Ferran Cano: “El món de l’art és el món de la llibertat”

Ferran Cano (Caracas, 1940) ha dedicat la seva vida a l’art. Aquest estiu passat es va jubilar i va tancar la galeria Ferran Cano, després de més de quaranta anys d’activitat. Nét del batle Emili Darder, assassinat pel feixisme, Cano encetà la seva trajectòria de relació amb el món de l’art encara dins el franquisme, en plena censura. Ara l’ha tancada en una situació que, en molts d’aspectes, recorden els anys foscs de la dictadura. Aquests dies, l’espai que acollí la seva galeria ha servit per exposar les més de dues-centes obres que els artistes illencs han donat per contribuir a la caixa de resistència de l’Assemblea de Docents. De tot plegat en parlam amb ell en aquesta entrevista. ferran cano

Els artistes són sempre persones compromeses. Per què?

Els artistes són persones que estan dins el món de la sensibilitat. Un artista és una persona sensible i que està molt a prop dels problemes que té la gent. Un artista avui en dia i en el moment que nosaltres vivim veu que tenim problemes de dependència o fins i tot d’indigència, i davant aquests casos t’has de sublevar. Les retallades que hi ha a l’educació, a la cultura, i a la sanitat estan a l’ordre del dia i els polítics es pensen que la ciutadania no ho veu. Hi ha un atac directe i frontal contra la llengua catalana.  Aquests dies vaig poder consultar una estadística que confirmava que de cada cent euros que se’n van fora de Mallorca només en retornen cinquanta. Per tots aquests motius  el mallorquí es pot sentir molt emprenyat.

Realment ens ho posen fàcil, per estar emprenyats. Els mallorquins, i els artistes.

L’artista és una persona normal i corrent. Ha de pagar el llum i l’aigua, ha de dur els fills a l’escola, té problemes de salut. I mentrestant, hi ha una pèrdua d’identitat. Ens volen atacar el més important que és la llengua i la cultura. Per això els artistes ho veuen. L’artista ho veu més i està sensibilitzat i en té motius. Cal fer qualque cosa aquesta forma d’actuar que és penosa i que suposa una degradació contínua de la nostra identitat i dels valors que la sustenten.

L’artista podrà mantenir una postura de compromís cívic indubtable, i en canvi potser la seva obra no ho reflectirà.

Passa molt i en tenim exemples històrics molt vàlids en el temps. Però a l’inrevés també. En aquesta exposició he volgut aportar una foto de Català-Roca, homenatge a Joan Miró, que és un díptic homenatge a Salvador Puig Antich. El quadre va ser acabat de pintar un vespre absolutament terrible. Es demanava que s’indultàs Puig Antich i un altre jove holandès, però l’indult no va arribar i aquells dos joves varen ser les dues darreres víctimes del garrot vil, un instrument de tortura medieval, el més sanguinari que ens ha arribat. El díptic representa una linía que s’atura, una vida que s’acaba. És a dir, Joan Miró és absolutament poètic però et diu el que està passant aquell vespre. Hi ha artistes cent per cent poètics com Miró o Picasso, però que després et fan l'”Esperança del condemnat a mort” o un “Gernika”

El compromís no té per què desmerèixer la qualitat de l’obra.

Hi ha artistes que duen el compromís a la mateixa obra, que parlen d’obrers empresonats, d’assassinats massius. En canvi, hi ha gent que només amb unes lletres et diu el que està passant. Una obra pot dir moltes coses i ser estèticament perfecta. Per exemple, les lletres dels Beatles, hi pot haver lletres que aparentment no diuen res però tenen un compromís social enorme. El món de l’art és el món de la llibertat.

Dalí, per exemple, també es va comprometre, però a l’altre costat…

Dalí va tenir una postura ambivalent. Va començar sent un lluitador, amic de Picasso , Miró, Buñuel, García Lorca… Després té una evolució molt sospitosa. De vegades no sabies com te l’havies de prendre. Al mateix temps que pintava la filla de Franco, en demanar-li per què admirava tant el dictador, responia: “Es que le tengo admiración porque mata a sus enemigos como ratas”. Dalí es va posicionar al costat de la dictadura amb l’agreujant que no li feia gens de falta, perquè no era un arribista.

Hi ha la relació de l’artista amb el poder, però també la relació amb els doblers.

