El desig de la revolta

dimecres, 20/09/2017

Avui és un dia molt trist per la Democràcia, un punt d’inflexió entre el que fins ara ha estat el Procés, i el que vindrà. D’una banda opressió, pèrdua de llibertats, por.  De l’altra, construcció de l’argumentari perfecte, amb la peça violenta inclosa, per a aconseguir, encara més alt, més fort, amb més orgull, seguir el full de ruta cap a la independència.
El camí triat pel Govern central, no sorprèn gens. No ens han de venir de nou actuacions com aquestes.  Imagino als fills i nets dels  franquistes que ara són al PP (on són, sinó?),  preparant ofensives i detencions. “Esto Franco lo solucionaba rápido”.

 I així serà. Pocatalunyatser sí que ho solucionaran ràpid. Avui. Potser demà, potser també el dia 1 d’Octubre faran us de la força perquè no es celebri el referèndum. Però això és ser curtplacista. Catalunya és una nació acostumada al desig de la revolta. En el seu ideari nacionalista, s’expliquen les batalles perdudes, els drets perduts. Les crisis amb Castella es remonten al s. XVI.  El franquisme és encara molt recent. Catalunya viu la derrota  com una possibilitat per a la revolta, és una nació romàntica que viu des des de fa segles angoixada en el present, amb el cor i la ment en el futur independent. Alimentada durant generacions per un argumentari de pèrdues de llibertats i  prohibicions, és una experta en articular un guió, on el seu final feliç passa per arribar a la independència. Celebrem cada any l’11 de setembre, una gran derrota, per recordar que arribarà un dia en que tindrem una victòria. Que les derrotes ens fan grans, que sabem moure’ns millor quan perdem que quan guanyem.

La resposta de l’Estat Espanyol ha estat exactament la que Catalunya coneix. Diuen els nous coachers que per tenir resultats nous, has de fer coses noves. Doncs Espanya ha fet exactament el mateix que ha fet històricament. Prohibir, censurar, detenir. Així, Catalunya seguirà fent el que ha fet sempre: rememorar aquest dia com una batalla perduda, una raó més per a la independència. El relat de David i Goliat, ara té més sentit, la incompetència del Parlament de fa unes setmanes, quedarà perdonada. Que els espanyols són uns opressors, ara està clar i cristal·lí. Avui s’ha completat el Check list de les raons per l’independentisme, i els independentistes en seran plenament conscients.

L’Estat Espanyol amb les actuacions d’avui ha tornat a posar en marxa l’imaginari català independentista, ple d’ídols, mites, víctimes i salvadors. Ha donat raons per un discurs més agressiu. Ha regalat la campanya de comunicació als sobiranistes per la independència a Catalunya.

Amb la impulsivitat no es pot fer política, ni  amb la ràbia  ni la força, tampoc.

Viure sense cobrar comissions és possible.

dimarts , 3/03/2015

Avui en Jordi Évole   ha publicat un articlecomisiones sobre la por que tenim els treballadors a perdre els nostres llocs de feina, a perdre la nòmina,  que al cap i a la fi és el que ens permet  seguir vinculats amb els que tenen els diners de veritat.  Aquesta por és la que fa que estiguem callats, tot i que el que veiem al nostre voltant ens faria cridar d’indignació.

Però sabem que callar vol dir deixar que “els altres” vagin fent.

Diumenge passat una dona jubilada de 70 anys, em va dir: “són tots uns lladres. Ens han robat els drets que ens va costar tant tenir, ens han robat la il·lusió de pensar que nosaltres també podíem ser com ells”.

Ben cert. Els treballadors, sempre serem treballadors.  Varem ser camperols, després obrers, i ara som una classe mitja empobrida  que resa per no perdre la feina o per trobar-ne una abans de que s’esgoti l’atur. La crisi ha llevat la cortina de fum que feia creure’ns  la il·lusió de que podíem arribar a ser com “ells”, que podíem canviar el determinisme donat per naixement. Però el que hem vist més enllà del fum ha estat la corrupció dels que han arribat a les esferes de poder, per naixement o per oportunisme.

En Joaquim Novella, professor d’economia  de la UB, solia dir allà pel 2005 “Si has de ser ric, és millor ser-ho a Estats Units, però si has de ser pobre, millor  ser pobre a Europa”, referint-se al gran Estat del Benestar que aquí teníem. He recordat molt aquesta frase des del 2008 ençà, ara ja no ens està permès ser pobre amb dignitat enlloc.

Als anys 90 i fins la crisi, el funcionament capitalista de la societat permetia mirar cap a un altra banda quan a un Parlament es parlava de comissions il·legals i diners negres. Era una cosa més que normalitzada en els negocis i més que permesa per la societat, que miraven a aquest tipus d’empresaris amb admiració, com un model a seguir. Què llest, que cobra en negre.

Per sort tot això ha canviat, i ara existeixen persones emprenedores que s’endinsen cap a altres tipus d’iniciatives, on altres emprenedors col·laboren i treballen  sense cobrar comissions. Es tracta de l’economia alternativa: Compartir clients, compartir despeses, generar idees en comú, tot de manera ben transparent. Emprenedoria social que  rebutja qualsevol acció que es pugui considerar poc transparent. Persones emprenedores amb principis ètics, sostenibles. No són empreses, són persones que fan feina i com a persones, s’ajuden uns als altres.

Ara bé, tots els que treballen en emprenedoria social saben que no s’enriquiran. Això marca una diferència entre els corruptibles i els que no ho són.

La por

dimecres, 7/01/2015

No entenc com una persona pot matar a una altra en nom d’un déu. I sobretot quan el perdó forma part dels valors de la religió islàmica. I dic perdó perquè, tot i que no m’entra al cap el sentit de tot això, la meva empatia em permet entendre que a algú no li agradin les publicacions de la Charlie Hebdo.

Matar en nom de déu per venjar l’haver exercit el dret a la llibertat d’expressió, és un acte que ens distancia de l’essència humana i ens separa de la resta d’animals. Ens aïlla. Ens deixa sols davant l’esdevenir de l’univers, ens arrossega, com un ràpid d’un riu cap a la barbàrie, cap al desastre; ens situa en un escenari de deconstrucció social, on la por és exercida com a mecanisme de control.

La por com a eina de pressió social i política.

La por de que ens passi als altres,  a la nostra família, als nostres fills, a tú i a mi.

El terrorisme no té res a veure amb la religió. El terrorisme parteix de la part més poc elaborada dels nostres sentiments; del descontrol, de la venjança, i sorgeix de la ignorància. La religió és espiritual; és un model de vida que hom tria per desenvolupar el seu pensament cercant respostes a preguntes transcendents.

El terrorisme no té cabuda en la religió entesa com l’evolució de la nostra part espiritual. Ni tampoc en un model social basat en la llibertat individual i el respecte a la diversitat.

Des d’aquest petit espai virtual, voldria fer arribar el meu condol a tots els familiars i amics dels treballadors i artistes de la Charlie Hebdo.

Economia alternativa. De competir a col·laborar.

dilluns, 1/12/2014

economia_economiasocial

El meu germà viu a l’Eixample Esquerra. Un punt que s’ha convertit en la meca dels moderns de Barcelona, els antics hipsters, els actuals normcore i la seva feliç descendència. Un punt on tota aquesta modernitat es troba a diferents locals, bars, restaurants, forns  vintage, botigues i tallers de roba del DIY, etc.

He de confessar que m’encanta passejar per aquests carrers. Jo, que he trobat en el Pinterest el meu decorador personal, vaig caure meravellada per tants bars amb estètica vintage amb olor a ikea, amb llumets de colors, amb gàbies de ferro rovellades sense ocells que hi cantin de dins. I en aquell èxtasi de bars i gent moderna,  gossos hipsters i adolescents amb barbes i melenes infinites, vaig dir al meu germà:

–          M’encanta aquest barri. Aquests bars són tant acollidors…

I el meu germà, que és una mena de Risto Mejide (tot i que ho negui) amb barba, em va mirar amb ullets de perspicàcia.

–          En sis mesos estaran tancats.

Xof. Gerro d’aigua freda al romanticisme. La realitat és que hi ha una part de raó. Hi ha molts treballadors acomiadats que han invertit els seus estalvis o el seu atur en muntar un local. És el retorn al petit comerç com una fugida cap endavant, un intent desesperat d’assegurar uns ingressos. Conec alguns casos, i és cert que tots han tancat després de cert temps. Espero, de tot cor, que no sigui el cas de tots aquests petits genis emprenedors que donen vida a la ciutat i mantenen a les seves famílies.

Hi ha moltes iniciatives des dels governs, que animen als aturats a apostar per l’emprenedoria individual. Però és difícil ser emprenedor en aquesta societat, cada vegada més global, si un no té la preparació suficient per ser-ho; si no té un pla d’empresa, si no té recolzament. I tot i tenint això, s’ha de comptar amb la sort.

La setmana passada va tenir lloc a Saragossa el “I Congreso Internacional de Economía Social y Solidaria”, on es deixa de banda l’emprenedoria individual per avançar a les iniciatives col·lectives: cooperatives, societats laborals, etc. També l’espai per emprenedors que comparteixen clients, espais, recursos; abarateixen costos, i enriqueixen el ventall de possibilitats dels negocis. La competitivitat passa a ser col·laboració professional, i ja no importa tant que un s’enriqueixi, sinó que tots guanyin. Treballar pel benefici comú. Sense ser cap experta en economia, em va semblar molt interessant aquest punt de vista, que deixa enrere la competitivitat més capitalista, i s’endinsa en una xarxa de relacions humanes que, a més, esdevenen beneficioses professionalment per tots els implicats.

Pels que s’obstinen en voler demostrar que la societat civil no se sap mobilitzar, aquestes iniciatives són un clar missatge de que la societat canvia. És el que tenen les crisis, que treuen el millor de les persones.

+ info:  Confederación Española de Economia Social

 

Jo també vull votar

divendres, 24/10/2014

encuestaAvui he fet un repàs sobre quantes enquestes he contestat durant els darrers anys:

A la feina, enquesta de satisfacció.

A companyies telefòniques, per si he rebut un bon servei

A companyies aèries, per si m’ha agradat la pàgina web.

Per telèfon, sobre quin partit tinc pensat votar.

Sobre productes, si m’agrada un iogurt gust de maduixa, si la textura m’agrada, si no m’agrada, puntuació…

Sobre ongs, si col·laboro amb alguna, amb quina, per què.

A hotels, si he rebut un bon servei.

A restaurants.

Als hospitals.

A la universitat, sobre professors, sobre les aules, sobre el temari.

Etc.

La població està educada en les enquestes. Les empreses, els polítics i la societat estan orientats a millorar la satisfacció dels clients, ja siguin estudiants, usuaris de serveis telefònics o votants.

El que m’impressiona i m’entristeix del que succeeix entre Catalunya i l’Estat és la incoherència, fins i tot filosòfica, entre el model social que alguns pensen que existeix, i el que realment està viu als carrers.

Vivim en una societat acostumada a opinar sobre qualsevol aspecte i que la nostra opinió sigui tinguda en compte. De tot això en té molta culpa el màrqueting i la publicitat, que han ajudat a la creació d’aquest model de  “si no está satisfecho le devolvemos su dinero”.  I és sorprenent que  ningú s’hagi plantejat mai que aquest missatge calaria, més enllà de l’estratègia publicitària, i es podria traslladar de la compra d’una planxa o la crítica a un menú de restaurant a voler i exigir com a “clients d’un país”, que siguem tinguts en compte en altres aspectes que ens afecten socialment. És totalment incongruent que ens ensenyin que “para mejorar nuestro servicio, su opinión es importante” i que al mateix temps quan gairebé dos milions de persones es manifesten per demanar que sigui tinguda en compte la seva opinió, els mateixos que utilitzen les enquestes per orientar els seus programes polítics cap una banda o una altra, ens diguin que no hi haurà votació. Per què? Perquè no. “Su opinión es importante para poder opinar sobre una compañía de teléfono, pero no tanto como para poder opinar sobre su modelo de Estado”.

