Adriana Paniagua

Reconec que els periodistes d’esports tenim un mal costum: fer preguntes òbvies i que es poden respondre amb un monosíl·lab. Vaja, allò típic que a la facultat t’expliquen que no hauries de fer i que acabes fent. Però aquest estrany món del periodisme esportiu és com un joc en què de vegades no tens res a preguntar i simplement necessites fer parlar l’esportista per omplir pàgines o minuts. I sí, caiem en els famosos tòpics. De fet, sovint no són ni preguntes:

– Partit difícil, no?

I ells estan acostumats a aquest joc i et responen allò que cercaves començant pel famós “sí, bueno…” o “sí, la verdad es que…”.

Bé, aleshores un dia et trobes que has d’entrevistar un esportista jovenet. Molt jovenet. Un d’aquells nascuts gairebé a inicis del segle XXI. I ell, fent servir la lògica més coherent, si li fas una pregunta així, et respondrà amb un monosíl·lab. Quan has d’entrevistar un d’aquests, i més si és davant una càmera, te les has d’enginyar per fer-lo xerrar com sigui.

I fent voltes a tot aquest raonament vaig arribar al Club Nàutic de Palma. Allà m’esperava una piragüista de 15 anys que fins ara havia passat desapercebuda als mitjans de comunicació. I dic fins ara, perquè ara Adriana Paniagua és subcampiona d’Europa junior de canoa individual (en la distància de 200 metres).

Adriana PaniaguaEns va rebre amb un somriure d’orella a orella. Mai fins ara no l’havien entrevistada a la televisió. Estava nerviosa, empegueïda. Quan la càmera l’enfocava, mirava a terra inquieta. I vaig pensar… “ai, mare, no sé si en treurem gaire cosa…”. Li vam posar el micro, vam engegar la càmera i vaig començar amb una pregunta que pretenia ser de prova, una pregunta qualsevol per veure com xerrava:

– Com ha anat el campionat?

I allà vaig descobrir una petita estrella televisiva. Es va posar a parlar amb una naturalitat sorprenent, mentre gesticulava, recordava detalls, i s’emocionava. Era un remolí d’emocions. Quan vaig muntar el vídeo, no va fer falta posar-li veu en off: ella mateixa ho explicava tot perfectament amb una maduresa sorprenent.

Però no deixa de ser una al·loteta de 15 anys. Una jove que ens confessa que el que més il·lusió li feia no era la medalla, sinó el ramet de flors que els donen en pujar al podi.

En aquell moment de l’entrevista, n’Adriana estava pendent d’una cridada de la federació espanyola de piragüisme. Minuts després, quan havíem acabat, va venir corrent i cridant emocionada per dir-nos que ja l’havien telefonada i… que sí! Que la convocaven per anar al Mundial junior i sub-23 del Canadà! Així que d’aquí a uns dies agafarà un avió juntament amb un dels seus ídols, en Sete Benavides, rumb al Canadà. Rumb a seguir-se emocionant.