Hi ha artistes que són i estan absolutament implicats en causes socials, però hi ha una minoria d’artistes que juguen en el mercat. Solen partir de postures individualistes, properes a aquest caos de neocapitalisme. El capitalisme té unes normes, però avui, amb el neocapitalisme sembla que tot s’hi val. Els darrers anys, a més, ja no hi ha un contrapès al capitalisme salvatge i això ens ha conduït a aquesta forma de pensar que ens fa creure que el capitalisme no té cap regla, quan no és així.

I hi ha artistes pròxims a aquest neocapitalisme i al poder.

Sí, artistes que volen estar a prop del neocapitalisme, del poder, d’un dictador o de l’església, amb l’objectiu d’aconseguir el màxim de benefici, lluitant contra la gent que ho necessita. Aquesta situació és avui més greu que fa deu anys. Però els artistes amb aquest perfil sempre són una minoria, afortunadament.

Pregonar una determinada ideologia i alhora acumular una gran fortuna poden ser situacions, si més no, contradictòries.

És una situació una mica esquizofrènica. A Pablo Picasso li ho criticaven, perquè  era l’artista que tenia més rendiment per la venda de les seves obres. Li criticaven que fos del Partit Comunista i tengués totes aquelles propietats tan burgeses, aquells castells, d’un nivell que no el pot tenir ningú, i ell va dir si pogués llevar la fam del món venent totes les seves pertinencies ho faria. És clar que és una boutade, però també és una reafirmació del compromís de l’artista. Andy Warhol va dir que “l’art és el mercat”. El seu marxant li imposava una línia i  aquesta frase negativa va en el sentit que l’artista diu que no pot ni triar per on va la seva obra. L’artista pot ser molt d’esquerres o la galeria pot tenir moltes inquietuds socials, però passa una cosa: el comprador d’obres d’art sol ser gent d’un alt poder adiquisitiu i això marca molt. El destinatari final de l’obra està dins un ambient burgès, i és aquí on l’artista perd el control de l’obra. Warhol arriba a tenir raó, perquè es crea una situació esquizofrènica, una contradicció. Allò més guapo seria que l’artista pogués triar on va l’obra. L’artista realment és una persona lliure i si vol entrar en aquest mercat selectiu, a un nivell de galeries i de fires i de museus i de col·leccions, sap que haurà d’acceptar que la seva obra acabi al menjador de persones molt poderoses i, fins i tot, corruptes. A ningú li agradaria que el seu quadre acabàs a la col·lecció d’un traficant de drogues, per exemple. Sí, és esquizofrènic. En aquesta ambivalència i esquizofrènia no ens queda més remei que viure-hi. El mercat és elitista i normalment hi ha gent de moltíssima sensibilitat que compra obres d’art, però d’altres no.

I ara , amb la galeria ja tancada, us arriba l’oportunitat d’exposar les obres donades pels artistes a la caixa de resistència de l’Assemblea de Docents. Com ho heu viscut?

Els estic molt agraït. Quan m’ho demanaren el primer que vaig fer va ser donar-los les gràcies. Per a mi, poder posar aquest punt i final amb una exposició de caire social de lluita, amb el qual vàrem començar és molt emocionant. Poguérem promocionar Miquel Barceló, amb les ajudes que rebíem de Joan Miró en aquella època de censura i dictadura. No hi havia ni mercat. I ara sembla que tornam arrere. L’any passat vaig donar acollida a l’exposició de Còmic Nòstrum perquè no trobaren cap espai per fer-la en tot Palma. És increïble. Aquesta forma de tancar la galeria em fa sentir molt emocionat perquè és per una causa tan justa com la de protestar contra els qui ataquen els mestres i l’escola i la llengua. Que són els mateixos que ataquen la cultura, els discapacitats, la sanitat, la ciència. Si podem fer qualque cosa,  hem de continuar lluitant. Vàrem començar lluitant i acabam lluitant. anim tots els artistes que no s’acotin. És una equivocació absoluta aquesta temptació que poden tenir segons quins artistes de sotmetre’s al qui comanda, per estar dins el mercat, per ser més reconegut. Que pensin que Pablo Picasso mai va ser un marginat del mercat. Joan Miró tampoc, Miquel Barceló tampoc, els Beatles tampoc. I ho han aconseguit havent estat fidels als seus principis. És quan t’agenolles quan més et menyspreen. Si t’agenolles ets més recordat com un arribista que com un artista. La mentalitat lluitadora no fa gens de mal a la possibilitat del reconeixement. Al contrari: l’artista lluitador sempre serà reconegut.

Podeu llegir altres escrits meus a L’estenedor

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús