Córrer a casa com a l’estranger

diumenge, 19/10/2014

Fa pocs dies que em vaig animar a fer la TUI. Sí, aquella cursa en què la proporció de participants estrangers és exagerada. Els fan paquets vacacionals i vénen en bandades, sobretot d’Alemanya. Es deuen pensar que això és com el paradís i que aquí vivim en un estiu permanent i aquestes coses. Bé… tampoc no van gaire desencaminats. 19 d’octubre i sembla que estem en ple agost.Parc de la Mar

7:50. Parc de la Mar. El cel, ben serè. Temperatura suau. Tot apunta que, en un parell d’hores tindrem una calor infernal com la d’ahir. Els que correm els 10km no haurem de patir tant. Però els que han optat pels reptes maratonians maleiran aquesta pròrroga estiuenca.

Com que em temia l’allau de gent (i com que sóc patidora de mena), vaig recollir el dorsal i el xip ahir. Però d’altres s’ho prenen amb calma. Em creuo amb Toni Roldan, que just la setmana passada va proclamar-se subcampió d’Espanya de curses de muntanya. Ara va a recollir-ho tot. Farà la marató (la primera de la seva vida!) i durant el recorregut l’acompanyarà amb bicicleta un bon amic i també gran atleta: Miquel Capó. “Avui toca guanyar?”, els pregunto. “Bé, sí, ja veurem!”, diu en Toni somrient.

Són les 8:30. Me’n vaig cap al guardarroba. Em sorprèn un immens muntatge militar on s’hi han instal·lat les dutxes. I, de darrere, comencen a aparèixer rius de gent equipats tots amb el mateix xandall gris i blau i la bandera espanyola. Són centenars. “Ejército de tierra”, hi posa a la jaqueta. Alguns duen el dorsal, d’altres es posen la visera de “Crew”, del personal de la cursa. Que no en faltin!

militars

Hi ha gent per a tot. No acabo d’entendre què fa aquesta dona amb un impermeable…

impermeable

002sortida sol Marítim006banys
8:40. El Passeig Marítim despoblat de cotxes. Es comencen a formar cues davant els lavabos químics. Ara encara es poden utilitzar… En una horeta serà totalment desaconsellable entrar-hi.

Per tot arreu se sent parlar alemany, alemany i més alemany. Pels altaveus tenen l’amabilitat d’anar traduint per als nadius, tant en català com en castellà. Però l’alemany, sempre el primer. Ens criden a la línia de sortida. Primer sortiran els de la marató. Després nosaltres, els de 10km. I darrere nostre, els de la mitja marató.

A les 9:00, clavades, comença la marató. Nosaltres som darrere i aplaudim. Els meus aplaudiments són d’admiració però també, una mica, de consol, pensant en tot el patiment que els espera.

Criden no-sé-què en alemany per l’altaveu i tothom al meu voltant es posa a xiular, aplaudir i votar. Em sumo007sortida als aplaudiments. Però quan veig que tothom comença a moure els braços de costat a costat, com si fóssim el públic d’un programa de Telecinco, abaixo els braços. Aquestes coses em fan vergonya aliena, no sé per què.

I pam! Comencem! Són les 9:10. La temperatura ara mateix és perfecta. Avanço tranquil·lament. Som moltíssims. Passen uns quants metres fins que no podem córrer. El públic ens anima. En alemany, però ens anima. I s’agraeix.

Palma puja i baixa, i avui ho comprovo més que mai. De seguida ens trobem el primer avituallament. Ja? Agafo la botella d’aigua i me la tiro pel cap.

Alguns ja comencen a caminar. Jo veig que vaig bé. En una aturada del bus, una dona li explica a un home: “Esta gente se entrena durante todo el año para…”. I penso que “durante todo el año” potser no cal, però una miqueta més sí que podria haver entrenat.

Els quilòmetres no estan marcats. Al principi em fa ràbia. No tinc cap referència! Però després me n’adono que psicològicament em va millor no saber quant duc i quant em queda…

“Come on, you look like heroes”, ens diu un speaker a la Plaça Major. Em fa riure. “Mercè! Mercè!”, sento, de sobte, en un avituallament. Quina alegria, trobar-me un amic! També hi ha autòctons, per aquí!