El model social ha canviat, i hem sigut tots que ho hem fet possible. Per mi no es tracta d’un dret democràtic (que ho és); es tracta de que moltes persones que estem acostumades a que ens demanin opinió fins i tot per saber de quin color ens agraden els llençols de l’hotel on hem passat el vespre, no podem entendre perquè alguns no volen conèixer la nostra opinió sobre el model de país que volem. Més enllà de l’independentisme, més enllà de nacionalismes. Crec que estem preparats per opinar, ens han educat per això. Volem votar (o al menys, ser enquestats).

ELS MORTS

dimarts , 29/07/2014

Durant les vacances he intentat desconnectar dels diaris, dels noticiaris i de tot el que te a veure amb el món. Resulta especialment índexdifícil mantenir una postura positiva davant la vida, quan els bombardejos (i he triat bé aquesta paraula) de notícies són cada vegada més negres.

Avui, quan he reprès la meva rutina laboral, he obert els diaris i he començat a llegir m’he adonat de que molt probablement aquesta crisi sense final previst, acabarà d’una pitjor manera. M’imagino moltes línees convergents en un punt: la Guerra.

Les crisis històricament han estat no només monetàries sinó de valors; no és aquesta la única, però la gran capacitat d’oblit i la poca memòria dels éssers humans ens fan veure-la com especial. Recordem els feliços anys vint, sense anar molt enfora. En aquell moment també va començar a USA,   va repercutir en tota l’economia mundial i va contribuir a desembocar en la II Guerra Mundial. Línies convergents.

Vaig llegir l’altre dia un article de  Strobe Talbot on exposava tres raons per les quals hauríem d’estar preocupats per un possible conflicte mundial. La primera és el descontent de la població, acompanyat per la crisis de les democràcies occidentals; el descrèdit dels polítics i de la manera de fer Política. En segon lloc argumentava l’augment dels nacionalismes a Europa,  citant a Putin i l’annexió de Crimea, però també la qüestió espanyola i britànica. La raó tercera que explicava són el gran número de conflictes bèl·lics: Ucraïna, Gaza, i els múltiples conflictes a Orient.

Durant els anys 20, el creixement econòmic i la “població de panxa plena” varen fer que ningú es plantegés la possibilitat d’una guerra, tot i que ja haviem patit la Primera pitjor guerra del món. El més trist és que no varem aprendre res i es va repetir una altra guerra pocs anys més tard.

A mi em sembla que tot s’encamina allà mateix, i allò que més em preocupa és que si gent com en Talbot ho exposa, i jo com a lectora sóc capaç de reflexionar-ho i pensar-ho, perquè totes les persones que tenen veu i  capacitat per aturar certs comportaments no ho fan?

Veiem per la tele els morts de Gaza, compartim pel facebook missatges de pau, mirem fotos i a les feines (qui les manté) comentem les desgràcies dels pobrets que viuen a altres països, suficientment lluny com perquè tot sembli una sèrie de ficció. Cap de nosaltres ens imaginem una vida sense  un llit on dormir, sense nevera, sense menjar, sense llum. Ningú pensa que un dia, en sortir de la feina i anar  a cercar als nostres nins a escola, pot haver caigut un míssil al nostre poble; els morts poden no estar tan enfora.

COMMON PEOPLE. Pablo Iglesias.

dilluns, 26/05/2014

 pulp

Ahir em  va venir a la ment la cançó del grup Pulp Common People mentre era conscient dels resultats de les eleccions.

El format vintage, la moda de mobles i roba de segona mà, el do it your self, els mercadets… aquesta moda és el reflex de l’època d’austeritat que vivim. Ja no està ben vist gastar-te 200 euros en unes sabates si n’hi ha per 30… en una època on tothom  qui pot comprar un cotxe mira la benzina que consumeix abans que la seva potència, no valen les grans estructures de partit. Quan tanquen perruqueries perquè la gent es tenyeix a ca seva, o els anuncis de cervesa d’estiu ja no es fan a un veler sinó a la teulada d’un edifici de ciutat envoltada d’antenes parabòliques, no valen els grans sous, ni les grans dietes, ni viatjar en primera, ni passar per sobre del bé o del mal.

