 ocurrències, però per damunt les 15 hi trobam aquesta altra sèrie: HETERODÒXIA, PROGRESSISTA, HISTÒRIA, POPULAR, VUITANTA, FEINA TRADICIÓ.

Trobat escriu en positiu. SEMPRE, 100 ocurrències; gairebé el doble que MAI, amb 53. Més aclaparadora és victòria del TOT, 128, contra el RES, 31.

El NOSTRE (141) i totes les seves flexions, també gairebé dupliquen el MEU (76). Però alerta, perquè el JO (37) s’imposa de forma ajustada al NOSALTRES (24)

Molt il·lustratiu pot ser el seguiment de la freqüència de llocs geogràfics, que segueixen aquest ordre:

Mallorca (90); Palma (72); Món (46); Balears (39); Ciutat (33, sabent que pot ser també el genèric Ciutat); Catalunya (29); Europa (21); Espanya (21); Països Catalans (19); i Barcelona (19). Manacor només hi té 5 ocurrències. En canvi, Maria (atenció mariandos!), 24 vegades. Val a dir que Maria, òbviament, és ben segurament tan majoritari pel nom de dona, més que no pel nom del poble que acull aquesta presentació.Manacor, 5.

Si en comptes de noms de poble hi cercam gentilicis, MALLORQUÍ torna a guanyar. 75 ocurrències. El segueixen CATALÀ (61); PALMESÀ (15) i VALENCIÀ (15).

Si parlam de tendència política, el mallorquinisme (16) quadruplica el catalanisme (4).

I si parlam d’identitat la cosa s’agreuja encara més: MALLORQUINITAT (8), CATALANITAT (0).

Hem trescat també per paraules que podríem considerar molt d’Antoni Trobat, que resulten tenir-hi, però, una incidència realment baixa: PARTFORANISME (2), BABYBOOMERS (3), MILLENIAL (2), FREAK (2). Molt interessant és que hi hagi una ocurrència de SEIXANTÍ; dues de CINQUANTÍ; i, en canvi, cap de QUARANTÍ, tal volta perquè el mateix autor ja s’hi acosta perillosament, a l’edat de la crisi dels quaranta.

Pel que fa a les fórmules que Antoni Trobat empra per definir el camí o la consecució cap a l’emancipació nacional, s’endú la victòria de forma aclaparadora SOBIRANIA (60). Altres termes, a més distància, que el segueixen, són INDEPENDÈNCIA (19), NACIONALISME (12), AUTOCENTRAT (10) i, per contra, AUTODETERMINACIÓ (1) i AUTOGOVERN (1) semblen haver caigut en desús.

Acabam aquesta descripció i anàlisi assèptica dels 61 articles d’Antoni Trobat amb una recerca menys sistemàtica de persones que hi són referides amb noms i llinatges. Pel nombre d’ocurrències que hi hem trobat, Damià Pons i Andreu Vidal, amb 4 ocurrències cada un, són els màxims referents de l’articulista palmesà. Amb 3, els segueixen Josep Maria Llompart, Tomeu Martí i Aligi Molina. I amb 2, Antoni Artigues, Miquel Àngel Riera, Biel Majoral, Maria Antònia Oliver, Francina Armengol, Laura Camargo, Eulàlia Reguant, Josep Melià, Maria Antònia Munal i Antoni Riera (que som jo mateix!).

No hi surten amb nom i llinatges, entre d’altres cerques que se m’ha acudit de fer-hi: Carles Puigdemont, Artur Mas, Jordi Pujol, Jaume Santandreu, Jaume Sastre, Joan Lladó, Jaume Mateu, Bel Busquets, Biel Barceló, Pere Sampol o Marcel Pich.

2caf1f12-fae2-43b4-b9d8-fe8c0d9adae1 (1)

  1. DESCRIPCIÓ SENTIMENTAL

Antoni Trobat escriu bé, i es fa llegir. És provocador i hàbil, no sols amb els titulars, que són originals i pensats. Trobat, però, no es limita al titular i és capaç de mantenir la tensió, i l’ànsia provocadora, també a l’interior dels articles. És tendre, i quan ho és allargassa suaument les oracions. En canvi, quan s’enfada i vol ser contundent les escurça, fins arribar, de vegades, a una sola paraula. Escriu en primera persona, com també hi escric jo. I li agrada sovint partir de l’anècdota personal per arribar a la tesi que defensa. Un gust que li alab i que també compartesc.

Trobat, a més, fa ús d’un model lingüístic i té una visió de l’estandard que qui escriu això podria subscriure gairebé al cent per cent, i això, en un temps de tanta misèria lingüística té un valor que no s’ha de menysprear.

Més coincidències amb l’amic Trobat: els referents de país, tan semblants als de tots els qui som aquí avui amb un ventall que s’obre des de l’òrbita més institucional i consolidada que podem identificar amb MÉS i l’antic PSM, fins a la nova marca podemita, passant pel moviment de l’esquerra independentista o la CUP (potser sovint Trobat, en canvi, veu de forma crítica l’existència d’Esquerra Republicana a Mallorca) i els moviments socials com OCB, GOB, Terraferida, Arran, els moviments feministes, de joves, l’Orgull Llonguet, etc.

També m’identific amb ell pel fet que tots dos clarament som independentistes i hem begut de fonts primeres molt semblants. Antoni Trobat és un dels nostres. Tots dos, a més, ens podem definir, cadascun dins el seu àmbit, com a outsiders, atès que no militam obertament. Tanmateix, si ens posàssim a una bàscula de l’heterodòxia, de segur que guanyaria ell, que sovint crea controvèrsia arreu del nostre món sobiranista.

Si som aquí avui és per això, perquè genera debat dins un àmbit que l’ha de menester, perquè diu coses que de vegades no ens agraden, però que ens acaben fent pensar.

Estam sempre d’acord, en Trobat i jo, quan es tracta d’atacar sense miraments l’extrema dreta, el feixisme, el gonellisme i altres misèries del país. També hi estam a l’hora d’atacar PP i PSOE com a gent gens amiga o poc amiga del que nosaltres estimam. I fins i tot hi estam quan és hora de marcar distància amb Podem, encara que sigui només el Podem que no ens agrada a cap dels qui som aquí avui.

I m’agrada molt la lectura que fa Trobat del moviment llibertari, pel qual sent simpatia sincera, talment com jo, fins a considerar-los, als llibertaris, un actiu útil i necessari per assolir majories obertes i plurals, però també compromeses. En canvi diferim en l’orientació espiritual, ell més a prop de la transcendència, jo més a prop de la matèria. I tanmateix, tots dos fills dels cristianíssims seminaris de Blanquerna a Lluc, aquells gloriosos anys noranta.

També estam d’acord que som una societat individualista, poc donada a les efusions col·lectives organitzades. I per això comprenem també el valor de la societat civil organitzada, el valor de les festes populars com a bastions identitaris i de país…

També coincidim en el valor immens del batle Noguera i en l’oportunitat que suposa Palma avui per al sobiranisme a les pròximes eleccions. Trobat braveja el batle de Palma i la seva valentia, i amb motiu. Només un retret tenim per fer-li, que no hagi tomat encara la Feixina. Noguera es presenta com una figura cabdal de cara a les pròximes eleccions per al sobiranisme, si tenim en compte la mollor que al Consell i al Govern han mostrat els quadres de MÉS.

Precisament, també coincidim en l’ànsia crítica davant la blanor del sobiranisme en els càrrecs de responsabilitat al Govern.

No puc obviar, finalment, la capacitat de Trobat per ensenyar-nos coses, un “coses”, perdonau-me que sembla escrit a la rajoyana manera. Desconeixia, per exemple, la història de Josep Ferragut, l’arquitecte assassinat en ple boom turístic, a les acaballes dels seixanta i de la mort del qual se n’ha fet un documental recentment. O la història de l’anticlerical Ateu Martí, que es baratà el nom per ajustar-se més a la seva postura espiritual, i que morí assassinat a mans del feixisme durant la guerra civil. O encara més, les vinculacions amb els poderosos de Pepsi Cola. Tot això, entre moltes d’altres històries que Trobat ens sap contar.

  1. CONTROVÈRSIA I FOCS ARTIFICIALS

Però no ens enganem, si la gent de Fent Carrerany m’ha convidat anit a ser aquí, és precisament per la batalla dialèctica que adesiara mantenim Antoni Trobat i jo mateix. La lletra escrita tendeix sovint a la fredor i no sempre és capaç d’expressar totes les efusions sentimentals o ideològiques que ens passen pel capet. Hi pot haver gent que, sense conèixer-nos d’antuvi pensi que en Trobat i jo no ens podem sofrir, i vaja, res més lluny de la realitat.

Sigui com sigui, però, què us puc dir jo, que som un pobre socialdemòcrata, home, blanc, quarantí ben encaminat cap a la cinquantena, amb feina ben remunerada i més o menys estable, amb veu als mitjans, partforanista, manacorí i, per paga, oh deumeu, glosador ocasional. Què us puc dir jo, que tenc totes les tares que pot tenir una personeta a ulls del nostre Antoni Trobat?

Algunes cosetes com les que segueixen:

  1. No compartesc la complicitat de Trobat amb el Podem “amic” de Camargo, Molina i companyia. Basta veure el paper que Comuns, Catalunya Sí que es Pot tengueren abans de l’1 d’octubre i a l’hora de caminar cap a la proclamació de la república catalana. Certa és l’actitud inqüestionable a l’hora de parlar dels presos polítics o del rebuig a la repressió policíaca l’1 d’octubre. Però no anaren més enllà. Pos en dubte, fins i tot, que Iglesias, Errejón i companyia, si tenguessin la majoria que els donàs l’oportunitat, impulsassin una reforma constitucional que obrís la porta a la separació de les nacions que ara mateix viuen sotmeses sota el jou espanyol.
  2. M’irrita la dèria generacional de Trobat. Diu, en un article que diria que parla de Biel Barceló i de mi mateix: “El caprici de continuar actuant com si fóssim en una data pretèrita a tot el que ha passat des del 2011, tant si estàs al govern com si t’atribueixes la representativitat dels moviments socials, és contraproduent. Ho és tant si noms Biel com Toni. Tant si ets felanitxer com si et vindiques de la ciutat del genial Gabriel Galmés. Tant si ets vicepresident del Govern de Balears com si escrius i prediques. Tant si portes ulleres de pasta com si vas amb camises florejades. Perquè en allò essencial, que no són debats semàntics, per ventura pequen, Toni i Biels, d’allò mateix. De no entendre que una correcta lectura de generacional i de classe -social, que ells són ben elegants- és la clau per poder llegir la Mallorca d’ara”. I això ho diu, atenció, després d’afirmar que “ells (que som nosaltres, qui m’havia de dir a mi que jo conformaria un “nosaltres” amb Biel Barceló!) han estat el tap a molts camins. Em deixa, si més no, perplex que m’acusin de ser tap de res. Jo que sempre he deixat passar per un costat i per l’altre, i que he fet tan poc els comptes a ningú. Jo que he jugat sempre a sumar i a comprendre i a empatitzar amb els qui empenyen per darrere de forma tan natural com ho és el relleu generacional. I dic això tot sabent, també, que molts dels joves que han prosperat dins càrrecs no han complert amb les expectatives que podrien haver generat. No serà més un problema de partitocràcia que no de generació?

Em ve de nou que Trobat s’acarnissi precisament amb la generació dels qui el precedeixen immediatament. Els seus companys parlaven de “matar el pare”. Però és que nosaltres no som el “pare”, som, a molt estirar, “el germà gran”. En això diferim. Sempre he adorat i mitificat les persones que em precedeixen de forma immediata en l’escala generacional.

D’altra banda, les adscripcions ideològiques, més enllà de les evolucions personals de cadascú, no les veig atribuïbles a una generació, sinó a cadascuna de les persones. He rebut sempre amb prevenció els discursos d’aquells qui ho confien tot als joves. Els joves, tanmateix, i a grans trets, mantenen l’herència ideològica dels seus predecessors.

I finalment: no puc coincidir mai amb Trobat quan demana a determinades persones passes al costat perquè pugui triomfar la tesi ideològica que ell proposa. Dins el sobiranisme no hi sobra ningú. Ell, que precisament parla sempre de sumar a partir de la mitigació del discurs etnolingüista, resulta que és el primer que resta.

  1. Ho he dit abans, s’intueix una prevenció important d’Antoni Trobat quan és hora de parlar d’Esquerra Republicana a Mallorca. Sovint l’obvia, d’altres la ridiculitza dient que no han entès res i que actuen a Mallorca com si fossin al Vallès. És, per a mi, una prevenció molt pessemera, una prevenció que conviu amb l’entusiasme per l’Esquerra independentista o la CUP a Mallorca, més papistes que el papa, a l’hora de parlar de pancatalanisme.
  2. Lligat amb això darrer, tampoc no puc compartir l’ànsia de Trobat per diferenciar la realitat d’aquí de la de Catalunya, en comptes de comprendre que el que passa allà fa trontollar els fonaments de l’estat, i que aquest tremolor de cames l’hem de veure, més que com un problema, com una oportunitat. Per això és que cal bastir unes estructures de societat civil fortes i que els partits que es diuen sobiranistes incorporin el dret a decidir (en el sentit autodeterminatiu, independentista, del terme), en els seus programes. I que quan en parlin no ho facin amb la boca petita. I que quan governin suposi, ho he dit moltes vegades, una línia vermella. És una qüestió d’urgència nacional.
  3. Un factor que podria explicar la distància entre Trobat i jo a l’hora de parlar d’estratègies i de sobiranisme podria ser la preocupació gairebé exclusiva de Trobat per forjar un discurs, un relat, per a l’esquerra sobiranista, tot obviant que, per assolir la plena sobirania, com en qualsevol país del món, caldrà una abraçada entre Artur Mas i David Fernández. Com si diguéssim, per exemple, que aquí només assolirem la plena sobirania el dia que un la dreta i l’esquerra nacionals es puguin abraçar, com si ho fessin, per dir alguna cosa, Cristòfol Soler i David Pujol.
  4. L’etnolingüifòbia. Si Trobat és creatiu i àgil en la neologia, jo no li vaig darrere. Trobat, emmirallat també en Mayol, Colom, Jordà i Sánchez i els seus Somnis compartits, reclama sovint “extirpar” (sic) la càrrega etnolingüística del nostre relat. Volem un país lliure, en Trobat i jo. I en això coincidim. Però per què el volem, el país, per mantenir les mateixes inèrcies d’ara i extingir-nos com una espelma que acaba la cera després d’una nit sencera cremant? És cert que l’important és construir un relat, però també hem de saber per què el construïm. No crec que a Catalunya hagin extirpat res. Ara bé, és cert que allò que ara, allà, lidera el relat és la voluntat de ser un subjecte polític. No sols la voluntat, sinó la creença ja ferma que, de fet, ho són. Això és el que vertaderament ens diferencia. Voleu dir que Carme Forcadell ha renunciat a un sol centímetre del seu quilomètric amor per la llengua? I Rufián i la gent de Súmate, no defensen amb dents i ungles aquest subjecte polític que es diu Catalunya tot sabent que defensen, també, la seva llengua i els seus signes d’identitat? Per què ho fan, si no, també?

D’altra banda, no puc ser més que escèptic davant aquesta proposta d'”endolciment etnolingüístic” de Trobat i els seus congèneres. El PSM, i recentment MÉS, ens han proposat renúncies en el seu relat en nom de l’estratègia i la tàctica. Unes renúncies programàtiques que després, per descomptat, es reflectien en l’acció, o inacció, de govern. Puc estar d’acord que les diferents sobiranies que defensa Trobat (la territorial, la feminista, la social, la de la memòria…) han de configurar el nostre relat. Però només hi puc estar d’acord si entre aquestes sobiranies hi ha la que les resumeix i les aglutina a totes: la nacional. M’és igual com ho batiem, no sé si és etnolingüisme, o si és voluntat de ser. Però si no som, no podem fer.