I el darrer tram, els darrers dos quilòmetres, se’m fan eterns. Tinc la temptació de posar-me a caminar. Però ja no queda res! Veig la meta! I estic a punt de complir el meu repte: fer menys d’una hora! I sí, ho aconsegueixo. Quina satisfacció! En creuar la meta, el primer que donen és una medalla, una botelleta d’aigua i una cervesa de tamany Oktoberfest! Sense alcohol, això sí.

008arribada birra

Un cop recuperada, me’n vaig cap a la meta. Són les 11:30. He sentit que Toni Roldan va primer. Em trobo la seva família: mare, germana, al·lota, amics… Emoció… Nervis… I llàgrimes, en veure que arriba el primer! Estona després, assegut a l’ombra, en Toni intercanvia sensacions amb el tercer classificat, Toumi Dahmani.

009collage guanyadors

El marroquí em mostra com li han quedat els peus. Destrossats! “Però això no és res!”, em diu en Toni. “N’hem vist de molt pitjors!”

010peus

I l’any que ve, el mític nom de Tui Marathon es canvia pel de Maratón del Mediterráneo. Funcionarà igual de bé? Seguirà sent un repte vacacional per als milers d’europeus que hi participen? Per cert, que és exactament el mateix nom que té la marató de Castelldefels-Gavà…

En què pensa el campió de l’Ultratrail Serra de Tramuntana?

dilluns, 21/04/2014

gelatEn un gelat. El polonès Pawel Dybek assegura que va estar els 107 km de l’Ultratrail somiant en aquest gelat. 11 hores i 50 minuts pensant en la recompensa que l’esperava a la meta de Pollença.

Premi ben merescut! De fons, publicitat de nutritius específics i màgics. Però on hi hagi aquestes tres boles de nata, xocolata i vainilla, que s’apartin barretes energètiques, gels recuperadors i begudes isotòniques.

El va gaudir com si es tractàs d’un tresor mentre esperava que arribàs la seva dona Magdalena Laczac, setena de la general i primera dona (13 hores i 18 minuts).

El segrest de n’Úrsula

dijous, 20/03/2014

No pot ni dutxar-se. Ni canviar-se. No té temps de fer res. La segresten. Així com ha arribat: amb xandall, suada, descol·locada.

Els seus veïnats d’Esporles tenien tantes ganes d’ella! N’Úrsula Pueyo és una heroïna. Una al·lota que després d’haver superat l’entrebanc més fort de la seva vida, l’accident que la va deixar sense una cama, és capaç de superar-ho tot.

Que els Jocs Paralímpics de Sotxi no hagin anat del tot bé, tant se val. De fet, com diu ella mateixa, ha estat un fracàs. I per això al·lucina que tanta de gent l’estigui esperant pels carrers del seu poble. Celebren que, tot i no tornar amb medalla, és una campiona de dalt a baix.

Batucada. Cotxe descapotable. Centenars de persones. Camisetes amb el seu nom. “Úrsula, estam amb tu”. Xeremiers. Nins i nines. Dibuixos dedicats. Familiars, amics, desconeguts.

N’Úrsula al·lucina. “Pensava que m’estarien esperant unes deu persones… però això…!”. Flipa. La fan pujar al balcó de l’ajuntament i, des del carrer, la gent l’aclama. Criden el seu nom. La fan plorar d’emoció. Tot Esporles bolcat amb ella.

N’Úrsula s’ho mereix. I Esporles es mereix tenir una campiona com n’Úrsula.

Vídeo de la rebuda

Úrsula Pueyo

Sobrassada power

dilluns, 2/12/2013

Gràcies a Twitter hem descobert que la #sobrassadapower té un altre ingredient. Un ingredient musical: Antònia Font.

La #sobrassadapower és una energia desproporcionada que permet al mallorquí Tòfol Castanyer guanyar curses com si no fos res de l’altre món. De tant en tant, al seu twitter, es delata amb aquesta “arma secreta”.

Però, com dèia, no només es tracta de la sobrassada. El concepte és molt més ampli. Engloba tot allò que un català, només de dir-ho, associa directament a qualsevol conegut mallorquí que tingui.

