La Simfònica és la Cultura

divendres, 12/07/2013

No sé si li faig cap favor a l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears “Ciutat de Palma” si dic que aquest dissabte al matí hem de ser tots al passeig del Born perquè la Simfònica és la Cultura. No ho sé, perquè realment pens que a l’assistència al gran concert que ens oferiran demà ens hi hem de sentir obligats tots aquells que volem que la nostra Simfònica no se senti amenaçada mai més per les Administracions que, en teoria, estan per protegir-la. Tots aquells que desitjam que els seus músics es puguin dedicar a la seva feina, que és representar-nos onsevulla de manera excelsa a través de la música, com ho havien fet fins ara, en comptes d’haver-se d’aixecar cada dia pensant que s’han de posar a lluitar pels seus drets, tots hem de ser al Born.

És clar que ara, especialment a Balears i en l’àmbit de la Cultura, hi ha tants de motius per ser a qualsevol manifestació que es faci en contra d’aquesta campanya “orquestrada” contra la Cultura pels qui governen les Institucions públiques que, al manco per mi, la Simfònica representa, avui més que mai, a totes les persones que pensam que la Cultura és un actiu indispensable i irrenunciable per a qualsevol país. I la Simfònica és, sens dubte, un dels nostres grans valors culturals.

A més, encara que ens resti molt de camí per fer i molt de suport públic per donar-li, la música a Balears és un dels pocs sectors culturals es compta amb el que s’ha de tenir per poder garantir una certa cultura musical. Ja, ja sé i he dit que hi ha molt per fer, però al manco hi ha oportunitats per a la formació musical des dels primers nivells als acadèmics. El Conservatori Superior i també les escoles de música municipals, entre les quals m’agradaria destacar aquí les de Felanitx i Santanyí (disculpau totes les que em deix), fan una tasca encomiable en aquest sentit. Aquesta formació, sense anar més enfora, no existeix en l’àmbit de les arts plàstiques. Per això encara em sembla més greu que els polítics que governen manifestin una irresponsabilitat tan gran respecte d’una de les escasses conquestes culturals que tenim.

La Simfònica és la Cultura. Ho és sempre, però al Born ho ha de ser especialment. Hi hem de ser sobretot per donar suport a les seves reivindicacions (per cert, estic admirada de l’educació, és a dir, de la cultura que la Simfònica ha demostrat i demostra en totes i cada una d’aquestes reivindicacions, tota una lliçó de fermesa i exquisides maneres). Però també hi hem de ser perquè, amb l’Orquestra Simfònica, tota la Cultura de les Illes Balears viu constantment amenaçada. I la Simfònica ens recorda que no podem restar callats. Ens veiem al Born!

“Con flores a María”

divendres, 21/06/2013

Crucifixe

No sé perquè avui al matí, quan he llegit que la Conselleria d’Educació censurarà totes les revistes a les que s’hi publiquin “posicions personals” o continguts amb “connotació ideològica”, m’ha vengut al cap la cançó que cada dia ens feien cantar les monges a l’escola: “Venid y vamos todos, con flores a María…”. Una murga, perquè ara duc tres hores cantant-la.

Quina barra!!! Aquest Govern no té rival, i per suposat no sap el que és la vergonya (tan és que penseu amb el Govern Balear com amb el de Madrid). A veure, no és ideologia que Wert imposi la religió –catòlica, per suposat, o sigui Catecisme-, sense plantejar-se ni per un moment que s’imparteixi Història de les Religions, que seria més interessant i equitatiu amb tot l’alumnat? No és ideologia i una posició exclusivament personal que l’Executiu autonòmic imposi el TIL, via decret, amb tota la comunitat educativa en contra perquè la gent que la conforma sap que no hi ha preparació suficient per impartir matèries específiques en anglès, sense fer una destrossa d’aquesta llengua? No és una posició del tot singular que es vulguin publicar llibres de text en modalitats balears i no es trobi cap editorial que se’n vulgui fer càrrec d’aquesta barbaritat? No és això, a més de posició personal, un criteri ideològic? No és ideologia que es concedeixi el concert educatiu i la pasta conseqüent a les escoles de l’Opus, que separen l’alumnat per gèneres, i mentre es retallen els pressuposts de l’escola pública? Tampoc cal seguir molt més, perquè tots ens ho sabem massa bé.

La consellera d’Educació i Cultura, Joana Maria Camps, representa com una titella el paper que li escriuen el ministre Wert i el president Bauzá, i fins i tot podem creure que està molt capacitada per superar el que d’ella s’espera. Que ara afirmi que el seu departament no subvencionarà cap publicació d’un centre educatiu que s’atreveixi a posar sobre paper qualsevol opinió personal o que pugui fer pensar en un posicionament ideològic, és com dir a les escoles que no escriguin, que esperin que ella o els seus els ho dictin. Així que preparau-vos, professor i professores, alumnes que volgueu escriure el que pensau, posar-vos una samarreta verda o desplegar un llençol amb qualque desig, que torna el temps del “Con flores a María”. I tothom a cantar.

No han anat a l’escola pública?

dissabte, 15/06/2013

cartografiem-nos

Si haguéssim d’aplicar pensaments  benintencionats diríem que els qui fan la guerra contra el català a l’escola desconeixen la realitat que es viu als centres públics d’aquestes illes. Hauríem de creure que no hi han anat, a l’escola pública, i si qualcú hi va passar fa un parell de dècades, l’experiència no li serveix per saber com s’hi viu la qüestió lingüística avui.

Vaig tenir el privilegi de seguir durant uns anys del programa “Cartografiem-nos” que desenvolupa l’àrea educativa del museu Es Baluard, un treball modèlic i reconegut arreu que al llarg de tot un curs escolar provoca una interrelació entre el museu i els alumnes de cinquè i sisè de Primària d’una escola, i sobretot afavoreix la integració d’aquests en la seva barriada. Bé, no ve al cas ara donar exhaustivitat a l’explicació. El que sí voldria remarcar és que, any rere any, al marge de la feina desenvolupada , una de les coses que més satisfacció em donava era comprovar i tornar a constatar el grau d’integració assolit pels alumnes. S’havia treballat, successivament, amb les escoles públiques de La Soledat, Verge de Lluc i la Gerreria (Escola Graduada). La majoria de l’alumnat no és que no hagués nascut a Mallorca, sinó que n’hi havia un tant per cent elevat que feia poc que hi havia arribat. Aquells nens i nenes t’oferien la seva millor cara d’equatorians, peruans, xinesos, senegalesos o romanesos precisament quan, a finals del curs, explicaven públicament els resultats de la seva tasca amb un català més o menys perfecte. Es mostraven encantats de parlar-lo, i els pares i les mares bavejaven de veure com s’havien integrat al lloc que han triat per viure.

Dit això, no m’estranya gens que els qui treballen quotidianament a l’escola pública, i també a la majoria de les escoles concertades, se’n facin creus de les resolucions que pren el Govern per minvar l’assentament del català, i n’estiguin tan emprenyats. Perquè ells, com jo, ara ja no només saben segur que no hi ha cap bona intenció per part de l’Executiu, que això és massa evident. Sabem –i això sí que emprenya- que els qui prenen les decisions coneixen prou bé que no hi ha cap problemàtica amb el català a l’escola, sinó que la cosa ha funcionat fins ara a les mil meravelles. Per això hi fan la guerra, contra el professorat, contra els alumnes, contra les famílies i contra les dades reals. Fan la guerra, amb armes de destrucció massiva.

No hi som, però hi serem

divendres, 31/05/2013

Prenc el testimoni de Catalina Serra, qui al seu article a l’ARA Balears, confessava l’enyorança que aquests dies li entra de Venècia, de la Biennale, per seguidament posar el dit dins la nafra i lamentar l’absència de representació de les Illes Balears. Això, per obra i gràcia d’un Govern que un bon dia decidí abandonar l’Institut Ramon Llull, tal i com ja ho féu fa anys l’Executiu presidit per Jaume Matas.

Malgrat el que llavors va declarar el sempre recol·locat Rafel Bosch, hem de saber i no oblidar que la participació a l’IRL era absolutament rentable per a les Illes. La comunitat balear tenia un retorn econòmic molt més elevat que allò que aportava a l’IRL. Però com que de caparruts se n’ha de venir de raça, venga a dir i tornar a dir que els pressupostos no permetien el luxe del Llull. Més o manco com ara, quan ens volen fer combregar una vegada i una altra amb això del fracàs escolar lligat a la immersió lingüística.

Si en aquest tema de l’IRL en contrast a l’Institut d’Estudis Baleàrics, pensam en el rèdit cultural, sobren les paraules i no voldria malbaratar-les aquí. La gestió de l’IEB pel que fa la promoció exterior de la nostra cultura és un despropòsit de tal embalum que mereix, no un capítol, sinó capítols monotemàtics. Només dir que els mateixos pressupostos que no podien permetre’s el luxe de l’IRL, poden tirar els doblers amb l’IEB.

De moment, no som a la Biennale, ni som al Llull, però hi serem. La realitat sempre és més obstinada que la fal·làcia, i la societat sol ser més intel·ligent que el que alguns voldrien que fos. Així, mentre se sumen municipis i més municipis de les Illes a la sol·licitud de fer part del Llull, 70 de cada 100 famílies balears han triat el català com a llengua per escolaritzar els fills. Per això deia que no hi som, però hi serem. Els agradi o no.