La publicitat, la imatge i la moda han sabut adaptar-se a l’austeritat imperant. Tothom cobreix les seves fotos de pel·lícula antiga, amb colors gastats; les coses antigues, modestes, austeres, són les que agraden. Gent que mai comprava ni venia coses de segona mà freqüenta mercadets, o entra a pàgines de venda de segona mà per adquirir o comprar.

Els partits polítics no han sabut entendre que la societat ha canviat. Les grans estructures ja no tenen sentit, són molt cares i gens resolutives. I en mig d’aquest panorama de no enteniment entre el poble i els seus governants (recordem els crits de No ens representen), entra en escena un professor universitari, una persona culta, connectada amb la realitat a través dels seus alumnes, una persona “normal” que parla per persones “normals”, fa feina en coses “normals”, vesteix normal i a més, s’envolta de gent normal, intel·ligent i amb estudis,  però normal. Common people.

Les persones necessitem gent que cregui en el que fa, que pensi que la seva feina és un servei públic, que està treballant per tots i cadascú de nosaltres. Gent que es posi en el lloc de les persones sense feina, dels desnonats, de les persones malaltes, dels excluïts, de les dones, dels joves, dels majors de 50 i dels estudiants. Gent normal com nosaltres al cap i a la fi.

Podemos ha sorgit de la gent que ja no ha pogut esperar més a que els partits existents es renovin o es reinventin. Ara, Podemos,  ha aconseguit un espai des d’on posar en pràctica les seves propostes, però ho han de saber aprofitar. Són moltes les expectatives posades, i molta gent que hi té l’ull damunt. La gent normal té molta feina per fer.

Mini it girls

divendres, 14/03/2014

 

Miley_Cyrus_Wonder_World_concert_at_Auburn_Hills_06Fa pocs dies hem celebrat el dia de la Dona. A les nostres respectives famílies, o a la feina, moltes dones cada dia lluitem perquè les petites o grans mostres de masclisme vagin desapareixent de la nostra societat. Però, tot i això, em sorprèn que aquesta lluita sovint no es correspongui amb la realitat que vivim cada dia.

Com sabeu la gent que m’ha llegit alguna vegada, tinc dues filles. I a través d’elles, m’adono del model de societat que estem creant, del model de futur i sobretot de la construcció de petites dones que en un futur seran les dones que perpetuaran o no el model masclista que encara arrosseguem. Em demano quin serà el paper  de les nenes d’avui quan siguin dones adultes i tinc por de que la meva collita no és correspongui amb el que intento sembrar.

És difícil escollir un conte on el príncep no acabi salvant a la princesa, és improbable  (no dic que no hi hagi, però són anecdòtics) trobar uns dibuixos on la noia, tot no ser una figa-flor, no caigui desmaiada davant els encants del més atractiu de la peli. A més, les aventureres, ho són sempre i quan siguin encantadores, intel·ligents, llueixin bé i el que és fonamental: siguin precioses. Inclús en el Rei Lleó, recordo una escena on juguen els dos joves lleons, fins que ell acaba sobre la jove femella.  Subtil, però amb missatge.

Les bruixes són dones lletges, pudentes i velles. Malignes. La Reina de Blancaneus, envejosa i cruel. Les fades són dones joves, guapes i esveltes. O grans, àvies que cuiden amb abnegació de les princeses. Sant Jordi era  valent, la princesa hagués mort sense ell.