Això és el que li va passar a la campiona del món d’ultratrails, Núria Picas, el 28 de novembre. Quan va veure la dissolució d’Antònia Font, directament va pensar en un dels seus bons amics de competició: Tòfol Castanyer.

Va ser veure aquest tweet i, de sobte, em vaig imaginar Alegria com a xut d’energia extraordinari per a aquests ultrafondistes. L’astronauta rimador amenitzant les jornades a 2000 metres. El tan famós Oh, yeah!

I, en veure la resposta del mallorquí, em vaig adonar que el fanatisme per Antònia Font no era cosa només de dos corredors de muntanya. Kilian Jornet, Marc Pinsach i Miguel Caballero es van afegir a aquest adéu virtual.

Antònia Font deixen petjada, molta d’energia i bones vibracions. Visca la #sobrassadapower!

Conéixer el món a base d’Ultratrails

dimarts , 12/11/2013

Conec gent que ha provat de fer una ultratrail després de mesos i mesos d’entrenament. Gent que estava molt forta. Gent que, tot i així, ha hagut d’abandonar a mitja cursa perquè el cos li ha dit prou.

Això és el que ens passaria al 95% de la humanitat si un dia decidíssim entrenar-nos per intentar completar una d’aquestes curses inhumanes. El 5% restant són bojos que no només aconsegueixen acabar-les, sinó que les gaudeixen com si fos el millor del món. Per a aquests bojos (a qui admiro totalment) s’ha creat l’Ultra-Trail World Tour, un circuit anual de deu curses d’ultrafons:

Vibram Hong Kong 100

Transgrancanaria

Tarawera 100

Marathon des Sables

Ultra Trail Mt Fuji

TNF 100 Australia

Lavaredo Ultra Trail

Western States 100

Ultra Trail Mont Blanc

Diagonale des Fous

J a comencen a sortir candidats a fer aquest circuit (i guanyar-lo, evidentment). Entre ells, com no podia ser d’altra manera, els nostres ultrafondistes, els dos mallorquins que poden amb tot: Miquel Capó i Tòfol Castanyer. Ànims, al·lots! Que comenci l’espectacle!

La medalla més patida

dilluns, 21/10/2013

La història em va semblar entranyable. Na Maria Mora és una gran campiona, una de les precursores del ciclisme femení a les Balears. De fet, va ser la primera mallorquina a proclamar-se campiona d’Espanya de carretera i també va ser-ho en diverses ocasions de pista. Però se’n va cansar ben jove, i ara feia 22 anys que no agafava la bicicleta per competir.

La vaig cridar perquè, ara que té 46 anys, s’ha animat a presentar-se al Mundial de ciclisme en pista màster que s’ha disputat a Manchester, i n’ha tornat amb una medalla de plata. Em semblava una història fantàstica per demostrar que mai és tard per tenir il·lusions, reptes i forces per marcar-se metes.

Arribam al velòdrom i trobam na Maria que ha vengut acompanyada per un parell d’amigues. Somriuen i fan broma. Les veig contentes. Fem seure la nostra protagonista, li posam el micròfon i començam l’entrevista.Maria Mora

– Com ha anat el Mundial? Com és això de guanyar una medalla tants anys després?

I en aquest moment, na Maria es posa molt seriosa. Li brillen els ulls. S’emociona.

– És la medalla que més he patit en tota la meva vida.

I aquí me trob una història totalment diferent. Però serà millor que la sentiu contada per ella mateixa en aquest vídeo. Només us diré que es van succeir una sèrie de malentesos, complicacions i corredisses que no van evitar que aconseguís la medalla… però que van fer que hagi tornat amb un sac de nirvis que mai oblidarà.

Déu n’hi do la història que hi ha darrere aquesta medalla…

Sorpreses als Alps (tercera etapa de la Transalpine Run)

dilluns, 2/09/2013

Etapa 3

“Ben fet, company!”. El solleric Tòfol Castanyer fa un gest afectuós al seu company d’aventura, Philipp Reiter. El jove alemany diu que avui és el primer dia que s’ha sentit bé, en aquesta Transalpine Run. Han acabat l’etapa segons, només 38″ per darrere dels guanyadors. I això que se suposava que era el dia més dur, el que tenia més desnivell… Fins i tot han trepitjat neu!