El programa LEAP

dissabte, 25/05/2013

Ses Voltes

Quines coses… A Mallorca això de la crisi ens ha fet pujar l’autoestima que és una cosa grossa. I a Ciutat, que per això és la capital, sembla que encara anam més inflats. Se’ns passen pel cap unes idees… Quan encara està en marxa la campanya “Passion for Palma de Mallorca” –quasi res du el diari-, ja s’ha anunciat el programa LEAP. Us ho desxifraré: és el programa “Líderes Emergentes de Alto Potencial”, tal qual ho anuncia una entitat depenent de l’Ajuntament de Palma, perdó, l’Ajuntament de Palma de Mallorca.

No, no és que s’hagi obert una escola de negocis, ni que l’Obra (no l’Obra Cultural, sinó la que mana més) hagi instal·lat una facultat d’Economia i Administració d’Empreses, que tot pot arribar en els temps que corren.  Qualsevol de nosaltres ho hagués pensat que això del programa LEAP era cosa del món del business. Fins i tot jo, que he de confessar que no en tenia ni idea que existien, he cercat al Google per aplicar-hi i veure si m’admeten. I mirau per on, n’he trobat milers a universitats i escoles de negocis dels Estats Units, Canadà, Amèrica Llatina… un fotimer n’hi ha.

Però resulta que a Palma som més originals que qualsevol altre lloc del món i aquest programa LEAP, com a gran novetat mundial, es desenvoluparà en els propers mesos al recentment presentat Centre d’Art i Creació Ses Voltes (CACSV), per als qui encara no ho sabeu, un espai que pertany a la Fundació Palma Espais d’Art de l’Ajuntament de Palma de Mallorca, ara adjudicat a una empresa privada.

A mi em fa molta gràcia, què voleu que us digui, això del programa LEAP. Perquè no tenc ni la més mínima idea de com els funciona això a la gent dels negocis (supòs que no els va malament perquè aquesta mena de programes que en anglès es diuen ELP, això és Emerging Leaders Program,  n’ofereixen des de Harvard a la London Business School), però sí que me’n puc fer una idea de com pot anar el LEAP aplicat al món de l’art.

Avui vespre, perquè no em fugís la curolla, he fet una repassada a la meva biblioteca i, especialment, a l’arxiu. Com que una comença a tenir una edat, tan a un lloc com a l’altre he trobat centenars, milers de testimonis d’artistes i altres agents de l’àmbit de l’art contemporani que un dia protagonitzaren catàlegs institucionals ben gruixats, portades i articles de deu pàgines a revistes d’aquestes que se’n diuen internacionals. Tots eren tractats com a líders emergents d’alt potencial (encara que abans ningú no s’atrevia amb aquestes paraules tan grosses). I avui, passades una o dues dècades, d’aquests LEAPs gairebé no en coneixem a cap, ni sabem on són, ni què fan i molt manco què n’han fet del seu alt potencial. Ara bé, tot pot ser. Per ventura aquí i ara hem inventat la bomba de rellotgeria.

Dirigir la NASA

dijous, 23/05/2013

Joana Maria Camps

Ja fa molts anys, vaig manifestar la meva admiració per les persones que si algú els proposés dirigir la NASA dirien que sí sense pensar-s’ho ni una vetllada. Ara he d’afegir encara un grau més alt de fascinació per les que, a la primera roda de premsa després d’acceptar el càrrec, declaren una cosa així com “tenc l’experiència que pugui tenir qualsevol de vosaltres”, i es queden satisfetes, ben plenes de si mateixes.

Ahir, el Diari de Balears va treure la darrera edició en paper per deixar pas a l’ARA Balears. I ho feia deixant-nos un testimoni que no tenia paràgraf per desaprofitar. Ens mostrava la nova consellera d’Educació i Cultura del Govern balear, Joana Maria Camps (“Juana Mari, Juana, Joana i tothom que em digui el que vulgui”), tan orgullosa del que és i del que sap que feia enveja. Sí, sí, és així. És d’envejar que tengui tan clares les línies mestres de la seva tasca, de les quals ningú no la farà desviar. És d’envejar que se senti tan i tan legitimada a fer qualsevol cosa perquè el seu partit va guanyar les eleccions. I, no ens ho podem perdre, perquè és tota una declaració de principis: quan parla de la prohibició dels símbols a les escoles, però podria parlar de l’ensenyament en la nostra llengua (en castellà no és el mateix), defensa amb una seguretat fantàstica que “n’hi ha prou que hi hagi una sola persona que pensi diferent perquè se l’hagi de respectar”. I aquí respectar vol dir fer el que aquesta persona vulgui, això sí, només en el cas que pensi de la mateixa manera que el partit que governa. La consellera Camps es posiciona així contrària a la tesi d’Espriu quan deia allò de què a vegades és necessari que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un sol home.

I així, ja la tenim dirigint la NASA, més contenta que unes castanyetes i més segura que un bon fonament de formigó. I així se la veu a la fotografia de Teresa Ayuga, coronada per un gravat de la sèrie Mallorca de Joan Miró. No sé perquè m’ha vengut al cap que Miró va fer aquesta sèrie perquè, en vendre’s el tiratge, la cultura d’aquesta terra pogués millorar.