Les mares em diuen “ja veuràs, ara l’adolescència comença amb 10 anys”, i és així: Quan passen a una segona fase de creixement, les nines comencen a mirar sèries que tornen a reproduir estereotips. Adolescents guapes amb vestits sexys que gràcies al seu encant propi i el seu físic (les nenes encara no saben que els guions els solen fer homes i estan estudiats segons criteris de marketing) esdevenen les més populars. Aquest és el model que elles volen imitar i repetir. El fenomen KGOY –kids getting older younger , que he trobat a aquest article. Així, ser una mini it girl  és un triomf assegurat,  fet que beneficia exclusivament al sexe masculí més ranci i a empreses que han trobat en les nines d’aquestes edats un filó d’or.

Fa un parell de dies vaig llegir un article a El País, que conta com de fantasioses són les proporcions la Barbie, l’estrella de les nines des dels 60.  Segons diu, han creat una altra nina, la Lammily, de proporcions  realistes, amb vestits normals, que s’identifica amb qualsevol dona del carrer, amb nosaltres. Malauradament,  no li auguro molt d’èxit, vist el vist, haurien de canviar molt les coses perquè les nines deixin de demanar vestits de princeses i optin per les dones reals. Espero que no hagin d’esperar a tenir la nostra edat per adonar-se que elles no necessiten cap príncep salvador: elles  són les dones valentes que mouen el món.

Benvolguts senyors polítics

dimarts , 21/01/2014

 

Benvolguts polítics,  de qualsevol Comunitat, alcaldes i alcaldesses de ciutats, de pobles, regidors i regidores, directors i directores generals i a tothom que tingui una responsabilitat pública:

Com a votant demòcrata, que creu que vosaltres, els polítics, sou ni més ni menys que la veu del poble; que sou representants del nostre sentir, i que la vostra legitimitat rau en ser portantveus de la societat i no en acordar un seguit de decisions promogudes per interessos professionals, familiars i personals;

Us demano:

Que ens escolteu. Que sigueu justos. Que ens estimeu, com nosaltres estimem les institucions, malgrat cada vegada sigui més difícil, i cada vegada estiguem més desenganyats, ofesos, preocupats, enfadats i desmotivats. Us demano que penseu en totes i tots, i sobretot que:

No acoteu el cap davant les injustícies. Ni que siguin del vostre partit.

No manipuleu les informacions ni obligueu als mitjans a que ho facin.

No prengueu per filoetarres a uns joves aturats que es manifesten, enfadats perquè no tenen feina ni l’esperen.

No jutgeu el grau de violència pel número de rastes que tingui una persona.

No digueu que estem millor que ahir quan cada dia centenars de persones són expulsades d’una casa que no han pogut pagar.

No digueu que “España está saliendo” quan ser mil·leurista és, en el millor dels casos, el futur que li espera a un treballador.

No deixeu sense futur als excluits, als dependents, als més dèbils.

No feu demagògia amb dades macroeconòmiques que no entenem: el pa no ha baixat.

No confongueu el descontent de la ciutadania amb l’ incitació a la revolta comunista.

No provoqueu debats incendiaris als mitjans amb l’objectiu de guanyar audiència.

No oprimiu. L’opressió només pot conduir a l’explosió de la violència.

No prioritzeu els interessos dels bancs i dels grans empresaris davant els nostres.

No sigueu repressius. Si ja no podem protestar, què ens queda?

No ens prengueu per innocents, per incults, per inútils o malalts. Som persones adultes i sabem escoltar, llegir i entendre.

No feu al·lusió  al Nazisme ni  a la dictadura Comunista quan la raó ja no us atorga arguments.

Estimeu al vostre país, als ciutadans i ciutadanes, a la cultura, la ciència, l’educació i la sanitat de tots.

 

Escolteu-nos. Estem preocupats.

 

Els pobres de San Francisco

dilluns, 23/12/2013

Aquests darrers dies he pogut ghomelessaudir d’un espai de temps a San Francisco, ciutat, que m’ha sorprès en tots els sentits. En general positivament: és  una ciutat de les que m’agradaria viure (excepte per les 20 hores que costa arribar allà des de Mallorca), oberta al mar i a la gent; cel blau, sol i dies clars. Pujades, baixades, cases de fusta, lleons marins, Chinatown, Mission…

Però, com altres ciutats grans està plena de clarobscurs, de grans contradiccions, de rics i de pobres. És la segona vegada que visito els Estats Units, però potser per edat, o perquè la meva professió encara estava per desenvolupar la meva capacitat crítica, no vaig parar atenció a moltes de les paradoxes d’aquesta gran societat.