Finalment, i perquè ningú s’espanti, us convid a llegir aquests dos titulars: “L’ADN del meu poble no és -només- el català”, i aquest altre, “L’ADN del meu poble és, també, el català”. Un és de Trobat, l’altre és meu. Un és meu, l’altre és de Trobat. Tanta diferència hi veis? Un amic comú em va topar un vespre de festa llongueta i m’escometé: “Us seguesc, a tu i en Trobat, i saps què em passa? Que estic d’acord amb tots dos”. No em va poder encantar més, l’afirmació, perquè, molt segurament, també, en Trobat i jo, quan arribam al tercer article de controvèrsia, arribam a la inevitable discussió sobre el sexe dels àngels.

i 7. Un darrer retret a Trobat que no em puc estar de fer-li. Percep, i no som l’únic, una certa supèrbia, una certa altivesa a l’hora de referir-se als presumptes etnolingüistes: partforanistes, manacorins, glosadors… Li he llegit, en aquest llibre, l’equiparació entre etnolingüistes i la gent que té interès per l’antropologia o l’etnologia. Vaja… Jo insistesc que de cada vegada més veig Mallorca com una gran urbs, massificada, mestissa, tecnificada, comunicada. I els partforanistes il·lustrats que baixam de la seixantena ens movem en aquesta gran ciutat illenca com s’hi mouen, també, els palmesans. Però això serien, ja figues d’un altre paner, que omplirem un altre dia.

FINAL

Hem de reaccionar. A la fi, enmig de la desorientació del cop, el que cal és tenir cura de nosaltres. Comença a ser hora de ser realistes i saber que el camí que ens espera és llarg. Que ens requereix resilients, avantposant, en elsdebats, l’amor i el respecte per aquells que sabem que, malgrat puguem discrepar-hi tàcticament, estan en una mateixa direcció. Fora del renou, ensordidor, de lesxarxes socials i dels 140 caràcters, hem d’escoltar més el proïsme, a qui tenim devora. A prop. Sortir dels compartiments estancs.

El text no és meu és d’un tal Antoni Trobat. I parla de Catalunya. L’hauria escrit igual si ho hagués fet parlant de Mallorca?

(Em digué el gran Joan Gelabert, present a l’acte, que vaig parlar una hora i quatre minuts, per mi no havia parlat mai tant de temps seguit. Si heu arribat fins aquí, o bé teniu una paciència infinita amb mi, o bé sou realment uns freaks i uns malalts del país. L’amic Trobat va respondre en el debat posterior algunes de les qüestions que li plantejava. De segur que en parlarà en algun dels seus nous articles. Gràcies per ser-hi!).

14498b47-21b6-4aca-a93f-f1b7eda18a18 (1)

Compatibilitat de caràcters

diumenge, 12/08/2018

Four puppets, holding in hands a puzzle of multi colorHi ha el qui tot ho diu. Potser en nom de la transparència, potser en nom de la sinceritat, no calla. Explica amb paraules tot el que li vessa de la cervellera. Sol tenir problemes, aquest excés d’eloqüència vertadera. Alguns ho veuen bé, pensen que cal no defugir l’enfrontament, si cal, i molt més si és en nom de la veritat, o de la coherència. D’altres ho qüestionen, tot pensant que la veritat no és mai absoluta i que venerar-la pot perjudicar l’objectiu.

També hi ha el qui tot ho calla. Roman apartat. Molts es pensen que és sang freda o fins i tot covardia. Però sovint per ventura és abúlia o tedi. De vegades, també, prudència. És amo del seu silenci i pensa que les paraules no dites li seran fidels. Però sap també que el que es guarda per a ell podria ser útil o necessari per a un altre, i és possible que això el turmenti.

I hi ha l’histriònic. Tot ell és una exageració, una posada en escena que hom no sap mai si és calculada o espontània. En la seva actuació, és pura sang, pura veritat, pura passió. Tendeix al crit, i al gest de grans braçades. Mou el cap insistentment i fa carusses. Algun tic li sobrevé quan se sent ferit o tocat per les varetes màgiques del sentiment. No és un rellotge, sinó la bomba que el rellotge fa esclatar.

Però també hi ha el coa de palla. D’altres li diuen, també, conspiranoic. Pertot on es gira veu enemics, gent que fa xerratòrums per darrere, gent que l’odia, gent que no el vol. Se sent feble sovint. Però tantes altres vegades també s’enalteix al púlpit de l’amor propi per reivindicar-se per sobre de gent tan dolenta, pensa ell. Té por. I la por, si no esdevé patològica, és un bon mecanisme de protecció.

Ah! I l’egòlatra. Vol ser el primer sempre. El líder. Es preocupa poc dels altres, si a ell li va bé. Cerca suports, però sempre per anar al capdavant. No té escrúpols, quan es tracta d’aconseguir ser ell, i no un altre, qui encapçali l’aventura. Li agrada el protagonisme, i calen persones com ell, perquè no tothom vol ser actor principal.

Estima sempre l’amorós. D’aire hipi, levita sobre un nigul d’inconsciència i candidesa. En traspassar el tènue llindar que marca la bondat, tantes vegades escassa, de les persones, només veu fosca. Cerca la claror, que adesiara l’enlluerna. Somriu sempre i no riu quasi mai. Toca amb la pell i amb les paraules.

Quan ens hi posam?, diu el feiner. No està per romanços, aquest. Molts li diuen el pragmàtic. No s’embranca mai en discussions, i només parla si veu que pot obtenir un fruit de la paraula, una feina per fer, un objectiu a acomplir. Hi és sempre, si és per fer feina. No hi és mai, si és per discutir. Diligent i eficaç, compleix sempre els terminis de les tasques que es compromet a dur endavant.
També hi ha el tècnic. El troben fred, molts. Els més creatius n’abominen. Molts de pics sembla que posa barreres a les coses més senzilles. Però no: només vesteix de realitat la ingenuïtat logística d’alguns. És imprescindible per comprendre que no sempre podem fer el que ens roti.

Oh, la la! I l’artista. Està dotat d’una sensibilitat especial per a les coses més de cada dia. En tot troba un motiu per esmolar l’enginy. La seva retina és plena de colors i formes, d’idees i d’utopies, i la seva boca, farcida de paraules i lemes. Té un punt anàrquic que la resta agraeixen. Riu molt. I també plora. Sol ser un incomprès, però a ell també li costa comprendre els altres. 
Nascut del niu dels anys, hi ha l’històric. Ho és per edat, inevitablement. Però també per mèrit.

Ningú és històric si no hi ha estat sempre, per anys que tengui. Aporta rigor i experiència, i un aire d’autoritat que sovint els altres agraeixen. El perd, de vegades, la seva antigor, perquè hi ha situacions que li venen de nou. Tanmateix, però, la història és cíclica i hi haurà poques coses que li venguin de nou. No cerca l’enfrontament, perquè li agrada més, sempre, el consell.
Amb un rem a cada mà, hi ha l’entusiasta. No li cal liderar, ni se sent, tampoc, ell, líder. Però tots el segueixen, àdhuc l’egòlatra, si li cal i li convé. Va manades desfetes i sovint l’excés d’eufòria li fa perdre la llet pasturant, però ja va bé que a qualcú li vessi l’energia. Els apàtics en són fans incondicionals, perquè és ell qui els insufla l’energia a les esmorteïdes veles.

Amb una espipelladeta de cada un en faríem un de bo. No hi ha caràcters, ni idees, incompatibles, si hom rema i té ganes de remar en la mateixa direcció. Dins el trencaclosques de cada tarannà hi ha la peça necessària perquè un grup de persones funcioni. Cal que cadascú sàpiga cercar la peça que cal i incorporar-la al projecte comú. Si així la cosa no va bé és que qualcú hi ha posat massa peces de les seves.