Però en Philipp encara riu per una anècdota que no oblidarà: a mig recorregut s’han creuat un home que anava muntanya amunt totalment despullat! Tan sols duia unes botes de muntanya. “Ho haurien de prohibir, això?”, es pregunta el jove.

Córrer amb un desconegut

diumenge, 1/09/2013

Em sembla una parella d’allò més curiosa. En Philipp Reiter és alemany i té 22 anys. En Tòfol Castanyer és de Sóller i ja passa dels 40. S’entendran?

Idò no els queda més remei. Durant set dies corren junts la Transalpine Run. I junts vol dir que no es poden separar durant tot el recorregut i que han d’arribar junts a la meta.

És una cursa exigent, dura, de molts dies i molts quilòmetres. Moltes hores d’anar un devora l’altre i compartir problemes, preocupacions, dificultats… compartir-los tot i la barrera lingüística que els separa.

De moment no els va del tot malament. Després de dos dies de cursa, són tercers de la classificació general. El primer dia en Philipp no es va trobar gaire bé i, tot i això, van acabar creuant la meta en segona posició. Avui, diumenge, han superat una jornada de pluja, pluja i més pluja i han arribat tercers.

Ara, el que més m’agradaria és poder fer d’espia i veure per un foradet com és això de compartir tantes hores d’esforç amb una persona que ni tan sols coneixies hores enrere. De què deuen parlar? En Tòfol deu treure la veterania per exercir de líder? O deu ser en Philipp qui lideri la parella amb la força que li dóna la joventut?

Arribada a meta ETAPA 2

Així, sí

dimarts , 20/08/2013

- Qui veniu a gravar?

Encara que ho volguéssim, no podríem passar mai desapercebuts. La càmera i el micròfon ens delaten. La senyora ens mirava des de feia estona i per fi s’ha decidit a preguntar-nos-ho.

Sempre tens aquell moment de dubte de si prendre el pèl a la persona en qüestió. Tanmateix, què passa si no li dius la veritat?

– El conco d’en Rafel Nadal.

I ens mira amb un somriure i deixa anar un “així, sí” fent cara d’alleujament.

– Així, sí!

Els tres que esperam el moment d’entrevistar en Toni ens miram estranyats per aquesta reacció.

– Així, sí! Així, sí!- repeteix ella satisfeta mentre se’n va- Pensava que potser vindríeu a gravar qualcun personajillo- diu, fent cara d’oi.- Però així, sí!

Toni Nadal

Tòfol Castanyer i l’absurditat del podi

dimecres, 17/07/2013

Crec que no sua. O almenys no ho sembla.

És prim, molt prim. No té ni un gram de greix. I fa cara de persona normal, però no ho és. Bé, no ho és ni ell, ni cap dels que corren com ell, es diguin Kilian Jornet, Miquel Capó o Oihane Cortázar.

En Tòfol Castanyer acaba de guanyar la Salomon 4 Trails, una competició per etapes que es fa pels Alps. Són quatre dies de cursa. En total, 160 quilòmetres. Uns 10.000 metres de desnivell acumulat. Una animalada, vaja. I ho ha fet com si res, pim pam.

– No, si jo no hi anava per guanyar! – em diu.Tòfol Castanyer

En el calendari, en Tòfol hi tenia marcat per diumenge que ve l’Europeu dels Dolomites. Una de les proves de la Copa del Món. Però ha decidit no anar-hi, en part per recuperar-se bé del sobreesforç de la 4 Trails i, en part, perquè el seleccionador espanyol no l’ha convocat. (No l’ha convocat!!) Bé, i, com que no està convocat, si hi anàs, seria com a “Open”, corrent pel seu equip (Salomon). I això no li dóna dret a pujar al podi.

No ho puc entendre. Com pot ser? O sigui que si en Tòfol, que està en plena forma, hagués decidit anar-hi (cosa que podria haver fet perfectament) i hagués arribat entre els tres primers (totalment factible), s’hauria quedat sense podi.

– I això no motiva – comenta, resignat.

Em sembla surrealista.

(Podeu veure l’entrevista a emesa a Ib3 fent click aquí)