De tots els contrasts sorprenents, allò que em va sobtar més varen ser els milers de sensellar que viuen als carrers de San Francisco, una ciutat de clima  càlid amb hiverns suaus que facilita la vida al carrer. N’hi ha que són joves, vells, alguns estan malalts físicament  o psíquica, són homes o dones, i la majoria americans.  Què ha passat i què continua passant per què una de les potències més influents del món no solucioni aquesta problemàtica?

La resposta no és senzilla. Les polítiques que Estats Units ve practicant des dels anys 50, han donat com a resultat l’exclusió social de la població més empobrida.  Aquí vos deixo uns exemples.

–  Moltes persones que deambulen pels carrers de SF pateixen malalties mentals. Això és així perquè històricament no ha hagut compromís del govern en el sistema estatal de salut mental, sinó que es va traslladar a la Comunitat: és a dir, entitats sense ànim de lucre, moviments privats, etc. Sembla que potser hi haurà una esperança a partir de gener 2014, quan entri en vigor el Obamacare i persones que actualment no tenen assegurança, tindran accés a serveis sanitaris, inclosos els tractaments de salut mental y abús de substàncies.

– No existeix una política de creació de vivendes socials, assequibles per a les famílies d’ingressos baixos, gent major pobre o discapacitats.

– L’assegurança per atur als Estats Units està limitada a la recerca de feina i no permet, excepte en comptades ocasions, rebre-la si el beneficiari vol rebre formació mentre gaudeix de la pensió.

– Gairebé la meitat de nins criats a dispositius d’acollida per a infants abandonats, es convertiran en sensellar als 18 anys, ja que es trobaran al carrer amb dificultats per adquirir una feina i vivenda.

– Desastres naturals: huracans, inundacions, destrucció de llars o de locals de feina:  les persones que no tenen assegurança es troben sense casa, i  moltes vegades també sense feina ja que també han quedat devastats els locals. La següent passa, sinó es té una xarxa social favorable,  és  viure al carrer.

–  Persones amb antecedents penals. Les empreses  poden tenir accés a dades sobre el seu historial delictiu, inclús al seu historial de crèdit. Això dificulta l’accés a la feina d’aquest col·lectiu i  en molts casos els condemna a l’exclusió.

– Persones que fugen de les seves famílies per ser víctimes de violència domèstica,  o bé per orientació sexual: gays, lesbianes i transsexuals als quals la família rebutja. Al 2010,  entre un 20-40% de joves sensellar s’identificaven com a LGBT.

– Desnonaments de les cases per execució d’hipoteques, o de lloguers.

–  Veterans ex militars, molts són malats físics o mentals. Sovint es troben al carrer. Actualment, el US Department of Veterans ha augmentat la dotació per a persones sense llar, un 32.7% respecte a l’any anterior.

Esperança, futur?

San Francisco, amb l’objectiu de disminuir el número de persones que viuen al carrer, va posar en marxa a l’any 2004 el programa Care not Cash, que actualment continua en marxa.  Aquest programa canvia les directrius d’oferir subsidis als sensellar, per donar-los vivendes alternatives, i la possibilitat de participar en programes de salut. Segons el darrer informe, d’octubre de 2013, sembla que els sensellar tendeixen a disminuir, tot i que és una problemàtica molt greu, que  deixa veure les carències socials d’una de les primeres potències mundials. Unit al Obamacare i a l’augment de dotació per les persones que pateixen aquesta situació, és probable que minvi el número de sensellars, la qual cosa no significarà un número acceptable.

Ens hauríem de demanar si és aquest el model de país que volem, un país on la privatització dels serveis bàsics com la sanitat i l’educació facilita les difèrències entre rics i pobres, i on convertir-se o no en un excluit social és una questió de sort entre la clase mitja. Jo tinc ben clara la resposta.