Adriana Paniagua

dimecres, 10/07/2013

Reconec que els periodistes d’esports tenim un mal costum: fer preguntes òbvies i que es poden respondre amb un monosíl·lab. Vaja, allò típic que a la facultat t’expliquen que no hauries de fer i que acabes fent. Però aquest estrany món del periodisme esportiu és com un joc en què de vegades no tens res a preguntar i simplement necessites fer parlar l’esportista per omplir pàgines o minuts. I sí, caiem en els famosos tòpics. De fet, sovint no són ni preguntes:

– Partit difícil, no?

I ells estan acostumats a aquest joc i et responen allò que cercaves començant pel famós “sí, bueno…” o “sí, la verdad es que…”.

Bé, aleshores un dia et trobes que has d’entrevistar un esportista jovenet. Molt jovenet. Un d’aquells nascuts gairebé a inicis del segle XXI. I ell, fent servir la lògica més coherent, si li fas una pregunta així, et respondrà amb un monosíl·lab. Quan has d’entrevistar un d’aquests, i més si és davant una càmera, te les has d’enginyar per fer-lo xerrar com sigui.

I fent voltes a tot aquest raonament vaig arribar al Club Nàutic de Palma. Allà m’esperava una piragüista de 15 anys que fins ara havia passat desapercebuda als mitjans de comunicació. I dic fins ara, perquè ara Adriana Paniagua és subcampiona d’Europa junior de canoa individual (en la distància de 200 metres).

Adriana PaniaguaEns va rebre amb un somriure d’orella a orella. Mai fins ara no l’havien entrevistada a la televisió. Estava nerviosa, empegueïda. Quan la càmera l’enfocava, mirava a terra inquieta. I vaig pensar… “ai, mare, no sé si en treurem gaire cosa…”. Li vam posar el micro, vam engegar la càmera i vaig començar amb una pregunta que pretenia ser de prova, una pregunta qualsevol per veure com xerrava:

– Com ha anat el campionat?

I allà vaig descobrir una petita estrella televisiva. Es va posar a parlar amb una naturalitat sorprenent, mentre gesticulava, recordava detalls, i s’emocionava. Era un remolí d’emocions. Quan vaig muntar el vídeo, no va fer falta posar-li veu en off: ella mateixa ho explicava tot perfectament amb una maduresa sorprenent.

Però no deixa de ser una al·loteta de 15 anys. Una jove que ens confessa que el que més il·lusió li feia no era la medalla, sinó el ramet de flors que els donen en pujar al podi.

En aquell moment de l’entrevista, n’Adriana estava pendent d’una cridada de la federació espanyola de piragüisme. Minuts després, quan havíem acabat, va venir corrent i cridant emocionada per dir-nos que ja l’havien telefonada i… que sí! Que la convocaven per anar al Mundial junior i sub-23 del Canadà! Així que d’aquí a uns dies agafarà un avió juntament amb un dels seus ídols, en Sete Benavides, rumb al Canadà. Rumb a seguir-se emocionant.

Fer-se entendre a Cambodja

divendres, 7/06/2013

Mou les mans a una velocitat vertiginosa. Té una mirada més que expressiva. Somriu i es fa entendre com qualsevol oient. Però des de molt petit que en José Luis és sord.

En Pedro no té ni idea de parlar amb llengua de signes. Però és molt amic d’en José Luis. Tant, que a finals d’any emprendran un viatge junts. Empaquetaran les bicicletes i volaran cap a Cambodja i Laos, per on pedalejaran durant més d’un mes.

Tot i les barreres, s’entenen perfectament. En José Luis, amb la seva velocitat a les mans, intenta llegir els llavis al seu amic. En Pedro, amb la seva velocitat de parla, mira d’interpretar el que els gestos d’en José Luis volen dir. I com que es volen entendre, s’entenen.

M’al·lucina veure’ls muntats a la bicicleta mantenint una conversa. No aturen. Parlen de les vacunes que s’hauran de posar, de la camelbak que duran, de la calor que fa. De sobte en Pedro li demana a en José Luis que expliqui un acudit, i tots dos riuen a pler.Rutas del Silencio

I amb aquest bon rotllo emprendran aquest viatge en què també els acompanyarà un tercer ciclista valencià, en Julián. I seguiran amb la mateixa filosofia que ha duit en José Luis a viatjar per mig món: mostrar als nins sords que poden acabar amb les barreres de comunicació.

Si voleu saber més coses d’aquest projecte “Rutes del Silenci”, podeu trobar-lo a Facebook.

