Entrades amb l'etiqueta ‘esport’

Conéixer el món a base d’Ultratrails

dimarts , 12/11/2013

Conec gent que ha provat de fer una ultratrail després de mesos i mesos d’entrenament. Gent que estava molt forta. Gent que, tot i així, ha hagut d’abandonar a mitja cursa perquè el cos li ha dit prou.

Això és el que ens passaria al 95% de la humanitat si un dia decidíssim entrenar-nos per intentar completar una d’aquestes curses inhumanes. El 5% restant són bojos que no només aconsegueixen acabar-les, sinó que les gaudeixen com si fos el millor del món. Per a aquests bojos (a qui admiro totalment) s’ha creat l’Ultra-Trail World Tour, un circuit anual de deu curses d’ultrafons:

Vibram Hong Kong 100

Transgrancanaria

Tarawera 100

Marathon des Sables

Ultra Trail Mt Fuji

TNF 100 Australia

Lavaredo Ultra Trail

Western States 100

Ultra Trail Mont Blanc

Diagonale des Fous

J a comencen a sortir candidats a fer aquest circuit (i guanyar-lo, evidentment). Entre ells, com no podia ser d’altra manera, els nostres ultrafondistes, els dos mallorquins que poden amb tot: Miquel Capó i Tòfol Castanyer. Ànims, al·lots! Que comenci l’espectacle!

Eufòria post-temporada

divendres, 31/05/2013

Dies de tensió, de nervis, d’angoixa i, en alguns casos, d’alegria absoluta. S’acaba la temporada, senyors! Bufandes amunt, abraçades, llàgrimes de tot tipus!

Fi de la temporada pels equips de bàsquet amateur d’Alemanya, de futbol aficionat d’Holanda, de voleibol escolar de Dinamarca, de qualsevol altre esport d’equip del Regne Unit. I ara què? Ara, a celebrar que ja hem acabat!!

I ja tenim a Cala Agulla centenars d’esportistes imponents… tots ben gats. Es veu que això passa cada any. Transformen tota la disciplina i l’esforç de la temporada en una eufòria desfermada. Una eufòria que, a la platja, pren forma de tot tipus de celebracioCala Agullans absurdes. Algunes, sincerament, fan vergonya aliena. Equips de música a un volum innecessari, litres i litres d’alcohol i disfresses incomprensibles. N’hi ha una, de disfressa, que s’ha posat de moda, i la trob realment angoixant: una licra que cobreix de cap a peus. Pobra, la persona que ha decidit que allò podia ser graciós.

Em conten que, per més prohibicions que hi hagi sobre temes com el volum de la música, allò continua convertint-se en una sala de festa fins a altes hores de la nit. Més endavant, en ple juliol o agost, vindran més guiris, probablement amb ganes de fer el mateix. Però ara toquen els esportistes. I em fa l’efecte que, després d’haver dut una vida tan ordenada i correcta durant l’any, són dels que tenen més energia a l’hora de descontrolar-se i convertir aquell paradís en una discoteca qualsevol.

Entre sospir i sospir

dilluns, 27/05/2013

Luis SalomEntram al racó sagrat de Luis Salom. Allà on descansa, on es relaxa, on de vegades fa exercici. Allà on té una televisió enorme on repassa una i una altra vegada els vídeos dels grans premis de temporades passades.

És jove, però parla de manera molt assenyada, calculant cadascuna de les paraules que diu. Sempre el veus pensatiu, intentant no dir res que es pugui malinterpretar. En definitiva, que acostuma a tenir un discurs bastant neutre, sense deixar entreveure gaire els seus sentiments.

Però avui m’ha sorprès. Perquè avui sospirava una i una altra vegada. I mirava a l’infinit, preocupat. No està bé, la caiguda a Le Mans el va deixar ben dolorit al braç, a les costelles i a l’espatlla. Si fos qualsevol de nosaltres, avui o demà (o quan les llistes d’espera ho permetessin) ja passaria per la sala d’operacions i probablement s’estaria mesos de baixa. Però ell no s’ho pot permetre. O, més ben dit, no s’ho vol permetre. Va segon del mundial de Moto3 i no vol tirar la tovallola just ara.

I sospira. Sospira una i una altra vegada. Per un dia em deixa veure, en plena entrevista, que, com tothom, té maldecaps i preocupacions.

La debilitat de l’atleta

dimecres, 22/05/2013

Estan forts, estan fibrats, es dediquen al cent per cent al seu cos… però són més fràgils que tu i que jo.

Intenteu visualitzar la manera de córrer d’un atleta de mig fons: cara de concentració, gambades llargues i els braços a banda i banda repetint, incansables, el mateix moviment. Pam – pam – pam – pam – pam – pam… un moviment repetitiu. Molt repetitiu.

- I només sabem fer això- em diu en David Bustos.

Aquest mallorquí és una de les grans promeses de l’atletisme. La seva especialitat són els 1500 metres. I per estar entre els millors passa hores i hores i hores fent aquest mateix moviment. Gambades llargues, els braços als costats, endavant i enrere, endavant i enrere. Pam – pam – pam.

- No puc anar a la platja- em diu de sobte.

- Com que no pots anar a la platja?

- No, no, que em lesionaria! El meu cos només està avesat a fer passes llargues i moure els braços a banda i banda. I ja està.

I m’imagino la vida d’aquest jove atleta que viu en un poble de la costa mallorquina… i que no pot anar a la platja!

- I tampoc no puc sortir de festa. Ni anar d’excursió. Ni…

- Però… i què pots fer?

- Anar al cinema, quedar amb els amics per fer un cafè… Coses tranquil·les que no em facin moure els músculs d’una manera gaire diferent.

El seu cos està preparat per córrer i poc més. És un dels joves migfondistes més forts del món, però és més fràgil que tu i que jo.

bustos