Eufòria post-temporada

divendres, 31/05/2013

Dies de tensió, de nervis, d’angoixa i, en alguns casos, d’alegria absoluta. S’acaba la temporada, senyors! Bufandes amunt, abraçades, llàgrimes de tot tipus!

Fi de la temporada pels equips de bàsquet amateur d’Alemanya, de futbol aficionat d’Holanda, de voleibol escolar de Dinamarca, de qualsevol altre esport d’equip del Regne Unit. I ara què? Ara, a celebrar que ja hem acabat!!

I ja tenim a Cala Agulla centenars d’esportistes imponents… tots ben gats. Es veu que això passa cada any. Transformen tota la disciplina i l’esforç de la temporada en una eufòria desfermada. Una eufòria que, a la platja, pren forma de tot tipus de celebracioCala Agullans absurdes. Algunes, sincerament, fan vergonya aliena. Equips de música a un volum innecessari, litres i litres d’alcohol i disfresses incomprensibles. N’hi ha una, de disfressa, que s’ha posat de moda, i la trob realment angoixant: una licra que cobreix de cap a peus. Pobra, la persona que ha decidit que allò podia ser graciós.

Em conten que, per més prohibicions que hi hagi sobre temes com el volum de la música, allò continua convertint-se en una sala de festa fins a altes hores de la nit. Més endavant, en ple juliol o agost, vindran més guiris, probablement amb ganes de fer el mateix. Però ara toquen els esportistes. I em fa l’efecte que, després d’haver dut una vida tan ordenada i correcta durant l’any, són dels que tenen més energia a l’hora de descontrolar-se i convertir aquell paradís en una discoteca qualsevol.

Entre sospir i sospir

dilluns, 27/05/2013

Luis SalomEntram al racó sagrat de Luis Salom. Allà on descansa, on es relaxa, on de vegades fa exercici. Allà on té una televisió enorme on repassa una i una altra vegada els vídeos dels grans premis de temporades passades.

És jove, però parla de manera molt assenyada, calculant cadascuna de les paraules que diu. Sempre el veus pensatiu, intentant no dir res que es pugui malinterpretar. En definitiva, que acostuma a tenir un discurs bastant neutre, sense deixar entreveure gaire els seus sentiments.

Però avui m’ha sorprès. Perquè avui sospirava una i una altra vegada. I mirava a l’infinit, preocupat. No està bé, la caiguda a Le Mans el va deixar ben dolorit al braç, a les costelles i a l’espatlla. Si fos qualsevol de nosaltres, avui o demà (o quan les llistes d’espera ho permetessin) ja passaria per la sala d’operacions i probablement s’estaria mesos de baixa. Però ell no s’ho pot permetre. O, més ben dit, no s’ho vol permetre. Va segon del mundial de Moto3 i no vol tirar la tovallola just ara.

I sospira. Sospira una i una altra vegada. Per un dia em deixa veure, en plena entrevista, que, com tothom, té maldecaps i preocupacions.

La debilitat de l’atleta

dimecres, 22/05/2013

Estan forts, estan fibrats, es dediquen al cent per cent al seu cos… però són més fràgils que tu i que jo.

Intenteu visualitzar la manera de córrer d’un atleta de mig fons: cara de concentració, gambades llargues i els braços a banda i banda repetint, incansables, el mateix moviment. Pam – pam – pam – pam – pam – pam… un moviment repetitiu. Molt repetitiu.

- I només sabem fer això- em diu en David Bustos.

Aquest mallorquí és una de les grans promeses de l’atletisme. La seva especialitat són els 1500 metres. I per estar entre els millors passa hores i hores i hores fent aquest mateix moviment. Gambades llargues, els braços als costats, endavant i enrere, endavant i enrere. Pam – pam – pam.

- No puc anar a la platja- em diu de sobte.

- Com que no pots anar a la platja?

- No, no, que em lesionaria! El meu cos només està avesat a fer passes llargues i moure els braços a banda i banda. I ja està.

I m’imagino la vida d’aquest jove atleta que viu en un poble de la costa mallorquina… i que no pot anar a la platja!

- I tampoc no puc sortir de festa. Ni anar d’excursió. Ni…

- Però… i què pots fer?

- Anar al cinema, quedar amb els amics per fer un cafè… Coses tranquil·les que no em facin moure els músculs d’una manera gaire diferent.

El seu cos està preparat per córrer i poc més. És un dels joves migfondistes més forts del món, però és més fràgil que tu i que jo.

bustos